Eleccions i zoolatria

 

Suposo que algun dels improbables lectors d'aquest blog dedicarà una estona cada dia fins al proper 28 de maig a la mateixa ocupació que jo, el trasllat de la propaganda electoral des de la bústia a la paperera (i el canvi de canal compulsiu quan apareixen els espais de propaganda electoral a la tele). Confesso que jo hi faig una ràpida ullada a la recerca de la promesa electoral més imbècil. En el cas d'unes eleccions municipals pot molt bé tractar-se d'una ocurrència que directament ens produeixi urticària. Promeses com la de crear milions de llocs de treball, tot i que repetida ad nauseam, segueix ofenent amb la mateixa intensitat. Però l'estultícia de proximitat té un efecte més devastador. A banda del subgènere de la promesa, he freqüentat darrerament un altre que representa el seu parell ordenat: el de les demandes dels electors. L'any 1982, en una estada a Valladolid per a un curs impartit pel mestre Osaka Yoshiharu i per al posterior campionat d'Espanya, de dolorós record -no es pensin que la meva mà dreta ha estat sempre tan lletja...- Vaig veure un anunci electoral televisiu que conjuminava els dos gèneres: una agrupació electoral de joves del Bierzo es presentava amb la promesa d'obrir una discoteca per tal que les infermeres de l'hospital comarcal no anessin de festa a la capital. Promesa en el nom de la satisfacció d'una necessitat pròpia. El lloc d'honor d'aquest estil de promesa l'ocupa sense dubte la memorable campanya electoral de Hunter Thompson per al càrrec de sheriff del comtat d'Aspen amb la promesa de legalitzar les drogues i prohibir l'especulació immobiliaria. La campanya, narrada pel mateix Thomson sota el títol de Poder Freak a les Rocky Mountains fou fenomenal...va perdre per un vot!¹

Tornant al gènere pur de la demanda hom pot trobar aspiracions que van de l'estúpid al delirant. Encara no he estat capaç de decidir on enquadrar la següent demanda, llegida fa uns dies a un diari:

“Els veïns de quatre potes també tenen els seus drets, moltes vegades ignorats per l'Ajuntament de Barcelona, que només en parla per accentuar possibles problemes d'incivisme. En aquest sentit, l'activitat d'"Espai gos Barcelona" ha estat incansable en els últims anys. Es tracta d'una associació que visibilitza a les xarxes socials el seu malestar perquè el consistori barceloní no facilita la vida amb les seves mascotes, deixant de banda els drets que també tenen els animals a la ciutat.”

La boutade consistent en considerar que els gossos són “veïns de quatre potes” no és tal (ni té cap connotació sexual). No, perquè a continuació es mostra que no és un broma: “també tenen els seus drets”. Els gossos tenen drets. Si més no, en tenen “uns”. Una cosa és que jutgem intolerable el maltracte dels animals. A mi em sembla una prova de personalitat aberrant. Una altra molt diferent i completament estulta és atorgar-los drets. No puc representar-ne la concepció del dret que pugui tenir l'autor d'aquesta bajanada. La única part racional -i desvergonyida- del text apareix al final quan es desvela que en realitat estem parlant dels drets dels propietaris de mascotes i no dels de les bestioles. Dret animal. Provin a dir-ho en veu alta.

1. Es pot llegir al volum “La gran caza del tiburón”, Anagrama, Barcelona 1981, pp.181 i ss.