"No era bullying" diu el Departament

Ramón de España ofereix un reflexió prou sensata en el seu article titulat Cosas de crios, en el qual tracta l'espantós cas del suicidi d'una nena.

El DIEC defineix «obscè» com allò que «ofèn greument el pudor». Normalment s’associa el terme amb l’exposició indecorosa de continguts de caire sexual. No trobo, però, millor terme per a qualificar el tractament que han fet el Departament d’Educació i els mitjans de comunicació del tristíssim, terrible cas d’aquestes dos nenes – o nen i nena que tan se val- que han provat de suïcidar-se, una d’elles amb èxit, a Sallent. Encara no feia unes hores que es coneixia l’horrible incident i el Departament ja negava que es tractés d’un cas d’assetjament escolar...Com diu la màxima llatina Excusatio non petita, acusatio manifesta. Doncs mirin, sí hi havia assetjament. Amigues de les dues pobres nenes expliquen que els altres nens -costa dir «companys»- les tractaven de «sudacas» i que des que una d’elles va manifestar la seva preferència per ser un noi la cosa va esdevenir insuportable. Com bé diu Ramón de España en l’article que refereixo al principi, sempre hi ha hagut assetjament escolar. No en dèiem bullying, però sabíem el que era. Joder si ho sabíem... I està bé que ara ens hi fixem i pensem com acabar amb ell, superant aquella indiferència brutal («són coses de nens..») amb què es menystenia. Un altra cosa és que amb l’actual política rosegaaltars segons la qual cal tractar amb dolcesa i consideració els nens i joves per sanguinàries i brutals que siguin llurs conductes doni el resultat esperat. La pedagogia roussoniana no està produint ciutadans respectuosos i solidaris. O no només. També estem produint energúmens capriciosos, intolerants, violents. Feixistes conductuals.

I el que resulta no ja obscè sinó directament vomitiu és sentir els responsables del Departament encapçalats per l’honorable conseller negar abans de que ningú no els hagi preguntat i sortir després amb la bajanada de la «reparació emocional».. Suposo que estaran al cas que la pobreta nena que volia ser nen ja és morta. Potser caldria que el públic estigués al cas de què significa aquest actitud. No és més que la conseqüència del que s’ha fet sempre des del Departament: mirar cap un altre costat i de manera tàcita, indicar la mateixa tàctica als centres educatius, especialment a les direccions. I aquest és un aspecte cabdal. La premsa ja s’ha fet ressò de la manca d’acció del centre on acudien aquestes noies. Dic «acudien», no «estudiaven» que actualment això no es fa als centre catalans. Convé aclarir alguns extrems a aquesta colla d’indocumentats que borden a diaris, ràdios i televisions que ara ja carreguen contra el centre, la seva direcció i els seus professors: resulta molt complicat saber què passa entre els nostres alumnes. I, a més, molts professors saben que és millor no preguntar res, en molt casos, perquè acabaran rebent. Si a algú se li acudeix preocupar-se per la salut deteriorada d’un seu alumne encara es trobarà l’endemà amb uns progenitors rabiosos que volen el seu cap, amb el suport de la direcció i la inspecció del centre.

I per acabar, diem-ho tot. No fem com la premsa o l’administració. Preguntem-nos si la família va fer alguna cosa. O si estem davant d’un cas més d’això que com és tan freqüent ja té fins i tot nom. La dimissió parental. També aprofito per recordar als «comunicadors» d’aquest país que haurien de llegir una mica més. No és un fet «tràgic». La tragèdia té com a element essencial la inexorabilitat, el fatum. Aquest fet no era inevitable, no és «tràgic». I això és el pitjor, el terrible. Ha passat perquè s’ha permès. Això és el que em produeix aquest dolor, aquesta ràbia.