"No era bullying" diu el Departament

Ramón de España ofereix un reflexió prou sensata en el seu article titulat Cosas de crios, en el qual tracta l'espantós cas del suicidi d'una nena.

El DIEC defineix «obscè» com allò que «ofèn greument el pudor». Normalment s’associa el terme amb l’exposició indecorosa de continguts de caire sexual. No trobo, però, millor terme per a qualificar el tractament que han fet el Departament d’Educació i els mitjans de comunicació del tristíssim, terrible cas d’aquestes dos nenes – o nen i nena que tan se val- que han provat de suïcidar-se, una d’elles amb èxit, a Sallent. Encara no feia unes hores que es coneixia l’horrible incident i el Departament ja negava que es tractés d’un cas d’assetjament escolar...Com diu la màxima llatina Excusatio non petita, acusatio manifesta. Doncs mirin, sí hi havia assetjament. Amigues de les dues pobres nenes expliquen que els altres nens -costa dir «companys»- les tractaven de «sudacas» i que des que una d’elles va manifestar la seva preferència per ser un noi la cosa va esdevenir insuportable. Com bé diu Ramón de España en l’article que refereixo al principi, sempre hi ha hagut assetjament escolar. No en dèiem bullying, però sabíem el que era. Joder si ho sabíem... I està bé que ara ens hi fixem i pensem com acabar amb ell, superant aquella indiferència brutal («són coses de nens..») amb què es menystenia. Un altra cosa és que amb l’actual política rosegaaltars segons la qual cal tractar amb dolcesa i consideració els nens i joves per sanguinàries i brutals que siguin llurs conductes doni el resultat esperat. La pedagogia roussoniana no està produint ciutadans respectuosos i solidaris. O no només. També estem produint energúmens capriciosos, intolerants, violents. Feixistes conductuals.

I el que resulta no ja obscè sinó directament vomitiu és sentir els responsables del Departament encapçalats per l’honorable conseller negar abans de que ningú no els hagi preguntat i sortir després amb la bajanada de la «reparació emocional».. Suposo que estaran al cas que la pobreta nena que volia ser nen ja és morta. Potser caldria que el públic estigués al cas de què significa aquest actitud. No és més que la conseqüència del que s’ha fet sempre des del Departament: mirar cap un altre costat i de manera tàcita, indicar la mateixa tàctica als centres educatius, especialment a les direccions. I aquest és un aspecte cabdal. La premsa ja s’ha fet ressò de la manca d’acció del centre on acudien aquestes noies. Dic «acudien», no «estudiaven» que actualment això no es fa als centre catalans. Convé aclarir alguns extrems a aquesta colla d’indocumentats que borden a diaris, ràdios i televisions que ara ja carreguen contra el centre, la seva direcció i els seus professors: resulta molt complicat saber què passa entre els nostres alumnes. I, a més, molts professors saben que és millor no preguntar res, en molt casos, perquè acabaran rebent. Si a algú se li acudeix preocupar-se per la salut deteriorada d’un seu alumne encara es trobarà l’endemà amb uns progenitors rabiosos que volen el seu cap, amb el suport de la direcció i la inspecció del centre.

I per acabar, diem-ho tot. No fem com la premsa o l’administració. Preguntem-nos si la família va fer alguna cosa. O si estem davant d’un cas més d’això que com és tan freqüent ja té fins i tot nom. La dimissió parental. També aprofito per recordar als «comunicadors» d’aquest país que haurien de llegir una mica més. No és un fet «tràgic». La tragèdia té com a element essencial la inexorabilitat, el fatum. Aquest fet no era inevitable, no és «tràgic». I això és el pitjor, el terrible. Ha passat perquè s’ha permès. Això és el que em produeix aquest dolor, aquesta ràbia.

Apologia de la burocràcia, 4: Estat o govern?

 

La hostilitat envers l’existència de la funció pública tradicional no és privativa de poca-soltes com l’esmentat T. Està arrelada tant en una molt estesa mentalitat política pretesament esquerrana com en opcions molt més reaccionàries com ara algun model de nacionalisme contemporani. En el primer cas es tractaria d’un anti-estatalisme d’arrel anarquitzant i en el segon de la mera pretensió de substituir una burocràcia sobre la qual no es té control per una altra feta a mida d’un nou poder. Pretensió que es disfressa, de manera desvergonyida, d’anhel de llibertat. No es pot interpretar d’altra manera la inaudita proposta de limitar la condició de funcionari als emissors de permisos i llicències i constituir la resta de la funció pública amb treballadors amb vinculació merament laboral, subjectes a acomiadament. Tornar al que passa a Miau de Galdós.... Tampoc ha de sorprendre aquesta proposta si tenim en compte que estava inclosa en un «projecte» de nou estat que reservava, durant un període indeterminat de temps, el nomenament dels magistrats al poder executiu....¹

Tornant al primer cas, l’esquerra anti estatalista, s’hi detecten dues opinions mancades de veritable fonamentació. En el més profund d’aquesta visió subjau un concepció antropològica il·lusòria, una confiança irracional en la bondat primigènia, una versió tova de la roussoniana fantasmagoria del bon salvatge. Circumscrivint-nos al tema que ens ocupa, l’esquerra contrària a l’estat confon l’estatal amb el governamental. Segueix l’estela d’Althusser i accepta la seva tesi de que la defensa de la classe dominant descansa sobre l’existència, d’una banda de l’«aparell repressiu de l’estat» (policia, administració, tribunals, presons...), que funcionen mitjançant la violència i i els «aparells ideològics de l’Estat», sobre tot l’escola, que funcionen mitjançat la ideologia². Com ja s’ha demostrat amb precisió³, es confonen aquí els dispositius estatals i els governamentals. Aquesta tesi del marxisme althusserià ignora que l’organització política hereva de la Il·lustració incorpora els mecanismes que fan possible la protecció estatal del ciutadà davant de les exaccions dels governs: l’imperi de la llei, la separació de poders, el sufragi universal i secret, una llista de drets garantits per les institucions..... i la Funció Pública:

«Si lo que tanto se teme es el control ideológico gubernamental, la receta está ya inventada y ensayada hace mucho tiempo. Se llama funcionariado»⁴

La cita es refereix a la necessitat de que l’Escola Pública universal estigui dotada de funcionaris de carrera, garantia contra l’adoctrinament governamental. Sí, l’Escola Pública, la única conquesta real que li quedava al proletariat de l’herència de la Revolució Francesa, conquesta que la inaudita conjunció de pedagogia pretesament progressista i neoliberalisme desfermat està a punt d’arrabassar-li. I dic proletariat de manera conscient. Sempre m’havia intrigat el concepte de «revolució burgesa». Darrerament he descobert que la raó no era que jo sigui limitat -fet d’altra banda irrefutable- sinó que fins i tot potser que tingui raó: «L’únic que va tenir la Revolució Francesa de burgès fou la contrarevolució»⁵.

1. Evidentment em refereixo al deliri de programa dels «juristes» de l’anomenat «Procés», que mostren el mateix nivell gal·linaci que el nostre amic T...també és força indicatiu que en els papers expel·lits per aquesta colla d’indocumentats no es parli mai d’estat... terme tabú substituït per la narcòtica noció de «república» que, pel que sembla, no és només una forma d’organització política sinó una mena de règim arcàdic on no es dona cap dels mals de la resta de models polítics. Es tracta d’una concepció irracionalista, gairebé religiosa, coherent amb un moviment polític que apel·la al sentiment, a l’emoció, i menysprea l’argumentació racional. Recordar-los que alguns països socialment avançats són monarquies i que Corea del Nord, Bielorússia o El Congo, per exemple, són repúbliques, és perdre el temps davant del deliri visionari d’una república taumatúrgica, regne del Cel a la terra. I apel·lar a la lliçó de Hobbes, segons la qual tot estat, adopti la forma que adopti, és autoritari, els sonaria a sànscrit.

2. L. Althusser, Posiciones, Anagrama, Barcelona 1977, pp.84 i 86.

3. C. Fernández Líria, O. García Fernández i E. Galindo Ferrández, Escuela o Barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda, AKAL, Madrid 2017. Cap.I

4. Ibid.p. 46. En nota a peu de pàgina els autors recorden la celebració hegeliana del funcionari públic quant que «intèrpret de l'universal».

5. A. Domènech, El eclipse de la fraternidad, Crítica, Barcelona, 2003

Apologia de la burocràcia, 3

 

En el meu àmbit immediat fa anys que he deixat de discutir o d’intentar establir la diferència entre el funcionari al servei de l’estat -no del ciutadà, això no és el Corte Inglés- categoria que inclou, com intentaré argumentar, el buròcrata eficaç, de la figura popularment execrada del mal funcionari/buròcrata. Llevat que algú es posi pesat. En una ocasió vaig aguantar, a la cua per pagar el diari en un quiosc -quan encara es compraven diaris.....-, tan impertèrrit com vaig poder, una llarguíssima diatriba contra els «funcionaris» emesa per un homenet furibund. Quan es va quedar sense alè (sense arguments ja estava d’entrada) es va girar triomfant cap a mi demanant amb un gest que volia ser altiu el meu assentiment. Vaig trigar uns segons en dir res. Estava calculant si de l’hòstia que pensava administrar-li es derivarien danys col·laterals com ara desperfectes en les instal·lacions del quiosc. Descartada l’opció que més m’hauria satisfet -què voleu, no sóc massa bona persona- que era clarament posar-li les dents al clatell, em vaig limitar a contestar, o confessar: «no sé, sóc funcionari...». Es podia sentir el brogit intern del pànic que de manera sobtada el va envair. No em sembla malament dir el que es vulgui d’algú altre, sempre que hom estigui disposat a mantenir-ho i assumir les conseqüències de la diatriba. Va barbotejar alguna excusa inútil. No vaig poder resistir la temptació d’incrementar el seu ritme cardíac i la urgència per anar a un excusat que evidentment l’assaltava, explicant amb el to més ombrívol possible que les persones que atenien els nens a les escoles, els adolescents als instituts o als malalts als hospitals -per imbècils que siguin els nens, joves i pacients- solien ser funcionaris. Com ho eren els 7 bombers a qui s’havia enviat a la mort feia uns dies a Horta de Sant Joan. Com bon exemplar de covard, es va desfer en explicacions entretallades: «no parlava d’això»... I de qui dimonis parlaves, idiota?...dels buròcrates, suposo. Suposo perquè no va emprar el terme. Dubto que el conegués.

I aquesta percepció distorsionada ha fet fortuna, en part gràcies al discurs de molts dels qui es dediquen a la política, que per raons que ja he comentat veuen en els funcionaris de carrera un entrebanc per a les seves jugades. Un exemple clamorós. Un tal T., un dels filòsofs oficials de l’independentisme català, escrigué, parlant d’educació, una bajanada inenarrable al respecte, en dir que la noció de «funcionari amb plaça definitiva» era «decimonònica», no era moderna... A banda de la refutació ad hominem (això ho manifesta algú de qui no es coneix ocupació que no hagi estat a càrrec de l’erari públic en tan que professor universitari, director de «chiringuitos» i parlamentari) se’n pot fer una més basada en l’argumentació. Aplicar el qualificatiu pretesament ofensiu de «decimonònic» al concepte de funcionari de carrera és d’una ignorància homèrica. És precisament a les acaballes del segle XIX que s’adopta aquest règim a l’estat espanyol per superar el disbarat que suposava que cada canvi de govern comportés la substitució de tot el personal al servei de l’administració pública. Es pot saber fàcilment com funcionava aquest deliri llegint Miau, de Pérez Galdós, que té com a un dels seus personatges centrals un «cesante», un individuu que està esperant el canvi de govern per tornar a treballar a la funció pública. Potser el babau de T. no ho sap. És una de tantes coses que no sap¹. Potser volia dir «antiquat».... potser. Una cosa és segura: el que és realment antiquat és el mandarinat.

1. T. es presenta com expert en lògica. En un acte públic va negar acaloradament el principi lògic elemental segons el qual si s’accepta una premissa falsa es pot demostrar qualsevol cosa. El pobre no semblava entendre que en lògica formal la falsedat és la contradicció i que, com ja deien els lògics medievals «Ex contradictione quodlibet», d’una contradicció se segueix qualsevol cosa...tontaina!