Elogi d'Ilia Topuria, 2

 

I

Decíamos ayer....

Però puc entendre perfectament que sense més referència que la que en proporcionen els habitualment desinformats i des-informadors mitjans hom trobi sorprenent que faci distincions entre els personatges i defensi el macarra de Topuria distingint-lo del violador Trump. Però en moral, i més segurament que en qualsevol altre àmbit de discussió, convé ser precís i apreciar els matisos, els nivells d’allò sobre es reflexiona, en aquest cas la degradació moral.

Tot i el caràcter d’aquestes pràctiques, al costat de la repulsiva celebració trumpiana, les MMA presenten un vestigi d’honorabilitat. És a dir, és la proximitat del vomitiu home taronja la que desmereix i embruta les MMA i no al contrari, com la immensa majoria de comentadors semblen entendre. Hi ha més decència en la cara que li han deixat a aquest tal Topuria que en la llefiscosa imatge de l’antropoide anomenat Donald J. Trump. Ja que he esmentat Nietzsche, proposo una analogia per aclarir la tesi: En algun escrit, després de dedicar una llarga diatriba al cristianisme, Nietzsche fa un gir -prou coherent, si s’ha entès el que diu- i afirma que, malgrat el seu caràcter moralment pervers, el cristianisme és, tot i així, massa elevat per al poble alemany....Les MMA són una disciplina execrable des d’un punt de vista moral, i enganyosa des del punt de vista de la seva pretensió de ser efectives, o més efectives que altres en el combat «real». Però són massa dignes per a la lletjor, la vulgaritat i la putrefacció del personatge a qui es dedicava la celebració.

II

Una mica de context

Què dimonis són les MMA? D’on surt aquesta versió actual d’un espectacle que consisteix bàsicament en que dues persones es destrossin amb tota la brutalitat que se’ls permeti?

En un cèlebre article, l’insigne economista italià Carlo Maria Cipolla defensava l’existència del Factor Sigma, nom amb què designava el percentatge constant d’imbècils que hi ha en tot grup humà. Els avenços en l’estudi de la genètica de poblacions permeten albirar la possibilitat que el mestre no s’hauria limitat a fer broma. No he recopilat dades, però en haver estat -fins a cert punt, sempre i només fins a cert punt- enquadrat en diversos grups al llarg del temps diria que, de la mateixa manera que hi ha un percentatge mesurable amb un marge d’error prou estret de psicòpates, miops o dotats per la música, n’hi ha un d’imbècils. No és més que una opinió i recobrir-la de dades no en canviaria l’estatus epistemològic: una quantitat més o menys àmplia de de dades mai no demostra una teoria. Però tampoc la refuta.

Es pot discutir si en alguns camps aquest percentatge és més elevat. Un dels àmbits en els quals m’he trobat molt de temps, el de les anomenades Arts Marcials, és un seriós aspirant a aquest dubtós honor, encara que només sigui per la considerable col·lecció d’hòsties al cap que alguns s’enduen cap a casa després de la pràctica. La concussió no és amiga del raciocini, no ens enganyem. Un criteri que pot ser útil a l’hora de determinar el nombre d’idiotes que freqüentem és el tipus de discussions en les quals s’embarquen de manera més o menys constant, atordidora, on es pot detectar el grau d’estupidesa tan per la freqüència dels debats com per la fatigosa repetició dels, per dir-ho d’alguna manera, arguments emprats. En el cas de les Arts Marcials un dels tòpics estel·lars és decidir quina és millor. I el fet és que hi ha un procediment del tot infal·lible per a dirimir de manera prou definitiva la qüestió. És millor qui segueix dempeus. Encara que aquest resultat demostra més aviat quin home és millor, no quina tècnica, escola, estil o el que s’hagi pretès comparar. Una conseqüència d’aquest debat, i no la menor ni la menys eixelebrada, és la repetida -i carregosa- mania d’inventar nous sistemes de combat pretesament superiors als ja existents. Pel que sembla, la ja d’entrada prou extensa llista de disciplines de combat que ja tenim no inclou la definitiva, la forma de combatre invencible. En aquest no gaire lluït camp de la creativitat humana es poden distingir diversos tipus de genis: els qui creuen que han constatat de manera efectiva, empírica, la inutilitat d’allò que practiquen o els qui són ells mateixos tan inútils que haurien fracassat fins i tot coneixent una tècnica pretesament invencible. Molt sovint les dues tipologies es superposen. Un expert de determinada disciplina letal a qui giren la cara amb una relativa facilitat, enlloc de comprendre -un cop passat el mal de cap i guarides les lesions- el trist i incontrovertible fet de que l’adjectiu inútil li escau més a ell que a la disciplina que li ha fallat, s’espolsa la responsabilitat d’haver estat incapaç d’evitar el raig d’hòsties que li ha administrat algú que, a sobre, no era un expert, amb l’argument de que aquelles tècniques que suposadament havien de ser eficaces eren, en realitat, una il·lusió de mestratge marcial. Però és perfectament plausible que tingui raó: allò que ha practicat era una col·lecció de ximpleries més aviat inútils i, per tant, perilloses. És a dir, la tècnica era inservible però, a més, ell és un pallasso. Seria el cas extrem, la superposició de dos ordres de la mateix magnitud, la incompetència del sistema i la de l’individu.

Així, provocada en part per la flagrant inutilitat d’algunes disciplines d’auto-defensa i en una altra part pel fracàs de nombrosos idiotes fins i tot en l’ús de tècniques que en ser ben emprades resulten eficaces, en els darrers decennis han proliferat tota mena de gurús portadors de la solució definitiva del problema del combat. Aquest fenomen està evidentment relacionat amb l’arribada a Occident de desenes de disciplines marcials d’origen asiàtic, que s’han anat posant de moda successivament sota la promesa abans comentada: aquest sistema sí funciona, no com el que vosaltres estudieu, enganyats...així primer arribaren els mètodes japonesos, el 柔術 (Jiu Jitsu) ja als anys vint del segle passat, el seu descendent, el 柔道 (Judo), pocs anys després, el空手(Karate), després de la Segona Guerra Mundial. És aleshores quan s’estén per occident un considerable interès per aquest tipus de disciplines marcials com a part d’una més ampla curiositat pel conjunt de la cultura de l’Extrem Orient. La passió occidental per les arts marcials orientals té, així, dues vessants complementàries: d’una banda, s’aprecia el seu valor educatiu, com a disciplines que busquen un suposat perfeccionament moral del practicant¹ i, de l’altra, hi ha qui està interessat de manera gairebé exclusiva en la promesa de l’eficàcia. Entre les dues posicions hi ha una innegable tensió. Als espirituals els sembla que practicar un art marcial només amb vistes a esdevenir eficaç en el combat és una actitud moralment pobre. Als qui busquen l’eficàcia, el plantejament moralitzant dels primers els sembla una excusa per a la seva incapacitat. I aquests retrets es traslladen a la ja esmentada disputa sobre la superioritat d’una disciplina sobre les altres. I en ràpida successió es posen de mode sistemes cada cop més exòtics que sempre prometen el mateix, una eficàcia superior en la lluita, o si es vol vendre de manera més presentable, en la defensa personal. O, si hom pertany al bàndol espiritual, una més elevada capacitat de superació moral. Però pel que fa al que estic tractant, ens interessa centrar-nos en el problema de l’eficàcia. Des que jo vaig començar a estudiar el tema, fa gairebé 50 anys, he vist sistemes xinesos, coreans, indonesis, filipins, cambodjans.... que podríem considerar més o menys originaris i desenes d’altres sistemes mixtos creats per suposats experts que els han ideat manllevant de manera prou eclèctica el que els sembla convenient dels mètodes que podem considerar tradicionals, rescatant de pas elements de pràctiques occidentals encara vigents com la boxa anglesa o altres gairebé oblidades. Recordem: mixed martial arts. I l’objectiu és clar: vèncer en un combat. Guanyar les baralles, vaja.

1. Aquesta distinció ja està denotada en en el canvi del kanji (ideograma) 術 (Jitsu), pel terme 道 (Do): el primer significa «tècnica», sens cap connotació moral. El segon implica progrés moral i espiritual 道 (Do, o en xinès, Tao) que significa literalment camí, via i que trobem emprat com a sufix en totes les arts que tenen aquest pretès aspecte de formació espiritual, tan marcial com d’altra mena: així s’anomena弓道 (Kyudo) l’art del tir amb arc, però també茶道 (Chado) l’art de servir el té. Així el pas, per exemple, del 柔術 (Jiu Jitsu) al柔道 (Judo) no és un canvi menor. El primer és un conjunt de tècniques desenvolupades durant segles de guerres al Japó feudal, i es caracteritza per una brutalitat extrema: el practicant d’aquesta disciplina pretén aprendre a matar, o si més no lesionar greument el seu adversari. Que el terme柔 es pugui traduir per tou o suau no ens ha de confondre. Fou l’eminent mestre 嘉納 治五郎 (Kano Jigoro) qui el depurà dels seus aspectes més sanguinaris i el convertí en una art, el 柔道 (Judo), en un Do, una eina per a l’educació.

Elogi d'Ilia Topuria, 1

 

Donald J. Trump no és un pròcer romà. Ilya Topuria tampoc no és un gladiador. Però el prefereixo.

Com pot algú pensar que el pitjor del lamentable espectacle que va tenir lloc fa uns dies a la Casa Blanca fou un combat de MMA?

No sóc el que es diu un entusiasta de les MMA (Mixed Martial Arts) tot i que com queda palès sí sé que signifiquen les sigles. He vist uns quants combats, conec alguns noms i em faig una vaga idea del reglament. Un dels motius de l’escassa consideració que em mereix la disciplina és, precísament, que tingui un reglament, extrem que considero si més no contradictori, com tractaré de provar.

La penúltima astracanada¹ de Mr. Trump ha consistit en celebrar el seu aniversari i el dels Estats Units -abans de seguir i encara que no cal, notem l’estrafolària pretensiositat de fer coincidir les dues celebracions- amb l’organització d’una vetllada de MMA als jardins de la Casa Blanca, acompanyada d’altres amenitats gairebé tan imbècils com l’acte principal mateix. S’ha observat que aquesta poca-soltada s’assemblava al truculent costum romà de gaudir amb l’espectacle de les sanguinàries lluites de gladiadors. Cal retenir aquesta pretesa similitud per a poder seguir l’argument que proposaré més endavant respecte de la naturalesa de les MMA. Al meu entendre l’analogia és plausible sempre que tinguem present que en proposar-la es cometen dos errors curiosament simètrics. D’una banda es dota la celebració trumpiana d’una del tot immerescuda filiació clàssica. I es deixa de banda el fet que l’actual president dels Estats Units és un covard recalcitrant que es va escapolir del seu deure militar gràcies als diners del seu papa, un notable tarat membre del KKK. Recordem un altre portentós gallina, George W. Bush, un altre botxí que es va lliurar, com Trump, d’anar a Vietnam gràcies als contactes del seu papi. Resulta esfereïdor comprovar que aquesta mena de fills de puta que envien a morir els joves del seu país no sense que abans hagin mort milers de persones innocents són en l’àmbit personal uns cagons de primera. En el cas dels romans la cosa no anava així. Si més no fins al Baix Imperi molts dels espectadors de l’escabetxina dels gladiadors havien participat ells mateixos en alguna de les brutals accions militars romanes. És a dir, eren uns assassins tan sanguinaris com els malaurats que s’esquarteraven uns als altres per a la seva diversió. L’altre error consisteix en negligir la -ja escassa- relació que la brutalitat ritualitzada de les MMA podria tenir amb la tradició i transferir-la a l’estupidesa superlativa de la celebració. Aquesta pràctica contemporània de les MMA sol ser considerada amb un prou generalitzat rebuig per part de les persones més o menys civilitzades. Però encara que sigui segurament lamentable, sí té una connexió amb l’antiguitat clàssica, tant discutible com es vulgui, però amb un cert grau de versemblança. Abans fins i tot de presentar el meu argument, ja podem extreure algunes conclusions. La primera és que per molt entusiasme que hom pugui sentir per l’Antiguitat grecollatina, el cert és que en alguns aspectes -més dels que ens agradaria admetre- molt dels nostres herois clàssics no eren precisament massa civilitzats. Per no dir que eren una colla de malfactors tarats. La segona, derivada de la primera, és que tant ara com en aquells temps, un espectacle que consisteixi en que un ésser humà esmicoli un altre ésser humà amb armes, amb les mans, com sigui, sempre ha tingut el seu públic. No soc massa seguidor de Nietzsche, però en la seva verborrea un tant carregosa sempre podem trobar esclats de lluïdesa, de saviesa. A La Genealogia de la Moral, per exemple, contraposa la crueltat originària, natural, del senyor amb la de la moral social, de l’esclau:

“En l’empalament, en l’acció de deixar que hom sigui esquinçat o bé trepitjat per cavalls (l’«esquarterament»), en l’acte de fer bullir l’assassí en oli o en vi bullents (que encara es practicava durant els segles catorze i quinze), en el sistema tan apreciat d’escorxar («tallar algú a llenques»), en l’acció d’arrabassar la carn del pit, com també el fet d’untar amb mel el malfactor i abandonar-lo a les mosques sota un sol ardent. Amb l’ajut d’aquestes imatges i d’aquests esdeveniments, s’aconsegueix finalment de fixar en les memòries cinc o sis “no vull”, tocant als quals hom ha fet la seva promesa a fi de viure sota els avantatges de la societat. I així s’esdevingué en realitat! Amb l’ajut d’aquesta mena de memòria s’arribà finalment «a la raó»!”

Però cal recordar tot seguit que la tortura i l’execució dels malfactors ha estat, durant molts segles, un espectacle molt apreciat per les masses a les quals anava dirigit com a amenaça. Es pot ser imbècil per hores, a mitja jornada o a temps complet.

Recapitulo:

Si bé Trump no és un hereu de Roma, els lluitadors de les MMA, en canvi, poden ser considerats part d’una llarga tradició.

La filiació clàssica d’una activitat no és, per ella mateixa, la garantia de que sigui no ja honorable, sinó mínimament acceptable.

L’argument amb el qual es justifica la pràctica de les MMA és, com a mínim, trampós.

1. Escriuria això en castellà per poder dir mamarrachada. No trobo en català cap mot més adient per referir-me a aquesta bola de greix pedòfila, bruta, pestilent i lladre que el potent mamarracho.

En invierno y en verano....

 

V. Compassió i acció

Hi ha bons ciutadans, ciutadans compassius. Cal recuperar el sentit de la paraula compassió. I la compassió, allò que designa el terme. No és el mateix que la commiseració, encara que se sol confondre. No és el mateix sentir pietat pel patiment dels altres que compartir-lo. Compassió ve de passió que tradueix πάθος (pathos) i significa tant rebre una acció al mateix temps que un altre com sofrir amb un altre, sofrir el que l’altre pateix. Com-padir és patir amb no patir per. Es pot ser commiseratiu. No és -massa- indigne, no és lleig del tot. Es pot sentir dolor pel mal que altres pateixen i fins i tot pot ser un dolor autèntic, sincer. I es pot fer a distància....i, si més no, serveix per a mostrar, per a mostrar-nos que no tenim l’esperit completament anoerrat. O, en els termes de la psicopatologia contemporània, que no ens afecta allò que prou gràficament es denomina moral callousness, durícia moral. Hi ha gent, de fet la majoria, que no és així i pateix el patiment de l’altre. I n’hi ha que, a més, fa alguna cosa no només per consolar l’altre, sinó per alleujar-lo.

Algunes organitzacions han actuat per tal de mitigar la situació dels desnonats. Han prestat locals, han ofert queviures, s’han mogut. I, encara que només sigui per a cobrir l’expedient, l’administració -la Generalitat, no el Rathaus de Badalona- ha trobat on acollir, en col·laboració amb Creu Roja, on asilar temporalment aquesta pobra gent. Alguns han rebutjat l’oferiment i seguien avui sota el pont. No està massa clar el motiu. S’ha dit que no han entès l’oferta, que han trobat inquietant el destí proposat, que era lluny d’on treballen.....ah sí, perquè alguns treballen. En el nostre temps cal tenir una visió ample de què significa treballar. Sobre tot perquè no són només els immigrants els qui tenen shit jobs...aquesta reacció pot no ser lloable però cal reconèixer-la. Hi ha uns serveis socials que poden ser, sense dubte, pobres i no massa eficaços, però hi són. Podem discutir la seva eficàcia i fins i tot desqualificar-la, probablement amb molta raó. Comparteixo l’opinió de que el fet que hi hagi tantes organitzacions no estatals dedicades a l’atenció dels desvalguts majoritàriament finançades per la mala consciència dels ciutadans que hi fan aportacions -commiseració, no compassió...- és un ombrívol símptoma de la insuficiència dels serveis públics. Però en aquesta com en tantes altres qüestions cal ampliar el focus i tractat de copsar tot el quadre, és a dir, fer allò que erròniament es sol pensar quan es diu que tot es relatiu: aquestes organitzacions també reben finançament públic, estatal i, en qualsevol cas, i això ho haurien de recordar els qui sempre es queixen, hi ha llocs on les coses són pitjors i hem viscut temps també pitjors.

VI. Les bones gents

Es donaren, el dia mateix de l’expulsió, alguns fets que requereixen comentari. En algun moment es va proposar instal·lar alguns dels expulsats en la parròquia de Sant Just, que es troba al barri de Sant Crist. No necessitarem massa agudesa per captar l’acudit. Una colla de veïns del barri s’hi van manifestar en contra. I uns altres a favor. De l’intercanvi de bajanades que es va proferir (en aquest punt m’hauria agradat estar escrivint en castellà per poder emprar el sardònic terme lindezas..), puntualment recollides pels micròfons de les cadenes televisives, en destaco tres: un contundent ¡llévatelos a tu casa! Una referència descomunalment imbècil a uns negros asesinos i un aclaridora afirmació: ¡Esto con Franco no pasaba!. La demanda ja va rebre contestació. Unes vint famílies ho feren, s’endugueren a casa uns quants assassins. La imprecació és no solament imbècil, com he dit, sinó profundament malvada. No em cansaré mai de recordar que l’estultícia, la ignorància i la maldat no són categories excloents. Pel que fa a l’afirmació, la qualifico d’aclaridora en dos sentits. En primer lloc, és certa. Con Franco no rebíem immigrants, els facturàvem, fins l’extrem que es pot acceptar com a correcte allò que digué Manuel Vázquez Montalbán: en aquells temps Espanya comptava si més no amb una capacitat exportadora molt potent, la producció d’espanyols. I en segon lloc és aclaridora en un sentit pragmàtic. Denota amb suficient claredat de quin peu calcen alguns dels hominoides cridaners que -i ara ve l’acudit pels qui se n’hagin adonat- no volen permetre que la Parròquia de Sant Just del barri del Sant Crist (!!!!!) aculli uns indigents. Aquesta gent no ha llegit els mateixos evangelis que jo. O potser ho deixem en que no ha llegit. En alguna altra ocasió m’ha sorprès la constatació de que estava d’acord amb persones que considerava molt allunyades de la meva opinió. I em semblava un fet preocupant. No em passa ara quan sento el que ha dit l’arquebisbe de Tarragona, que no s’ha privat de dir el que pensa d’aquests dos-cents, diu, energúmens -això ho dic jo- que criden contra l’oferta d’acollida que fa la parròquia. Segon aquest senyor, es tracta d’una indignitat que va en contra d’allò que tenim clar des de fa dos-cent cinquanta anys, la noció de drets humans. Sorprèn que apel·li a aquesta noció i no pas a l’evangeli però no és, si es pensa bé, massa incoherent. I tampoc costa massa compartir el seu diagnòstic. Si passa això, alguna cosa fonamental no està bé en aquest país.

VII. Etnografia

Emparats en el pretès afany d’oferir la màxima informació i en allò que de manera del tot redundant se sol denominar interès humà (n’hi d’alguna altra mena? Com és l’interès porcí o el dels pingüins?) els reporters encasten els seus micros i càmeres en els musells dels vociferants veïns de Badalona. Més del mateix. Algun intent de resposta mínimament racional embolcallat en molta escuma hidrofòbica. En general, es tracta d’aferrissats seguidors de la doctrina Albiol: no volen més immigrants, ja n’hi ha massa, trafiquen, són perillosos, són bruts... Una llista de greuges que barreja mitges veritats, falsedats manifestes i alguna veritat, incòmoda o no. Però no és massa útil intentat rebatre les falsedats ja acceptades com a dogmes si tenim en compte el perfil dels seus proferidors. Una entusiasta, convenientment indignada, crida que ha vist uns negres amb ganivets entrar en un edifici ara tancat que havia estat fa temps una mena de centre d’acollida. Si ho he entès bé, el gestionava alguna organització que va tancar el local per culpa del deute que tenia amb ella l’ajuntament. No consta que hi hagi entrat ningú i els negres amb simitarra no els ha vist ella, els ha vist el seu marit i ella es creu el que li diu el seu marit. Potser no ho hauria de fer...també haig de dir que planyo el tipus...Un altre moment que em resulta especialment graciós és aquell en el qual el reporter prova de posar ordre i proclama que després que parli algú a qui s’ha cedit el torn de micro, li tocara a la señora de la bata...la urgència de la lluita en defensa del barri no li ha permès vestir-se adequadament. Encara que -i aquí apareix la bèstia sarcàstica que dorm dins meu- crec que la prefereixo en bata, ves a saber què considerarà que és anar ben vestida aquesta dona...en qualsevol cas i acabo, tot el gag és en el que he denominat espanyol aproximat -tan a TV3 com a les cadenes estatals- i incorpora un matis del tot entranyable: algunes dels cridaneres són inequívocament gitanes..

No ens hem de quedar amb aquest apunt etnogràfic, menor i en hem de fixar en un altre aspecte que pot ser més rellevant: la cridòria anti-immigració es proferia en espanyol mentre que els qui han sortit a demanar que s’ajudi els desnonats ho han fet en català. Es podria caure en el parany i simplificar l’explicació: protesten contra el racisme aquells que són benestants i viuen en barris on no hi immigració. I això pot ser fins a cert punt veritat, encara que caldria matisar que a Catalunya la renda i la llengua no estan estrictament correlacionades. No hi ha gaires usuaris de la llengua de Verdaguer als barris més rics de Barcelona.

De vegades he dit en broma a algun bon amic -pleonasme galopant- que, atesa la profusió de cognoms acabats en -ez que satura el seu llibre de família, no sabia què podria fer per ell quan arribés la República. Eres tan español....I el cas és que jo no hauria d’estar tan tranquil. El 25% del meu genotip és almerienc...en concret de Vélez-Rubio. És a dir, d’un poble de segona d’Almeria, província de segona -com a màxim- d’Andalusia, regió.....sí, sóc un d’aquells casos que posaven tan nerviosos els antropòlegs encarregats de la Rassenhygiene durant el III Reich¹.., un Mischling, fill de xarnega, una barreja infumable. El meu -escàs- futur en un estat ètnicament depurat té alguna relació amb el tema que ens ocupa. Hi ha molts més nadius i fills de nadius de Vélez-Rubio residint a Badalona que al mateix Vélez-Rubio. La raó que els va obligar a deixar el seu poble deu és la mateixa que ha empès aquests africans a jugar-se-la venint aquí. La misèria. La misèria blanca, però.

I és des d’aquesta consciència de la meva relació directa amb el drama de la gent que ha d’emigrar per sobreviure que em sembla que em puc permetre dir el que em roti sobre els cafres que s’oposen, rabiosos, a que uns que són més desgraciats que ells, millor dir que són ara tan desgraciats com eren ells, dormin en la parròquia que s’ofereix a acollir-los.

Però tranquils, en el mig de la protesta, i amb la policia prudentment situada entre els bel·ligerants, bonistes i sulfurats, feu un aparició estel·lar el promotor del merder, l’inefable Bürgermeister Albiol. Aparició que caldrà comentar amb precisió.

1. L’any 1927, sota la protecció del Kaiser Wilhelm Gesellschaft (Societat Kaiser Wilhelm), centre organitzador de les polítiques d’investigació a Alemanya, es va fundar el Kaiser Wilhelm Institut für Anthropologie, Menschliche, Erblehre und Eugenic (Institut Kaiser Wilhelm d’Antropologia, Herència Humana i Eugenèsia). Himmler i els seus científics ja tenien la feina molt avançada.

Qué bonito es Badalona....!

 

I. Ambient nadalenc

L’ambient habitualment cursi de les dates en què estem s’ha vist alterat perquè unes desenes d’immigrants indocumentats han estat expulsats de l’antic institut Badalona 9. Hi ha alguna justícia poètica en el fet que la ignomínia tingui lloc en l’escenari on el pseudoprogressisme educatiu va cometre una de les seves estupideses més galopants, més antisocials, l’edifici abandonat de l’antic institut B9, el tristament cèlebre, si més no entre els membres del gremi docent, Badalona 9. En un determinat sentit, el fet que el mateix lloc sigui l’escenari de la demostració de dos errors amb un resultat molt semblant assolit per dues polítiques que es volen -no negaré que, si més no en llur intenció, ho són- antagòniques, té la seva gràcia. D’una banda el desvarieig pedagògic de l’esquerra bonista -adjectiu sone el que caldrà tornar- i de l’altra el populisme xenòfob obertament ultradretà. Obertament. En la lamentable manca d’estat de consciència de la democràcia occidental, i de vegades sota un inaudit clam en favor de la tolerància i la llibertat de paraula, ja no cal dissimular a l’hora d’emetre consignes inequívocament racistes que compten, si la demoscòpia no erra, amb un suport notable en l’electorat.

II. Quina mena de catalans?

No ens enganyem, però, l’alteració durarà tant com ho permeti el retorn als quefers que ens mantindran distrets els propers dies, tot i l’esforç d’alguns mitjans. No és massa sorprenent que TV3 hi dediqui tanta atenció. Carregar contra la política de l’alcalde de Badalona no comporta massa risc: Com és sabut, a Catalunya tots som d’esquerres i antiracistes i els qui estan fora d’aquestes categories no són catalans de veritat o directament, diguin el que diguin les enquestes, no existeixen. Com no van existir els catalans franquistes, per exemple. L’atenció de la televisió pública catalana i d’altres mitjans progressistes és una jugada segura en dos sentits: agradarà al seu públic i no perjudicarà l’audiència. Menys atenció ha semblat requerir l’exigència de Junts pel cash de que la Generalitat tingui plenes competències en immigració. No se m’acut cap motiu racional confessable per a una tal reclamació. Mals de cap, despesa i tot un munt de dificultats per a gestionar un problema que no ho és. Els problemes tenen solució. Pel que fa a TV3, els qui no la miren seguiran sense fer-ho. Ja fa anys que tinc la impressió que la única cosa que ha estat inequívocament positiva -en el sentit d’instructiva- de l’anomenat Procés és haver deixat prou clar que l’estructura demogràfica i geogràfica de Catalunya és el Bantustan. Hi ha diferències, naturalment. En el tema de la llengua, per exemple. Allà l’afrikaans es va imposar. Aquí s’ha dit que el català estava normalitzat. Vulgui dir el que vulgui normalitzar, sempre em va semblar que si es podia fer seria si es desnormalitzava una altra cosa, que no sembla. La ironia es troba en que, al final, el resultat és similar. Els zulús parlen zulú o com es digui i els qui parlaven -més o menys- espanyol o castellà, no tinc clar com denominar-lo sense que algú s’exalti, segueixen parlant-lo, aproximadament. Puc captar la resposta irada de l’independentista contumaç: Ens cal un estat! Suposo que té raó, tot i que els Bóers, que tenien estat, dotat, a més, d’una policia adequadament brutal, tampoc se’n va sortir. Mireu que n’arriben a ser de cabuts els negres...o els colonos...

III. La decisió

L’alcalde de Badalona va decidir dur endavant el desallotjament dels immigrants que ocupaven l’edifici emparat per la legalitat, és més, per una ordre judicial. Convé recordar que es tracta d’una acció legal, administrativament correcta i fruit d’una decisió presa per un càrrec electe, amb un 56,73% del vot emès i 18 de 27 regidors. Entre PSC, ERC, Comuns i Guanyem Badalona van obtenir 9 regidors. I són els partits que havien governat la ciutat anteriorment. L’anterior alcaldessa va obtenir un 6% dels vots. Només es pot objectar que la participació no fou precisament massiva: un 58%. No sobra de cap manera que es recordin aquestes dades. És possible que només anessin a votar els components dels dos grups prèviament esmentats, els no-catalans i els inexistents. Si el suport popular és la base de la legitimitat, tenim un problema. Perquè el que no es pot dir és que el senyor García Albiol no hagués anunciat amb veu prou alta quina seria la seva «política» sobre immigració. Si no recordo malament, es podia resumir en tres paraules: fer-los fora. Aquesta contundència explica, suposo, que altres opcions polítiques suposadament més extremistes no rasquin bola a Badalona. El nínxol ecològic del salvador de la identitat, del defensor de l’ordre públic, de l’aplicador local de la doctrina Monroe -Badalona for badalonians!- ja està ocupat. Així doncs, l’alcalde escomet, investit de suport popular i fa fora de l’edifici els 200 desgraciats que hi resistien -n’hi havia hagut fins a 400-. De pas, la policia nacional n’identifica 181 i n’arresta 18 en aplicación de la Ley de Extranjería, segons se’ns diu. Ja que he tocat el tema de l’idioma em crida l’atenció com el parla -so to say- maese Albiol. No és tan un problema de prosòdia, és tan ennassat (gangoso, pels que parlin català ma non troppo) en castellà com en català. No, em refereixo al notable posat d’enuig, per no dir fàstic, amb que exabrupta¹ en català. Tornant al cas, Albiol ha fet allò que va dir que faria. Per tal de comprendre com funciona el mecanisme, convé recordar el que ens deixà ensenyat, amb la mateixa sagacitat amb què ens aclarí molts aspectes de la història del pensament científic, l’insigne professor Alexandre Koyré a The Political Function of the Modern Lie² (1943). En aquest breu llibret Koyré defensa la tesi de que, de vegades, el lider polític menteix dient la veritat. És a dir, proclamant una intenció la veracitat de la qual només és coneguda per l’entorn immediat del lider. No resulta familiar? No recorda aquella summament imbècil reacció de moltes persones quan se les avisa de l’efecte que tindran determinades decisions polítiques? Aquell no s’atreviran, o no ho poden fer.....Quantes vegades he sentit aquestes mostres d’incredulitat o, més aviat de negació terroritzada de la realitat, en els instituts que visitava en qualitat de representant d’un sindicat i advertia del que implicaven engendres legislatius com la LEC o la LOMLOE? Doncs sort que no s’atrevirien...

IV El resultat..provisional

Hi ha hagut, com és natural, un munt de reaccions irades contra la decisió. La imatge dels pobres nois acampats sota el pont de la C31 en uns dies freds -tant freds com són aquí els dies- i plujosos no li ha fet massa bon efecte a l’alcalde. La -inapel·lable- crueltat de l’expulsió ha adquirit un matis dickensià que com es diu ara, ha ferit nombroses sensibilitats. A mi, que no sóc ni de bon tros tan refinat, diré que m’ha tocat allò que no sona de manera considerable. L’acció -o l‘hauríem de denominar directament Aktion?- revela una incapacitat no ja per a compartir, sinó senzillament entendre el dolor dels altres. Per molt altres que siguin. A banda de les manifestacions de rebuig hi ha hagut bona gent que s’ha dedicat a ajudar els pobres desnonats. Els han portat menjar, roba, i fins i tot hi ha qui, si més no temporalment, se n’han endut a casa. Una noble senyora gran surt a la tele mostrant com acull a casa seva dos nois negres. I fa una declaració que em fa pensar. Diu que si es parla de «bonisme» -ja he dit que hi tornaria- ella entén que el contrari seria el malisme o el dolenterisme i ella prefereix el primer. Em recorda una estupenda senyora andalusa que va sortir a la televisió fa uns anys explicant que li havien imposat una sèrie de multes per socórrer persones que havien arribat en pastera, afegint que ho seguiria fent perquè no podia deixar abandonats els seus mojaítos... Caldria matisar, però. Ser bona persona no és ser bonista. I el que ens hauria de preocupar és que algú trobi graciós parlar de bones persones. I de males persones.

1. És, òbviament, un verb inventat. Però no ho aclareixo com a disculpa. Hi ha algun terme més inventat.

2. Alexandre Koyré, The Political Function of the Modern Lie Contemporary Jewish Record, volume 8, number 3 (June 1945), pp. 290-300; i The Liar, Philosophy and Phenomenological Research, volume 6, number 3 (1946), pp. 344-362 (1943).

Hi ha traducció en castellà: La función política de la mentira moderna, Pasos perdidos, Madrid, 2015, a partir de la versió francesa Réflexions sur le mensonge

En defensa de la lectura? va......

 

1. Llegir, no llegir, depèn

Fa unes setmanes se’ns va obsequiar amb un portentós debat públic i publicat sobre la conveniència o la necessitat de la lectura. D’entrada cal dir que no és un afer indigne d’atenció, més aviat semblaria una qüestió molt rellevant des de molts punt de vista. Bo i suposant que hi hagués alguna possibilitat de que el debat tingués lloc entre persones amb una mínima educació i amb una finalitat real de considerar -ja no demano revertir- el massiu deteriorament de l’estat de la qüestió. És a dir, que servís per a convèncer més gent de llegir i de llegir llibres que paguin la pena. Ara bé i sense caure en el nihilisme lacrimogen d’alguns esforçats defensors de la «cultura», és a dir, sense somiquejar, crec que aquesta aspiració és del tot vana. Potser que es pretengui convèncer-nos amb algunes dades estadístiques convenientment amanides de que es llegeix més que mai. Ho accepto. Però sóc del parer que el gran Hans Magnus Enzensberger encertava de ple quan deia, sobre aquesta qüestió, que, per a llegir segons què, era potser millor no llegir: la bajanada és independent del mitja de transmissió emprat per a difondre-la.

2. L’affaire Pombo

La cosa va anar -més o menys- així. Una famosa influencer, una tal Maria Pombo, publica a Instagram o Tick Tock o com es digui unes fotografies de la seva llar. Sembla que part de la tasca d’aquests espècimens consisteix en passar per la cara dels seus seguidors la quantitat obscena de diners que guanyen, les cases meravelloses que tenen i les persones guapíssimes amb qui s’enlliten. El més sorprenent de tot no és tan el nombre desaforat de persones -or similar- que la segueixen (3,3 milions!) sinó el fet que no els produeixi una enveja animal, una ganes boges de prendre-li tot. Sempre ha estat una creença popular que la beneiteria era signe de bondat. No n’estic tan segur. Un cop les fotografies ja són de domini públic, algú amb temps per perdre publica un comentari negatiu: en el fastuós moble que podem identificar com a llibreria que es mostra no hi ha cap llibre. Hi ha un munt de trastos vistosos i -suposadament- de bon gust. Algú que té temps per perdre i que s’avorreix ho fa notar en públic. Per a quina finalitat cal tenir una llibreria si no tenim llibres? No entenc tampoc massa l’escàndol: la senyora Pombo té una llibreria perquè li dona la gana. No veig què calgui cap raó, llevat que es pretengui una qualitat, la coherència, que a hores d’ara té un pes social i cultural més aviat residual. La resposta de Miss Pombo és del tot actual, dit à la nietzscheana manera però a l’inrevés: a ella no li agrada llegir. Ho ha provat, però s’avorria. La polèmica ja està en marxa. Abans de seguir cal dir que molt de l’intel·ligent i sensat que es podria -o s’hauria- de dir del cas ja m’ha arribat, com ara la ponderada versió del docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Joan Nonell, que es pot llegir aquí:. Alguns, que tenen temps per perdre, s’avorreixen i -i això és ja més hipotètic- que lamenten i/o envegen la salut financera d’una senyora que proclama que no li agrada llegir, la posen a caldo. Com pot ser que a mi, que sóc tan culte i llegit no m’arribi per comprar-me una llibreria tan llampant com la que té aquesta llumenera d’internet? Pregunta que no es fa en veu alta, naturalment, però que es fa, canviant però alguns termes. I ho deixo en la llibreria, perquè si ens endinsem en el que podríem batejar com iniquitat immobiliària, la cosa s’agreujaria fins a extrems desagradables per no dir res més fort. Heus ací que Mistress Pombo considera ultratjant que es fiquin amb ella perquè no llegeix. Afirma, dolguda, que els qui es presenten com a lectors i malparlem d’ella perquè ella no llegeix no són millors persones que ella. La lectura no els ha fet millors. Ningú -ningú que no sigui ximple- discreparà d’aquesta afirmació certa, encertada, exacta...veritable, m’atreveixo a dir. Per aquesta raó els qui encara han sentit la necessitat de dir alguna cosa sensata al respecte ho han admès: Mademoiselle Pombo té raó quan diu que els qui llegeixen no són millors que ella. Tampoc pitjors, se’m concedirà. Però la cosa no acabà aquí. Un cop engegada, la loquacitat de Madame Pombo no té aturador. Inicia una veritable croada contra la lectura, amb el corresponent enuig dels lectors -es veu que n’hi ha un munt- que la desqualifiquen amb un ardor, com se solia dir, digne de millor causa. Aquests defensors de la lectura que tenen temps, s’avorreixen, envegen i temen l’efecte de les paraules de Lady Pombo carreguen contra la que consideren una perillosa campanya anti-cultural.

3. Solució. De debò algú creu que es pot refutar la tesi?

No crec que la campanya tingui massa èxit. Dubto que els milions de seguidors de Milady Pombo segueixin el seu consell, és a dir que deixin de llegir. Resulta una impossibilitat no solament lògica sinó ontològica: no es pot deixar de fer allò que no s’ha fet mai. Procedir a una refutació de la proposta de Fräulein Pombo és també impossible. Hauríem de coincidir en un univers de discurs similar, ni que fos per una intersecció fortuïta. I no és el cas. Estem en el mateix cas en què es troba Aristòtil quan vol respondre els que demanen que es demostri el primer principi:

Però es pot demostrar per refutació també la impossibilitat d’això, solament amb que digui quelcom l’adversari; i si no diu res, és ridícul tractar de discutir amb qui no pot dir res, si no pot dir-ho. Doncs aquest, tal com és, és per això mateix semblant a una planta.

Metafísica, 1006b

No es discuteix amb un escèptic...o amb una tòtila, ja posats. Hom no discuteix amb les plantes. La única possible «argumentació» podria ser gràfica, i en el cas que ens ocupa ja ha estat intentada: és la bellíssima fotografia que encapçala aquesta entrada. Però tampoc. Ja ens avisa el mateix Aristòtil de que demanar que es demostri segons quines coses condueix de manera fatal, ineludible, a la petició de principi. O és que algú se sent capaç d’explicar a Frau Pombo qui era la meravellosa Norma Jean Mortenson? Algú vol parlar amb una planta?

El racisme a Espanya, 6

 

Es recorda a l’article que la noció de racisme ha evolucionat un cop desacreditada la seva pretesa base biològica. No són tan optimista al respecte. El terme raça i els seus derivats gaudeixen d’una mala salut de ferro, com se sol dir. Les mateixes autoritats que amb un grau més o menys creïble de bona intenció diuen combatre el racisme segueixen emprant el terme a tort i a dret. Hom es passa hores demostrant la impossibilitat lògica i conceptual de la seva aplicació a l’espècie humana i veu, avorrit, que el terme treu el cap a les primeres de canvi.

Però aquesta persistència en l’error no és en ella mateixa el més greu. El que ens ha de preocupar és un fenomen que l’articulista destaca, al meu parer, amb encert:

“Hoy, ese discurso persiste bajo nuevas formas, como el racismo diferencialista: no niega que todos los seres humanos tengan igual valor, al menos de forma expresa, pero rechaza su mezcla, alegando la supuesta incompatibilidad de sus culturas, religiones o modos de vida. Es, como explica el filósofo francés Étienne Balibar en “Raza, nación y clase” (Traficantes de Sueños, 1988), “un racismo sin razas”. Un modelo en el que la cultura funciona como si fuera una naturaleza inmutable.”

És a dir: un cop eliminada la fonamentació pseudocientífica del racisme, el que s’amaga sota aquest nom persisteix. No és Balibar, el deixeble d’Althusser, l’únic que ho ha detectat. Des d’altres àmbits que no són el del punt de vista filosòfic es constata el mateix. El ja esmentat Bethencourt, en la seva reconstrucció històrica del fenomen, arriba a la mateixa conclusió. Seguim menystenint els altres però emprem mecanismes de discriminació cultural. Els altres no són inferiors a causa de la seva deficient configuració física i mental. No són inferiors per motius genètics, sinó ambientals, culturals. S’ha acomplert l’amenaça de la qual de manera molt subtil advertia per exemple Lévy-Strauss. I allò que cal considerar més terrible no és que aquells poders que ja havien decidit mantenir la jerarquia entre els pobles hagin aprofitat la noció excloent de cultura que ha posat en circulació el relativisme cultural acríticament postulat per les ciències socials. El pitjor és la manera del tot irracional amb la qual s’ha articulat aquesta postura. L’aposta persistent pel que Alain Finkielkraut¹ denominà la dissolució de la cultura, és a dir la substitució de la cultura entesa com a cultiu de l’esperit -Bildung- per la noció absoluta i absolutista de cultura com a marc mental de la tribu no ha acabat amb la discriminació, amb la jerarquia. L’ha legitimada d’una nova forma un cop l’anterior teoria que la fonamentava havia estat rebatuda. Enlloc de tancar els homes en races, els hem tancat en cultures. D’aquí a establir-ne la corresponent classificació jeràrquica no hi ha ni un pas. Va en ella mateixa. Una analogia educativa pot servir per a il·lustrar la tesi. És obvi que les classes dominants no han tingut mai massa interès en facilitar l’accés a la instrucció i la cultura de les classes populars. És completament comprensible que el poder polític o econòmic prefereixin una majoria illetrada i inculta. El que ja no s’entén amb tanta claredat és la manera contumaç i del tot idiota amb la qual determinats sector socials que es presenten com a progressistes han col·laborat amb entusiasme privar del coneixement i la cultura a les classes populars. Aquest programa té dos coautors que han operat en un acord gairebé total: el poder econòmic i el seu serf, el poder polític d’una banda, i l’irracionalisme antiintel·lectualista de l’esquerra de l’altra. Un exemple concret, amb noms. Resulta del tot esfereïdora la coincidència de les polítiques educatives de l’OCDE i els de l'UNESCO, per molt que la primera representi la visió economicista més descarnada i la segona la suposada pretensió de facilitar l’accés universal a la cultura i l’educació. A nivell local, aquesta coincidència va més enllà. Una institució reaccionaria assessora l’acció educativa d’unes autoritats pretesament progressistes². I, a sobre, els cobra el servei!

Òbviament tota aquesta mena de disquisicions són del tot residuals, minoritàries. El comú és aliè, en la seva ignorància general, als debats entre relativisme cultural i universalisme, entre l’exaltació romàntica de la diferència ètnica i la defensa il·lustrada de la unitat essencial del gènere humà. La població, en general, es manté en la convicció de que els altres són diferents i segurament pitjors. Ja vindrà, quan convingui, la corresponent manipulació. En el cas espanyol aquesta situació resulta del tot evident. Al ciutadà espanyol mig no li fan massa gràcia els negres, els moros, els panchitos....i resulta relativament fàcil emprar aquest racisme difús, això que l’article qualifica de la instrumentalització del racisme:

“Los incidentes en Torre-Pacheco han recordado a ese episodio³. Javier de Lucas, catedrático emérito de Filosofía del Derecho y Filosofía Política en la Universidad de Valencia, explica que, más allá de la novedad que supone el auge de la ultraderecha en Europa y la propagación de noticias falsas a través de redes sociales, lo que subyace al racismo es una estructura económica que necesita una mano de obra sumisa e invisible, legitimada por un discurso que convierte a los migrantes en amenaza. “Se quiere reducir todo el problema a una cuestión de racismo cuando lo que hay detrás es la explotación en los campos de plástico de Almería o en los cultivos intensivos de melón y lechuga en el Campo de Cartagena. Una mano de obra explotada que se pretende mantener sepultada en un espacio social invisible”. El racismo no es el fin sino el medio.”

Sembla una diagnosi correcta. Però parcial. El professor De Lucas esmenta la realitat subjacent que precedeix i fa possible la maniobra. Però no la presenta com és. El racisme té una base econòmica. Però no n’és una conseqüència. És una realitat preexistent que es pot emprar. Però no és aquesta opinió que em sembla més discutible:

“De Lucas alerta sobre el error de tomarse al pie de la letra las declaraciones más extremas de algunos líderes políticos, como la diputada de Vox Rocío de Meer, que llegó a proponer la expulsión de ocho millones de inmigrantes. “No es una propuesta real. Ese tipo de mensajes están diseñados para provocar, generar miedo y polarizar el debate”. Según el catedrático, quienes sostienen este discurso no buscan realmente deportar a millones de migrantes, entre otras cosas porque muchos sectores económicos dependen de esa mano de obra. “Lo que se pretende no es expulsarlos, sino consolidar la idea de que su presencia supone una amenaza”. Esa retórica, señala, responde a una lógica estratégica: se crea artificialmente un problema -lo que los sociólogos llaman un “problema-obstáculo”- para luego presentarse como los únicos capaces de gestionarlo y ofrecer una solución.”

El professor De Lucas aprecia en personatges com la diputada ultra que esmenta un grau de racionalitat que caldria demostrar. Potser té raó i els antropoides de Vox només pretenen sembrar el pànic i embrutar el debat amb propòsits merament electorals. Tant de bo. Però no es pot descartar que aquestes propostes tinguin més abast del que el professor afirma. D’una banda, una mínima perspectiva històrica ens ensenya que algunes atrocitats s’han comès després de ser anunciades. En aquest sentit és plenament vigent l’anàlisi que feu Alexandre Koyré⁴ sobre la naturalesa de la mentida política. De vegades ha consistit en proclamar una intenció ben real, la veritat de la qual només era copsada pels que estan al cas. I tampoc es pot descartar que propostes d’aquest tipus, per nauseabundes que siguin, puguin tenir un suport popular major del que pensem i volem. Pensem sinó en les projeccions de vot d’aquesta gent.

1. Finkielkraut, A.; La derrota del pensamiento. Editorial Anagrama,Barcelona, 2004

2. Em refereixo, naturalment, a la infame Fundació Bofill, protagonista de la falsa paradoxa que consisteix en presentar totes les seves propostes com una eina per al progrés de l’educació popular quan en realitat poden ésser incloses en el programa educatiu més ultraconservador que puguem pensar.

3. L’article es refereix al brutal assassinat de Lucrecia Pérez l’any 1992 i, sobre tot, als incidents estil Ku Klux Klan a El Ejido l’any 2000

 4. Es pot  saber més sobre el tema aquí: Koyré sobre la mentida

El racisme a Espanya, 5

 

Segons el professor Toasijé hi ha, en relació al racisme, elements profundament arrelats en l’estructura social, en part lligats a la posició geogràfica:

“España es el país europeo más cercano a África. Tras la expulsión de los musulmanes en el siglo XV, se consolidó un discurso antiafricano que ya venía gestándose. Tiene unas raíces racistas muy profundas y antiguas, imposibles de comparar con otros países donde la presencia africana ha sido más marginal”.

Potser el professor es refereix a la definitiva eliminació del darrer reducte de poder polític musulmà a la península, la conquesta del regne nazarí de Granada en 1492. Si no és així atribueixo el flagrant error cronològic de la cita a la proverbial manca de cura -i la ignorància galopant que la provoca- dels periodistes i correctors de diaris. Tot i que la persecució i la conversió forçosa començaren abans, l’expulsió dels moriscs, que és, suposo, la veritable referència històrica a una expulsió de musulmans, es produí durant el regnat de Felip III, entre 1609 i 1614. Però tampoc és massa rellevant. Al segle XV ja es va expulsar els jueus. I en qualsevol cas sembla clar que el fenomen es dona. La conversió d’un terme merament descriptiu com mauro, de pell bruna, en el terme despectiu moro és una prova merament semàntica d’una opinió molt estesa i arrelada en la mentalitat popular. També convé recordar que aquesta mena de sentiments d’odi es poden donar -i atiar, quan convé- sense la presència física de la minoria objecte de l’odi general. Un exemple, més terrible pel fet de tenir un vessant còmic: No se sol recordar que la República Espanyola va enviar un representant a la lamentable conferència d’Evian, celebrada entre el 6 i el 15 de juliol de 1938. Hi van participar delegats oficials de 32 països. Per qui no estigui al cas -o estigués dormint aquell dia a la classe d’Història- recordarem que l’objectiu de la conferència era trobar països disposats a acollir els jueus que l’Alemanya de Hitler tenia la intenció de deportar. Per a eterna vergonya universal, només un país, la Republica Dominicana del ferotge, infame Rafael Leónidas Trujillo, es va oferir a acollir 100.000 deportats. En aquest context destaca la raó adduïda pel l’enviat espanyol, Salvador de Madariaga. L’insigne historiador afirmà que la República Espanyola no podia assumir cap contingent per motius obvis, estant com estava en plena guerra civil. I perdent-la, a més. Però és més instructiu recordar una altra afirmació de Madariaga. Espanya no podia acollir jueus perquè ja era un país prou antisemita sense tenir-ne...imaginin què passaria si n’hi haguessin!... Sabem que el professor Madariaga no era un antisemita. El que passa més aviat és que no es feia massa il·lusions sobre la tolerància dels seus compatriotes...

Es pot admetre que la proximitat geogràfica és un factor determinant en l’existència del fenomen de l’odi a l’altre. Recordem el cèlebre narcisisme de les petites diferències observat per Freud en examinar les relacions de veïnatge entre els pobles. Com més propers -i semblants-, més fàcil sembla menystenir i fins i tot odiar els altres. En oposició dialèctica a aquest tret podem considerar que també es dona amb freqüència el fet aparentment contrari: odiar algú a qui no sols no coneixem sinó que fins al moment en que esclata la ràbia, ni tan sols sabíem que existia. Entre tots dos extrems, l’exemple de la reflexió de Madariaga: els espanyols odien uns jueus que no han vist des de fa més de 400 anys o uns moros que també han desaparegut. Per sota de la diversitat de l’experiència humana de l’alteritat hi ha un factor que no canvia. Podem creure que s’odia el més proper, el conegut, o bé el llunyà, l’ignot. El que no canvia és l’odi. Estic d’acord per tant amb la tesi del professor Toasijé, el discurs “anti” ja s’estava gestant, tot i que, pels motius ja explicats en les anteriors entrades, no se’l pot qualifica de racista. I no sobra recordar que això no significa que no fos un discurs aberrant, repulsiu.

Si, com sembla, o si més no com em sembla a mi, aquesta humana incapacitat per a la tolerància és constitutiva, potser només podem aspirar a mantenir aquesta hostilitat sota control. El màxim a què podria aspirar el progrés moral de la humanitat en aquesta qüestió seria a una civilitzada contenció del fàstic que ens produeix l’altre. I a una severa repressió dels discursos que tractin d’atiar-lo. Repressió, no discussió. Cal recordar als defensors del relativisme com a base epistemològica de la tolerància que si com a mostra de tal tolerància s’accepta tota mena de discurs es cau en la paradoxa de que en realitat, si tot val, no hi ha res a tolerar.

Aleshores, si jo encerto, com es pot qualificar la visió dels perseguidors de jueus o musulmans del segle XV? O dels agosarats exploradors que es troben els indis i dubten de -de fet, neguen- llur humanitat? En la seva mai prou celebrada obra sobre l’Holocaust, Raul Hilberg¹ ja apunta una sinistra semblança entre el llenguatge dels Estatutos de limpieza de sangre de Castella i Aragó i el de les lleis d’higiene racial de Nuremberg. Un examen més prefund del tema el fa Christiane Stallaert en el seu magnífic Ni una gota de sangre impura². Stallaert mostra amb molta contundència la similar preocupació malaltissa per la cohesió social i la recerca de la solució en l’eliminació brutal de la diversitat ètnica, obsessió que es tradueix en un aparell burocràtic al servei de l’execució d’un projecte de neteja ètnica per iniciativa de l’Estat i emparat per la llei. El paral·lelisme del llenguatge de la documentació legal de les dues èpoques és molt notable. Les acusacions de brutícia, d’animalitat, la comparació amb malalties i plagues, la sospita histèrica de rituals secrets aberrants. I també és molt acusada la semblança de les mesures legals adoptades sobre tot aquelles destinades a manllevar els perseguits de qualsevol mena d’estatut legal. Quina és la única o si més no la més rellevant diferència? Els brutals redactors dels Estatutos no tenen la base científica a la qual apel·len els racistes decimonònics o els legisladors nacional-socialistes. No saben el que és una «raça». Basteixen un discurs fòbic tan deformat i repugnant com els dels seus hereus però els falta l’aportació teòrica.

1. The Destruction of the European Jews, Yale University Press, 1961. Traducció espanyola La destrucción De Los Judíos Europeos, Akal, Madrid 2020

2. Ni una gota de sangre impura: La España inquisitorial y la Alemania nazi cara a cara: La Espana Inquisitorial y La Alemania Nazi Cara a Cara, Galaxia Gutemberg, Barcelona, 2006