Literatura i por. Elogi de Mariana Enríquez

 

En una de les reunions del Club Negroni a les quals tinc l’honor d’assistir el brillant escriptor, futbolista, professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Juan Manuel Pereira recomana la lectura de Mariana Enríquez. En una reunió posterior el docte professor i amic -no necessàriament....- Jordi Ramírez corrobora la recomanació. No hi pot haver millor motiu i, per tant, he dedicat unes quantes hores a la lectura d’un seu llibre de contes, Las cosas que perdimos en el fuego i una novel·la, Nuestra parte de noche. dos llibres publicats per Anagrama, premiats i aclamats per públic i crítica, de manera del tot justificada al meu entendre. La Sra. Enríquez posseeix un estil poderós, amb un excel·lent domini de la sintaxi que li permet construir una prosa fluida, clara, d’una facilitat només aparent que permet centrar l’atenció en les terribles històries que narra. Té, a més, un gran domini del diàleg que inclou un acurat ús dels registres de la parla que escauen amb exactitud als personatges. Els arguments tant dels contes com de la novel·la són poderosos, devastadors; probablement a causa d’aquesta potència del contingut potser els llegiríem tot i que no estiguessin tan ben construïts i narrats, amb una dosificació tan precisa de l’horror administrat que ens permet, de fet ens obliga, gairebé, a seguir llegint. La Sra. Enríquez no redacta, escriu, fa literatura, assoleix la combinació d’estil expressiu i contingut en la qual consisteix la literatura. No la llegim només per la força del que ens narra sinó també i sobre tot per la forma amb què presenta l’argument. La literatura és la recerca de la bellesa a través i en el llenguatge, fins i tot en l’horror d’allò que constitueix l’esfereïdor contingut dels relats de Mariana Enríquez.

Entenc que l’hàbit d’incloure una obra, en aquest cas una narració, en una taxonomia té un propòsit didàctic d’una utilitat innegable. Però sempre m’ha semblat una degradació d’una obra encabir-la en una categoria que en moltes ocasions només té una intenció comercial. Així, se’ns presenta una novel·la, per exemple, acompanyada de l’adjectiu que suposadament ha d’orientar el lector de novel·la negra, històrica, de tesi...Una conseqüència negativa d’aquest procediment és la rebaixa en la consideració d’algunes obres. Les novel·les de Raymond Chandler, posem per cas, no són novel·la negra. Són novel·les, sense més. Les obres de Mariana Enríquez es presenten com a una transgressió dels gèneres: Segons la presentació que en fa l’editorial, «transforma gèneres literaris en recursos narratius, des de la novel·la negra fins al realisme brut». No sé què creu el redactor que són els gèneres literaris ni quants existeixen, en fer aquesta curiosa enumeració que barreja el que en tot cas seria un subgènere i una tendència narrativa. En qualsevol cas i explicat amb una mica més de precisió, cosa que no serà difícil, el que es pot detectar en l’escriptura de Mariana Enríquez és l’aprofitament d’esquemes i motius manllevats de la literatura fantàstica, de terror i d’intriga. En molts contes i, sobre tot, en la novel·la, l’argument inclou referències a temes habituals dels gèneres esmentats. Misteris, presències sobrenaturals, fenòmens que se solen qualificar de paranormals, cultes a entitats terribles, sectes...i un tractament i ambientació d’aquests motius molt convincent. I potser és aquesta la principal raó de l’admiració que em desperta. En general, el gènere fantàstic m’interessa més aviat poc. I el de terror, directament, no m’agrada. No entenc quina mena de satisfacció pot produir la lectura d’un llibre o la visió d’una pel·lícula que produeixi por. No m’agrada sentir més por de la que la vida ja comporta. I considero un signe de la degradació intel·lectual i moral dels nostres temps que hi hagi tants idiotes que segueixin creient en segons quines superxeries. O que hi hagi, fins i tot, qui pretengui donar a l’així denominat ocultisme un tractament pretesament científic. Resulta sorprenent i decebedor que en els nostres temps, després de segles d’acumulació de coneixement precís sobre alguns -molts- aspectes de la nostra realitat, se segueixin enunciant públicament determinades tesis que foren acceptables en algun moment però que no es poden considerar ara més que com a falsedats, mentides o, encara pitjor, estupideses.

Però el meu disgust i menyspreu per aquesta mena de temes no ha impedit que gaudís de la lectura. L’ús dels mecanismes del gènere del terror esotèric per part d’Enríquez té un propòsit moral i estètic essencial. L’horror literari és metàfora de l’horror real. La por dels contes és la imatge de la por que produeix l’experiència vital, social i política. Més enllà, per exemple, de l’episòdica -però del tot indicativa- relació apuntada a Nuestra parte de noche entre la terrorífica secta a la qual pertanyen els protagonistes, membres de les classes altes argentines, i el assassins de la dictadura militar, el conjunt d’elements de desassossec, de terror, de la narració apunta en aquest sentit. L’horror està més a prop de nosaltres, i els seus causants no són monstres ombrívols, sinó homes com nosaltres. Volem, hem de creure que pitjors que nosaltres.