Fa ja alguns anys, en plena incandescència de l'anomenat Procés, em vaig queixar alguna vegada de la permanent discussió monotemàtica en la qual es vivia. Algú que considero intel·ligent em va respondre que era bo que la gent parlés de política. Potser ho seria si el discurs superés l'estadi actual d'estupidesa i grolleria. En les escasses ocasions en les quals he parlat amb coneguts sobre les properes eleccions municipals he constatat que enlloc d'una postura favorable a un candidat o un altre el que es manifesta és una actitud de negació: “mentre no sigui alcalde X, la resta m'és igual”. I la X és una variable, recordem-ho, tots els candidats desperten en algú un sentiment proper a l'odi. Val a dir que aquesta actitud antipolítica és atiada pels candidats mateixos quan entre fanfàrries i escarafalls asseguren, amb un to d’indignació beata, que «mai» pactaran amb tal ni «permetran» -és curiós que s’empri aquest verb en una contesa que es pretén democràtica- que qual sigui alcalde...En aquest context em resulta particularment repulsiu el que es diu sobre l'actual alcaldessa. No es pot negar que la seva gestió presenta greus deficiències i que la seva tendència a un cert “postureo” progre és carregosa. I no seré jo el que negui la funció social de l'odi que, paradoxalment, i aquesta que ve ara és una de les poques tesis sociològiques que he estat capaç de pensar, és una força de cohesió social insuperable. No ens podem ni veure però tots dos odiem amb intensitat un tercer....acaba d'establir-se entre nosaltres un vincle més intens que moltes formes d'amor. Però en el cas de la Sra. Colau, els comentaris que sento i llegeixo estan amarats de misogínia i classisme. Ni la talla de la roba ni la procedència social d'algú hauria d'entrar en cap mena de debat públic.
Vull contribuir al debat, és a dir, en aquest context, vull expressar el meu odi. Deixo de banda els candidats folklòrics, que m'envien propaganda només en castellà o en sobres sense logo o amb propostes oligofrèniques del tipus “mano dura con los okupas, con los emigrantes” i altres bajanades destinades a l'exaltació dels més beneits dels veïns de la ciutat. Cap llei estableix un IQ mínim per tenir dret a votar.....o ser votat. Em limitaré a aïllar la incògnita esmentada més amunt d’entre els candidats amb opcions reals de victòria. La meva X és sense cap mena de dubte el Sr. Maragall. Forma part del selecte grups de polítics que durant una part de la seva vida s’han dedicat a fer-me la vida impossible. En el seu cas, en l’època en la qual va ser el meu cap com a conseller d’ensenyament. A banda dels motius personals que, no ens enganyem, són els més poderosos, hi ha una base racional, argumentable, en la meva repulsa del personatge. La seva gestió fou lamentable i fregà la malversació si més no en l’esperpèntic episodi del ordenadors per als alumnes, el programa «1x1» (tots d’una determinada marca i cobrant a les famílies 150 euros per peça, mentre a la resta de l’estat eren de franc). I no cal ni aturar-se en la seva magna «obra» legislativa, la infumable llei d’Educació de Catalunya, un bunyol de dimensions homèriques les conseqüències del qual -amb l’oportú acompanyament dels disbarats ministerials (LOE. LOMCE, LOMLOE)- seguim pagant. Hi ha, a més, una consideració d’estricta coherència. En la primera de les entrades que he dedicat a la defensa de la funció publica i la burocràcia: Apologia de la burocracia 1 vaig intentar explicar que una de les fonts del discurs contra el funcionariat és la confrontació entre aquells que han d’acreditar alguna titulació per tal d’entrar en el servei públic i els qui entren sense cap titulació. El nostre heroi va desenvolupar diversos càrrecs a l’ajuntament de Barcelona ja des del franquisme, en concret des de 1970 a 1979, com a «analista informàtic» -pots comptar...-, entre d’altres. Quan el van nomenar conseller d’ensenyament es va saber que no tenia cap titulació universitària. El seu perfil web deia -ho segueix dient el que té a la web d’ERC- que era «economista»...bé, suposo que depèn del que s’entengui per aquest terme. El que és segur és que no significa «llicenciat en economia». I aquí ve el més graciós. El Sr. Maragall va ocupar càrrecs «tècnics» en l’administració municipal sense cap titulació. Perdonem-lo, va ser durant el franquisme, règim dictatorial però amb certa tendència a allò que en castellà es diu «pitorreo» administratiu. Tampoc pretenc, ja ho vaig dir, que la possessió d’un títol universitari sigui cap garantia. Però el Sr. Maragall, ja en la democràcia, dirigí un departament que requereix una titulació que ell no té si més no als funcionaris docents....
Una darrera consideració semàntica, en forma de petit joc de paraules. Aquest senyor era «socialista». Va veure la llum i es va tornar independentista. O sigui, «nacionalista». Millor que segueixi emprant aquest dos termes en aquest ordre. Perquè en aquest cas l’ordre dels factors sí afecta el resultat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada