Elogi de Topuria, 10

 

XI, Victòria o regla?

Només la derrota permet blasmar la mala praxi del jugador. Una victòria suprimeix el retret per la manca de respecte de les regles del joc. Res de nou, però sempre molt aclaridor. La resposta a si cal respectar les regles no és, contra el que ens diem de manera com a mínim hipòcrita, clara, rotunda. Depèn.

Un esdeveniment recent de difusió gairebé universal servirà per a il·lustrar la meva tesi. Fa uns dies, uns 2.000 milions de persones, pel cap baix, van veure per televisió la final del campionat mundial de futbol. Amb ocasió de l’anterior edició del mundial ja em va semblar necessari aportar algunes reflexions sobre la pobre qualitat cívica i moral dels dirigents d’aquest esport, la seva inveterada propensió a fer el joc a règims polítics execrables i la seva corrupció galopant. Podem recordar  aquí  les bajanades regurgitades per aquest tal Infantino, el tarat que dirigeix el tinglado de la FIFA. Estava a punt d’escriure prostíbul, però això seria dignificar aquesta entitat. En comparació, una casa de barrets és una institució nobilíssima. Quatre anys després, l’únic segur és que em vaig quedar curt. Els humans ens defensem de les adversitats amb diversos mecanismes de protecció mental, com ara la repetida -tot i que se sol demostrar que és falsa- afirmació de que les coses no poden empitjorar....

No em faré pesat repetint el que ja és prou clar i notori. El que m’interessa és un aspecte que, si es considera el fenomen en conjunt, pot semblar d’escassa rellevància. Malgrat la manipulació, els enganys, els estralls produïts per la cobdícia més abjecta, al final el nucli d’un aital esdeveniment segueix essent el joc, o el que se n’hagi pogut preservar. El joc, una activitat que només té sentit si s’hi apliquen les regles, que és el resultat d’aquestes regles. Onze atletes dirimiran amb uns altres onze. Convé recordar com ho faran: empraran els seus cossos -amb l’excepció de les mans, que només pot emprar un dels onze- competint per introduir un objecte esfèric i elàstic en un espai delimitat per tres pals cilíndrics, dos dels quals estan clavats a terra a una distància de 7,32 metres i units per la part de dalt pel tercer pal, a una alçada de 2,44 metres, amb els seus oponents, que tractaran d’impedir-ho mentre proven d’introduir l’objecte abans esmentat en un espai de les mateixes dimensions que l’anterior situat a l’altra banda de la superfície de joc, cosa que ells, a la vegada, intentaran impedir. Aquest enfrontament tindrà lloc en un espai pla preferentment cobert de gespa en bon estat d’entre 90 i 120 metres de llarg per entre 45 i 90 metres d’ample. Ja ara, si ho pensem amb rigor, ens hauria de sobtar aquesta flexibilitat espacial. Viola tot principi lògic que hauria de regir un reglament. Què pensaria una persona que no sap què és el futbol, quan, en preguntar quines dimensions té el terreny de joc, se li respongués que és un rectangle de 90 per 45 metres, o de 120 per 90..o de 100 per 50, també seria reglamentari..és un aspecte si es vol menor, però molt indicatiu: és una regla però no és fixa...la pregunta apareix sola, sense forçar el raonament: pot una regla ser -tant- flexible? Però no prenguem la part pel tot. L’anterior intent d’explicar en què consisteix el futbol volia ser un possible exemple de com provar de fer-lo entendre a un hipotètic estrany del tot aliè al joc¹. Es podria perfeccionar i, a continuació, dur l’estrany a veure un partit i, durant el seu decurs, explicar la mecànica del joc amb els exemples que s’anessin produït. Fins aquí, res massa objectable. No crec que les hipotètiques diferències culturals fessin impossible que l’estrany entengués el joc. De fet, moltes persones de molts entorns diversos no només han conegut el joc i l’han entès sinó que fins i tot han esdevingut entesos observadors i practicants de l’esport. Això està clar. Però no ho està. Ni de bon tros. Suposem que el partit al qual acudim per tal que l’estrany pugui veure com és el joc que se li ha descrit és la final del mundial que he esmentat al principi. Sembla evident que aquest espectador neòfit no el reconeixeria, o si més no el reconeixeria com a un exemple massa exacte del que se li havia explicat prèviament. Es podria objectar que la raó de la incapacitat de l’estrany per a interpretar correctament que el partit que està veient es desenvolupa segons el conjunt de regles que se li han explicat prèviament és la seva ignorància de l’entorn polític, social i cultural del joc. És més aviat al contrari. És precisament l’absència d’aquest marc previ el que permet entendre que el que s’està presenciant no és el que diem que és. Cal que no confonem causes i efectes. Seguim amb el nostre espectador del tot aliè a l’entorn, a qui suposem dotat d’unes capacitats cognitives normals, evidentment, i a qui s’ha explicat la mecànica i la normativa del joc i se l’ha convidat a veure un partit. En concret, la final del mundial. Em sembla si més no plausible suposar que tindria dificultats per a establir la connexió entre el que se li ha explicat i el que està presenciant. Si ens han explicat com es juga al futbol -i amb quines regles- podem saber si el que estem veient s’ajusta al que ens han explicat. El que possiblement no podrà explicar el nostre hipotètic espectador aliè és la raó per la qual el que estem veient no és el que esperàvem veure a partir del que se’ns havia explicat. Nosaltres sí podem. Però l’explicació es basa en una tesi indefensable des d’un punt de vista lògic: el joc es practica segons unes regles, però sense obeir-les. Més clar: el nostre espectador aliè veurà com un dels dos bàndols sembla estar jugant, és a dir, sembla que intenta moure l’objecte en qüestió amb l’ús reglamentat del cos i amb la finalitat prescrita, mentre l’altre tracta d’impedir-ho amb una sèrie d’accions que no pertanyen al repertori de moviments determinat per les regles del joc. Convé aquí distingir entre les accions que el reglament considera infraccions amb les accions que desborden el marc normatiu. És a dir, no és el mateix, en el cas concret del joc del futbol, que un jugador copegi un adversari de manera involuntària en la frissa per prendre-li el control de la pilota que el copegi sense, aparentment, cap intenció d’arrabassar-li la pilota, sinó, simplement per fer-lo caure. En el llenguatge del joc, denominem faltes les accions que no estan contemplades al reglament, o que estan directament prohibides, però que el respecten. I emprem el mateix nom per a referir-nos a altres accions que desborden aquest marc. I encara que fingim que no hi ha diferència, en som conscients. No debades, el reglament es basa en una consideració que, d’entrada, ens hauria de sorprendre. A l’hora de decidir si una acció no n’és conforme, se’ns diu que cal valorar-ne la intenció. És a dir, es pot sancionar una acció si la seva intenció contravenia el reglament. Però a aquesta estranyament kantiana manera de jutjar s’afegeix el fet que també considerem punible el contacte, intencionat o no. És a dir és falta si l’ha tocat, voluntàriament o no. I de fet, l’existència del contacte acaba essent el criteri emprat en una gran quantitat de casos. Ara bé, l’evident imperfecció lògica del reglament no és l’essencial. El que ens hauria de sobtar, el que mereix reflexió, és que no ens sembli estrany que subsumim amb aparent naturalitat les simples infraccions i les accions alienes i fins i tot contràries a la norma sota la mateixa categoria. Algú podria objectar que és una qüestió resolta, perquè no considerem que totes les infraccions tinguin la mateixa gravetat. D’acord, hi ha faltes lleus i n’hi ha de greus, com en qualsevol codi punitiu, i segons la gravetat escaurà una o altra sanció. Però el que hi ha aquí és un doble i enorme error, una confusió entre ordres de magnitud i de qualitat de la mateixa. La infracció que es pot graduar de lleu a greu és naturalment una magnitud contínua. Però la diferència entre una infracció i una acció que ni tan sols pot ser considerada dins del marc lògic i legal del reglament estableix una separació total. Considerades conjuntament, en oposició, la simple infracció, més o menys greu i l’acció que nega la validesa mateixa de la regla són magnituds discretes. No hi ha cap gradació possible. Un reglament pot descriure, encara que sigui per analogia, allò que no es pot fer mentre es juga. No pot, tanmateix, incloure tot allò que no és un error, una acció que no és només incorrecta sinó que està en tot un altre ordre pràctic, de la que podem no només que no és una part del joc, no és un jugada, sinó que forma part d’un altre joc. Des del punt de vista de la història dels jocs, sabem que molts van néixer en el moment en que es va deixar d’aplicar alguna norma, modificació que no era tal, sinó que provocava l’aparició d’un joc diferent. Per entendre’ns: si es pot passar la pilota endavant, no és rugby, dona lloc a allò que els nord-americans denominen football (tot i que no es jugui amb els peus....). Però com podem explicar que hi hagi maniobres d’aquesta mena però amb la pretensió de que seguim en el mateix joc? O encara, perquè no es pot evitar aquest impuls cap a la transgressió? I perquè es tolera? Es tolera si condueix a la victòria. Odisseu empra una tècnica prohibida, fa trampa, venç. És astut, se’ns recorda més d’una vegada a la Ilíada. Hi ha qui durant un partit de futbol insulta, escup, esgarrapa i copeja l’adversari, actes que ni el més relativista dels observadors considerarà part del joc, i demostra que no cal obeir la regla. Serà vilipendiat si perd. Així, potser el caràcter relatiu de la regla tindria una base. La violació de la norma només és tal si no va acompanyada de l’èxit, si no evita la derrota. La victòria elimina la transgressió. Converteix el joc en un mitjà i en fer-ho, el cancel·la. Tenim prou clares les raons socials i polítiques de la maniobra. Però potser no tant el que ens fa. Ens deixa sense joc. Ni tampoc el que ens ensenya: la naturalesa equívoca de la regla.

1. Carlo Ginzburg, el gran historiador malauradament traspassat fa un parell de mesos, estudià a Occhiacci di legno. Nove riflessioni sulla distanza, Feltrinelli, Milano 1998 l’efecte de la distància en la consideració pretesament històrica dels fets. Especialment a l’assaig Uccidere un mandarino cinese. Le implicazioni morali della distanza. Però l’efecte de la distància no és exclusivament moral. En algun sentit resitua la mirada mateixa, ens permet veure de manera diferent i té implicacions epistemològiques més enllà i abans de l’alleujament de no ser on passen les coses. No es tracta només de que matar a distància sigui més fàcil, sinó que la comprensió d’alguns fets només es pot assolir de manera més clara des de lluny, des de l’esguard distant en l’espai i en el temps. Seria el que hauria volgut fer Montesquieu a les Cartes perses, en inaugurar un gènere narratiu basat en les observacions fetes des de fora.

Elogi de Topuria, 9

 

 X. Amb regles o sense?

La lluita extrema no vol regles. Pot semblar una pretensió salvatge, inacceptable. Però potser la manera en la qual es fixen i s’apliquen -o no- les regles a l’esport, per exemple, és més que discutible

La vinculació entre joc o esport, incloent-hi les modalitats corresponents de lluita que, probablement, n’eren part essencial com a pràctica ritual i religiosa, no és exclusiva de la tradició clàssica europea. Hi ha exemples gairebé arreu. I alguns, ben coneguts, sobten no tan per la seva violència, que seria precisament el tret comú i, per tant, allò esperable, sinó per determinats desplaçaments simbòlics i pràctics respecte de la nostra tradició. Pensem en el joc de pilota que es celebrava entre diverses cultures precolombines, que culminava amb sacrificis humans. Hi ha una controvèrsia encara no resolta entre historiadors, arqueòlegs i antropòlegs sobre qui era sacrificat. S’ha mantingut que eren els vencedors, la qual cosa constituiria una evident divergència: no es juga per a salvar la vida, sinó per perdre-la. Alguns experts, per exemple mexicans, argumenten que qui era sacrificat era l’equip derrotat, afirmació que sembla comptar amb dades i arguments favorables molt sòlids i a més té l’avantatge d’atorgar intel·ligibilitat per a la ment europea...és més «lògic» que mori el perdedor. Si s’explica així, ens sembla més comprensible. Té més sentit que pagui el seu fracàs amb la mort el derrotat que no pas que s’immoli el vencedor. Té més sentit europeu o si més no esportiu. L’eventual sacrifici del vencedor afegeix però un cert exotisme que sempre ha estat molt agraït per la ment occidental. Per a l’etnocentrisme bàsic constitueix una confirmació del salvatgisme dels altres i per al bonisme antropològic és una prova més de la irreductibilitat cultural. Però si som, com diu Plató al Fedre, amants de les unions i les divisions, si pensem amb la identitat i la diferència com a gèneres oposats que no poden ser ni fer un sense l’altre, veiem que no és aquesta l’oposició que explica. El joc olímpic i el Maia comparteixen una comuna violència ritual. També comparteixen la dualitat de ser al mateix temps ritual -religiós- i espectacle i pràctica -profanes-. La diferència no consistiria en una major o menor exhibició de violència. Només un ignorant o un fanàtic pot seguir negant l’espantosa devastació que els europeus hem dut arreu durant segles de sotmetiment, explotació i gairebé aniquilació física o cultural. Però l’assumpció d’aquest fet permet, sense cap pretensió de compensació moral, recordar que l’altre també és, en molts casos, d’una ferocitat notable. És a dir, no es pot presentar una classificació o jerarquia massa nítida que ordeni les cultures humanes de més a menys brutal. Aquest és un tema que no agrada gaire als antropòlegs. És més còmode, conceptualment i moral, instal·lar-se bé en el menyspreu de l’altre que es troba de manera «natural» en tota cultura, tal i com afirmava Lévy-Strauss¹ o en la defensa del Bon salvatge, per molt malparit que pugui ser. Però si ens deixem il·luminar per Montaigne, possiblement el primer pensador que d’entrada va admetre el caràcter essencial de l’alteritat en la comprensió d’allò humà, dels humans, i recordem amb ell que els bàrbars sempre són els altres, no ens costarà veure que la diferència rau en el lloc del dispositiu que permet canalitzar l’agressió, no en la seva presència. El trobem arreu. Hi ha en tota cultura un mecanisme d’expulsió del romanent d’agressió que la canalitza en una o altra forma socialment i moral acceptable. En el cas prehispànic americà, sabem que als pobles amerindis els sobtava la pràctica extrema i metòdica de la guerra per part dels espanyols, que l’ordenaven a partir de la noció estrictament europea² de la guerra com a activitat aniquiladora. Cal matar com més enemics millor, fins l’extermini si cal. Als espanyols els semblà horripilant el costum local dels sacrificis humans, deixant de banda l’obsessió que veu antropòfags arreu. No ens commou la violència, sinó el seu lloc, el seu moment, la seva regulació, diferents de les nostres. En aquest sentit, la mentalitat americana no pot comprendre que l’agressió es produeixi durant el joc, perquè el seu moment és posterior i en algun sentit és la conseqüència del seu resultat. En el cas europeu, un cop ha acabat el joc, la violència deixa d’estar permesa. Resulta gairebé tòpica la lloança adreçada als púgils que després d’haver-se passat 45 minuts administrant-se mútuament una notable col·lecció de mastegots, es saluden i fins i tot s’abracen. Pensem, jo també, que ells sí són veritables esportistes. I en fer-ho, admetem de manera implícita que allò que se suposa que és el veritable esport potser falla precisament en el tret que l’hauria de definir, aquesta vaga noció que denominem esportivitat. Falla quan en acabar l’encontre, el partit, els seus participants s’agredeixen per a compensar, recuperar o més clarament, venjar el que hagi passar durant la contesa.

Però hi ha també una evident fractura en l’interior del joc, en el seu funcionament. Hom juga amb regles. I la manca d’observança de les mateixes -el cop de puny al baix ventre que produeix la victòria d’Odisseu- és penalitzada. O ho hauria de ser. I el que no se sol reconèixer és que la transgressió de les regles és no només freqüent sinó que, segons com, sembla formar part del joc. És a dir, no només es permet la trampa sinó que en cert sentit es facilita i s’estimula. Provo d’explicar-me. Pensem, per exemple, en un esport tant popular com el futbol. En un primer nivell bàsic -i ja prou lamentable- s’ha convertit en un costum gairebé universalment acceptat el que podríem batejar com Regla d’Odisseu: és una trampa però ens ha permès guanyar. I el seu inevitable corol·lari: només és trampa si la comet l’adversari. No és aquest el tret més rellevant. És més indicatiu i més preocupant des d’un punt de vista moral l’acceptació de que la transgressió de la norma que regula el joc en forma part. No només disculpem les manques de respecte al reglament que fan els nostres sinó que de manera més o menys expressa acceptem que s’han de cometre. Exemples: No deixa de ser sorprenent sentir els comentaristes d’un partit de futbol qualificar una falta de necessària. Una violació del reglament pot ser necessària? També resulta com a mínim curiós que, quan un jugador copeja un adversari, i de vegades amb considerable brutalitat, se’ns recordi que el futbol és un esport «de contacte», afirmació que és, com a mínim, falsa. L’objectiu formal del joc i els mecanismes reglamentaris per a obtenir-lo no inclouen ni cops ni cap altre tipus d’acció agressiva sobre els adversaris. Resulta evident que una certa quantitat de contacte físic pot resultar inevitable. Però una cosa és un esport on hi ha contacte i una altra un esport de contacte. El futbol no és com la boxa. Es pot pensar que tampoc estem parlant de res greu. Si tenim en compte la rellevància social i política del futbol i de l’esport en general, està clar que sí ho és. L’esport encara és un espectacle que ocupa l’atenció de les masses amb molta intensitat. No he pogut creure mai massa en les preteses virtuts educatives de l’esport, que serien possibles només mitjançant la imposició d’una sèrie de mesures de dificilíssima acceptació social com podria ser vetar a alguns -de fet, a molts- adults com a públic de les competicions infantils.....o, directament, prohibir l’aberració moral de la competició infantil. Em conformo amb un objectiu que tot i ésser molt més modest, es sembla igualment inabastable. En tindria prou amb que la pràctica esportiva i la seva vessant d’espectacle de masses no empitjoressin massa el clima moral en el qual hem de viure. No demano exemplaritat, tot i que l’agrairíem, sinó només un mínim decor. Sembla difícil fins i tot assolir un tan modest objectiu si prestem atenció a la desoladora evidència que representa el fet que se solen destacar com a excepcionals conductes esportives que haurien de ser habituals, normals. Quan un atleta, un jugador, es comporta segons aquell principi que se suposa que ha d’impregnar la competició, amb esportivitat, se l’alaba com si fos un heroi. I de fet, aquest comportament hauria de ser, si hem entès bé la intenció que suposadament té el joc, l’habitual.

I perquè no espero cap millora? Perquè aquesta conducta és una conseqüència d’una realitat social i cultural més ampla. La manca de respecte per les regles del joc podria ser considerada, crec, una característica essencial del nostre model social i econòmic. Des del punt de vista social, és innegable que en les nostres decadents societats postindustrials s’ha instal·lat una molt general opinió segons la qual les regles no han de ser respectades, o no sempre o no per alguns. I fins i tot hem de suportar un nefast discurs falsament llibertari que pretén legitimar aquesta postura. A mi ningú em diu quantes copes de vi puc veure abans de conduir...aquesta imbecil·litat no va ser proferida per cap anarco-alcohòlic antisistema, sinó per un expresident de govern espanyol, particularment imbècil. Això no va amb mi, no penso fer cas, si no t’enxampen no passa res,...o el directament infecte Però si ho fa tothom! Sentim aquestes galdoses justificacions constantment, arreu. No voldria semblar massa purità, però em sembla clar que sota d’aquesta pretesa proclamació de llibertat hi ha més aviat el discurs de l’esclau que es consola amb l’autoengany d’aquesta pseudo-llibertat concedida només en l’àmbit immediat, domèstic, que és un feble efecte de retruc de la veritable llibertat, entesa com a capacitat de transgressió, només a l’abast dels poderosos.

I d’altra banda pensem en la lògica que presideix el comportament de les grans corporacions econòmiques. D’una banda, tant les empreses com aquesta munió d’ideòlegs corifeus disfressats de científics que coneixem com a economistes exigeixen constantment, en nom uns de la llibertat de mercat -la única llibertat real del capitalisme- i de la veritable naturalesa de l’economia els altres, la desaparició de normes i regulacions que limitin el marge de maniobra. Aquest discurs és convenientment acompanyat per una continua transgressió de les normes legals que són així impugnades discursivament i fàctica. Però cada cop que el sistema pateix una sotragada, els mateixos inveterats liberals que demanen constantment avançar cap a la completa desregulació, clamen per la intervenció estatal, pel control públic. Demanda que es tradueix en que els governs premiïn la manca de respecte per les regles amb la transferència d’ingents recursos públics per a cobrir les ingents pèrdues de les empreses responsables del desastre. Premi per a l’infractor. Càstig per a qui no transgredeix. Perquè no pot.

Les regles socials i econòmiques són, per dir-ho educadament, flexibles. No resulta per tant incoherent que ho siguin les que s’apliquen en l’esport. I en tots els casos, el resultat és tot menys moralment acceptable. Si ho pensem, la pretensió de lluitar sense regles sembla posseir una certa noblesa. O si més no, ens estalvia la hipocresia dels qui demanen regles per, a continuació, potinejar-les amb un desvergonyiment majúscul.

1. Race et histoire Denöel, Paris, 1952. Hi ha edició en castellà, Raza e historia, Cátedra, Colección Teorema, Madrid, 1993

2. He obviat fins ara la referència a Roma, del tot òbvia (els gladiadors..) intentaré ocupar-me’n més endavant

Elogi de Topuria, 8

 

El docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Joan Nonell em comenta que la meva diguem-ne exposició remet necessàriament al tractament de la violència en l’obra homèrica i per extensió, a la que denomina, amb tot l’encert, veneració per la lluita de la nostra civilització. No només estic d’acord, sinó que no puc afegir res, així que ho reprodueixo com m’ho diu:

Tot el que expliques, en aquesta 6 part de la sèrie em fa pensar en la Ilíada, el poema èpic fundador de la cultura occidental que conté el relat ininterromput d'una orgia de mort entre aqueus i troians. Venerem la lluita perquè la civilització s'ha erigit sempre sobre el triomf i la mort d'uns sobre els altres. Em temo que la moralitat, si és que n'hi ha, només apareix per consolidat aquest triomf.

Em sembla particularment suggeridora l’afirmació segons la qual possiblement la moralitat -o una moralitat?- només es torna possible quan es confirma la victòria d’uns sobre altres, victòria obtinguda gràcies a l’aplicació d’una violència extrema que, en tant que prèvia a la moralitat mateixa no cauria dins de l’àmbit del que està regulat precisament per aquesta moralitat. Violència que no és immoral o amoral, sinó prèvia a la moral? I com a tal, és venerada en qualitat de fonament. No puc -ni sabria com- anar tan lluny en aquestes entrades. Seguiré limitant-me a tractar el problema proposat. La victòria permet un ordre moral del qual es deriva de manera aparentment inevitable un codi que inclou una regulació de l’agressió: la derrota, fins i tot l’aniquilació de l’enemic no acaba amb la violència. Com a molt, la limita i la permet mitjançant algun joc de regles. Cal estipular quan es pot desfermar, qui hi té dret, contra qui es pot dirigir o fins i tot com es canalitza mitjançant el joc. A la Ilíada els guerrers grecs practiquen la guerra amb una ferocitat extrema que no té, des del punt de vista homèric, consideració moral. La descripció extremadament detallada dels efectes del combat, de les ferides infligides, que trobem al poema no està acompanyada de cap reflexió moral, ni tan sols d’una mínima tonalitat ètica. Els guerrers maten amb la màxima eficàcia possible, sense cap limitació. Dels molts ensenyaments que ens deixa E.R.Dodds en el seu clàssic The Greeks And The Irrational¹ convé aquí recordar el caràcter amoral de la religió oficial dels antics grecs, que no derivaven del culte als Déus olímpics cap mena de principi moral. La constant presència dels Déus en l’acció del poema no inclou cap mena de judici moral. De fet, la matança la desferma una decisió de Zeus en resposta a una queixa: no moren prou homes.

Però quan s’atura el combat per retre homenatge funerari un heroi, Patrocle, es celebren uns jocs que inclouen la lluita. Aquest despietats guerrers s’entretenen amb uns jocs que inclouen la lluita. Ja sabem que un dels orígens de l’esport i de la seva evolució menys lloable, la competició, és, precisament, l’ensinistrament militar. Es lluita per un premi superior, les armes de l’heroi caigut. Venç l’avui popular -qui ho havia de dir, cal aplaudir Christopher Nolan...- Odisseu, que empra un truc no massa net. Mentre forceja amb Àjax, seguint, pel que sembla, unes normes de lluita, Odisseu copeja de manera no massa noble el seu oponent -es pot deduir on el copeja per l’efecte descrit al poema-. I no se’ns amaga que Odisseu ha fet un moviment il·legal, no contemplat al reglament. Però en aquest cas com en la resta que es presentin, aquesta acció no mereix retret moral: Odisseu no és un trampós, és astut. Fa el que cal per vèncer, actitud que rep elogi, no censura. Des d’un punt de vista «tècnic», Odisseu fa una maniobra que no pertany al joc, o que pertany a una altra modalitat de lluita. Copeja quan i allà on no es permet copejar. I encara que sigui en un context en el qual aquesta transgressió no es considera res punible, és efectivament una transgressió, una trampa. I ens situa davant del debat sobre el qual he estat reflexionant: si del que es tracta és de provar qui és el millor lluitador, perquè hi ha regles?. En el combat real no n’hi ha. Hi ha una resposta immediata, banal, que estableix la diferència entre la necessitat d’algun mecanisme de control en el joc que no és necessari en la guerra. En l’àmbit de la competició caldria evitar la mort o la lesió greu dels participants. Aquesta limitació sembla acceptable, és a dir, lògicament coherent, si s’aplica a l’entrenament, on seria necessari limitar l’abast de l’agressió. Però no està gens clara la seva pertinença en la confrontació, en el torneig. La manca de respecte de les regles per part d’Odisseu el permet vèncer i, a la vegada, posa al descobert la incoherència que es deriva de la proposta d’una lluita reglada. Els grecs solucionaren el problema establint modalitat de lluita diferenciades en una escala de ferocitat creixent. La lluita és una disciplina més noble, més controlada. El pugilat i el pancraci són més feréstecs, més brutals. Més reals. El debat contemporani sobre la modalitat que permet establir una demostració realista de l’eficàcia en el combat està, com tants altres, mal plantejat, desviat. No és un debat buit, mancat de sentit, però discuteix partint d’una premissa contradictòria: es cerca una manera de demostrar de manera definitiva qui combat millor a la vegada que es nega que el mètode triat pugui fer-ho. Els actuals defensors de les MMA es reivindiquen com a hereus de la tradició clàssica. És una posició defensable: Són modalitats de lluita relativament semblants en la seva brutalitat i també comparteixen una consideració negativa. La moralitat social, difusa, troba execrable el fet que dos persones s’enfrontin amb tanta brutalitat com sigui possible desplegar. Puc entendre l’horror que produeix l’espectacle de dos homes -o dones, hi ha MMA femenines- esbotzant-se mútuament el crani. Però tant en la lluita antiga com en la modalitat actual el que converteix l’espectacle en quelcom de veritat indecent, és allò a què s’associa. Entre els grecs és la religió. Entre nosaltres, el comerç en la seva despietada forma capitalista. Al meu entendre realitats molt més repulsives. En una palestra o en un ring, no hi ha espai per a la hipocresia. Ni per a la mentida.

1. The Greeks And The Irrational, California University Press, Los Angeles, 1951. Hi ha una -excel·lent- edició en español, Los griegos y lo irracional, a càrrec de l’eminent Maria Araujo, disponible a Alianza Universidad.

PISA: quan els avaluadors són tan enzes com els avaluats

 

S’ha sabut avui (Una “incidencia técnica” invalida los resultados de Catalunya en PISA 2025)  que una «errada tècnica» ha provocat que els resultats de les proves PISA efectuades a Catalunya que es faran públics el proper 8 de setembre, tinguin una validesa només «relativa». Abans de seguir i un cop he deixat de riure, caldria recordar als ignorants clamorosos del Departament -i als periodistes que redacten la noticia, tan illetrats normalment com els primers- que els resultats d’una mostra estadística sempre son relatius. L’errada en qüestió consisteix en haver exclòs de la mostra un 23,2% de l’alumnat objecte de la prova enlloc del 5% que recomana l’OCDE. S’havia de passar la prova a 2500 alumnes i se n’exclogueren 591. Si qui llegeix no veu ja la gràcia no cal que segueixi.

La darrera onada PISA va provocar una reacció política i social una mica més notable que en altres ocasions atesa la magnitud del desastre. Però com era d’esperar, un cop superada la novetat -que només ho és per manca de memòria, els resultats de les proves PISA a casa nostra sempre són entre lamentables i catastròfics...- ens van deixar en pau a l’espera de la nova comprovació de que el pla funcionava com estava previst i l’objectiu final de jibarització intel·lectual de la població s’assoliria potser fins i tot abans del previst. De totes les perles que ens van regalar en aquella ocasió, en destaquen dues: la primera, la memorable errada del director general que es queixava del pes de la immigració¹ en els resultats i la immediata desautorització de la consellera. La segona, la decisió de nomenar un grup d’experts aliens al Departament per a proposar mesures. Aliens només en el sentit de que en aquell moment no constaven en la nòmina del Departament, però una gran part d’ells han estat corresponsables de la inacabable col·lecció d’imbecil·litats -com trobo a faltar en català el contundent chorradas, del castellà...- que sota el títol d’Innovació educativa, han constituït el discurs legitimador de la destrucció educativa catalana dels darrers decennis. Però si més no un dels formidables gurus salvadors tenia una part del lòbul frontal activa, avantatge que el permeté pronosticar que els resultats actuals encara serien pitjors perquè no hi hauria hagut temps de posar en marxa -No, no es diu implementar!- les seves sàvies recomanacions. Sospitosament semblants, val a dir, a les mesures ja aplicades abans...és allò tan suat d’apagar el foc amb gasolina.

Jo no sóc tan savi. No sóc un expert. Només faig de professor d’institut. Però ara em podria penjar una medalla, podria fer un jo ja ho havia dit de primera...si no fos perquè no té cap mèrit. No tinc cap capacitat de presciència. Però no em drogo i encara se llegir. Per tant, aviso de que si algú consulta les entrades d’aquest blog de desembre de 2023 amb el títol El misteri de PISA no hi trobarà res sorprenent. Si algú ho vol comprovar ho veurà aquí: El misteri de la debacle de PISA El que s’hi diu es podria dir avui. Han canviat els responsables polítics del negociat. Però seguim igual.

Corol·lari: he dubtat, però ja posats, goso proposar una explicació...ja han passat un munt d’anys des de la promulgació de la LOGSE, inici del desastre. No serà que els autors de l’estudi ja són gent que ha estat formada -so to say- en l’ESO?

1. Curiosament, aquest és el factor eliminat «per error»....

Elogi de Topuria, 7

 

VIII. Antics i moderns

Una fal·làcia notable i comuna consisteix en la desqualificació de les formes actuals de combat extrem basada en la inexacta, incompleta celebració de les formes de lluita «clàssiques». Aquesta comparació ve acompanyada usualment d’una hipòcrita mostra de respecte a les disciplines antigues basat en el seu caràcter religiós. Com ja ha estat dit aquí, aquest caràcter ritual no afegeix cap mèrit moral. Esberlar a garrotades un altre ésser humà és el que és.

En la tradició clàssica trobem la presència de tres modalitats de lluita incloses en els Jocs Olímpics que, cal recordar-ho, eren una commemoració religiosa. Els antics grecs practicaven πάλη¹, la lluita, la πυγμαχία, la boxa, i el πανκράτιον, el pancraci. Sembla que la separació entre modalitats de combat individual segons s’hi incloguin cops o no resultava inevitable ja en els orígens. Pel que sabem, la πάλη (lluita) tenia com a objectiu abatre i sotmetre l’adversari amb un conjunt de tècniques de projecció, submissió i immobilització que suposem similars a les actuals disciplines de lluita lliure, grecoromana i altres per l’estil. La πυγμαχία (boxa) consistia, evidentment, en el combat amb els punys, amb l’objectiu de fer caure l’adversari només amb els cops. Les representacions gràfiques que ens han arribat, per exemple en gerres com la de la fotografia que encapçala l’entrada, confirmen l’ús d’embenatges i alguna mena de guants. L’arqueologia afegeix algunes dades veritablement esfereïdores: els embenatges incorporaven peces de fusta i, en les darreries de l’era clàssica, fins i tot làmines de metall....L’efecte dels cops llençats pels pugilistes clàssics devia ser devastador. La tercera forma de lluita present en les celebracions gregues era el πανκράτιον, el pancraci. Les diverses fonts escrites i gràfiques que ens han arribat deixen poc marge a l’error. El nom no enganyava ningú. Pan -tot, tota-, cration, de cratía -força-....Vale tudo? Les regles de la modalitat eren més aviat escasses. Es podria dir que no en tenia. Només estava prohibit mossegar o ficar els dits als ulls o la boca de l’adversari. Els lluitadors podien emprar tota mena de recursos, des de cops sense cap mena de control a pràcticament totes les àrees del cos, a luxacions, projeccions, estrangulacions, una forma de combat total. La combinació del que se sol denominar arts «toves» i cops exigia que no es duguessin les mans embenades com a la boxa, sinó que els contendents tenien els dits lliures, fora de l’embenatge, per tal de poder agafar l’adversari. S’ha dit que la modalitat més brutal de la lluita a Grècia era el πανκράτιον, la boxa no ho era menys. La necessitat de protegir els punys per a emprar-los en combat és una circumstància que com hem vist i confirmarem una mica més endavant, era aprofitada pels púgils per a afegir a la protecció de les mans elements que augmentaven l’efecte dels cops. Remeto a entrades anteriors sobre l’eficàcia de la mà oberta. La diferència no és el grau de brutalitat, sinó el fet que deixar la mà «lliure» augmenta l’eficàcia perquè permet usar-la de manera més versàtil. De la lectura de les fonts es desprèn una distinció més estètica que moral a favor de la lluita, com a modalitat més elegant, menys sangonosa. Curiosament, aquesta pretensió s’ha mantingut. He sentit com es desqualificava un art de percussió com el 空手 (Karate) afirmant que era una pràctica de brètols, de matons, mentre que s’enaltien arts com el 柔道 (Judo) o l’合気道 (Aikido) com exemples d’arts més gentils, que feien possible defensar-se sense la bestialitat de les tècniques del Karate. Per aclarir la qüestió als llecs en la matèria: primer, el Karate no empra només tècniques de cop i el Judo i Aikido les inclouen. Segon: només qui n’ignori els orígens pot afirmar que aquestes arts, el Judo i l’Aikido -i el seu precedent comú, el柔術(Jyu jitsu)- són menys brutals que el Karate. Altrament dit, un lluitador olímpic devia ser un bèstia, si es vol dir així, d’un nivell semblant a un púgil o un practicant de pancraci. I el mateix es pot dir de les arts marcials posteriors. En el Judo i el Aikido originaris les pràctiques d’entrenament i la perillositat de les tècniques estudiades no era menor que en les arts més basades en els cops. El conjunt d’aquests disciplines és, en totes les èpoques en les quals les estudiem, d’una similar brutalitat. Hom pot acceptar i fins i tot celebrar que moltes d’elles hagin esdevingut sistemes amb una intenció educativa i així, amb una més elevada qualificació ètica. Però això no permet oblidar què s’estudia quan es practica una d’aquestes disciplines: defensar-se d’una agressió infligint una dosi suficient de dolor, d’incapacitació a l’agressor. I aquesta finalitat inclou, si escau, la seva mort. El que hauria de causar incomoditat és que unes habilitats que tenen aquest innegable objectiu -lesionar, ferir, matar- hagin estat convertides en espectacle, sigui sota la protecció del ritual religiós, sigui com a mercaderia en un sistema mercantil on tot està en venda. Potser podem copsar la causa. Com ens té ensenyat René Girard³ una celebració pública on s’exerceix una gran violència és part del mecanisme amb el qual les societats n’expulsen l’excés i té una importància tan gran i universal com el mecanisme de l’anyell de sacrifici en el manteniment de l’ordre social. Però com ens expliquem que el mecanisme segueixi essent efectiu -i, segurament necessari, em temo-, en societats secularitzades on regeix, se suposa, la prohibició no només legal sinó pretesament moral de l’ús de la violència?

IX. Els grecs, no tan divins

La primera notícia que vaig tenir sobre aquest món la dec a la divertidíssima lectura de la Historia de los griegos, d’Indro Montanelli. Era un llibre de divulgació, un llibre que no es pot incloure com a bibliografia secundària, però no dec ser l’únic a qui va orientar, quan el vaig llegir de petit, cap al gust per la cultura clàssica. I afegeixo que un cop en contacte amb les fonts i amb els estudis acadèmics, es constata que Montanelli havia llegit i molt. Una de tantes parts divertides del llibre és la dedicada als Jocs Olímpics. Així, diu Montanelli, en parlar dels esports de lluita:

“Seguía el pugilato, que no debía resolverse con caricias. Un anónimo epigramista apostrofó así a Estratofón, superviviente de un encuentro:

«Oh, Estratofón, después de veinte años de ausencia de su casa, Ulises fue reconocido por su perro Argos. Pero tú, después de cuatro horas de sopapos, intenta volver a tu casa y verás qué acogida te hace el perro. Ni siquiera él te reconocerá.»

Homero habla claramente de «huesos triturados», y tal vez en sus salvajes tiempos era verdad. Pero también el Luchador de Dresde, que es del siglo V, muestra una clase de «vendaje» como para darle miedo a Joe Louis: cuero reforzado con clavos y láminas de plomo.”

L’epigramista en qüestió era el romà Lucili, introductor del gènere epigramàtic satíric a Roma, predecessor del mestre del gènere, Marcial. I l’epigrama és aquest:

εἰκοσέτους σωθέντος Ὀδυσσέος εἰς τὰ πατρῷα

ἔγνω τὴν μορφὴν Ἄργος ἰδὼν ὁ κύων:

ἀλλὰ σὺ πυκτεύσας, Στρατοφῶν, ἐπὶ τέσσαρας ὥρας,

οὐ κυσὶν ἄγνωστος, τῇ δὲ πόλει γέγονας.

ἢν ἐθέλῃς τὸ πρόσωπον ἰδεῖν ἐς ἔσοπτρον ἑαυτοῦ,

‘οὐκ εἰμὶ Στρατοφῶν’, αὐτὸς ἐρεῖς ὀμόσας.

 

Una traducció menys lliure del text diria:

 "Quan Odisseu tornà estalvi a la seva pàtria

després de vint anys, el seu gos, Argos,

el reconegué en veure el seu aspecte.

Però tu, Estratofont, després de lluitar a cops de puny

quatre hores, no et vas tornar irrecognoscible

per als gossos, però sí per a la ciutat.

Si volguessis mirar el teu rostre en el mirall,

tu mateix diries: «Juro que no soc Estratofont».

Montanelli cita de memòria. I li queda una versió que no és del tot fidel, però no es negarà que encara més còmica que l’original que ja ho és bastant. I en tots dos casos, resulta del tot clar que la boxa en la Grècia clàssica era una pràctica d’una brutalitat extrema: cops sense control amb embenatges reforçats i sense límits temporals ni de cap altra mena. Dit això, ens podem afigurar com seria el pancraci....de fet, no cal. Sabem que en ocasions moria algun contendent. Cal recordar que la victòria s’obtenia, en les dues disciplines, per incapacitació de l’adversari o, si aquest no era prou dur -o prou imbècil, segons es miri- per rendició. Convé, als efectes de la comprensió del que es dirà més endavant, retenir la noció de la rendició.

El fet és que en l’enaltida Grècia clàssica es practicaven uns esports de lluita que es podrien qualificar d’extrems. La fascinació que ens produeix l’antiguitat clàssica, de la qual he participat, no ho puc negar², ens impedeix sovint copsar els aspectes que en cert sentit ens l’apropen. Els antics grecs eren homes, no Divinitats. I mostraven aspectes si més no discutibles. Gaudien amb espectacles d’una brutalitat extrema. També hi ha, com ens mostra el poema de Lucili, aspectes que ens els fan propers en un sentit molt més agradable. Tenien sentit de l’humor i el podien mostrar fins i tot en parlar d’una activitat que tenia una evident connotació religiosa. Aplicació pràctica del principi: quan comença un curs d’Història de la Filosofia a segon de batxillerat se sol prendre impuls sobre el filosofema del pas del Mite al Logos. I per tal de no caure en un altre tòpic per explicar el primer es pot començar per rebatre la clàssica tesi de John Burnet, el «miracle grec» i, adoptant un convenient posat de relativista cultural explicar que els grecs no eren un poble superior, perquè això no existeix, sinó que es donaren una sèrie de circumstàncies culturals, socials, polítiques, econòmiques -aquí cadascú tira de l’isme que més li plau- que expliquen l’aparició de la cultura clàssica.

És a dir: homes. Homes com nosaltres, o sigui éssers que han de procurar que allò que ens empeny a la lluita estigui tan controlat com sigui possible. Perquè no només ens hi empeny, sinó que potser ens agrada.

1. Terme del qual deriva el nom del lloc on es practica la lluita, en totes les seves modalitats, la παλαίστρα, la palestra, que tot i haver adquirit, metonímicament, el significat més ample de gimnàs no és, en origen, el lloc on hom s’entrena, sinó el lloc on hom lluita o entrena per a la lluita.

2. Uns alumnes de segon de batxillerat es quedaren prou sorpresos quan els vaig mostrar part del botí que vaig arreplegar a l’Areòpag...el meu primer viatge de primera, és a dir, en avió, amb un hotel decent reservat i diners per a menjar tots els dies, me’l vaig pagar amb el sou del primer any de professor...i va ser, naturalment, a Grècia. El botí era un grapat de trossets de marbre...robatori menor que confesso ara que està prescrit i que era la meva prova d’adhesió a la confraria de la nostàlgia de Grècia de la qual, en un moment o altre, tot estudiant de Filosofia forma part.

3. Girard, R.: La Violence et le sacré, Grasset, Paris 1972 (Hi ha traducció en castellà, La violencia y lo sagrado, Anagrama, Barcelona, 2006)

Elogi de Topuria, 6

 

VII: Lluita i religió

Hi ha esports de lluita des que hi ha societat. La seva legitimat, mitjançant la seva inclusió en els rituals religiosos, voldria oblidar la seva relació amb alguna fosca pulsió assassina que se’ns podria atribuir. O, si més no, la seva sublimació. Ens plau matar-nos, i encara i pitjor ens plau més veure com es maten els altres, però hi ha, se’ns diu, en la lluita despietada dels atletes antics, com, en altres models de violència pública, com l’execució d’heretges, un moment d'elevació espiritual. Hauríem superat aquest plantejament. Però la secularització d’aquestes pràctiques, la conversió de la violència pública en espectacle recreatiu, no les ha dotat d’una més clara dignitat moral.

Lluita. Joc, religió, esport, espectacle, negoci. En la constel·lació d’aquests conceptes trobarem la base per a un judici ajustat, tan com sigui possible, a la veritat. La lluita més o menys codificada té el seu origen en una necessitat tan pràctica com religiosa. Si més no en les cultures on la guerra constitueix l’eix o un dels eixos de l’auto-afirmació social, apareix alguna mena de pràctica física basada en i encaminada a l’ensinistrament bèl·lic. Córrer, saltar, llençar objectes, donar cops i aturar-los sigui amb les mans o amb estris, muntar a cavall...totes aquestes activitats físiques són entrenades originàriament per assolir eficiència en la caça i la guerra. I s’integren, a més, en el complex dels rituals d’adoració de la divinitat. Recordo la relació entre esport i religió perquè és rellevant, mostra amb claredat que el Joc no és un joc, no és res banal, no és una pràctica innòcua amb l’exclusiva pretensió de servir per a passar el temps. Però el fet que el joc, l’esport, tingui arrels religioses no és un tret que, al meu entendre, el dignifiqui. De la més que possible necessitat de la religió no es deriva que l’associació d’una activitat humana amb el fet religiós l’elevi per sobre d’altres activitats que no hi estan relacionades. Puc entendre i fins a cert punt respectar que algú necessiti la religió -del llatí religare, relligar- per a mantenir una mínima auto-composició. Però si fem el compte, la religió, les religions, ens han fet molt més mal que bé. Altrament dit, la dimensió originàriament religiosa de la pràctica esportiva no implica que aquesta sigui més digna de consideració quan n’està separada. Però tampoc al contrari.

Fins i tot quan el joc ha deixat de ser un fenomen relacionat amb la religió, els homes juguen, competeixen, amb una actitud que potser ja no té ni la seriositat vital del joc infantil, ni l’aspecte sacral, la seva gravetat religiosa, però a canvi presenta uns trets molt preocupants, gairebé patològics. Només és un joc, ens diuen, abans de morir o matar practicant-lo o, pitjor encara, observant-lo com a espectador. És en aquest aspecte on em sembla que es pot parlar de patologia psíquica. En l’espectacle esfereïdor de la turba esportiva apareix aquell aspecte repulsiu de la natura humana que rau en la transformació que es produeix en nosaltres quan estem en grup. I també la possibilitat de que la pulsió tribal que desperta l’espectacle esportiu sigui fins a cert punt el resultat de la substitució de l’aspecte religiós per una altra cosa igualment terrible. Aquests darrers temps en els quals he tornat a impartir classes he confirmat que era necessari explicar als alumnes que quan adopten una postura burleta -no arriba, en la major part dels casos, a irònica- en sentir que fa no massa a Europa es matava gent per discutir idees que els resulten del tot alienes com la Trinitat o la transsubstanciació, no entenen que la única diferència objectiva entre els homes del XVII i nosaltres és, molt sovint, el motiu pel qual s’inaugura la massacre. Avui potser no matem per un dogma religiós. O no tant. Però si ho fem amb convenciment per un concepte polític. O perquè aquell a qui matem és seguidor d’un equip de futbol que no és el nostre. Com els dic sovint, no veig el progrés enlloc.

En aquest context és potser aplicable allò que digué G.K.Chesterton sobre la pèrdua de la fe religiosa: quan un home deixa de creure en Déu, comença a creure en qualsevol cosa. La frase es cita així però el que deixà dit Chesterton és que la pèrdua de la fe comportava la pèrdua del sentit comú. Val, més o menys. Hi ha un aspecte en el qual no es pot refutar el gran escriptor: quan ens hem deslliurat -suposadament- de la tirania del dogma religiós no hem estat capaços d’assolir alguna mena de religiositat civil a l’estil del deisme o teisme il·lustrats, sinó que assistim amb un considerable estupor -i més que això, malestar, indignació- a la proliferació de creences religioses encara més imbècils que els dogmes abandonats de, per exemple, el cristianisme. L’era postmoderna està amarada de superstició, creences idiotes, fanatisme. Irracionalitat. En aquest ambient cultural no resulta estranya la proliferació d’espectacles basats en l’exhibició de la major brutalitat possible. Però en la meva opinió no podem decidir què és millor. Em resulta del tot repugnant que una competició esportiva inclogui l’agressió tan si es tracta d’una manifestació religiosa com d’una activitat orientada al lucre. Hi hauria la temptació de dignificar un sacrifici ritual per comparació amb la putrefacta explotació mercantilista del mateix assassinat. No hi sé veure cap noblesa, ni en l’irracionalisme religiós que justifica l’agressió en nom d’una transcendència promesa ni en la justificació econòmica basada en la satisfacció de la demanda del mercat. El que hi ha són éssers humans negant-se uns els altres la condició mateixa d’homes per la via més directa en la qual això es pot fer, a cops. La paradoxa està en el fet que la única figura que conserva algun vestigi de dignitat és el brètol que s’embarca en una baralla brutal amb un altre desgraciat, ho faci mogut pel fervor religiós, l’afany de glòria, la cobdícia o, directament, la pulsió violenta que el domina. En l’acte mateix de l’agressió mútua hi ha alguna qualitat moral, mínima, si es vol. Però en tot el que l’envolta, motivacions, finalitats...només hi ha baixesa, estupidesa i maldat.

Confonc esport i lluita? En absolut, em remeto al seu origen comú.

Elogi de Topuria, 5

 

VI: L’origen proper: Colorado 1993

La forma actual de les Mixed Martial Arts és el resultat de la connexió de dos fenòmens. D’una banda la creació ja comentada d’estils de combat nous i definitius que consisteixen en síntesis més o menys encertades de formes preexistents que són normalment reconegudes com a tals. En la meva opinió molts són d’una ximpleria notable, sobre tot quan es presenten com a producte d’un geni creador que s’ha limitat, en el millor dels casos, a copiar amb més o menys fortuna. Hi ha un altre sector del negoci que és encara menys seriós, el que consisteix en descobrir ancestrals tècniques ocultes, secretes i letals. Així hem vist presentar com a arts marcials serioses algunes pallassades antològiques com el suposat art dels ninja, el Ninjutsu...o descobrir altres arts encara més exòtiques. Em va costar una mirada de reprovació infinita haver preguntat si un art marcial hawaià es practicava en camisa de flors...., m’hauria semblat d’allò més coherent. Tot aquest moviment, ja ho hem vist, resulta de la falta de fe en els sistemes previs, ja sigui perquè de fet són autèntiques idioteses, o perquè qui els consideren inútils són ells mateixos uns babaus. Tanmateix, en aquesta selva de propostes hi ha gent seriosa, la qual cosa significa gent que ensenya mètodes de combat de provada eficàcia que l’obtenen precisament de l’enfocament eclèctic, no dogmàtic, amb el qual incorporen allò que funciona amb independència de qui ho proposi. Un exemple notable per la seva honradesa intel·lectual: l’actual instructor de l’Associació Japonesa de Karate, més coneguda per les sigles en anglès, JKA, El mestre 中達也 Naka Tatsuya, no ha tingut cap problema en visitar mestres d’altres estils de Karate o d’altres modalitats de combat per a ésser instruït per ells i intercanviar coneixements i fer-ho, a més, en públic. El que trobo rellevant és que des del moment en el qual un expert accepta l’ensenyament d’un expert en una disciplina alternativa a la seva, està, dialècticament, negant alguna de les seves propostes. I aquesta actitud no és la general: tot i que alguna tècnica s’hagi mostrat completament inoperant, el Gran Mestre de torn no ho reconeix. Minaria les bases del negoci, suposo.

El segon fenomen és la creació de competicions que es presenten com a la prova definitiva de la superioritat d’un o altre mètode, o d’un o altre lluitador, en la línia del ja esmentat Vale Tudo brasiler, o en formats similars al Japó i altres llocs. La formulació actual neix als Estats Units, en 1993, quan uns promotors espavilats aprofiten un buit legal en la normativa esportiva de l’estat de Colorado i organitzen el ara cèlebre Ultimate Fight Championship, que és el que signifiquen les sigles UFC. Els combats tenen lloc en una gàbia octogonal -l’aspecte simbòlic de la gàbia no és menyspreable- amb més aviat poques regles -de fet només estava prohibit atacar els ulls i mossegar, l’atac als genitals es podia admetre com a inevitable en l’intercanvi ferotge de trompades- sense categories de pes ni arbitratge. El combat només acabava per KO o rendició. Tot plegat, prou sanguinari. La cosa es retransmet per canals amb subscripció o es veu en cintes VHS que es podien comprar per correu (VHS, sense Internet...el paleolític..) i té prou èxit com perquè s’estengui ràpidament pels Estats Units i sigui prohibida en la majoria d’aquests. Jo ho vaig veure en vídeo, a casa d’un amic que s’havia convertit a la fe del Gracie Jujitsu -els seus adeptes dominaven a l’UFC- després d’apostatar del Karate Tradicional, perquè no era «realista»...em pregunto si el fet que en un examen de quart Dan de Karate un altre aspirant el corregués a puntades per tota la sala tindria alguna relació amb la seva sobtada conversió....i sí, era jo...i estic emprant vocabulari religiós amb tota la consciència del que dic. Tornant a l’UFC, cal reconèixer que el resultat era molt real, brutal, sangonós. Però molt aviat va passar el de sempre: si es volia estendre i fer-ne negoci, calia rebaixar el producte. I ja som allà on érem: normes, àrbitres, proteccions -mans, dents, genitals- categories de pes...ara que arribàvem a la prova definitiva, l’aigualim. I aquí hi podem detectar dues causes. Una, més disculpable, és l’afany de glòria. Enlloc de quedar en un soterrani o un descampat i matar-se a hòsties sense públic ni intermediaris¹, els brutals competidors tenen el seu costat pueril i els agraden els trofeus, la fama...l’altra és el lucre. Aquesta modalitat de lluita podia esdevenir i, ho ha fet, un molt bon negoci. No cal que insisteixi massa en el que ja he dit: a molta gent li agrada veure com dues persones es rebenten a cops i li agrada prou com per a pagar entrada o la quota de televisió per cable per poder veure-ho. El resultat ja el coneixem: una modalitat de lluita esportiva UFC/MMA que competeix amb altres espectacles violents i ja té un altar amb les corresponents figures, que gaudeixen de fama i fortuna. I encara que s’hagi suavitzat, és una pràctica brutal que ha acabat copiant tots els tics de la boxa: declaracions altisonants, exhibició de guanys, companyia femenina vistosa -tot i que l’UFC també inclou combats entre dones- i tota la resta del circ. I també ha acabat mimetitzant-se amb les característiques de les arts marcials pretesament superades. En concret, en aquest món es reprodueix aquella tendència centrífuga típics dels sistemes tradicionals. En aquests es dona sempre un fenomen que consisteix en la dispersió, gairebé la desbandada, dels deixebles d’un expert quan aquest mor. De vegades fins i tot abans. Els alumnes de tal o tal mestre es separen moguts per dues pulsions aparentment antagòniques: hi ha els qui s’autodenominen veritables hereus de la tradició, únics intèrprets vàlids de la mateixa enfront del que es proclamen superadors de la mateixa tradició. Encara que hagi insistit en la notable presència d’idiotes en aquests ambients, caldria però recordar que és un fet més general no atribuïble estrictament a la pobresa intel·lectual dels qui es dediquen a aquests afers. Potser és una mostra d’allò que digué Fichte en interpretar -i modificar- el que sostenia el que ell considerava el seu mestre; que ell entenia Kant millor que Kant s’entenia a si mateix. Hi ha en la transmissió del coneixement un moment d’interpretació que implica una inevitable transformació?

Així, ara tenim UFC, K1, PFL, modalitats incomptables de Kick Boxing, Muai, Full Contact i, cal retenir el nom, Pancrase. I desenes de campions. Però es pot aventurar que seguiran apareixent noves modalitats de combat extrem perquè les dues causes que han provocat aquesta proliferació no han perdut impuls. Seguirà havent qui pretengui resoldre la qüestió de l’eficàcia suprema precisament perquè és irresoluble. I la raó és que estava resolta abans de començar. I d’altra banda seguirà operant la inesgotable passió humana pels diners. I aquest és un punt central. Puc entendre que des d’una consciència moral comuna es trobi repulsiu el fet mateix de la lluita sense control entre persones que, com a mitjà necessari de la seva finalitat demostrativa -Sóc el millor lluitador o la meva és la disciplina superior- malden per destrossar-se mútuament. Però si pensem amb una mica més de profunditat, podem descobrir algun plec. Podem veure que el judici moral sobre aquest afer presenta alguna complexitat: hi ha actes més indecents que altres que també ho son. I en aquest sentit, entre el que fan dues persones en lluitar entre elles i el que fan tots aquells que ni tan sols s’esquitxen de la sang amb què es fan rics hi ha un abisme ètic. Admeto que es condemni l’actitud de qui agredeix un altre ésser humà encara que ho faci d’acord amb l’agredit, quan que aquest, recíprocament, l’agredeix en virtut d’un pacte. Però on està la veritable baixesa moral, l’acte vomitiu, és en l’explotació comercial del fet. Semblarà pueril, però el fet de jugar-se la integritat, la salut, fins i tot la vida, en un combat potser no redimeix de la violència exercida, però atorga una mínima dignitat. I justificaria el lucre, si més no amb més dret que els qui es forren des de les localitats VIP.

1. Arribats a aquest punt, sembla inevitable referir-se a la novel·la Fight club, de Chuck Palahniuk W.W.Norton, New York, 1996. Hi edició espanyola: El club de la lucha, El Aleph editores, Barcelona, 1999 i catalana, Club de lluita, Empúries, Grup 62, Barcelona, 2005). Si es cerca a Internet apareix primer la referència a la pel·lícula de David Fincher de 1999 i a un munt de clubs esportius que duen aquest nom. Com és sabut, l’argument del llibre s’organitza al voltant de la fundació d’un club clandestí on els membres es reuneixen per a barallar-se sense control amb dues úniques regles: el primer dia s’ha de lluitar i l’existència del club ha de ser mantinguda en secret. La pregunta que algú es podria fer: però això és real? la contesta Palahniuk en alguna edició posterior del llibre: no existeix el club, se’l va inventar i no pot adreçar a cap dels nombrosos lectors que li ho demanen a cap club on anar a donar i rebre hòsties a dojo. És a dir, hi hauria interessats. Interessats en anar un cop per setmana a un magatzem, un camp... i esbatussar-se amb sanya amb altres individus en privat, en secret, sense cap mena de reconeixement, de fama. Pel gust de fer-ho. Nihilisme o, potser, resistència al nihilisme.

Elogi de Topuria, 4

 

IV. Una mica més d’història

Des de la seva aparició fins als nostres dies les disciplines de «contacte ple» han patit diverses transformacions. Començant pel nom, avui es prefereix la denominació Kickboxing, és a dir, més o menys, «boxa amb puntades de peu». Aquest canvi pot tenir diversos motius: d’una banda faria referència a la normativa que es va crear per a convertir l’originari Full Contact en una mena d’esport. Poc temps després de la seva popularització, es va introduir una norma que estipulava que calia llençar un mínim de puntades de peu en cada assalt. La raó era clara: se’ls estava omplint el pati de boxejadors que no tenien massa futur en la boxa professional però que, en canvi, podien excel·lir en el Full Contact amb la seva provada capacitat per al mastegot enguantat. I així, la nova disciplina s’estava convertint en un cementiri d’elefants per a boxejadors que no eren prou bons per a la boxa però sí prou eficaços per partir la cara als esforçats practicants de Full Contact provinents de les Arts Marcials. Fet en si mateix prou revelador: potser sí era cert que aquestes disciplines no serveixen per a derrotar un boxejador una mica competent, raó per la qual hom podria pensar que en realitat amb la boxa anglesa n’hi hauria prou. No debades els dubtes que hom pot tenir respecte de la viabilitat de defensar-se al carrer amb la boxa (regles, ús de guants...) no són en essència massa diferents de les que desperten les Arts Marcials orientals i, en canvi, resultava evident que aquestes no servien per a vèncer els boxejadors, que solien estar ja entrenats en i acostumats al contacte. Que copegen «de veritat» i encaixen també «de veritat», vaja. Cal però advertir que l’ús dels peus en el combat té una importància extrema. Una cama pot produir un impacte quatre vegades major que un braç. Però en tant que primats superiors, als humans ens resulta més «natural» usar les mans per a l’agressió. «Natural» és, però, emprar la mà oberta, com fan els nostres cosins goril·les i ximpanzés, més agressius dels que ens agrada reconèixer. Però en aquestes disciplines que estem glosant s’empren els punys. I encara que en general es consideri el contrari, usar el puny per a copejar és d’entrada una mala idea. Si es vol donar un cop de puny que pugui, com a mínim, estabornir l’oponent², cal haver-lo entrenat durant molt de temps -i pel que se, és un procés lent, dolorós i mai del tot reeixit- o bé cal emprar embenats, guants protectors o totes dues coses. Es pot aquí remarcar que la boxa provoca el mateix dubte que trobàvem en altres disciplines: duu el boxejador sempre aquest equip a sobre? Seria capaç de calçar-se els guants a temps per a repel·lir una agressió al carrer, que sol ser, en principi, sobtada, inesperada? Però és més: fins i tot amb unes mans entrenades, el que és més fàcil que es trenqui en descarregar un cop de puny amb la màxima potència possible sobre segons quina àrea del cos és el puny amb què ho fem. Esbatussar-se a cops de puny pot resultar molt literari, molt cinematogràfic, tot el que es vulgui, però només serà l’opció de qui mai ha rebut o ha donat una hòstia amb condicions, una hòstia homologable. Mà oberta, peu, colze i genoll són les parts del cos que presenten unes característiques més adequades per a copejar. Algunes dades de suport. En els temps inicials de la boxa, sense guants, una tàctica freqüent consistia en abaixar el cap i rebre l’impacte del puny a la part davantera superior del crani. Una transacció avantatjosa: un innegable però passatger mal de cap a canvi d’una mà trencada. L’os frontal del crani és molt gruixut i molt més resistent que els ossos de la mà. Un altre exemple: Quan 糸洲 安恒 Yasutsune «Ankoh» Itosu va introduir l’aleshores conegut com 唐手 (Tode), art originari d’Okinawa posteriorment denominat 空手 (Karate), a les escoles de secundària de l’illa, va reduir l’ús de les tècniques de mà oberta i va prioritzar les tècniques de puny perquè resulten menys perilloses per al practicant. La conclusió és clara, o millor, està clar que la conclusió és del tot menys clara. Tota aquesta història reflecteix de manera repetida, tossuda, una contradicció interna colossal: s’estudia com fer mal, però provant de no fer-se’n -això seria racional- i de no fer-ne als altres. Copejar, lesionar, matar, fins i tot...ma non troppo....

L’altre origen del terme Kickboxing té relació amb una moda, una de tantes que han sovintejat l’afecció occidental per les Arts Marcials. Es tracta de la fal·lera ja considerablement antiga pel Muai Thai. Aquest és un estil de combat d’origen òbviament tailandès, que un cop urbanitzat esportivament es va denominar, precisament, Kickboxing. Se’l pot considerar l’esport nacional, tot i que el seu grau de brutalitat excedeix el de qualsevol pràctica esportiva occidental. Consisteix bàsicament en una mena de boxa amb molt ús de les cames, en forma de puntades i cops de genoll. A més incorpora un ús dels colzes veritablement esfereïdor. Tot plegat amb contacte ple, sense restriccions. Abans de la seva extensió a occident els combatents de Muai Thai, d’extracció social molt baixa, pobres de solemnitat, guanyaven unes quantitats de diners considerables per a treure de la misèria llurs famílies, però ho havien de fer de pressa. La vida «esportiva» mitjana d’un campió de Muai Thai era de 10 o 12 combats¹, després dels quals estaven tan lesionats i sonats que els era impossible competir. Aquí tindríem un bon candidat per a la posició d’art marcial definitiu. Però de manera anàloga a les altres disciplines abans comentades, la seva difusió arreu del món es veié acompanyada d’un seguit de restriccions i reglaments que buscaven fer la pràctica més segura, regles curiosament semblant a les ja comentades (proteccions, arbitratge, límit de temps...) Però malgrat el que jo digui, de les meves objeccions, ha de quedar cal que tota aquesta gent, o molts d’ells, són gent molt dura. Gent que baralla amb considerable eficàcia.

V. Origen remot

Als anys 20 del segle passat es van organitzar uns campionats de lluita al Brasil amb el nom prou explícit de Vale tudo (val tot). S’hi convidava lluitadors de tota mena de disciplines per a provar, amb les menor qantitat de restriccions possible, quin era el millor. La idea original fou de dos germans, Carlos i Helio Gracie, notables experts de l’antic art marcial japonès del Jiu Jitsu, del qual ja vaig parlar en la primera entrada. Les arts tradicionals japoneses tenen molt predicament al Brasil, degut a la nombrosíssima colònia japonesa que hi viu, especialment a Sao Paulo. Els germans Gracie i tota una colla de descendents formen una dinastia que practica i ensenya una versió pròpia de l’art que es basa en un principi que consideren essencial i indiscutible: tot combat acaba a terra, per la qual cosa la principal habilitat que cal desenvolupar per a poder combatre amb eficàcia és la lluita a terra, centrant-se principalment en les tècniques d’immobilització, luxació i estrangulació per a obtenir la submissió de l’oponent. És una opinió. I es pot acceptar que en moltes ocasions, efectivament, les baralles acaben amb els contendents abraçats rodolant per terra³. Però no sempre. Es poden trobar opinions alternatives prou fiables, de gent que practica arts que precisament es basen en no perdre l’equilibri i no deixar-se dur a terra per l’oponent. Apareix aquí de nou el debat ja comentat sobre la superioritat d’uns estils de combat sobre uns altres. Els Gracie argumenten de manera prou sòlida que ningú no els ha vençut. Ningú que hagi participat en els seus saraos, però. Altres experts discrepen, i també aporten arguments. En una filmació disponible a Youtube es pot presenciar la discussió sobre el problema que suposa enfrontar-se amb un d’aquests fortíssims brasilers que basen llur estratègia en dur-te a terra i reduir-te, entre un eximi competidor d’UFC/MMA, Machida Lyoto i el famós actor Steven Seagal. Machida, brasiler, ve del Karate tradicional i també ha estudiat boxa, kick boxing, Jiu Jitsu i Muai Thai. I realment copeja amb una potència molt notable. Seagal és expert en Aikido. Durant anys va impartir classe en el seu Dojo al Japó. No cal ser cap expert en la ubiqua xenofòbia nipona per a entendre que a ser respectat, Seagal va haver de trencar unes quantes cares de japonesos incapaços d’admetre que un estranger pogués excel·lir en una de les seves arts tradicionals. La preocupació que Machida expressa, com escapolir-se de l’atac d’un d’aquests lluitadors que malden per abatre’t agafant-te per les cames, és resolta amb relativa simplicitat -i una considerable dosi de mala llet- per Seagal, que afirma que no et porten a terra si tu no els ho permets. No cal dir que una considerable munió de practicants de MMA han saltat a rebatre’l i insultar-lo amb ferocitat. Subjacent, trobem la persistent discussió sobre la superioritat de les arts suaus, és a dir, les basades en el desequilibri, la projecció, l’atac a les articulacions respecte de les arts dures, de percussió, basades en els cops. Debat repetitiu, i estèril si més no per tots els qui estiguin al cas de que la majoria d’estils originaris combinen les dues formes de lluitar. Però recordo de nou la dada oferta en la primera de les entrades dedicades a aquest tema: no falten idiotes en aquest ambient. I encara trobem una altra repetició: Vale tudo, però en realitat hi havia regles. Ergo, no val tot. Es manté el plantejament involuntàriament aporètic de la pretesa solució. Dirimirem definitivament la qüestió de qui i quina disciplina són les millors, però amb unes regles que fan impossible una decisió tan definitiva.

1. Per a qui no tingui clar que és un nombre baix: es considera que la carrera de Rocco Francis Marchegiano, més conegut per Rocky Marciano, probablement el millor pes pesant de la història de la boxa, fou curta. Marciano només participà en 49 combats i els guanyà tots, cas únic a la història. I 43 els guanyà per K.O. Diria que Marciano pegava bastant fort...

2. De nou per a aclarir el problema. Per a garantir que un cop al cap produeix la pèrdua de consciència de la persona que el rep, ha d’impactar com a mínim amb una força d’uns 7 o 8 G, és a dir, unes 7 o 8 vegades el pes de la persona. Si es vol noquejar un adversari de 70 kg., cal administrar-li un impacte d’entre 490 i 560 kp. Una quantitat molt considerable, a l’abast de pocs copejadors, afortunadament. Val a dir que no és impossible, però tan improbable que el concepte boxístic de Knock Out (KO) no s’aplica només quan hi ha pèrdua del sentit. Deixar l’adversari marejat -groggy, en la parla de l’ambient- o lesionat de manera que no pot combatre amb tota la seva capacitat ja es considera KO .

3. Als qui interessi veritablement el problema de la defensa personal se’ls pot passar pel cap una objecció molt contundent al mètode Gracie: bo i suposant que siguem prou eficients i puguem reduir un adversari a terra, què passa amb els altres? Seria molt convenient que les agressions al carrer fossin sempre individuals o, si més no semblants a les que apareixen en les pel·lícules denominades d’acció, on l’heroi, contra tota lògica del combat real, es deixa envoltar per uns quants malfactors que procedeixen a atacar-lo d’un en un, en ordenada i educada successió, tot esperant gentilment que el protagonista acabi amb un company per a ocupar el seu lloc.