Peter Norman. Decència, heroisme i discreció

 

I

Fa uns dies vaig dinar amb gran satisfacció amb una colla d’amics dels temps en els que treballava al sindicat. Sí, treballava, treballàvem. Comparteixo, fins a cert punt, l’opinió general sobre la manca de feina dels alliberats sindicals, però no fou el meu cas ni el de les persones amb qui comparteixo taula en aquesta ocasió. Dedicàvem molt temps i esforç, la qual cosa té dues possibles lectures: érem, som, uns paios honrats o uns idiotes. Com que actualment torno a impartir classes de lògica, recordo de manera immediata que des del punt vist formal la disjunció no és excloent. Altrament dit, les dues proposicions anteriors poden ser veritables.

Un dels temes dels quals hem parlat és del caràcter racista de la república americana. Estem d’acord en que és un dels principis bàsics dels Estats Units. Si no es té present aquest fet, no s’entén la importància del fet que un negre arribés a president o dels moviments com Black Lives matter. I tampoc no s’entén el pes que la reacció contra l’intent d’acabar amb la segregació ha tingut en les eleccions als Estats Units. Segurament el factor essencial de la victòria de Trump és que la classe treballadora americana, desesperada, ha escoltat el mentider missatge de redempció d’un lladre i violador convicte, que ha rebut el suport d’una coalició heterogènia de treballadors empobrits, supremacistes, cristians troglodítics i sectors econòmics molt potents que l’han fet president gràcies, recordem, no tant al suport popular, menor que fa sis anys, com a la pèrdua massiva de vots dels seus oponents. Convé recordar que el sistema electoral americà contribueix a una lectura confusa del resultat en magnificar la victòria de Trump. Costa dir victòria republicana: què té a veure aquest repulsiu delinqüent amb el Gran Old Party, amb el partit d’Abraham Lincoln? En termes de vot popular la candidata demòcrata obtingué 75.017.613 vots, un 48,3% i Trump 77.302.580 vots, un 49,8%. És a dir, 2.284.967 vots de diferència, un 1,5%. El total de votants registrats és de 154.980.036. La proporció, com es veu, es manté. Però no puc deixar de creure que el factor racista -i el rebuig a la igualtat dels sexes- han contribuït. El fet que a Trump el votin negres i hispans no desmenteix la meva tesi.

II

Durant els Jocs Olímpics d’estiu de 1968, celebrats a Mèxic es bateren nombroses marques en gran part gràcies a l’alçada on tingueren lloc. L’atleta nord-americà Tommie Smith, per exemple, va guanyar l’or en la prova dels 200 metres baixant per primer cop dels 20 segons (19.83). El tercer lloc l’ocupà el també nord-americà William Carlos. Hom recorda la llegendària fotografia de tots dos alçant el puny amb un guant negre durant l’execució de l’himne dels Estats Units, fent el signe del Black Power.

El que molta gent no sap és la raó per la qual un aixecà la mà dreta l’altre l’esquerra. Els guants negres els els prestà l’atleta -atleta blanc- que apareix a la foto. És l’australià Peter Norman, que obtingué la medalla d’argent. a qui els dos americans havien explicat abans de la cerimònia el que pensaven fer. Norman no només els deixà els guants sinó que a més lluí, en suport a la causa dels negres, un escut que va demanar a un altre atleta membre del equip americà. I tampoc es recorda que Norman pagà car el seu gest. Quan la premsa li va preguntar sobre el seu suport a Smith i Carlos, Norman va declarar que s’oposava a l’apartheid que també es practicava al seu país. Les lleis discriminatòries contra els aborígens d’Austràlia havien estat recentment revocades, però l’exclusió -els australians aborígens no eren ni tan sols inclosos en el cens- el rebuig social i la discriminació econòmica del grup ètnic respecte a la majoria dels australians blancs persistien. De tornada a Austràlia fou sotmès a l’ostracisme federatiu i social. Per exemple, no se’l va seleccionar per als jocs del 1972 tot i tenir les marques exigides. Norman va tenir una vida no massa feliç. Va morir el 2006. Tommie Smith i William Carlos van dur el seu fèretre.

III

Recordem Peter Norman com a exemple d’home honorable que no va dubtar de quina banda calia posar-se. No me n’he estat de lamentar freqüentment els excessos i ximpleries de l’antiracisme de saló o de les estupideses Woke. Però em fa l’efecte que aviat caldrà alinear-se. Caldrà prendre partit de nou si no hem fet abans. Crec que fa uns pocs anys no s’hauria tolerat que un partit polític legal proclamés la necessitat d’expulsar milions d’immigrants. No crec que calgui ni tan sols entrar a discutir l’estupidesa econòmica i social d’una mesura així. Caldria més aviat impedir que es diguessin coses així en públic i perseguir -sí, perseguir- els que les regurgiten. No s’evitarà l’arribada al poder d’aquests tarats amb manifestacions festives ni proclames benintencionades. I tampoc es pot obviar què pot passar a aquells que donin el pas correcte, siguin decents i s’oposin a la discriminació, al racisme. Recordem Peter Norman. Perquè em temo que ens faran falta molts herois discrets, molt herois oblidats.

Encara sobre el tema penal. Record i refutació de Lombroso

 

El meu pare era un home educat. Se sol dir molt o extremadament educat, però estic gairebé convençut de que no és una qualitat amb graus. Hom és educat o no ho és. En les escasses ocasions en que havia de mal parlar d’algú emprava expressions iròniques que només podien ferir si la persona al·ludida tenia un nivell mínim de raciocini i lectura. No solia ser el cas, per la qual cosa podíem somriure sense témer l’altercat. Les dues expressions que emprava amb més freqüència eren, bé declarar amb to serè que tal o qual era un altre portador de valors eterns, bé comentar la possibilitat de que Lombroso no hagués errat massa.

Ezechia Marco Lombroso, (Verona, 6 de novembre de 1835- Torino, 19 d’octubre de 1909), més conegut per Cesare Lombroso, és considerat el pare de la criminologia moderna. Cal dir que l’antropologia forense ha descartat de manera concloent la seva classificació tipològica dels malfactors. Tot i així, els avenços en la disciplina que avui denominem neurociència han reintroduït una, no per desagradable menys contrastada, explicació de la relació entre la conducta antisocial, delictiva o directament sociopàtica i l’herència genètica¹.

De fet, però, el meu pare es referia a una de les aportacions menys rescatables de l’obra de Lombroso, la tesi segon la qual es podia establir una connexió entre la forma del crani i la fesomia dels delinqüents i llur propensió al delicte. Suposo tothom informat de la bateria inacabable d’estupideses proferides pels antropòlegs dels segle XIX, explicades i rebatudes amb rigor, precisió i humor per S.J, Gould². Un exemple del nivell podrem dir que oligofrènic d’algunes tesis formulades en el si de la ciència decimonònica és el debat entre partidaris de la relació entre el volum del crani i la intel·ligència. Els defensors d’aquesta relació al si de l’Acadèmia francesa de ciències aportaren triomfants la dada definitiva: el volum inusualment prominent del cap del gran Champollion. En resultar impossible obtenir una mesura directa del cap de la glòria nacional, aconseguiren que el barretaire que assortia Monsieur Champollion ens en fes un amb la forma que tenia guardada. Podem imaginar l’escena: una munió de doctes savants emprovant-se el barret i comprovant, uns complaguts i altres contrariats, que els tapava la cara. Enmig de la discussió podem destacar un argument massivament fal·laciós, insultant, tan clamorós de fet que els meus alumnes de primer de Batxillerat el van detectar de seguida com a tal fal·làcia a classe. Un partidari de la relació de volum cranial i intel·ligència proclamà que havia observat que els detractors de la tesi tenien el cap petit.....I no només els imbècils matriculats queien en aquestes ximpleries. Llegim sinó el que un savi més o menys eminent, Philippe Brocca, arribà a dir:

«Podem preguntar-nos si la petita grandària del cervell femení depèn exclusivament de la petita grandària del seu cos. Tiedemann ha proposat aquesta explicació. Però no hem d’oblidar que les dones són, per regla general, una mica menys intel·ligents que els homes, una diferència que no hem d’exagerar, però que és, tanmateix, real. Per tant, ens és permès suposar que la grandària relativament petita del cervell de la dona depèn en part de la seva inferioritat física i en part de la seva inferioritat intel·lectual»³

Les mesures cranials i les descripcions facials de Lombroso tenen aproximadament el mateix valor. Tot i així, no puc evitar la pregunta: algú tindria tractes amb un tipus amb l’aspecte del de la foto?

1. Si l’improbable lector se’n vol fer una idea, pot trobar, en aquesta ja llunyana entrada d’aquest Blog amb el títol: Societat i càstig un comentari més extens al respecte, una referència bibliogràfica així com un enllaç a una conferència del tot aclaridoraa càrrec del professor A. Tobeña.

2. Sobre tot a The mismesure of man, W.W.Norton & CO, New York, 1996 (Hi ha versió en castellà: La falsa medida del home, Crítica, Barcelona, 2010 i a The Panda's Thumb: More Reflections in Natural History, W.W.Norton & CO, New York, 1980-1992 (Versió en castellà, El pulgar del panda, Herman Blume editores, Barcelona, 1983

3. El text és citat per S.J.Gould a The panda’s thumb