Apologia de la burocracia, 2

No se m’escapa que la meva condició de funcionari de carrera farà sospitar sobre l’objectivitat de la tesi que exposava en l’anterior entrada en defensa, precisament, de la necessitat de l’existència de funcionaris independents dels polítics. I en una època on el rigor lògic de l’argumentació s’ha convertit en una exigència que només demanen antiquats com jo, suposo que la refutació -suposant que sàpiguen què significa- està servida en la única forma en boga, la fal·làcia ad hominem i prendria una forma més o menys com la que segueix: «Ah, està clar, què ha de dir aquest, si és funcionari!». Aquest és, crec, un escull insalvable. I no ho intentaré. Però argumentaré la meva tesi. Esforç igualment inútil, probablement. En primer lloc potser caldria reconèixer que la més que popular afició local a blasmar els funcionaris deriva de la incapacitat de discernir entre funcionari i buròcrata.

I esmento aquesta confusió perquè precisament la meva intenció és defensar la necessitat de l’existència de la burocràcia. En efecte, el terme buròcrata ja ha incorporat una càrrega negativa important, definitiva, i designa amb propietat el que el comú maleeix quan diu el primer nom, funcionari. L’opinió general concep la figura del funcionari com la d’un buròcrata inactiu -gandul, de fet- que no fa res de profit i que entorpeix la vida dels ciutadans, ofegant llurs vides i activitats en un mar de papers. No debades. Tots hem patit aquesta situació a la que escau el qualificatiu no sempre ben emprat de kafkiana. Gestions inacabables, incomprensibles, de vegades directament inviables quan no contradictòries. La incorporació dels mitjans telemàtics a la gestió administrativa, contra el que alguns il·luminats defensen, no ha sempre ha millorat les coses. La delirant peripècia que pateix el personatge que incorpora el gran Nino Manfredi a Made in Italy, pel·lícula de 1964, prefigura en certa mesura una experiència per la qual hem passat molts. El personatge és enviat de dependència en dependència d’una institució oficial a la recerca d’un certificat que li permeti pagar una taxa. Per fi arriba a la finestreta definitiva. El funcionari que l’atén, manipula un ordinador primitiu i li diu que no pot pagar perquè no resideix a Roma. Quan, estupefacte, el protagonista es queixa rep una resposta taxativa: Ho diu "la maquina" i « la maquina è infalibile, la maquina no sblagia mai...» El que segueix és impagable:

"- I la màquina no em pot dir on visc?

- No...

- I com ho puc saber?

- Escrivint a tots els ajuntaments d’Itàlia...el següent!"

Derrotat, amb aquella sensació de misèria que tots hem patit en ocasions semblants, el protagonista gira cua i sent el que diu un altre ciutadà que estava a la cua després d'ell: 

 "- A mi m’ha dit que vaig néixer en 1806 i que em dic Lucia...."