La burocràcia de Freedonia

 

Des del dia 9 de febrer fins fa uns dies he dedicat una sèrie de 15 entrades d’aquest blog al que he denominat Apologia de la burocràcia. Una empresa poc popular, no ens enganyem. A la manera de Descartes, en concret seguint el quart precepte del Discurs del mètode, procedeixo a «l’enumeració» de l’ordre de les raons:

1. Hi ha una -necessària – oposició entre el funcionari i el polític;

2. La hostilitat contra els funcionaris té en moltes ocasions una intenció malèvola -eliminar les limitacions administratives als excessos polítics- embolcallada en un discurs que es vol modernitzador;

3. Funcionari i buròcrata no signifiquen el mateix. En moltes ocasions hom diu funcionari en to pejoratiu quan en realitat es vol estigmatitzar el buròcrata, que es concep com aquella figura hostil que ens dificulta la vida: tràmits, papers, esperes, taxes...;

4. Determinades opcions polítiques que es proclamen progressistes fan professió de fe antiestatalista. Confonen Estat i Govern i són, en essència, opcions autoritàries;

5. Derivada de l’anterior, la falsa proclama de que hi ha massa funcionaris;

6. Exemple històric: l’aniquilació de l’aparell administratiu, condició de possibilitat de la massacre (Polònia, 1939);

7. Segon exemple històric. El funcionari que comptava els morts, Paul Teitgen a Algèria;

8. L’aparent contraexemple nazi, la burocràcia de l’Holocaust. I la paradoxa: perquè el règim nazi és el pitjor?

Però veig ara que no calia tant esforç. Ni tampoc buscar exemples tant al límit. El govern, per dir-ho d’alguna manera, de la Generalitat de Catalunya m’ha facilitat un exemple veritablement impagable. Superant la seva inveterada aversió a les oposicions -de fet, a qualsevol procediment objectiu de provisió de llocs de treball, on vas a parar, tenint el model del dedazo a l’estil del PRI...- en convoquen per exigència de la justícia europea. L’administració pública de l’estat porta dècades practicant modalitats de contractació que prohibeix al sector privat... molt bo.

I en la línia de la col·lusió ja endèmica entre el públic i el privat, aquests modernitzadors enemics de la antiquada figura del funcionari externalitzen l’execució d’un procediment d’accés a la funció pública mitjançant un concurs. Altrament dit, posen en mans d’una empresa privada el procediment de selecció de futurs funcionaris. Per si aquesta mesura estúpida i de dubtosa legalitat no sembla prou aberrant -de fet una portaveu progre d’un sindicat encara més progre diu «entendre» que potser l’administració no té prou personal, pobrissons....- l’empresa adjudicatària procedeix a subcontractar el servei, maniobra que de manera inaudita està contemplada en el plec de condicions de la contractació! Però precisament gràcies a aquest tripijoc ens n’hem assabentat. L’empresa que s’endugué el contracte -no es diu Alí Babà, sorprenentment- va tirar d’ETT i va col·locar una colla de pobres subcontractats a dirigir els actes. No és que calgui ser doctor en físiques per a fer-ho. Però saber-ne alguna cosa ajuda, si més no. I el resultat ha estat com a mínim desastrós. Fa uns mesos vaig publicar una nota L'epidemia de les reunions  que tocava la perversa tesi de que la gestió privada és per definició millor que la pública, una imbecil·litat que constitueix un sublim exemple del que en aquell moment, tot recordant Chamfort, titllava de gripau que hom ha d’empassar-se. Aquest cas hagués resultat molt útil per a la meva argumentació.

Epíleg entre vergonyós i risible. El govern responsable d’aquesta obra mestra d’incompetència i corrupció ja s’ha espolsat les culpes carregant-se una directora general que passava per allà. Duia quatre mesos al càrrec i no tenia cap responsabilitat en el contracte. Potser ni sabia que es celebraven unes oposicions. Com diu el docte professor i amic Jordi Ramírez -no necessàriament en aquest ordre-, hom ha après molt sobre política veient Duck’s soup dels germans Marx.