Seguint el fil de l’anterior entrada: allò que feia de la lectura de Martin Amis una experiència no exclusivament estètica sinó gairebé emocional era la correspondència entre el que narrava i algunes experiències personals, sobre tot en l’àmbit psíquic. Aquesta afirmació requereix dos aclariments. El primer, merament semàntic. Allò que ens passa pel cap es pot, s’ha de denominar, fet psíquic, no pas psicològic. Un fet psicològic seria quelcom que li passa a un psicòleg. No és la menor de les aberracions retòriques que ens torturen a diari aquesta funesta mania d’emprar termes grandiloqüents, si és possible paraules força llargues, per a designar coses simples, amb noms més senzills, mes curts. Es dóna amb abundància en el discurs polític amb la finalitat d’ocultar la inanitat, la buidor del que s’enuncia. El segon aclariment: el que narrava Amis tenia més a veure amb el que pensava -o a allò que es pensava en la meva ment- que amb el que em passava. Mai no he tingut ni de lluny una vida tan interessant.
Una de tantes peripècies -una altra paraula tot sovint mal emprada, una peripècia és un esdeveniment inesperat que es presenta com a obstacle a l’acció d’un personatge, no és «tot el que li passa»- hilarants per les quals passa John Self, protagonista de Money, a suicide note, té lloc en un club esportiu de New York: Les necessitats del projecte cinematogràfic en el qual està embarcat l’obliguen a acceptar una invitació per a jugar al tennis. La cosa comença malament: Self descobreix, d’entrada, que quan un americà diu que sap jugar, posem per cas, al tennis, no diu el mateix que un anglès en la mateixa ocasió. Self rep una pallissa esportiva i física de categoria, agreujada per l’atuell estrafolari que lluu, tema delicat en un club posh (pijo, per entendre’ns). En un estat proper a l’apoplexia, Self s’arrossega fins els vestidors del club. I allà es produeix una escena que exemplifica amb rotunditat la meva identificació, no ja amb Amis, sinó directament amb John Self:
“Yo me quedé sentado en el vestuario, mirando los azulejos. Pensé que si lograba permanecer absolutamente quieto durante la siguiente media hora, quizá lograría evitar que me ocurriese alguna desgracia irreparable. Oí un ruido, se encendió una luz, y supe que aquel vestuario sería pronto escenario de unos efectos especiales de carácter privado....Entraron, en efecto, seis tipos enormes, procedentes, supongo, de las pistas de squash. Aquellos relucientes y vociferantes sujetos se pusieron a soltar berridos y maldiciones y pedos mientras se desnudaban para la ducha. No llegué a verles las caras. Si hubiese levantado la cabeza habría tenido que vérmelas con algún hediondo sobaco o algún peludo trasero. La vez que abrí uno de mis ojos capté una gran polla que se bamboleaba a cinco centímetros de mi nariz, a modo de represalia pornográfica. Luego hubo entre ellos una pelea a toallazos. Duró sus buenos diez minutos. La chica de blanco llegó a asomar la cabeza por la puerta y les gritó algo a través del vapor. No pude soportar aquello ni un momento más………….” 1
Crec que els improbables lectors d’aquest blog -bé, no tant, alguna persona m’ha fet saber que compartia si més no part del que vaig explicar en una sèrie d’entrades titulades “Fenomenologia del gimnàs»-, s’hauran divertit -s’hauran descollonat, de fet- amb el fragment del llibre esmentat més amunt. Un dels temes que no vaig tocar al llarg de les 9 entrades dedicades al tema era el que passa als vestidors dels clubs esportius i gimnasos. Rememorant la lectura del llibre de Martin Amis, veig que ell s’atrevia. I per aquesta raó, entre d’altres, m’agradava tant. Una persona molt sàvia em digué que es podia distingir si un escriptor era un bon escriptor -de fet si era escriptor- per dues capacitats: d’una banda sabia dir allò que tu pensaves però no sabies expressar i de l’altra, podia parlar de qualsevol cosa. Martin Amis posava en net coses que jo havia pensat o viscut i feia literatura amb aspectes diguem-ne poc lírics de la nostra existència, sense punyetes. En honor a un escriptor, m’atreviré a penjar l’entrada sobre els vestidors que tenia aparcada. Per lamentable que sigui el que hi explico.
1. Dinero, p. 43 Anagrama, Barcelona 1988