Elogi de Topuria, 6

 

VII: Lluita i religió

Hi ha esports de lluita des que hi ha societat. La seva legitimat, mitjançant la seva inclusió en els rituals religiosos, voldria oblidar la seva relació amb alguna fosca pulsió assassina que se’ns podria atribuir. O, si més no, la seva sublimació. Ens plau matar-nos, i encara i pitjor ens plau més veure com es maten els altres, però hi ha, se’ns diu, en la lluita despietada dels atletes antics, com, en altres models de violència pública, com l’execució d’heretges, un moment d'elevació espiritual. Hauríem superat aquest plantejament. Però la secularització d’aquestes pràctiques, la conversió de la violència pública en espectacle recreatiu, no les ha dotat d’una més clara dignitat moral.

Lluita. Joc, religió, esport, espectacle, negoci. En la constel·lació d’aquests conceptes trobarem la base per a un judici ajustat, tan com sigui possible, a la veritat. La lluita més o menys codificada té el seu origen en una necessitat tan pràctica com religiosa. Si més no en les cultures on la guerra constitueix l’eix o un dels eixos de l’auto-afirmació social, apareix alguna mena de pràctica física basada en i encaminada a l’ensinistrament bèl·lic. Córrer, saltar, llençar objectes, donar cops i aturar-los sigui amb les mans o amb estris, muntar a cavall...totes aquestes activitats físiques són entrenades originàriament per assolir eficiència en la caça i la guerra. I s’integren, a més, en el complex dels rituals d’adoració de la divinitat. Recordo la relació entre esport i religió perquè és rellevant, mostra amb claredat que el Joc no és un joc, no és res banal, no és una pràctica innòcua amb l’exclusiva pretensió de servir per a passar el temps. Però el fet que el joc, l’esport, tingui arrels religioses no és un tret que, al meu entendre, el dignifiqui. De la més que possible necessitat de la religió no es deriva que l’associació d’una activitat humana amb el fet religiós l’elevi per sobre d’altres activitats que no hi estan relacionades. Puc entendre i fins a cert punt respectar que algú necessiti la religió -del llatí religare, relligar- per a mantenir una mínima auto-composició. Però si fem el compte, la religió, les religions, ens han fet molt més mal que bé. Altrament dit, la dimensió originàriament religiosa de la pràctica esportiva no implica que aquesta sigui més digna de consideració quan n’està separada. Però tampoc al contrari.

Fins i tot quan el joc ha deixat de ser un fenomen relacionat amb la religió, els homes juguen, competeixen, amb una actitud que potser ja no té ni la seriositat vital del joc infantil, ni l’aspecte sacral, la seva gravetat religiosa, però a canvi presenta uns trets molt preocupants, gairebé patològics. Només és un joc, ens diuen, abans de morir o matar practicant-lo o, pitjor encara, observant-lo com a espectador. És en aquest aspecte on em sembla que es pot parlar de patologia psíquica. En l’espectacle esfereïdor de la turba esportiva apareix aquell aspecte repulsiu de la natura humana que rau en la transformació que es produeix en nosaltres quan estem en grup. I també la possibilitat de que la pulsió tribal que desperta l’espectacle esportiu sigui fins a cert punt el resultat de la substitució de l’aspecte religiós per una altra cosa igualment terrible. Aquests darrers temps en els quals he tornat a impartir classes he confirmat que era necessari explicar als alumnes que quan adopten una postura burleta -no arriba, en la major part dels casos, a irònica- en sentir que fa no massa a Europa es matava gent per discutir idees que els resulten del tot alienes com la Trinitat o la transsubstanciació, no entenen que la única diferència objectiva entre els homes del XVII i nosaltres és, molt sovint, el motiu pel qual s’inaugura la massacre. Avui potser no matem per un dogma religiós. O no tant. Però si ho fem amb convenciment per un concepte polític. O perquè aquell a qui matem és seguidor d’un equip de futbol que no és el nostre. Com els dic sovint, no veig el progrés enlloc.

En aquest context és potser aplicable allò que digué G.K.Chesterton sobre la pèrdua de la fe religiosa: quan un home deixa de creure en Déu, comença a creure en qualsevol cosa. La frase es cita així però el que deixà dit Chesterton és que la pèrdua de la fe comportava la pèrdua del sentit comú. Val, més o menys. Hi ha un aspecte en el qual no es pot refutar el gran escriptor: quan ens hem deslliurat -suposadament- de la tirania del dogma religiós no hem estat capaços d’assolir alguna mena de religiositat civil a l’estil del deisme o teisme il·lustrats, sinó que assistim amb un considerable estupor -i més que això, malestar, indignació- a la proliferació de creences religioses encara més imbècils que els dogmes abandonats de, per exemple, el cristianisme. L’era postmoderna està amarada de superstició, creences idiotes, fanatisme. Irracionalitat. En aquest ambient cultural no resulta estranya la proliferació d’espectacles basats en l’exhibició de la major brutalitat possible. Però en la meva opinió no podem decidir què és millor. Em resulta del tot repugnant que una competició esportiva inclogui l’agressió tan si es tracta d’una manifestació religiosa com d’una activitat orientada al lucre. Hi hauria la temptació de dignificar un sacrifici ritual per comparació amb la putrefacta explotació mercantilista del mateix assassinat. No hi sé veure cap noblesa, ni en l’irracionalisme religiós que justifica l’agressió en nom d’una transcendència promesa ni en la justificació econòmica basada en la satisfacció de la demanda del mercat. El que hi ha són éssers humans negant-se uns els altres la condició mateixa d’homes per la via més directa en la qual això es pot fer, a cops. La paradoxa està en el fet que la única figura que conserva algun vestigi de dignitat és el brètol que s’embarca en una baralla brutal amb un altre desgraciat, ho faci mogut pel fervor religiós, l’afany de glòria, la cobdícia o, directament, la pulsió violenta que el domina. En l’acte mateix de l’agressió mútua hi ha alguna qualitat moral, mínima, si es vol. Però en tot el que l’envolta, motivacions, finalitats...només hi ha baixesa, estupidesa i maldat.

Confonc esport i lluita? En absolut, em remeto al seu origen comú.

Elogi de Topuria, 5

 

VI: L’origen proper: Colorado 1993

La forma actual de les Mixed Martial Arts és el resultat de la connexió de dos fenòmens. D’una banda la creació ja comentada d’estils de combat nous i definitius que consisteixen en síntesis més o menys encertades de formes preexistents que són normalment reconegudes com a tals. En la meva opinió molts són d’una ximpleria notable, sobre tot quan es presenten com a producte d’un geni creador que s’ha limitat, en el millor dels casos, a copiar amb més o menys fortuna. Hi ha un altre sector del negoci que és encara menys seriós, el que consisteix en descobrir ancestrals tècniques ocultes, secretes i letals. Així hem vist presentar com a arts marcials serioses algunes pallassades antològiques com el suposat art dels ninja, el Ninjutsu...o descobrir altres arts encara més exòtiques. Em va costar una mirada de reprovació infinita haver preguntat si un art marcial hawaià es practicava en camisa de flors...., m’hauria semblat d’allò més coherent. Tot aquest moviment, ja ho hem vist, resulta de la falta de fe en els sistemes previs, ja sigui perquè de fet són autèntiques idioteses, o perquè qui els consideren inútils són ells mateixos uns babaus. Tanmateix, en aquesta selva de propostes hi ha gent seriosa, la qual cosa significa gent que ensenya mètodes de combat de provada eficàcia que l’obtenen precisament de l’enfocament eclèctic, no dogmàtic, amb el qual incorporen allò que funciona amb independència de qui ho proposi. Un exemple notable per la seva honradesa intel·lectual: l’actual instructor de l’Associació Japonesa de Karate, més coneguda per les sigles en anglès, JKA, El mestre 中達也 Naka Tatsuya, no ha tingut cap problema en visitar mestres d’altres estils de Karate o d’altres modalitats de combat per a ésser instruït per ells i intercanviar coneixements i fer-ho, a més, en públic. El que trobo rellevant és que des del moment en el qual un expert accepta l’ensenyament d’un expert en una disciplina alternativa a la seva, està, dialècticament, negant alguna de les seves propostes. I aquesta actitud no és la general: tot i que alguna tècnica s’hagi mostrat completament inoperant, el Gran Mestre de torn no ho reconeix. Minaria les bases del negoci, suposo.

El segon fenomen és la creació de competicions que es presenten com a la prova definitiva de la superioritat d’un o altre mètode, o d’un o altre lluitador, en la línia del ja esmentat Vale Tudo brasiler, o en formats similars al Japó i altres llocs. La formulació actual neix als Estats Units, en 1993, quan uns promotors espavilats aprofiten un buit legal en la normativa esportiva de l’estat de Colorado i organitzen el ara cèlebre Ultimate Fight Championship, que és el que signifiquen les sigles UFC. Els combats tenen lloc en una gàbia octogonal -l’aspecte simbòlic de la gàbia no és menyspreable- amb més aviat poques regles -de fet només estava prohibit atacar els ulls i mossegar, l’atac als genitals es podia admetre com a inevitable en l’intercanvi ferotge de trompades- sense categories de pes ni arbitratge. El combat només acabava per KO o rendició. Tot plegat, prou sanguinari. La cosa es retransmet per canals amb subscripció o es veu en cintes VHS que es podien comprar per correu (VHS, sense Internet...el paleolític..) i té prou èxit com perquè s’estengui ràpidament pels Estats Units i sigui prohibida en la majoria d’aquests. Jo ho vaig veure en vídeo, a casa d’un amic que s’havia convertit a la fe del Gracie Jujitsu -els seus adeptes dominaven a l’UFC- després d’apostatar del Karate Tradicional, perquè no era «realista»...em pregunto si el fet que en un examen de quart Dan de Karate un altre aspirant el corregués a puntades per tota la sala tindria alguna relació amb la seva sobtada conversió....i sí, era jo...i estic emprant vocabulari religiós amb tota la consciència del que dic. Tornant a l’UFC, cal reconèixer que el resultat era molt real, brutal, sangonós. Però molt aviat va passar el de sempre: si es volia estendre i fer-ne negoci, calia rebaixar el producte. I ja som allà on érem: normes, àrbitres, proteccions -mans, dents, genitals- categories de pes...ara que arribàvem a la prova definitiva, l’aigualim. I aquí hi podem detectar dues causes. Una, més disculpable, és l’afany de glòria. Enlloc de quedar en un soterrani o un descampat i matar-se a hòsties sense públic ni intermediaris¹, els brutals competidors tenen el seu costat pueril i els agraden els trofeus, la fama...l’altra és el lucre. Aquesta modalitat de lluita podia esdevenir i, ho ha fet, un molt bon negoci. No cal que insisteixi massa en el que ja he dit: a molta gent li agrada veure com dues persones es rebenten a cops i li agrada prou com per a pagar entrada o la quota de televisió per cable per poder veure-ho. El resultat ja el coneixem: una modalitat de lluita esportiva UFC/MMA que competeix amb altres espectacles violents i ja té un altar amb les corresponents figures, que gaudeixen de fama i fortuna. I encara que s’hagi suavitzat, és una pràctica brutal que ha acabat copiant tots els tics de la boxa: declaracions altisonants, exhibició de guanys, companyia femenina vistosa -tot i que l’UFC també inclou combats entre dones- i tota la resta del circ. I també ha acabat mimetitzant-se amb les característiques de les arts marcials pretesament superades. En concret, en aquest món es reprodueix aquella tendència centrífuga típics dels sistemes tradicionals. En aquests es dona sempre un fenomen que consisteix en la dispersió, gairebé la desbandada, dels deixebles d’un expert quan aquest mor. De vegades fins i tot abans. Els alumnes de tal o tal mestre es separen moguts per dues pulsions aparentment antagòniques: hi ha els qui s’autodenominen veritables hereus de la tradició, únics intèrprets vàlids de la mateixa enfront del que es proclamen superadors de la mateixa tradició. Encara que hagi insistit en la notable presència d’idiotes en aquests ambients, caldria però recordar que és un fet més general no atribuïble estrictament a la pobresa intel·lectual dels qui es dediquen a aquests afers. Potser és una mostra d’allò que digué Fichte en interpretar -i modificar- el que sostenia el que ell considerava el seu mestre; que ell entenia Kant millor que Kant s’entenia a si mateix. Hi ha en la transmissió del coneixement un moment d’interpretació que implica una inevitable transformació?

Així, ara tenim UFC, K1, PFL, modalitats incomptables de Kick Boxing, Muai, Full Contact i, cal retenir el nom, Pancrase. I desenes de campions. Però es pot aventurar que seguiran apareixent noves modalitats de combat extrem perquè les dues causes que han provocat aquesta proliferació no han perdut impuls. Seguirà havent qui pretengui resoldre la qüestió de l’eficàcia suprema precisament perquè és irresoluble. I la raó és que estava resolta abans de començar. I d’altra banda seguirà operant la inesgotable passió humana pels diners. I aquest és un punt central. Puc entendre que des d’una consciència moral comuna es trobi repulsiu el fet mateix de la lluita sense control entre persones que, com a mitjà necessari de la seva finalitat demostrativa -Sóc el millor lluitador o la meva és la disciplina superior- malden per destrossar-se mútuament. Però si pensem amb una mica més de profunditat, podem descobrir algun plec. Podem veure que el judici moral sobre aquest afer presenta alguna complexitat: hi ha actes més indecents que altres que també ho son. I en aquest sentit, entre el que fan dues persones en lluitar entre elles i el que fan tots aquells que ni tan sols s’esquitxen de la sang amb què es fan rics hi ha un abisme ètic. Admeto que es condemni l’actitud de qui agredeix un altre ésser humà encara que ho faci d’acord amb l’agredit, quan que aquest, recíprocament, l’agredeix en virtut d’un pacte. Però on està la veritable baixesa moral, l’acte vomitiu, és en l’explotació comercial del fet. Semblarà pueril, però el fet de jugar-se la integritat, la salut, fins i tot la vida, en un combat potser no redimeix de la violència exercida, però atorga una mínima dignitat. I justificaria el lucre, si més no amb més dret que els qui es forren des de les localitats VIP.

1. Arribats a aquest punt, sembla inevitable referir-se a la novel·la Fight club, de Chuck Palahniuk W.W.Norton, New York, 1996. Hi edició espanyola: El club de la lucha, El Aleph editores, Barcelona, 1999 i catalana, Club de lluita, Empúries, Grup 62, Barcelona, 2005). Si es cerca a Internet apareix primer la referència a la pel·lícula de David Fincher de 1999 i a un munt de clubs esportius que duen aquest nom. Com és sabut, l’argument del llibre s’organitza al voltant de la fundació d’un club clandestí on els membres es reuneixen per a barallar-se sense control amb dues úniques regles: el primer dia s’ha de lluitar i l’existència del club ha de ser mantinguda en secret. La pregunta que algú es podria fer: però això és real? la contesta Palahniuk en alguna edició posterior del llibre: no existeix el club, se’l va inventar i no pot adreçar a cap dels nombrosos lectors que li ho demanen a cap club on anar a donar i rebre hòsties a dojo. És a dir, hi hauria interessats. Interessats en anar un cop per setmana a un magatzem, un camp... i esbatussar-se amb sanya amb altres individus en privat, en secret, sense cap mena de reconeixement, de fama. Pel gust de fer-ho. Nihilisme o, potser, resistència al nihilisme.

Elogi de Topuria, 4

 

IV. Una mica més d’història

Des de la seva aparició fins als nostres dies les disciplines de «contacte ple» han patit diverses transformacions. Començant pel nom, avui es prefereix la denominació Kickboxing, és a dir, més o menys, «boxa amb puntades de peu». Aquest canvi pot tenir diversos motius: d’una banda faria referència a la normativa que es va crear per a convertir l’originari Full Contact en una mena d’esport. Poc temps després de la seva popularització, es va introduir una norma que estipulava que calia llençar un mínim de puntades de peu en cada assalt. La raó era clara: se’ls estava omplint el pati de boxejadors que no tenien massa futur en la boxa professional però que, en canvi, podien excel·lir en el Full Contact amb la seva provada capacitat per al mastegot enguantat. I així, la nova disciplina s’estava convertint en un cementiri d’elefants per a boxejadors que no eren prou bons per a la boxa però sí prou eficaços per partir la cara als esforçats practicants de Full Contact provinents de les Arts Marcials. Fet en si mateix prou revelador: potser sí era cert que aquestes disciplines no serveixen per a derrotar un boxejador una mica competent, raó per la qual hom podria pensar que en realitat amb la boxa anglesa n’hi hauria prou. No debades els dubtes que hom pot tenir respecte de la viabilitat de defensar-se al carrer amb la boxa (regles, ús de guants...) no són en essència massa diferents de les que desperten les Arts Marcials orientals i, en canvi, resultava evident que aquestes no servien per a vèncer els boxejadors, que solien estar ja entrenats en i acostumats al contacte. Que copegen «de veritat» i encaixen també «de veritat», vaja. Cal però advertir que l’ús dels peus en el combat té una importància extrema. Una cama pot produir un impacte quatre vegades major que un braç. Però en tant que primats superiors, als humans ens resulta més «natural» usar les mans per a l’agressió. «Natural» és, però, emprar la mà oberta, com fan els nostres cosins goril·les i ximpanzés, més agressius dels que ens agrada reconèixer. Però en aquestes disciplines que estem glosant s’empren els punys. I encara que en general es consideri el contrari, usar el puny per a copejar és d’entrada una mala idea. Si es vol donar un cop de puny que pugui, com a mínim, estabornir l’oponent², cal haver-lo entrenat durant molt de temps -i pel que se, és un procés lent, dolorós i mai del tot reeixit- o bé cal emprar embenats, guants protectors o totes dues coses. Es pot aquí remarcar que la boxa provoca el mateix dubte que trobàvem en altres disciplines: duu el boxejador sempre aquest equip a sobre? Seria capaç de calçar-se els guants a temps per a repel·lir una agressió al carrer, que sol ser, en principi, sobtada, inesperada? Però és més: fins i tot amb unes mans entrenades, el que és més fàcil que es trenqui en descarregar un cop de puny amb la màxima potència possible sobre segons quina àrea del cos és el puny amb què ho fem. Esbatussar-se a cops de puny pot resultar molt literari, molt cinematogràfic, tot el que es vulgui, però només serà l’opció de qui mai ha rebut o ha donat una hòstia amb condicions, una hòstia homologable. Mà oberta, peu, colze i genoll són les parts del cos que presenten unes característiques més adequades per a copejar. Algunes dades de suport. En els temps inicials de la boxa, sense guants, una tàctica freqüent consistia en abaixar el cap i rebre l’impacte del puny a la part davantera superior del crani. Una transacció avantatjosa: un innegable però passatger mal de cap a canvi d’una mà trencada. L’os frontal del crani és molt gruixut i molt més resistent que els ossos de la mà. Un altre exemple: Quan 糸洲 安恒 Yasutsune «Ankoh» Itosu va introduir l’aleshores conegut com 唐手 (Tode), art originari d’Okinawa posteriorment denominat 空手 (Karate), a les escoles de secundària de l’illa, va reduir l’ús de les tècniques de mà oberta i va prioritzar les tècniques de puny perquè resulten menys perilloses per al practicant. La conclusió és clara, o millor, està clar que la conclusió és del tot menys clara. Tota aquesta història reflecteix de manera repetida, tossuda, una contradicció interna colossal: s’estudia com fer mal, però provant de no fer-se’n -això seria racional- i de no fer-ne als altres. Copejar, lesionar, matar, fins i tot...ma non troppo....

L’altre origen del terme Kickboxing té relació amb una moda, una de tantes que han sovintejat l’afecció occidental per les Arts Marcials. Es tracta de la fal·lera ja considerablement antiga pel Muai Thai. Aquest és un estil de combat d’origen òbviament tailandès, que un cop urbanitzat esportivament es va denominar, precisament, Kickboxing. Se’l pot considerar l’esport nacional, tot i que el seu grau de brutalitat excedeix el de qualsevol pràctica esportiva occidental. Consisteix bàsicament en una mena de boxa amb molt ús de les cames, en forma de puntades i cops de genoll. A més incorpora un ús dels colzes veritablement esfereïdor. Tot plegat amb contacte ple, sense restriccions. Abans de la seva extensió a occident els combatents de Muai Thai, d’extracció social molt baixa, pobres de solemnitat, guanyaven unes quantitats de diners considerables per a treure de la misèria llurs famílies, però ho havien de fer de pressa. La vida «esportiva» mitjana d’un campió de Muai Thai era de 10 o 12 combats¹, després dels quals estaven tan lesionats i sonats que els era impossible competir. Aquí tindríem un bon candidat per a la posició d’art marcial definitiu. Però de manera anàloga a les altres disciplines abans comentades, la seva difusió arreu del món es veié acompanyada d’un seguit de restriccions i reglaments que buscaven fer la pràctica més segura, regles curiosament semblant a les ja comentades (proteccions, arbitratge, límit de temps...) Però malgrat el que jo digui, de les meves objeccions, ha de quedar cal que tota aquesta gent, o molts d’ells, són gent molt dura. Gent que baralla amb considerable eficàcia.

V. Origen remot

Als anys 20 del segle passat es van organitzar uns campionats de lluita al Brasil amb el nom prou explícit de Vale tudo (val tot). S’hi convidava lluitadors de tota mena de disciplines per a provar, amb les menor qantitat de restriccions possible, quin era el millor. La idea original fou de dos germans, Carlos i Helio Gracie, notables experts de l’antic art marcial japonès del Jiu Jitsu, del qual ja vaig parlar en la primera entrada. Les arts tradicionals japoneses tenen molt predicament al Brasil, degut a la nombrosíssima colònia japonesa que hi viu, especialment a Sao Paulo. Els germans Gracie i tota una colla de descendents formen una dinastia que practica i ensenya una versió pròpia de l’art que es basa en un principi que consideren essencial i indiscutible: tot combat acaba a terra, per la qual cosa la principal habilitat que cal desenvolupar per a poder combatre amb eficàcia és la lluita a terra, centrant-se principalment en les tècniques d’immobilització, luxació i estrangulació per a obtenir la submissió de l’oponent. És una opinió. I es pot acceptar que en moltes ocasions, efectivament, les baralles acaben amb els contendents abraçats rodolant per terra³. Però no sempre. Es poden trobar opinions alternatives prou fiables, de gent que practica arts que precisament es basen en no perdre l’equilibri i no deixar-se dur a terra per l’oponent. Apareix aquí de nou el debat ja comentat sobre la superioritat d’uns estils de combat sobre uns altres. Els Gracie argumenten de manera prou sòlida que ningú no els ha vençut. Ningú que hagi participat en els seus saraos, però. Altres experts discrepen, i també aporten arguments. En una filmació disponible a Youtube es pot presenciar la discussió sobre el problema que suposa enfrontar-se amb un d’aquests fortíssims brasilers que basen llur estratègia en dur-te a terra i reduir-te, entre un eximi competidor d’UFC/MMA, Machida Lyoto i el famós actor Steven Seagal. Machida, brasiler, ve del Karate tradicional i també ha estudiat boxa, kick boxing, Jiu Jitsu i Muai Thai. I realment copeja amb una potència molt notable. Seagal és expert en Aikido. Durant anys va impartir classe en el seu Dojo al Japó. No cal ser cap expert en la ubiqua xenofòbia nipona per a entendre que a ser respectat, Seagal va haver de trencar unes quantes cares de japonesos incapaços d’admetre que un estranger pogués excel·lir en una de les seves arts tradicionals. La preocupació que Machida expressa, com escapolir-se de l’atac d’un d’aquests lluitadors que malden per abatre’t agafant-te per les cames, és resolta amb relativa simplicitat -i una considerable dosi de mala llet- per Seagal, que afirma que no et porten a terra si tu no els ho permets. No cal dir que una considerable munió de practicants de MMA han saltat a rebatre’l i insultar-lo amb ferocitat. Subjacent, trobem la persistent discussió sobre la superioritat de les arts suaus, és a dir, les basades en el desequilibri, la projecció, l’atac a les articulacions respecte de les arts dures, de percussió, basades en els cops. Debat repetitiu, i estèril si més no per tots els qui estiguin al cas de que la majoria d’estils originaris combinen les dues formes de lluitar. Però recordo de nou la dada oferta en la primera de les entrades dedicades a aquest tema: no falten idiotes en aquest ambient. I encara trobem una altra repetició: Vale tudo, però en realitat hi havia regles. Ergo, no val tot. Es manté el plantejament involuntàriament aporètic de la pretesa solució. Dirimirem definitivament la qüestió de qui i quina disciplina són les millors, però amb unes regles que fan impossible una decisió tan definitiva.

1. Per a qui no tingui clar que és un nombre baix: es considera que la carrera de Rocco Francis Marchegiano, més conegut per Rocky Marciano, probablement el millor pes pesant de la història de la boxa, fou curta. Marciano només participà en 49 combats i els guanyà tots, cas únic a la història. I 43 els guanyà per K.O. Diria que Marciano pegava bastant fort...

2. De nou per a aclarir el problema. Per a garantir que un cop al cap produeix la pèrdua de consciència de la persona que el rep, ha d’impactar com a mínim amb una força d’uns 7 o 8 G, és a dir, unes 7 o 8 vegades el pes de la persona. Si es vol noquejar un adversari de 70 kg., cal administrar-li un impacte d’entre 490 i 560 kp. Una quantitat molt considerable, a l’abast de pocs copejadors, afortunadament. Val a dir que no és impossible, però tan improbable que el concepte boxístic de Knock Out (KO) no s’aplica només quan hi ha pèrdua del sentit. Deixar l’adversari marejat -groggy, en la parla de l’ambient- o lesionat de manera que no pot combatre amb tota la seva capacitat ja es considera KO .

3. Als qui interessi veritablement el problema de la defensa personal se’ls pot passar pel cap una objecció molt contundent al mètode Gracie: bo i suposant que siguem prou eficients i puguem reduir un adversari a terra, què passa amb els altres? Seria molt convenient que les agressions al carrer fossin sempre individuals o, si més no semblants a les que apareixen en les pel·lícules denominades d’acció, on l’heroi, contra tota lògica del combat real, es deixa envoltar per uns quants malfactors que procedeixen a atacar-lo d’un en un, en ordenada i educada successió, tot esperant gentilment que el protagonista acabi amb un company per a ocupar el seu lloc.

Elogi de Topuria, 3

 

III. En origen

L’existència de les MMA és en gran part el resultat d’una generalitzada ignorància sobre l’eficàcia real de les arts marcials tradicionals d’origen asiàtic. Des dels anys 50 del segle passat, i com a part, segurament, de la moda orientalista que s’estén per Occident, creix de manera molt notable l’interès per aquest tipus de pràctiques. La popularització d’aquestes disciplines comparteix amb la passió per la cultura asiàtica en general un tret molt concret: la pèrdua de confiança en la tradició pròpia. De la mateixa manera que molta gent s’endinsà en l’estudi del Ioga, la meditació d’arrel hinduista, el Zazen...com a vies per a superar la decepció que sentia per les vies de perfeccionament espiritual que la tradició occidental havia ofert fins aleshores, si n’havia ofert alguna en els darrers segles, o si n’havia ofert alguna, es posaren de moda els sistemes de lluita orientals per la convicció de que allò que oferia Occident era inferior¹. Un gran afeccionat a les arts marcials orientals, encara que només sigui del seu vessant estètic, com Quentin Tarantino, ens ofereix un gag del tot memorable a Once upon a time in Hollywood. Un xinès considerablement imbècil -transsumpte paròdic del gran Bruce Lee, sobre qui haurem de tornar- està inflant el cap dels presents en un aparcament d’un estudi de cinema sobre la qualitat letal de les seves mans, i acaba estampat contra un cotxe per un stuntman -interpretat per Brad Pitt- que ha somrigut quan el xinès ha dit que hauria vençut Classius Clay en un combat singular. La maniobra amb la qual l’especialista encasta el xinès bocamoll contra el cotxe no presenta massa dificultat conceptual ni mecànica. Qualsevol que hagi lluitat una mica podria utilitzar-la en ser atacat de la manera en que ho és el personatge de la pel·lícula. La diferència rau en que mentre un occidental arribaria a ser capaç d’emprar-la a partir només de la seva eventual -i en gran mesura afortunada, sobreviure a molts enfrontaments sense instrucció prèvia és una fita amb una gran aleatorietat- experiència en el combat de carrer, aquest gest, aquest moviment està codificat en diverses arts orientals. És a a dir, és una tècnica amb un nom que s’aprèn practicant alguna d’aquestes disciplines². La tradició europea també conté, com totes, una sèrie de sistemes de tècniques codificades de combat: l’esgrima, la boxa, diversos tipus de lluita lliure, etc...que van perdre en el seu moment el seu caràcter de disciplines marcials i s’han conservat només com a pràctiques esportives. Molt possiblement la causa d’aquesta transformació hagi estat que Occident va depositar, de manera gairebé exclusiva, la seva confiança per a l’activitat guerrera en les armes de foc, negligint la pràctica d’altres tècniques³. Així, es deixaren de banda disciplines marcials en les quals s’empraven altres eines -ganivets, bastons, espasses- o senzillament, les mans, per a combatre. Recordo, per exemple, la instrucció en l’ús de la baioneta de l’exèrcit espanyol. Pobríssima, com el manual mateix que se’ns proporcionava. Sembla que els responsables de la doctrina militar europea no contemplen la possibilitat que els combatents deixin de tenir disponibles llurs armes de foc. O les corresponents municions, situació que si el combat es perllonga, no és tan improbable.

En absència, per tant, de sistemes de combat sense armes de foc, Occident els importa d’Àsia. Però per tal de poder estendre-les pel món, els experts orientals procediren en una mesura variable, a depurar-les dels seus aspectes més brutals, més sanguinaris. La paradoxa resultant no pot ser més clamorosa: s’estén l’estudi de les arts marcials orientals amb la finalitat d’obtenir eficàcia en el combat i, a la vegada, s’eliminen d’aquestes disciplines llurs aspectes més ferotges que són, de fet, els qui proporcionaven, en la seva brutalitat, l’eficàcia cercada. I enlloc de recuperar la manera en la qual els orientals practicaven les Arts Marcials abans de llur popularització, molts occidentals es convenceren de la manca d’eficàcia de les mateixes i es proposaren crear mètodes més efectius. L’esquema és el que ja vaig exposar: practico un art marcial, me’n considero expert i tot i així m’ha caigut un jec d’hòsties descomunal administrat per un individu que no es tenia en tant alta consideració...però copejava amb una ferocitat imparable. Ergo, això que m’han ensenyat no serveix per a res. També hi ha, però, genuïns cercadors de l’eficàcia. Solen ser aquells que han excel·lit en les modalitats esportives de les Arts Marcials però tenen la necessitat de saber si llur destresa en una mena de lluita reglamentada es tradueix en eficàcia en una situació de combat real. El fenomen apareix a finals dels anys 60, amb la invenció del Full Contact. Un conjunt de notables competidors d’arts marcials «esportives» és a dir, amb un reglament que limita el contacte prohibeix determinades tècniques i exclou algunes àrees del cos com a objectiu per a garantir la seguretat dels practicants, com el Karate, el Tae Kwon do, el Kempo..., alguns tan famosos com Bill Wallace, Joe Lewis o, sobre tot, Chuck Norris, prenen en part en torneigs de la nova disciplina on està permès el contacte ple, sense control. No es pot dubtar, crec, de la intenció d’aquests lluitadors. Volien provar-se. I provar els rivals, naturalment. I tampoc es pot dubtar de la sinceritat amb la qual s’esbatussaven. Però sí podem advertir una nova paradoxa, o millor una conseqüència de la ja descrita: tot i que en principi els seus practicants poden copejar-se sense cap mena de control, aquesta disciplina inclou un reglament que prohibeix d’una banda determinades tècniques considerades massa perilloses i de l’altra, els cops contra determinades àrees del cos. A més, per tal de poder copejar amb la màxima potència possible, s’exigeix l’ús de guants (amb menys coixí que els de la boxa) i de proteccions per als peus. És a dir, tot i que es tracta d’alliberar el lluitador de les limitacions de la competició tradicional, se’l limita amb noves restriccions curiosament semblants a les que es pretenia eliminar: es limita el que es pot fer i on es pot aplicar el que està permès. I el que queda exclòs és, molt probablement, el més eficaç. Per tant, el problema no està resolt: mentre hi hagi normes, no podem saber del cert què funciona i què no. Així que s’inventa un nou i definitiu model de lluita més «real», s’organitzen les corresponents competicions amb les normes que les regulen. Podem procedir a la demolició de la lògica inherent a aquests invents. És difícil decidir quina de totes les normes que es proposen és més contrària a la finalitat proclamada: possiblement sigui la que prescriu que cal deixar de destrossar l’oponent un cop s’ha rendit o quan l’àrbitre considera que ja n’hi ha prou. No sé si el lector ha estat mai en una situació de combat real, però suposo que entendrà que en l’exercici de la violència real no es pot esperar que hi hagi mecanismes de protecció com els descrits. Si duem l’anàlisi una mica més enllà trobarem encara més motius per convenir que aquestes disciplines pretesament definitives -ultimate, com els agrada dir als anglosaxons- potser freturen del mateix defecte que diuen haver eliminat. Només com a exemple: Encara més: en una hipotètica agressió al carrer, tindria el nostre esforçat expert en Full Contact prou temps per a posar-se els guants, el protector bucal, el protector genital? I més, sempre duen l’equip a sobre? Per no parlar de la divisió per pes dels competidors...haver pogut triar la talla de l’agressor m’hauria anat, com se sol dir, de perles, en alguna desgraciada ocasió. També hauria estat força convenient que només fos un.

I encara no hem parlat de diners...

1. Pierre Hadot ha recordat que a les escoles filosòfiques de l’antiguitat no s’impartia només un ensenyament merament teòric. En l’Acadèmia de Plató, en el Liceu, en el Jardí d’Epicur es mantenien regles de vida, relatives a la disciplina corporal, l’alimentació, etc. La causa per la qual aquest aspecte pràctic es perdé és, molt probablement, la imposició dels costums provinents del cristianisme amb la conseqüent eliminació del paganisme.

Veure: Qu’est-ce que la Philosophie antique?, Gallimard, Paris 1995, hi ha edició en espanyol, Qué es la filosofia antigua, FCE-España, 1998 i

La philosophie comme éducation des adultes, Librairie philosophique Vrin, Paris, 2019 (Edició espanyola, La Filosofia como educación de los adultos, Alpha Decay, Barcelonas 2019.

En aquest recull d’assaigs i entrevistes Hadot defensa de manera més que convincent la semblança entre els plantejaments ètics de les escoles filosòfiques gregues, especialment les hel·lenístiques -Stoa, Epicureisme- i  diversos corrents de pensament oriental.

2. En l’art que jo he estudiat, 空手道 (Karate-Do), estil 松涛馆 (Shotokan) és una possible aplicació del quinzè moviment del Katà慈陰 (Chinte, «les mans miraculoses»).

3. Hi ha tota una tradició guerrera que considera innoble o indigne l’ús de les armes de foc. Ernst Jünger, per exemple, sostenia que la pólvora havia acabat amb l’honor en el camp de batalla. Em sembla molt més racional la posició del més gran expert en l’art del sabre, Musashi Miyamoto. En la seva opinió, el guerrer havia d’estudiar totes les armes a les que pogués accedir. La feina del guerrer és matar, i si pot ser, matar eficientment. Si Musashi no va substituir el katana per un fusell -de fet el va substituir per un simple pal, o un rem i va seguir essent tan o més eficaç, és a dir, el més gran guerrer, o assassí, mai vist- fou perquè no hi trobà cap avantatge.

Elogi d'Ilia Topuria, 2

 

I

Decíamos ayer....

Però puc entendre perfectament que sense més referència que la que en proporcionen els habitualment desinformats i des-informadors mitjans hom trobi sorprenent que faci distincions entre els personatges i defensi el macarra de Topuria distingint-lo del violador Trump. Però en moral, i més segurament que en qualsevol altre àmbit de discussió, convé ser precís i apreciar els matisos, els nivells d’allò sobre es reflexiona, en aquest cas la degradació moral.

Tot i el caràcter d’aquestes pràctiques, al costat de la repulsiva celebració trumpiana, les MMA presenten un vestigi d’honorabilitat. És a dir, és la proximitat del vomitiu home taronja la que desmereix i embruta les MMA i no al contrari, com la immensa majoria de comentadors semblen entendre. Hi ha més decència en la cara que li han deixat a aquest tal Topuria que en la llefiscosa imatge de l’antropoide anomenat Donald J. Trump. Ja que he esmentat Nietzsche, proposo una analogia per aclarir la tesi: En algun escrit, després de dedicar una llarga diatriba al cristianisme, Nietzsche fa un gir -prou coherent, si s’ha entès el que diu- i afirma que, malgrat el seu caràcter moralment pervers, el cristianisme és, tot i així, massa elevat per al poble alemany....Les MMA són una disciplina execrable des d’un punt de vista moral, i enganyosa des del punt de vista de la seva pretensió de ser efectives, o més efectives que altres en el combat «real». Però són massa dignes per a la lletjor, la vulgaritat i la putrefacció del personatge a qui es dedicava la celebració.

II

Una mica de context

Què dimonis són les MMA? D’on surt aquesta versió actual d’un espectacle que consisteix bàsicament en que dues persones es destrossin amb tota la brutalitat que se’ls permeti?

En un cèlebre article, l’insigne economista italià Carlo Maria Cipolla defensava l’existència del Factor Sigma, nom amb què designava el percentatge constant d’imbècils que hi ha en tot grup humà. Els avenços en l’estudi de la genètica de poblacions permeten albirar la possibilitat que el mestre no s’hauria limitat a fer broma. No he recopilat dades, però en haver estat -fins a cert punt, sempre i només fins a cert punt- enquadrat en diversos grups al llarg del temps diria que, de la mateixa manera que hi ha un percentatge mesurable amb un marge d’error prou estret de psicòpates, miops o dotats per la música, n’hi ha un d’imbècils. No és més que una opinió i recobrir-la de dades no en canviaria l’estatus epistemològic: una quantitat més o menys àmplia de de dades mai no demostra una teoria. Però tampoc la refuta.

Es pot discutir si en alguns camps aquest percentatge és més elevat. Un dels àmbits en els quals m’he trobat molt de temps, el de les anomenades Arts Marcials, és un seriós aspirant a aquest dubtós honor, encara que només sigui per la considerable col·lecció d’hòsties al cap que alguns s’enduen cap a casa després de la pràctica. La concussió no és amiga del raciocini, no ens enganyem. Un criteri que pot ser útil a l’hora de determinar el nombre d’idiotes que freqüentem és el tipus de discussions en les quals s’embarquen de manera més o menys constant, atordidora, on es pot detectar el grau d’estupidesa tan per la freqüència dels debats com per la fatigosa repetició dels, per dir-ho d’alguna manera, arguments emprats. En el cas de les Arts Marcials un dels tòpics estel·lars és decidir quina és millor. I el fet és que hi ha un procediment del tot infal·lible per a dirimir de manera prou definitiva la qüestió. És millor qui segueix dempeus. Encara que aquest resultat demostra més aviat quin home és millor, no quina tècnica, escola, estil o el que s’hagi pretès comparar. Una conseqüència d’aquest debat, i no la menor ni la menys eixelebrada, és la repetida -i carregosa- mania d’inventar nous sistemes de combat pretesament superiors als ja existents. Pel que sembla, la ja d’entrada prou extensa llista de disciplines de combat que ja tenim no inclou la definitiva, la forma de combatre invencible. En aquest no gaire lluït camp de la creativitat humana es poden distingir diversos tipus de genis: els qui creuen que han constatat de manera efectiva, empírica, la inutilitat d’allò que practiquen o els qui són ells mateixos tan inútils que haurien fracassat fins i tot coneixent una tècnica pretesament invencible. Molt sovint les dues tipologies es superposen. Un expert de determinada disciplina letal a qui giren la cara amb una relativa facilitat, enlloc de comprendre -un cop passat el mal de cap i guarides les lesions- el trist i incontrovertible fet de que l’adjectiu inútil li escau més a ell que a la disciplina que li ha fallat, s’espolsa la responsabilitat d’haver estat incapaç d’evitar el raig d’hòsties que li ha administrat algú que, a sobre, no era un expert, amb l’argument de que aquelles tècniques que suposadament havien de ser eficaces eren, en realitat, una il·lusió de mestratge marcial. Però és perfectament plausible que tingui raó: allò que ha practicat era una col·lecció de ximpleries més aviat inútils i, per tant, perilloses. És a dir, la tècnica era inservible però, a més, ell és un pallasso. Seria el cas extrem, la superposició de dos ordres de la mateix magnitud, la incompetència del sistema i la de l’individu.

Així, provocada en part per la flagrant inutilitat d’algunes disciplines d’auto-defensa i en una altra part pel fracàs de nombrosos idiotes fins i tot en l’ús de tècniques que en ser ben emprades resulten eficaces, en els darrers decennis han proliferat tota mena de gurús portadors de la solució definitiva del problema del combat. Aquest fenomen està evidentment relacionat amb l’arribada a Occident de desenes de disciplines marcials d’origen asiàtic, que s’han anat posant de moda successivament sota la promesa abans comentada: aquest sistema sí funciona, no com el que vosaltres estudieu, enganyats...així primer arribaren els mètodes japonesos, el 柔術 (Jiu Jitsu) ja als anys vint del segle passat, el seu descendent, el 柔道 (Judo), pocs anys després, el空手(Karate), després de la Segona Guerra Mundial. És aleshores quan s’estén per occident un considerable interès per aquest tipus de disciplines marcials com a part d’una més ampla curiositat pel conjunt de la cultura de l’Extrem Orient. La passió occidental per les arts marcials orientals té, així, dues vessants complementàries: d’una banda, s’aprecia el seu valor educatiu, com a disciplines que busquen un suposat perfeccionament moral del practicant¹ i, de l’altra, hi ha qui està interessat de manera gairebé exclusiva en la promesa de l’eficàcia. Entre les dues posicions hi ha una innegable tensió. Als espirituals els sembla que practicar un art marcial només amb vistes a esdevenir eficaç en el combat és una actitud moralment pobre. Als qui busquen l’eficàcia, el plantejament moralitzant dels primers els sembla una excusa per a la seva incapacitat. I aquests retrets es traslladen a la ja esmentada disputa sobre la superioritat d’una disciplina sobre les altres. I en ràpida successió es posen de mode sistemes cada cop més exòtics que sempre prometen el mateix, una eficàcia superior en la lluita, o si es vol vendre de manera més presentable, en la defensa personal. O, si hom pertany al bàndol espiritual, una més elevada capacitat de superació moral. Però pel que fa al que estic tractant, ens interessa centrar-nos en el problema de l’eficàcia. Des que jo vaig començar a estudiar el tema, fa gairebé 50 anys, he vist sistemes xinesos, coreans, indonesis, filipins, cambodjans.... que podríem considerar més o menys originaris i desenes d’altres sistemes mixtos creats per suposats experts que els han ideat manllevant de manera prou eclèctica el que els sembla convenient dels mètodes que podem considerar tradicionals, rescatant de pas elements de pràctiques occidentals encara vigents com la boxa anglesa o altres gairebé oblidades. Recordem: mixed martial arts. I l’objectiu és clar: vèncer en un combat. Guanyar les baralles, vaja.

1. Aquesta distinció ja està denotada en en el canvi del kanji (ideograma) 術 (Jitsu), pel terme 道 (Do): el primer significa «tècnica», sens cap connotació moral. El segon implica progrés moral i espiritual 道 (Do, o en xinès, Tao) que significa literalment camí, via i que trobem emprat com a sufix en totes les arts que tenen aquest pretès aspecte de formació espiritual, tan marcial com d’altra mena: així s’anomena弓道 (Kyudo) l’art del tir amb arc, però també茶道 (Chado) l’art de servir el té. Així el pas, per exemple, del 柔術 (Jiu Jitsu) al柔道 (Judo) no és un canvi menor. El primer és un conjunt de tècniques desenvolupades durant segles de guerres al Japó feudal, i es caracteritza per una brutalitat extrema: el practicant d’aquesta disciplina pretén aprendre a matar, o si més no lesionar greument el seu adversari. Que el terme柔 es pugui traduir per tou o suau no ens ha de confondre. Fou l’eminent mestre 嘉納 治五郎 (Kano Jigoro) qui el depurà dels seus aspectes més sanguinaris i el convertí en una art, el 柔道 (Judo), en un Do, una eina per a l’educació.

Elogi d'Ilia Topuria, 1

 

Donald J. Trump no és un pròcer romà. Ilya Topuria tampoc no és un gladiador. Però el prefereixo.

Com pot algú pensar que el pitjor del lamentable espectacle que va tenir lloc fa uns dies a la Casa Blanca fou un combat de MMA?

No sóc el que es diu un entusiasta de les MMA (Mixed Martial Arts) tot i que com queda palès sí sé que signifiquen les sigles. He vist uns quants combats, conec alguns noms i em faig una vaga idea del reglament. Un dels motius de l’escassa consideració que em mereix la disciplina és, precísament, que tingui un reglament, extrem que considero si més no contradictori, com tractaré de provar.

La penúltima astracanada¹ de Mr. Trump ha consistit en celebrar el seu aniversari i el dels Estats Units -abans de seguir i encara que no cal, notem l’estrafolària pretensiositat de fer coincidir les dues celebracions- amb l’organització d’una vetllada de MMA als jardins de la Casa Blanca, acompanyada d’altres amenitats gairebé tan imbècils com l’acte principal mateix. S’ha observat que aquesta poca-soltada s’assemblava al truculent costum romà de gaudir amb l’espectacle de les sanguinàries lluites de gladiadors. Cal retenir aquesta pretesa similitud per a poder seguir l’argument que proposaré més endavant respecte de la naturalesa de les MMA. Al meu entendre l’analogia és plausible sempre que tinguem present que en proposar-la es cometen dos errors curiosament simètrics. D’una banda es dota la celebració trumpiana d’una del tot immerescuda filiació clàssica. I es deixa de banda el fet que l’actual president dels Estats Units és un covard recalcitrant que es va escapolir del seu deure militar gràcies als diners del seu papa, un notable tarat membre del KKK. Recordem un altre portentós gallina, George W. Bush, un altre botxí que es va lliurar, com Trump, d’anar a Vietnam gràcies als contactes del seu papi. Resulta esfereïdor comprovar que aquesta mena de fills de puta que envien a morir els joves del seu país no sense que abans hagin mort milers de persones innocents són en l’àmbit personal uns cagons de primera. En el cas dels romans la cosa no anava així. Si més no fins al Baix Imperi molts dels espectadors de l’escabetxina dels gladiadors havien participat ells mateixos en alguna de les brutals accions militars romanes. És a dir, eren uns assassins tan sanguinaris com els malaurats que s’esquarteraven uns als altres per a la seva diversió. L’altre error consisteix en negligir la -ja escassa- relació que la brutalitat ritualitzada de les MMA podria tenir amb la tradició i transferir-la a l’estupidesa superlativa de la celebració. Aquesta pràctica contemporània de les MMA sol ser considerada amb un prou generalitzat rebuig per part de les persones més o menys civilitzades. Però encara que sigui segurament lamentable, sí té una connexió amb l’antiguitat clàssica, tant discutible com es vulgui, però amb un cert grau de versemblança. Abans fins i tot de presentar el meu argument, ja podem extreure algunes conclusions. La primera és que per molt entusiasme que hom pugui sentir per l’Antiguitat grecollatina, el cert és que en alguns aspectes -més dels que ens agradaria admetre- molt dels nostres herois clàssics no eren precisament massa civilitzats. Per no dir que eren una colla de malfactors tarats. La segona, derivada de la primera, és que tant ara com en aquells temps, un espectacle que consisteixi en que un ésser humà esmicoli un altre ésser humà amb armes, amb les mans, com sigui, sempre ha tingut el seu públic. No soc massa seguidor de Nietzsche, però en la seva verborrea un tant carregosa sempre podem trobar esclats de lluïdesa, de saviesa. A La Genealogia de la Moral, per exemple, contraposa la crueltat originària, natural, del senyor amb la de la moral social, de l’esclau:

“En l’empalament, en l’acció de deixar que hom sigui esquinçat o bé trepitjat per cavalls (l’«esquarterament»), en l’acte de fer bullir l’assassí en oli o en vi bullents (que encara es practicava durant els segles catorze i quinze), en el sistema tan apreciat d’escorxar («tallar algú a llenques»), en l’acció d’arrabassar la carn del pit, com també el fet d’untar amb mel el malfactor i abandonar-lo a les mosques sota un sol ardent. Amb l’ajut d’aquestes imatges i d’aquests esdeveniments, s’aconsegueix finalment de fixar en les memòries cinc o sis “no vull”, tocant als quals hom ha fet la seva promesa a fi de viure sota els avantatges de la societat. I així s’esdevingué en realitat! Amb l’ajut d’aquesta mena de memòria s’arribà finalment «a la raó»!”

Però cal recordar tot seguit que la tortura i l’execució dels malfactors ha estat, durant molts segles, un espectacle molt apreciat per les masses a les quals anava dirigit com a amenaça. Es pot ser imbècil per hores, a mitja jornada o a temps complet.

Recapitulo:

Si bé Trump no és un hereu de Roma, els lluitadors de les MMA, en canvi, poden ser considerats part d’una llarga tradició.

La filiació clàssica d’una activitat no és, per ella mateixa, la garantia de que sigui no ja honorable, sinó mínimament acceptable.

L’argument amb el qual es justifica la pràctica de les MMA és, com a mínim, trampós.

1. Escriuria això en castellà per poder dir mamarrachada. No trobo en català cap mot més adient per referir-me a aquesta bola de greix pedòfila, bruta, pestilent i lladre que el potent mamarracho.

En invierno y en verano....

 

V. Compassió i acció

Hi ha bons ciutadans, ciutadans compassius. Cal recuperar el sentit de la paraula compassió. I la compassió, allò que designa el terme. No és el mateix que la commiseració, encara que se sol confondre. No és el mateix sentir pietat pel patiment dels altres que compartir-lo. Compassió ve de passió que tradueix πάθος (pathos) i significa tant rebre una acció al mateix temps que un altre com sofrir amb un altre, sofrir el que l’altre pateix. Com-padir és patir amb no patir per. Es pot ser commiseratiu. No és -massa- indigne, no és lleig del tot. Es pot sentir dolor pel mal que altres pateixen i fins i tot pot ser un dolor autèntic, sincer. I es pot fer a distància....i, si més no, serveix per a mostrar, per a mostrar-nos que no tenim l’esperit completament anoerrat. O, en els termes de la psicopatologia contemporània, que no ens afecta allò que prou gràficament es denomina moral callousness, durícia moral. Hi ha gent, de fet la majoria, que no és així i pateix el patiment de l’altre. I n’hi ha que, a més, fa alguna cosa no només per consolar l’altre, sinó per alleujar-lo.

Algunes organitzacions han actuat per tal de mitigar la situació dels desnonats. Han prestat locals, han ofert queviures, s’han mogut. I, encara que només sigui per a cobrir l’expedient, l’administració -la Generalitat, no el Rathaus de Badalona- ha trobat on acollir, en col·laboració amb Creu Roja, on asilar temporalment aquesta pobra gent. Alguns han rebutjat l’oferiment i seguien avui sota el pont. No està massa clar el motiu. S’ha dit que no han entès l’oferta, que han trobat inquietant el destí proposat, que era lluny d’on treballen.....ah sí, perquè alguns treballen. En el nostre temps cal tenir una visió ample de què significa treballar. Sobre tot perquè no són només els immigrants els qui tenen shit jobs...aquesta reacció pot no ser lloable però cal reconèixer-la. Hi ha uns serveis socials que poden ser, sense dubte, pobres i no massa eficaços, però hi són. Podem discutir la seva eficàcia i fins i tot desqualificar-la, probablement amb molta raó. Comparteixo l’opinió de que el fet que hi hagi tantes organitzacions no estatals dedicades a l’atenció dels desvalguts majoritàriament finançades per la mala consciència dels ciutadans que hi fan aportacions -commiseració, no compassió...- és un ombrívol símptoma de la insuficiència dels serveis públics. Però en aquesta com en tantes altres qüestions cal ampliar el focus i tractat de copsar tot el quadre, és a dir, fer allò que erròniament es sol pensar quan es diu que tot es relatiu: aquestes organitzacions també reben finançament públic, estatal i, en qualsevol cas, i això ho haurien de recordar els qui sempre es queixen, hi ha llocs on les coses són pitjors i hem viscut temps també pitjors.

VI. Les bones gents

Es donaren, el dia mateix de l’expulsió, alguns fets que requereixen comentari. En algun moment es va proposar instal·lar alguns dels expulsats en la parròquia de Sant Just, que es troba al barri de Sant Crist. No necessitarem massa agudesa per captar l’acudit. Una colla de veïns del barri s’hi van manifestar en contra. I uns altres a favor. De l’intercanvi de bajanades que es va proferir (en aquest punt m’hauria agradat estar escrivint en castellà per poder emprar el sardònic terme lindezas..), puntualment recollides pels micròfons de les cadenes televisives, en destaco tres: un contundent ¡llévatelos a tu casa! Una referència descomunalment imbècil a uns negros asesinos i un aclaridora afirmació: ¡Esto con Franco no pasaba!. La demanda ja va rebre contestació. Unes vint famílies ho feren, s’endugueren a casa uns quants assassins. La imprecació és no solament imbècil, com he dit, sinó profundament malvada. No em cansaré mai de recordar que l’estultícia, la ignorància i la maldat no són categories excloents. Pel que fa a l’afirmació, la qualifico d’aclaridora en dos sentits. En primer lloc, és certa. Con Franco no rebíem immigrants, els facturàvem, fins l’extrem que es pot acceptar com a correcte allò que digué Manuel Vázquez Montalbán: en aquells temps Espanya comptava si més no amb una capacitat exportadora molt potent, la producció d’espanyols. I en segon lloc és aclaridora en un sentit pragmàtic. Denota amb suficient claredat de quin peu calcen alguns dels hominoides cridaners que -i ara ve l’acudit pels qui se n’hagin adonat- no volen permetre que la Parròquia de Sant Just del barri del Sant Crist (!!!!!) aculli uns indigents. Aquesta gent no ha llegit els mateixos evangelis que jo. O potser ho deixem en que no ha llegit. En alguna altra ocasió m’ha sorprès la constatació de que estava d’acord amb persones que considerava molt allunyades de la meva opinió. I em semblava un fet preocupant. No em passa ara quan sento el que ha dit l’arquebisbe de Tarragona, que no s’ha privat de dir el que pensa d’aquests dos-cents, diu, energúmens -això ho dic jo- que criden contra l’oferta d’acollida que fa la parròquia. Segon aquest senyor, es tracta d’una indignitat que va en contra d’allò que tenim clar des de fa dos-cent cinquanta anys, la noció de drets humans. Sorprèn que apel·li a aquesta noció i no pas a l’evangeli però no és, si es pensa bé, massa incoherent. I tampoc costa massa compartir el seu diagnòstic. Si passa això, alguna cosa fonamental no està bé en aquest país.

VII. Etnografia

Emparats en el pretès afany d’oferir la màxima informació i en allò que de manera del tot redundant se sol denominar interès humà (n’hi d’alguna altra mena? Com és l’interès porcí o el dels pingüins?) els reporters encasten els seus micros i càmeres en els musells dels vociferants veïns de Badalona. Més del mateix. Algun intent de resposta mínimament racional embolcallat en molta escuma hidrofòbica. En general, es tracta d’aferrissats seguidors de la doctrina Albiol: no volen més immigrants, ja n’hi ha massa, trafiquen, són perillosos, són bruts... Una llista de greuges que barreja mitges veritats, falsedats manifestes i alguna veritat, incòmoda o no. Però no és massa útil intentat rebatre les falsedats ja acceptades com a dogmes si tenim en compte el perfil dels seus proferidors. Una entusiasta, convenientment indignada, crida que ha vist uns negres amb ganivets entrar en un edifici ara tancat que havia estat fa temps una mena de centre d’acollida. Si ho he entès bé, el gestionava alguna organització que va tancar el local per culpa del deute que tenia amb ella l’ajuntament. No consta que hi hagi entrat ningú i els negres amb simitarra no els ha vist ella, els ha vist el seu marit i ella es creu el que li diu el seu marit. Potser no ho hauria de fer...també haig de dir que planyo el tipus...Un altre moment que em resulta especialment graciós és aquell en el qual el reporter prova de posar ordre i proclama que després que parli algú a qui s’ha cedit el torn de micro, li tocara a la señora de la bata...la urgència de la lluita en defensa del barri no li ha permès vestir-se adequadament. Encara que -i aquí apareix la bèstia sarcàstica que dorm dins meu- crec que la prefereixo en bata, ves a saber què considerarà que és anar ben vestida aquesta dona...en qualsevol cas i acabo, tot el gag és en el que he denominat espanyol aproximat -tan a TV3 com a les cadenes estatals- i incorpora un matis del tot entranyable: algunes dels cridaneres són inequívocament gitanes..

No ens hem de quedar amb aquest apunt etnogràfic, menor i en hem de fixar en un altre aspecte que pot ser més rellevant: la cridòria anti-immigració es proferia en espanyol mentre que els qui han sortit a demanar que s’ajudi els desnonats ho han fet en català. Es podria caure en el parany i simplificar l’explicació: protesten contra el racisme aquells que són benestants i viuen en barris on no hi immigració. I això pot ser fins a cert punt veritat, encara que caldria matisar que a Catalunya la renda i la llengua no estan estrictament correlacionades. No hi ha gaires usuaris de la llengua de Verdaguer als barris més rics de Barcelona.

De vegades he dit en broma a algun bon amic -pleonasme galopant- que, atesa la profusió de cognoms acabats en -ez que satura el seu llibre de família, no sabia què podria fer per ell quan arribés la República. Eres tan español....I el cas és que jo no hauria d’estar tan tranquil. El 25% del meu genotip és almerienc...en concret de Vélez-Rubio. És a dir, d’un poble de segona d’Almeria, província de segona -com a màxim- d’Andalusia, regió.....sí, sóc un d’aquells casos que posaven tan nerviosos els antropòlegs encarregats de la Rassenhygiene durant el III Reich¹.., un Mischling, fill de xarnega, una barreja infumable. El meu -escàs- futur en un estat ètnicament depurat té alguna relació amb el tema que ens ocupa. Hi ha molts més nadius i fills de nadius de Vélez-Rubio residint a Badalona que al mateix Vélez-Rubio. La raó que els va obligar a deixar el seu poble deu és la mateixa que ha empès aquests africans a jugar-se-la venint aquí. La misèria. La misèria blanca, però.

I és des d’aquesta consciència de la meva relació directa amb el drama de la gent que ha d’emigrar per sobreviure que em sembla que em puc permetre dir el que em roti sobre els cafres que s’oposen, rabiosos, a que uns que són més desgraciats que ells, millor dir que són ara tan desgraciats com eren ells, dormin en la parròquia que s’ofereix a acollir-los.

Però tranquils, en el mig de la protesta, i amb la policia prudentment situada entre els bel·ligerants, bonistes i sulfurats, feu un aparició estel·lar el promotor del merder, l’inefable Bürgermeister Albiol. Aparició que caldrà comentar amb precisió.

1. L’any 1927, sota la protecció del Kaiser Wilhelm Gesellschaft (Societat Kaiser Wilhelm), centre organitzador de les polítiques d’investigació a Alemanya, es va fundar el Kaiser Wilhelm Institut für Anthropologie, Menschliche, Erblehre und Eugenic (Institut Kaiser Wilhelm d’Antropologia, Herència Humana i Eugenèsia). Himmler i els seus científics ja tenien la feina molt avançada.