武士 の 孤独 Bushi no kodoku

武士 の 孤独 Bushi no kodoku

Quadern d'autodefensa

dimarts, 23 de gener del 2024

Por, valor i educació, 2

 

Què saben els militars sobre el valor?

Les dues posicions enfrontades al diàleg, la de Laques, segons la qual el valor es té de manera connatural, i la de Nícies, que sosté que el valor, com totes les virtuts, s’aprèn, s’han de considerar dins d’un debat més ampli. Tucídides posa en boca de Pèricles una tesi propera:

εἰ... μὴ μετὰ νόμων τὸπλέον ἢ τρόπων ἀνδρείας ἐθέλομεν κινδυνεύειν1

Pèricles contraposa el valor dels espartans, que neix de l’entrenament i de l’hàbit, al dels atenesos, que neix de llur caràcter propi. Altrament dit, els espartans són ensinistrats, se’ls ensenya a ser valents, mentre que els atenesos ho són de mena. Laques estaria a prop de la postura de Pèricles, mentre que Nícies seria del parer que Pèricles considera aliè, propi dels lacedemonis. No sembla massa arriscat posar en boca d’un representant de l’aristocràcia atenesa una postura propera o suposadament propera a la manera de pensar espartana, tot i que en l’àmbit polític Nícies va ser col·laborador de Pèricles.

Més enllà de la refutació lògica de les dues tesis, a càrrec de Sòcrates, la impugnació platònica procedeix dramàticament i, si es vol, amb un recurs que podem reconèixer com a escassament lògic. De fet, si ens cenyim a un consideració exclusivament lògica, la refutació platònica descansa sobre un argument ad hominem: ens han d’ensenyar què és o com s’aprèn l’ἀνδρεία dos homes que han fracassat en la guerra? Laques perdrà la vida en una demostració de la seva temeritat i Nícies conduirà l’expedició atenesa contra Siracusa a un desastre total per culpa de la seva melindrosa prudència. Costa no veure aquí el germen de la definició aristotèlica de l’ἀρετή: el terme mig entre l’excés i el defecte2. Però contra una lectura molt habitual que redueix la virtut a la mediocritas, apropant així Aristòtil a la versió cristiana de la virtut, aquest terme mig és superior (excel·leix) als extrems. Diu Aristòtil:

«la virtut és un terme mig, però amb respecte al millor i al bé, és un extrem.»

No sabem què pugui ser el valor, o no ho sabem encara, però si és una ἀρετή serà quelcom que no sigui excés ni defecte.

Però Plató no maltracta els personatges. Els seus lectors, que no som nosaltres, recordem-ho, estaven perfectament al cas de qui eren els dos personatges. Cal retenir, en primer lloc, que Atenes no tenia un exèrcit pròpiament professional. Els ciutadans prenien les armes quan calia. A més d’atorgar als pobres el dret a votar mitjançant la reforma del cens, que estableix com a base del mateix el δῆμος, el barri, enlloc de la renda, Clístenes establí també una compensació econòmica per tal que poguessin participar de la vida política i el pagament de llur armament en cas de guerra. El ciutadà pobre participa de la defensa de la ciutat. Aquesta responsabilitat essencial deixa de ser una prerrogativa exclusiva dels aristòcrates. M’he trobat sovint una oposició frontal entre gent «progressista» a la noció de servei militar obligatori, com si no s’entengués la raó per la qual la Revolució Francesa -al capdavall, al meu parer, la única que mereix el nom- no l’hagués instituït precisament per manllevar als aristòcrates el monopoli de les armes. En aquesta decisió revolucionària, apareix, com en tants altres moments, la dificultat de discernir si enlloc d’una decisió innovadora no estem davant d’un -d’un més- intent de retorn a l’antiguitat clàssica, en aquest cas a la figura del ciutadà guerrer. Tornant al debat actual sobre la milícia, jo tampoc accepto la monstruosa pèrdua de temps que representava, ni la repugnant idiosincràsia de la major part del militars espanyols, ni les vexacions i el maltracte que es patien en fer la mili. Però una cosa és que el servei militar a Espanya fos un horror i una altra molt diferent és que es renunciï al control ciutadà de la milícia i es deixi la defensa de la nació en mans d’un exercit mercenari. Recordem, a més, que a Espanya la mili va ser suprimida per un govern ultra-reaccionari i, dit de passada, que molts dels qui blasmen la necessitat d’un servei militar ciutadà ni tan sols es prengueren la molèstia de fer-lo, raó per la qual parlen sense saber de què.

Tornant al context atenès, de la mateixa manera que la ciutat no tenia soldats professionals, tampoc comptava amb una oficialitat com la dels exèrcits permanents. L’assemblea elegia els στρατηγοί, els generals o, dit amb més propietat, els comandants de les tropes en ocasió d’un guerra. I aquestes eleccions eren, en molts casos, encertades, fins tot abans de la instauració de la ἰσονομία - Clistenes no parlà mai de «democràcia», foren autors posteriors els qui consideraren que eren terme sinònims-: Milcíades, Temístocles...en aquest sentit, si ens obrim a la consideració del saber històric, Laques representa un punt de vista més ajustat als fets.

No sabem massa sobre ell, o per ser precisos, no sabem massa més del que se’ns diu en el diàleg. De fet l’única notícia que en tenim és la seva presència al diàleg que duu el seu nom i la única referència de caràcter històric que s’hi troba és el seu testimoni sobre el el coratge de Sòcrates, de qui afirma que no només ha defensat sempre el prestigi del seu pare sinó també el de la ciutat perquè segons diu:

«En la retirada de Delion, marxava al meu costat i et ben asseguro que si els altres s’haguessin comportat com ell, la nostra ciutat s’hauria mantingut ferma i aleshores no hagués patit un tal fracàs» (181b)

El sentit de l’humor platònic se sol titllar d’irònic quan en realitat està molts cops més a prop del sarcasme. El que sabem de Laques és que diu que Sòcrates és valent. I deduïm de les seves paraules que ell se’n considera, i que és cosa provada. S’ha batut en combat.

1. Si volem arriscar-nos no amb hàbits de valor sinó més aviat amb actituds de valor...a Tucídides, Històries, volum 2, 39, 4

2. «...un hàbit electiu que consisteix en un terme mig relatiu a nosaltres, regulat per la recta raó en la forma en la qual el regulara un home veritablement prudent. És un mig entre dos vicis, un per excés i un altre per defecte, i també per no assolir, en un cas, i sobrepassar en l’altre, el necessari en les passions i accions, mentre que la virtut troba i tria el terme mig. Per aquesta raó, d’acord amb el seu ésser i amb la definició que estableix la seva essència, la virtut és un terme mig, però amb respecte al millor i al bé, és un extrem.»

Ètica a Nicòmac, 1106b-35,1107a-5

3. L’atribució dels títols dels diàlegs platònics també és problemàtica, altrament dit, no sabem del cert que Plató posés els títols -Laques- i menys encara els subtítols -O de l’ἀνδρεία-…..


dilluns, 15 de gener del 2024

Por, valor i educació, 1.

 

La present reflexió sobre el tractament educatiu de la por ha estat suscitada per la lectura d’una entenimentada nota sobre el Laques platònic al blog del docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Joan Nonell: Apunt sobre el Laques de Plató. El triple fracàs de l’ensenyament de la virtut.i i d’una altra entrada posterior: I la tutoria era una festa on el professor Nonell posa al descobert la immensa superxeria i l’estupidesa abismal que caracteritzen els missatges -no se’n pot dir ensenyaments- que es pretén fer arribar als estudiants en el tractament de les emocions que es fa, per exemple, en les hores de tutoria dels instituts catalans, amb el seu dissolvent relativisme moral.

El punt de partida. El Laques

Abans de seguir adreço una queixa a l’amic Joan: m’ha obligat a pensar, i no sé si estic en massa bona condició per a una tal empresa. El tema del diàleg seria la ἀνδρεία, el valor o, més exactament, la possibilitat de que una tal virtut pugui ser objecte d’aprenentatge,

Ens recorda el professor Nonell, en primer lloc, l’error ja habitual que es comet en prendre com a eix de la lectura del primers diàlegs de Plató el seu caràcter aporètic enlloc de tenir present el tot del diàleg en llegir-lo, que és l’actitud que permet accedir a l’ensenyament platònic present més enllà de la innegable manca de resolució de moltes de les discussions que s’hi presenten. En l’exemple que ens ocupa, i aquesta consideració és extensible a gairebé tot el corpus platònic, la, en paraules de l’eminent professor Stanley Rosen, fenomenologia dramàtica que basteix Plató forma part, el con-forma, de fet, del contingut doctrinal present i dona indicacions del que no està present. Sabem qui són els dos interlocutors de Sòcrates. Dues persones que tot i el seu fracàs en el camp de batalla se senten autoritzades a respondre la qüestió plantejada, la possibilitat de l’ensenyament del valor. No sembla pas una conclusió aporètica. És una de les ocasions en les qual l’aporia constitueix una resposta prou clara, encara que sigui parcial, al problema posat. Tampoc estaria de més, dit de passada, que algú ens expliqués què té d’aporètica l’Apologia de Sòcrates, posem per cas. En la mateixa línia d'argumentació, també sembla sorprenent que se segueixi presentant l’obra platònica en clau evolutiva i es cataloguin els primers diàlegs no només com merament aporètics, sinó també com socràtics i de joventut. Sembla que encara hi ha qui no ha entès que la figura de Sòcrates és el primer mite platònic, ni que Plató no va escriure o, si més no, no va fer públic cap diàleg abans dels 40 anys, com a molt aviat1. Recordem aquí un altre essencial principi hermenèutic, vàlid no només per a Plató: el manteniment conscient de la distància temporal i històrica. És possible que avui considerem que en arribar als 40 anys encara som joves. No era així en l’Atenes del segle 4AC. De fet no ho ha estat mai.

Ἀρετή o virtut

La traducció d’ἀρετή per virtut presenta un problema ben conegut. El terme grec hauria de ser traduït per excel·lència. El seu sentit seria així més precís. Posseir una ἀρετή seria posseir alguna qualitat en grau superior. Així aquell que tingués l’ἀρετή de l’ἀνδρεία, del valor, seria aquell qui excel·lís en l’exercici de la valentia. La traducció prové del llatí virtus, paraula derivada de vir, home. Els romans associen el valor amb la masculinitat, la virilitat, la «hombría», associació que ja estava equivocada en la seva època, on ja hi devia haver, de fet, hi havia, homes covards com rates i dones coratjoses com lleones. En qualsevol cas, tant els grecs com els romans entenen que el valor és virtuós quan s’acompanya de la prudència, perquè el valor és una virtut. Així segons Aristòtil:

μέρη δὲἀρετῆς δικαιοσύνη, ἀνδρεία, σωφροσύνη, μεγαλοπρέπεια, μεγαλοψυχία, ἐλευθεριότης, φρόνησις, σοφία

Retòrica, 1366b12

El valor té la mateixa consideració que la justícia, la prudència, la magnificència, la magnanimitat, la liberalitat, la prudència i la saviesa. Diríem, per tant, que és una virtut "moral". I encara es detecta una altra distorsió, en aquest cas produïda en l’Edat Mitjana, quan la virtut queda associada al concepte cristià de la mateixa, amb una nota, la mansuetud, aliena a la noció clàssica Aquesta nota no s’adiu amb la pretensió cristiana de la resignació i el perdó en ocasió de l’agressió. També cal, però, gairebé sempre cal, matisar aquesta apreciació. Jesucrist feu fora del temple els mercaders a fuetades....Com deia el meu professor de Llengua i Literatura al batxillerat, el peculiar Sr. Reyes, «Nuestro señor habló de hermanos, pero no dijo nada de primos...».

On potser l'ús del terme conserva el sentit originari és en l'ús del derivat virtuós, sobre tot en l'àmbit de la música, per a designar els intèrprets de tècnica i execució superiors, excel·lents: ex-cellens, que «sobresurt», que destaca. Si hem de fer cas al que diu Pascal Quignard, ell mateix un virtuós de la viola i de la ploma, un veritable músic en el sentit originari de conreador de la Música entesa com conjunt de les arts, l'ascens vers la sublimitat interpretativa és sobre tot ascens de l'ànima, és ascesi:

«Cuanto más ágiles son los dedos, más se olvida el alma de ellos.

Ser virtuoso no es adquirir una agilidad fabulosa, es encarnar ese olvido (...) en la interpretacion virtuosa, el alma parece entregada a su propia animación en la libertad que antaño conquistó a fuerza de trabajo y de entrenamiento mecánico.»3

Resulta més difícil defensar la relació que el platonisme estableix entre l'excel·lència cognoscitiva i tècnica i l'ἀρετή estrictament moral. Aquest ascens comporta una purificació moral? o, preguntat d'una altra manera, la bellesa ha de ser moralment bona, no pot ser malvada? 

1. Si algú encara ho dubta, la poderosa demostració de Charles H. Kahn sobre el pretès "socratisme" platònic o la pretesa joventut literària de Plató:

Plato and the socratic dialogue. The philosophical use of a literary form Cambridge University Press, 1996 i Plato an the post-socratic dialogue. The return to the philosophy of nature, Cambridge University Press, 2013

2. Són parts de la virtut la justícia, el valor, la prudència, la magnificència, la magnanimitat, la liberalitat, la prudència i la saviesa.

3. Los virtuosos, a El amor el mar, p. 61-2. Galaxia Gutenberg, Barcelona 2023