Podria semblar que la redacció del libel dedicat ahir a l’espectacle galdós de la dissipació dels costums enarborada sense cap mena de vergonya per l’eximi escriptor Vargas Llosa està motivada per un impuls edificant. Ans al contrari, aquesta és la part divertida. Per si no queda clar: una part de mi admira sense restricció que un escriptor es guany la vida bé, molt bé fins i tot, encara que calgui fer el ridícul. Sóc el primer que està disposat a admetre que la diferència entre els qui el fan i els que se n’escandalitzen no és essencial sinó merament de grau. I per a fonamentar aquesta afirmació, una nova notícia apareguda també a El Confidencial -a aquests nois tampoc els agrada massa Don Mario- Fiesta de cumpleaño de Vargas Llosa, que documenta la festassa amb la qual sembla que cada any es ret homenatge al nostre heroi. A 1000 euros el cobert amb, això sí, capea i menú d’un cuiner reputat. Hi va ser el «tot» Madrid i en el moment de la publicació de la notícia s’especulava fins i tot amb la presència de veritables titans de la vida pública espanyola. Aviam qui és el guapo que pot fardar de que al seu homenatge assisteix José Maria Ánsar, Aznar o com es digui, que igual et refà la història d’Espanya en 3 minuts com ajuda, si escau, a trobar el seu seient a algun guiri despistat gràcies a seu domini hiperbòlic de l’anglès parlat a Texas... i algú més ha d’estar despistat per pagar 1000 euros per un dinar que, per molt que el prepari Mario Sandoval, que és un gran cuiner, no deixa de ser un àpat de càtering. Ni servint mig quilo de caviar Caspian Pearl i una ampolla de Dom Pérignon per barba es justifica el preu. Olé, Don Mario, caixa! Suposo que la meva preocupació pel preu de dinar es deu, o així s’entendria a Madrid, a la meva condició de català. Els voldria recordar que en l’art de l’autohomenatge lucratiu els catalans ja tenim un campió imbatut: l’imperial Fèlix Millet, que muntà el tiberi del casament de la filla al Palau de la Música, no va pagar el lloguer i li en va cobrar la meitat al consogre...com va dir un periodista en to involuntàriament admiratiu, Millet ha estat l’únic català capaç de fer calers amb el casament de la filla....
Però el motiu pel qual no llegeixo Vargas Llosa no és el fet que sigui un «hortera» i un «viejo verde». N’hi ha de més seriosos. El primer. Aquest savi no ha deixat de repetir durant anys que avorria l’ambient provincià en el qual el nacionalisme català ofegava Barcelona. Ho puc subscriure. El que no és ni de bon tros acceptable és que digui això comparant la situació actual amb una absolutament distòpica visió de la Barcelona dels anys 60 i 7o que segons ell era molt cosmopolita... s’ha de ser imbècil en grau hiperbòlic per sostenir una aital ximpleria. En quin sentit, incomprensible per a mi, tenia la casposa Barcelona del franquisme res, no ja de cosmopolita, sinó de merament presentable? Bé, si tot el que va freqüentar fou Pedralbes, Bocaccio i Via Veneto....com es diu en castellà, «así cualquiera»1....
Una altra poderosa raó per defugir els escrits del nostre heroi és la seva opinió política. Don Mario es proclama, empastifant així aquesta etiqueta, liberal, per a mantenir a continuació opinions com a mínim reaccionàries. Liberal seria qualsevol si es donessin les condicions, és a dir, si visquéssim en una societat educada i culta. Diria que no és el cas. Tampoc no està massa clar què entén aquest individu pel terme. Quan encara no havia decidit evitar la toxicitat dels seus articles de premsa en vaig llegir un a El País -on sinó?- qualificant Esperanza Aguirre de «Juana de Arco del Liberalismo español» La política que convertí Madrid en un abocador de corrupció sense fre és el model de liberalisme d’aquest senyor?
I la tercera i última, per no avorrir, que n'hi ha més. Quan tindrà la decència de reconèixer la seva quota de responsabilitat en l’ascens al poder de Fujimori al Perú? Ja contesto jo. Mai. El patiment de les classes populars peruanes, deu ser, per a un señorito de Miraflores, tan insignificant com el de les barcelonines durant els anys que es va dedicar a gaudir del cosmopolitisme tan famós del que ens parla. Tot plegat, fa fàstic.
1. Cal dir que no està sol en aquesta ximpleria. No ens recorda aquesta colla de vividors que proclamen llur nostàlgia del «sabor» i «l’autenticitat» de la Barcelona preolímpica? Val, concedeixo que la brutícia, la misèria i les hòsties a les comissaries són autèntiques. No te jode....