“If once a man indulges himself in murder, very soon he comes to think little of robbing; and from robbing he comes next to drinking and Sabbath-breaking, and from that to incivility and procrastination”.1
Thomas de Quincey, On Murder
Considered as one of the Fine Arts
Fa uns quants anys, durant el meu lamentable exercici del no menys lamentable càrrec de cap d’estudis d’un institut, vaig tenir, entre altres querelles definitivament idiotes, una amb una petita colla de retardats que pretenien mantenir el cap cobert de classe estant. Si tenia un bon dia els demanava que es traguessin aquelles gorres de merda recordant-los que el Sant Pare només havia concedit, que jo sabés, el dret a romandre amb el cap cobert en una sala al rei d’Espanya. Altres dies era més directe i els feia descobrir-se amb una exhibició més o menys controlada d’enuig.
I reconec que és un qüestió menor, que no té importància. És el que sostenia, en un seu article al suplement dominical d’EL PAÍS el malaguanyat Javier Marías. L’article es titulava Cómo un gangster i en ell explicava, amb aquell to d’ira a penes continguda tan propi dels seus articles, que havia assistit a un sarao literari -una «taula rodona» o una ximpleria per l’estil- on un dels assistents, algun astre en ascens de l’escena literària espanyola, havia romàs tota l’estona amb el capell encasquetat. Marías es lamentava de no tenir, per a aquestes ocasions, l’amenaçador aspecte de James Gandolfini, el -també malaguanyat- gran actor que protagonitzà l’estupenda sèrie televisiva The Sopranos, on incorporava el cap d’una família de gàngsters de New Jersey. En una famosa escena de la sèrie, Toni Soprano (Gandolfini) i alguns dels membres del gang dinen o sopen, no recordo, en un restaurant elegant. El cap de sala prega un individu d’una altra taula que es tregui el barret, a la qual cosa l’imbècil en qüestió es nega. El cap de sala dirigeix un esguard entre contrariat i resignat a Toni Soprano. Aquest s’aixeca, es dirigeix al saltataulells encasquetat i li ordena que es es tregui el barret. L’aspecte ominós, amenaçador, de Gandolfini, fa efecte i el desgraciat es descobreix. El cap de sala agraeix discretament l’acció al gàngster. Marías es lamentava de no poder fer el mateix en les malauradament cada cop més freqüents ocasions en què hem d’assistir a demostracions de grolleria. I reconeixia que, en realitat, no treure’s el barret -o la gorra de merda- quan hom està en un interior no és important, com no ho és cedir el pas o el seient a una senyora gran, o provar de mantenir un to de veu moderat, o respectar els senyal de trànsit, o no anar en bicicleta per les voreres... però, com concloïa Marías, si sumem tots els actes de mala educació, descortesia i grolleria que se’ns obliga a presenciar -if we indulge ourselves, que diria De Quincey- avancem cap a la dissolució d’un mínim ordre de coexistència civilitzada.
L’auto-indulgència no es limita, en el nostre temps, a produir incivility, manca d’urbanitat. S’estén també al camp de l’ensenyament. En una ocasió es va prendre la desafortunada decisió d’enviar-me a representar el sindicat per al qual treballo a un program de televisió, en concret Espejo Público, emès per Antònia Tres, perdó, Antena Tres. El «tema» sobre el qual se suposava que jo tenia alguna cosa a dir era el de la indisciplina als centres educatius. Cal dir que vaig dir santament el que em va donar la gana i que, per a la meva sorpresa, una encantadora redactora del programa em va felicitar, dient que ja era hora que algú parlés tan clar i em va tornar a convidar. En aquesta segona ocasió estel·lar vaig compartir set amb el mateix professor granadí del primer programa -una persona estupenda, cal dir- que havia estat convidat perquè un pare d’alumne frenètic li havia trencat la cara i un altre convidat, un saltimbanqui anomenat Miguel Lago, que ara és conegut per aparèixer a un programa denominat Todo es mentira, on segueix demostrant que és tan graciós com la queixalada d’un cocodril. La presència d’aquest individu s’explicava perquè estava a punt d’estrenar-se un reality show ambientat en una escola amb regles de disciplina com les «d’abans» presentat per aquest individu. En un determinat moment, la presentadora del programa, la Sra. Susanna Griso, que no es va estar de comentar, davant del pobre professor agredit, que jo, en canvi, era un «duro», em va preguntar si jo era partidari de que es tornés a obligar els alumnes a aixecar-se quan el professor entrés a l’aula o a restablir el tractament del «vostè» per a adreçar-s’hi. Diria que no va entendre -o no li va agradar- la meva resposta. Em vaig limitar a recordar que la major part del professorat d’aquest país érem gent poc o gens autoritària i que no havíem demanat mai el retorn a formes protocol·làries rígides ni a autoritarismes arnats. En el meu cas, li vaig dir que em conformava amb què em tornessin la salutació quan entrava a un aula. Perquè aixecar-se de la cadira, tractar de vostè els professors no era important. I no és una contradicció del que he dit abans. Es pot ser extraordinàriament desagradable sense parlar de tu ni dir paraulotes. Si algú vol saber com es fa li puc oferir una petita lliçó de franc. El que cal decidir és el que considerem «important». I així com el professorat té una part de culpa considerable en el deteriorament del tracte que rep, també la té en haver acceptat que tantes altres coses no eren importants. Com ara l’ortografia (I, al meu parer, la cal·ligrafia). Ja fa temps que es va considerar que no calia ser «tant estricte» amb les faltes d’ortografia. Ho he sentit en reunions d’avaluació a un institut. No pot per tant ser massa sorprenent que els responsables d’un «cursivo intensillo» amb el terrorífic nom de En Cercle, Acompanyament Emocional, al qual es vol obligar a assistir al professorat de la ciutat de Barcelona hagin perpetrat el preceptiu Power Point amb 47 faltes d’ortografia en només 36 diapositives. Com solem dir al gremi, Aquests ja són de l’ESO....:
1. O sigui, més o menys: Un cop un home es dona el caprici de l’assassinat, molt aviat no considerarà greu el robatori; del robatori passarà a la beguda i a la manca d’observança del dia del Senyor, i d’aquí a la mala educació i a deixar les coses per l’endemà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada