Propedèutica de l'elogi dels morts

 

En una de les moltes escenes divertides de les que podem gaudir veient Space Cowboys (Clint Eastwood, 2000), un dels quatre venerables protagonistes, un pilot gairebé jubilat interpretat amb la seva sornegueria habitual pel gran Tommy Lee Jones pregunta el seu company (Eastwood) si no s’ha fixat en que darrerament «es mor tothom»... arribant a determinada edat convé preparar-se per a aquesta sensació, que suposo dura però menys desoladora que la produïda per la mort d’alguns amics que no es van voler esperar a aquestes edats més provectes. En el meu cas espero poder seguir l’exemple del meu pare. Tornant del funeral d’un seu amic, en un to dolgut però estoic, trist però exemplarment contingut, serè, em va dir «m’estic quedant sense amics». Això suposant que no passi jo abans, naturalment.....

L’anterior observació ha estat provocada pel fet que ja fa uns dies que volia dir alguna cosa sobre un personatge cèlebre recentment mort pel qual sentia admiració. I reforçada perquè mentre reflexionava al respecte ha mort un altre personatge pel qui vaig tenir devoció fa uns anys. L’obituari és un gènere complicat a les nostres latituds. La tradició sembla imposar que només s’hauria d’escriure sobre algú traspassat si en tenim alguna opinió favorable, és a dir, que només està permès el panegíric. I a un nivell més popular també valdria com a principi allò que deia la meva avia, «no hay que hablar mal de los muertos» sentència que pronunciava negant amb el cap compungida, disgustada, quan ens renyava per insultar el Piyayo, nom amb el qual ens referíem a Franco.... menystenint el fet -gens negligible, entenc- que el tal general havia tingut el meu avi nou anys al penal de València esperant el paseíllo...Però no crec que fos una expressió del perdó cristià pel que ens havia fet aquell assassí, sinó que la seva consideració pels difunts era potser alguna cosa més ancestral que el seu devot catolicisme. En algunes de les cultures més primitives amb les quals hem pogut entrar en contacte s’ha pogut constatar, abans de procedir a llur extermini, físic o simbòlic, que el culte als morts és una de les creences més antigues i esteses, recollida i reorientada en el culte cristià. Si més no en el catòlic. I aquest context de religiositat residual combinada amb la negació social de la mort és el que, com deia, dificulta, complica el tractament públic de la mort, dels morts. La pèrdua del ritual i de les creences a ell associades ens ha deixat en l’actual perplexitat, incomoditat, amb les quals afrontem l’aparició de la mort en la nostra existència quotidiana. El ritus religiós exercia una potent mediació entre els vius i la mort i ha estat substituït per la negació o l’ocultament. Recloem els vells en sanatoris, residències i altres llocs que ens permeten apartar la mirada. En l’època en la qual paradoxalment la gent viu més temps i ho fa, a més, amb comportaments cretins, amb la pretensió de seguir fent -i vestint, horror- de joves i amb una professió de fe substitutòria en la medicina. L’altra vida se’ls en refot, volen seguir aquí.

I la resta? Els que encara no estem en la rampa de sortida? Assistim a les vetlles i funerals segons el grau de proximitat amb el difunt, mantenim un capteniment mínimament seriós i expressem el nostre condol amb convicció diguem-ne variable. En els darrers anys he assistit, amb la mateixa sensació de falsa sorpresa expressada pel personatge encarnat per Tommy Lee Jones, a un creixent nombre d’actes funeraris. Llevat d’algun cas en el qual he hagut d’assistir a contracor a una missa -encara hi ha gent que es mor com Déu mana o, millor, familiars que et volen fotre el matí enlaire...- la majoria d’actes són una mera representació social. El personal es posa al dia de la vida de coneguts als que fa molt temps que no veia, intercanvia afirmacions del tipus «només ens veiem als funerals, aviam si quedem per a altres coses», combinades amb fórmules retòriques estàndard: «Però no era tan gran», «Al final millor així, ha deixat de patir...» Aquesta darrera és potser la més falsaria de totes: pel que jo sé, ningú vol realment deixar de viure. En alguns casos fins i tot he vist com s’havia de demanar als assistents a un vetlla que abaixessin el to...

El ritual pròpiament dit també s’ha banalitzat. Hom tria la música, demana o veta la presència d’un capellà -del tot irrellevant, llevat que algú tingui un conegut clergue, l’ofici és una pur formulisme- i algun assistent fa un -en el millor dels casos, breu- parlament que ha d’incloure algun detall graciós que demostri que hom fa el cor fort.

Per acabar. Dels costums que s’han imposat els darrers anys en els actes de comiat dels difunts n’hi ha un que considero especialment estúpid. És aquesta funesta mania d’aplaudir les víctimes d’un assassinat, d’una accident, del que sigui. Perquè se’ls aplaudeix? Perquè s’han mort?

Res del que he dit és cap queixa -llevat del relatiu als aplaudiments-. No pretenc reivindicar cap plantejament religiós ni metafísic. Només constatar que som l’únic animal que sap que es morirà, éssers per a la mort, però no sabem com afrontar-la.