Apologia de la burocràcia,1

 

En ocasió de les V Jornades de Secundària, organitzades el novembre de 2016 pel sindicat per al qual treballo, el públic va tenir ocasió d’escoltar la brillant -i depriment- intervenció del professor José Manuel Lacasa titulada «Efectos indeseados del debilitamiento del currículo escolar». El professor Lacasa destacava que en la major part dels sistemes educatius occidentals s’ha optat pel que podríem denominar educadament disminució del nivell d’exigència que ha incrementat no solament la ignorància dels estudiants -cosa esperable- sinó també els nivells de fracàs escolar. Com més baixa el nivell més empitjoren els resultats. Durant el debat posterior es va discutir sobre la causa d’aquesta aparent paradoxa (a menys exigència, pitjors resultats) que només sorprèn qui no conegui el negoci. I es va arribar al que possiblement és la causa última del desastre educatiu europeu. Segons Lacasa s’ha imposat un antiintel·lectualisme rampant tant en les dretes com, paradoxalment, en les esquerres europees. Tirant del fil, el professor Lacasa encara va cridar l’atenció sobre un altre problema. En el cas espanyol, s’havia de tenir en compte que hi havia dues vies d’accés a la funció pública. Una és la via per qual accedeixen els funcionaris, mitjançant oposicions, que requereixen alguna titulació. En aquest cas, els professors. Però a continuació va recordar que hi havia una sèrie de treballs en l’àmbit públic per als quals no es requeria cap formació, cap titulació. Deixant que el públic es quedés uns instants bocabadat, el va treure de la seva confusió amb el seu estil glacial, sarcàstic. Quins llocs de treball públics no requereixen titulació? Rei, president de govern, ministre, diputat, senador, president i diputat autonòmic...per no parlar, afegiria, del pou negre dels «càrrecs de confiança». En aquest cas, els ministres i consellers d’Educació, els seus directors generals, secretaris, assessors, experts... No defensaré la relació entre vàlua i titulacions. Tots hem conegut algun babau amb títols universitaris. Jo mateix tinc una llicenciatura... i el problema no ha fet més que créixer amb la reducció dràstica del que es demana per a obtenir-ne una i amb la proliferació de titulacions un tant flonges, per no dir una altra cosa. Dit altrament: tenir un títol universitari mai no ha garantit no ser imbècil i ara mateix encara menys.

Però més enllà d’aquestes constatacions banals hi ha una qüestió seriosa. Els estats moderns es van dotar, des de la seva aparició, d’un aparell format per tècnics tan qualificats com fos possible. Un estat no funciona sense ells. No funciona sense funcionaris, funciona-ris. Evidentment es pot discutir quin seria el millor mètode de selecció d’aquests treballadors públics. El model que es va implantar a Espanya, amb totes les seves limitacions, era copiat del model estatal francès. Funcionaris de carrera, que accedeixen per oposició, el lloc de treball dels quals està protegit del moviment polític. Eren, fins a cert punt, independents de qui governés. I s’ha pogut constatar en nombroses ocasions que aquesta independència del funcionari, el que ha accedit a un lloc de treball públic per oposició, respecte del polític que ha accedit, en el millor dels casos, com a resultat d’una votació i, en el ja més arbitrari, com a resultat d’un nomenament, degenera en confrontació. Un conegut del meu pare, que fou durant molt anys secretari de l’ajuntament de Barcelona, càrrec que s’obté per concurs entre els membres d’un cos amb una via d’accés molt exigent, referia amb humor les ocasions en les quals havia estat obligat a frenar les ximpleries de l’alcalde de torn. I tothom recordarà el judici pel famós -i sòrdid- cas Pretòria, on es ventilaven els tripijocs urbanístics d’una colla de polítics facinerosos. En una de les sessions de la vista, un dels advocats dels mafiosos encausats interrogava la interventora de l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, una funcionària, acusant-la d’inacció. Aquesta senyora declarà que no s’havia limitat a negar-se a signar segons quines coses, sinó que havia emès informes negatius, convenientment registrats. I la seva gestió, correcta, ajustada a dret i moral li havia costat la represalia dels polítics emprenyats pels obstacles que aquella maleïda funcionària posava a les seves maniobres. Els enregistraments de les converses telefòniques d’aquests lladregots afegien a la rotunda evidència de la seva culpabilitat un matis repugnant. No qualificaven de «maleïda» la funcionària, això ho he escrit jo, ells són molt més galdosos, vulgars, obscens. És alarmant que la cosa pública estigui en mans de gent amb una manera d’expressar-se tant barroera, tan grollera, tan cutre.