Elogi de Martin Amis

 

En ocasió de la mort de Martin Amis he pogut llegir dos articles que el lloaven per motius diferents. El primer, el publicat per l’escriptor, músic i amic -no necessàriament per aquest ordre- Ferran Sáez,  Martin Amis, l'incòmode. Glosa el coratge de l’escriptor en enfrontar-se a la diferència amb la qual la intel·lectualitat europea ha tractat els crims estalinistes i els nazis. Em sembla evident que, si més no en part, és així. En una època no massa llunyana mentre condemnar l’aberració nazi era obligatori, es contemporitzava amb l’horror del Gulag, desacreditant aquells que el denunciaven o fingint ignorància al respecte. Recordo el tractament sarcàstic i el menyspreu dispensats a, per exemple, Solzhenitsyn. I de manera més general també es pot recordar que els mitjans no conservadors no es van decidir a tractar els crims estalinistes fins molt tard. Hi va haver des de la dècada dels 60 una veritable omertà al respecte. En el meu cas, havia llegit sobre el Gulag en la col·lecció del Reader’s Digest reunida de manera com a mínim incoherent pel meu avi, fidel estalinista. Però si es comentava solia aparèixer una afirmació aparentment incontrovertible: «És premsa yankee...què ha de dir....»

Una segona referència periodística a Amis està més a prop del que significà per a mi. L’eix central de l’article que li ha dedicat Alberto Olmos: Olvido y muerte de Martin Amis seria l’oblit al qual semblava destinat l’autor anglès ja abans de morir. Coincideixo en gran part, entre d’altres raons perquè a mi em va passar. Sense saber discernir-ne el motiu, vaig passar de la condició de fan d’Amis a oblidar-lo gairebé del tot. Olmos també recorda que en un cert moment fins i tot es parlava més dels afers conjugals de l’escriptor que de les seves obres. Aquest fet semblaria donar la raó al gran Sergi Pàmies quan deia que si es volia fer un programa de televisió sobre literatura que tingués audiència hauria d’adoptar el format dels programes de safareig que imperen en la programació. Ven més saber amb qui se’n va al llit algú que no pas el darrer llibre que hagi escrit. Encara més. Les ultratjants llistes de vendes de llibres més venuts estan plenes de «llibres» escrits per persones famoses que no són escriptors¹.

M’explico. Les seves dues primeres novel·les, Rachel’s book i Money, a suicide note -sobre tot aquesta- em van produir un efecte molt intens. Amis era un literat, però escrivia sobre temes que jo no havia trobat en altres obres. Resultava proper tant perquè gosava parlar d’assumptes diguem-ne poc edificants com per la manera en què ho feia. Vaig riure molt llegint-lo. El protagonista de la novel·la, narrada en primera persona, era un personatge més aviat lamentable, un director d’anuncis televisius addicte al porno, a la prostitució, a les drogues, al fast food...i, sobre tot, als diners. Alguna de les seves aficions eren directament delirants, com ara la que tenia al menjar dels avions, amb tota aquella parafernàlia de petites safates i contenidors plàstics. Fins i tot arriba a divagar sobre la possibilitat d’obrir un restaurant en forma d’avió i servir-hi aquella merda. Vist amb perspectiva, no sembla un idea estrafolària. Una part important del públic consumidor a occident ja paga prou bé per ser maltractat. Al principi de la novel·la, John Self, el protagonista, ens aclareix que en aquell moment està fumant i que, en endavant, si no es diu el contrari seguirà fumant. Declaració d’uns principis que s’acomplien al llarg del llibre en la seva detallada descripció de tots els moments de vici i angoixa per abstinència pels que anava passant en el trajecte cap a l’autodestrucció. Un altre aspecte que destacaria és que durant l’obra es fa amic d’un tal Martin Amis, que tampoc no és tractat amb massa benevolència. Un «heroi» poc recomanable, un autor de ficció dins de la mateixa, un tractament sarcàstic de la baixesa moral de l’època que gairebé ens els fa simpàtics....Martin Amis confirmava una tesi amb la qual sempre he estat d’acord: Cervantes va crear més escola a la Gran Bretanya que no pas a a casa seva.

1. I, de pas, convé prestar atenció a la hipòtesi més que plausible del paper polític de les llistes de «millors»... escriptors, esportistes, el que sigui, que planteja el docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Joan Nonell en el seu blog: El que hi ha darrere de la llista dels millors