Revindicació de la -bona- música Pop. Lawrence en concert

 

Un avantatge innegable de la jibarització cultural que caracteritza el nostre temps és que malgrat les sempiternes instàncies reguladores del -mal- gust que pretenen domesticar el nostre, hi ha nombroses escletxes per on podem accedir a reductes on gaudir d’alguna forma d’expressió digna de ser atesa. Un camp on aquest fenomen és molt perceptible és el de la música. Tot i que els amos del negoci s’entesten en bombardejar-nos amb productes d’una qualitat pèssima, els mateixos instruments de difusió de la porqueria sonora permeten a tots aquells que vulguin escoltar una altra cosa puguin fer-ho sense massa dificultat. L’abassegadora invasió sonora que patim inclou, evidentment de manera involuntària, la possibilitat de sentir músics interessants. La maquinària cultural del tardocapitalisme és tan exuberant que produeix més del que controla. És així com es pot tenir notícia de bandes com Lawrence, que vaig veure a Salt el passat 1 de març.

He estat acusat reiteradament de ser un snob intolerant en matèria musical, acusació del tot infundada, si se’m permet. Sempre he tingut la màniga prou ampla i a la vegada que era titllat d’elitista també hi havia qui alçava la cella i preguntava com podia escoltar allò...la deriva cap a formes musicals més elevades no ha eliminat en mi el gust per la música pop, sempre que aquesta no sigui la porqueria sonora que ens imposa la «indústria». Només així s’explica que superant la meva mandra gairebé constitutiva agafés el cotxe una tarda prou freda de març per fer cap a Salt a veure un concert de música pop.

Una curiositat prèvia: la sala La Mirona, on tenia lloc l’actuació, està en un polígon als afores. En arribar trobem en un indret així, al vespre, una quantitat inesperada de gent. La sorpresa s’explica ràpidament: a uns metres de la sala que programa actuacions d’una música que sempre ha estat considerada com a desvergonyida hi ha la mesquita del poble, molt concorreguda. Que sigui dissabte desorienta fins que recordem que estem al Ramadà. Deu tractar-se d’alguna celebració relativa a la festivitat. Ara que som a Setmana Santa patint amb la resignació pertinent la pallissa dels pesats dels catòlics podem considerar amb un educat relativisme que les altres religions tendeixen a ser igual de plepes¹. Si tingués tirada per la consideració sociològica intentaria comprovar que hi ha alguna intenció en el fet que es desterri a una zona prou inhòspita el Rock’n’roll i l’Islam.

Lawrence és un duo format per dos germans, Clyde i Gracie. S’han fet populars a internet amb uns vídeos que trobo molt ocurrents on toquen les seves cançons, com aquest, la versió «en pijama» de Do you wanna do nothing with me?:

Clyde és el compositor i líder. Toca els teclats i canta amb una -inesperada, en un noi blanc, em recorda la sorpresa que sempre produeix Steve Winwood...d’on treia aquell noi anglès aquella poderosa veu de bluesman negre sexagenari?- potent veu a mig camí entre un Sam Cooke afònic i un Randy Newman rejovenit. Clyde Lawrence compon vigorosos himnes pop amb aires soul amb un gran talent: una de les seves qualitats més rellevants és la seva inesgotable capacitat per a les tornades exultants, gairebé èpiques, de moltes de les seves cançons. Gracie és tot un caràcter. Mentre ell vesteix amb un estil informal -samarreta de baseball, dessuadora, gorra..- ella incorpora un aspecte de schoolgirl amb ganes de gresca prou efectiu. Vocalment Gracie Lawrence és molt potent. Té un to de veu agudíssim amplificat per una considerable capacitat d’emissió. Sembla una Minnie Ripperton amb els pulmons d’un ciclista. En escena, mentre Clyde es mostra contingut, Gracie concentra la mirada del públic amb la seva energia i moviment constant. El grup el componen ells dos i sis músics més, bateria, baix, guitarra, trompeta i tres vents. Entre diatribes contra la indústria del Showbizz -el nom del disc i de la gira ho diu tot: Family business- ens informen que es tracta d’un grup d’amics de tota la vida. La banda és solvent i transmet energia i diversió. En un petit interludi entre descàrregues de pop-soul vitamínic, reprodueixen l’atmosfera inicial de grup d’amics tocant a la sala d’estar el dia que els pares no hi són i conviden a la jam el cantant que ha fet de teloner. Gairebé dues hores de música honesta, divertida, energètica.

Els darrers dos anys he tingut la sort d’assistir a un concert de Lawrence, un de Jamie Cullum i dos del gran Jacob Collier. La música popular, en formats diferents, en propostes diverses, resisteix. Encara és possible divertir-se una bona estona amb bona música. Que duri.

1. M’agradaria haver escrit això en castellà per poder posar pelma, que és el que sempre he dit. Però l’objectiu de la nota és un altre. Enyoro l’article anual de Javier Marias en que mostrava la seva irritació més que justificada per la nosa que li feia, com a veí del centre de Madrid, la punyetera celebració.

Celebració d'una fita i contrapunt depriment

 

El passat 6 de novembre vaig tenir l’honor d’assistir a un acte en memòria del docte professor Miquel Montserrat Capella, que va traspassar el mes de juny darrer. L’acte, sobri i elegant, té lloc a una sala de la Facultat de Filosofia de l’UB. Em dona l’oportunitat de saludar vells amics i coneguts, la major part dels quals lluny del perill de patir un atac de nervis provocat pel marasme educatiu, atesa la seva condició de jubilats. Diuen unes paraules companys d’estudis i de feina del professor Montserrat. Si la tasca diguem-ne «ordinària», la retribuïda, vull dir, del professor Montserrat no era ja prou heroica -impartia Filosofia a un institut de barriada i a més maldava per mantenir un programa decent a la Universitat-, encara trobà temps i ganes per proporcionar-nos la traducció al català de la Crítica de la raó pura, aventura les peripècies de la qual foren glossades amb notable humor i fina ironia per l’editor, el docte professor Salvi Turró.

Suposant que l’estat de l’entitat denominada «cultura catalana» -i suposant-ne prèviament l’existència- fos una qüestió d’alguna importància, diria que tenir per fi aquesta traducció és una gran notícia. Abans de seguir aclariré que tampoc voldria ofendre ningú. La meva indiferència respecte de la cultura catalana no és més acusada que la que em provoca l’espanyola, la francesa o la malgaix. La intenció de no ofendre uns patriotes identitaris només es pot acomplir ofenent-los tots. Altrament dit, entenc que si és cultura en el sentit que tenia abans de que el terme fos usurpat per l’antropologia cultural, sobra l’adjectiu identificador. I si encara es posa, la raó està relacionada, de fet legitimada, per la maniobra que inclou totes les manifestacions d’un grup humà -tribu, ètnia,.....nació- en el concepte, maniobra que, al seu torn, només té sentit des del relativisme antropològic que rebutja qualsevol mena de jerarquia dels anomenats «productes culturals».

Deixem-ho en «cultura en català». I segueix essent encertat el veredicte. Gran notícia. En el prou improbable cas de que un lector ho desitgi pot per fi llegir la primera Crítica en català. Falten les altres dues, però sospito que seguirem sense tenir-ne traducció. Qui s’embarcaria ara en la tasca de traduir dos densos tractats filosòfics que no tindran lectors, és a dir, compradors? I això per dos motius obvis. Són llibres de Filosofia, no sobre Filosofia i, a més, traduïts a una llengua amb pocs lectors no ja d’obres d’aquest estil, sinó en general.

Sempre podem ampliar el focus i considerar «catalana» qualsevol creació apareguda al país, encara que sigui elaborada en castellà. De fet no he compartit mai, de manera crec que coherent amb el meu menyspreu pel constructe cultura nacional, que no es considerés catalana l’obra de d’escriptors catalans d’expressió castellana. Tot i així, podria compartir, d’una manera vaga i distant, però, la preocupació per la fragilitat de la creació literària en català. Sempre que aquest neguit, escàs, difús, fos compatible amb la necessària, higiènica, distància que cal mantenir amb aquells que s’exclamen indignats per la més que previsible desaparició de la cultura literària en català. Com si no en fossin responsables en gran mesura. Seria molt important saber quants llibres escrits en català compra aquesta colla...i dic compra, no llegeix.....com a nota al marge també puc recordar el que em digué no fa massa temps un autor que publica en castellà: si vols que et publiquin en català, cal limitar-se a dos camps d’interès, el tema nacional i el feminisme. No puc assegurar que sigui així, però no m’estranyaria. Evidentment es referia a obres de «no ficció», com es diu en aquest idiolecte subnormal que parlem en el nostre temps. Si hem de fer al denominat periodisme cultural, en el camp de la literatura estem en un gran moment, afirmació que no estic en condicions de valorar.

Però en aquest país l’alegria no pot ser mai completa. Sempre ha de venir algun indocumentat a enterbolir l’aire. En dates properes a l’aparició del llibre es podia trobar una altra novetat editorial relacionada amb Kant. Es tracta d’El torbellino Kant¹ una biografia del filòsof, escrita en castellà per un professor de la mateixa universitat. En castellà, òbviament, per poder vendre’n algun. I de to més lleuger, suposo, que la lectura de la Crítica. Res a objectar. O sí. Per començar, aquest llibre ha merescut força més atenció que la traducció de la Crítica, en part per la raó ja esmentada, està escrit en castellà i té, per tant, més públic, si més no potencial. Però el que resulta depriment és el motiu pel qual les ressenyes consultades tenen un to laudatori. Ras i curt, que resulta menys avorrit que llegir directament Kant. A tall d’exemple, una publicació² que se les dona d’alternativa, cool o, com hauríem dit fa uns anys, enrollada, lloa l’obra com a notable intent de fer accessible la Filosofia de Kant, tenida por complicadísima,.. i la figura mateixa de Kant, qui de entre todo lo que se puede ser, él decidió ser lo imperdonable: un plasta. Només se m’acut un comentari de nivell semblant: Pues qué guai!

I què és el que em sembla tan malament, què és allò que, suposant que no tingués ja altres raons, com, per exemple, dedicar el meu ja escàs temps a comprovar l’excel·lència de la traducció, farà que no llegeixi el llibre? El fet, que com veurem hi ha que considera negligible, que la il·lustració de la portada és un retrat de Jacobi, no de Kant: 

 

 Com sona. Algú, l’editor, l’il·lustrador -o el conserge, la senyora de fer feines..- s’ha equivocat. En alguna conversa un amic ja apuntava la raó que l’autora de la ressenya esmenta. Jacobi era més bell que Kant, que era lleig com pegar un pare. Al final de la ressenya -so to say...perquè assoleix omplir un parell o tres de folis sense dir res ni de l’obra, ni ja posats de, Kant- llegim:

Solamente encontramos un pero que ponerle a esta extraordinaria obra en torno al pensamiento y la personalidad del «Caballero de la Razón», y es que la imagen que ilustra la cubierta no es propiamente de Kant —aunque así se creyera y pregonase hasta hace poco—, sino de Friedrich Heinrich Jacobi. Suponemos que el equívoco sostenido en el tiempo se debió a razones estéticas, por ser ese rostro más afín al canon de lo bello que aquel otro con el mentón pegado al pecho y todas las facciones, en general, menos apolíneas. O, quizá, sea «porque los cosmopolitas se parecen» y, siendo así, la confusión resulta un mal menor. Ínfima es, desde luego, en comparación con la claridad y el peso de lo escrito, con la exposición minuciosa de cuánto se puede, y se debe, seguir extrayendo de la filosofía dada con todo el cuerpo por Kant.

Una darrera observació. La imatge, se'ns diu, no és propiamente de Kant. No és de Kant i prou. No és la única, ni la menor, agressió a la llengua castellana que es comet en el paràgraf. 

 1. El torbellino Kant, de Norbert Bilbeny,

 2. Jot down; El torbellino Kant