Elogi de Topuria, 11

 

XII: La victòria i la regla

Crec que es poden extreure encara algunes conseqüències més de l’exemple del futbol. Cal abans deixar clar que en esmentar l’astúcia d’Odisseu en el mateix text en el qual parlem de la manera lamentable de comportar-se d’uns jugadors de futbol tracto només de fer notar un aspecte essencial de la relació dels homes amb els jocs, que és quelcom comú a l’heroi homèric i al jugador brut i, en general a a tot aquell que juga: sembla haver un camí cap a la victòria que passa per negligir la norma. Uns cops la fa possible, i altres no és suficient. Però no s’hauria d’inferir cap mena de glorificació ni tan sols d’eximent de la repulsiva conducta demostrada pels futbolistes argentins en la final del mundial del fet que els compari amb Odisseu, entre altres raons perquè el mateix Odisseu no sembla un model massa clar de virtut. I no estic sol en la condemna. Un cop acabat el partit, es pogué constatar un gairebé universal sentiment d’alleujament. Deixant de banda l’excés -amb la motivació de tots coneguda- de la premsa britànica, que qualificava de delinqüents els jugadors de la selecció argentina, el to general era d’aprovació de la victòria espanyola: es lloava el seu millor joc -debades, no es pot comparar el seu joc amb l’absència de joc dels adversaris- i el seu comportament esportiu, és a dir, elegant. Tampoc podem felicitar-nos sense més, i per raons diverses. La primera, molts dels qui han lloat en el passat la capacitat competitiva dels argentins disculpant-los que l’obtinguessin practicant allò que es denomina l’altre futbol, corren ara a celebrar l’èxit del bon joc i del respecte mostrats pels espanyols. No es podrà negar la hipocresia flagrant que es comet en emprar un eufemisme com aquest, l’altre futbol, per a denominar el conjunt de trampes i accions violentes amb els quals aquests jugadors van arribar a la final. Forma part d’aquest llenguatge escandalosament immoral amb el qual no es diu que un equip defensa a base de puntades, cops de colze i altres amenitats -i se li permet, és essencial entendre-ho- sinó que es diu que és un equip físic (????) o que juga al límit del reglament...però no era que el reglament consistia, precisament, en establir uns límits? Podem considerar que el canvi de parer no és més que l’habitual canvi de postura a favor del vencedor. Els mateixos que han tolerat algunes conductes decididament execrables o que fins i tot les han aplaudit passen sense solució de continuïtat a enarborar posats de damisel·les ofeses quan el trampós, l’agressor, fins ara lloat, perd. I és encara més depriment presenciar com totes dues posicions antagòniques es poden donar simultàniament. Recordo com se li van riure les gràcies a Maradona, l’ídol del futbol argentí. Al mateix temps que se’l glorificava pel seu joc, se l’execrava amb aire ofès per la seva més que discutible manera de comportar-se. Hi ha diversos moments en els quals es donava aquesta consideració ambigua, si no contradictòria, especialment memorables. Maradona va derrotar els anglesos en fer-los dos gols: un, antològic, i un altre amb una trampa, amb la mà, la cèlebre «Mano de Dios», com la va denominar aquell pocavergonya. No es va prendre cap mesura contra aquell inveterat trampós que va acabar guanyant aquell campionat. Recordem també que, en una demostració d’ignorància total de qualsevol contenció, va tenir la gosadia de sortir en un anunci d’una campanya contra el consum de drogues...ell, que fou desqualificat d’un mundial per donar positiu en cocaïna...Ara es reedita aquesta duplicitat immoral: la mateixa caterva que celebrava la competitivitat dels argentins els denigra ara amb igual o més ardor. I què dir de les decisions dels òrgans rectors de l’esport, que es despengen ara amb una sèrie de sancions més dures de l’habitual, en una mostra de l’escàndol que han de fingir per a congraciar-se amb l’opinió majoritària? Tampoc podem obviar el component classista de la situació. Maradona, com altres ídols esportius, provenia d’un entorn més que humil. L’esport professional permet alguns membres dels estrats més baixos de la nostra societat un ascens cap a la riquesa i la consideració social que substitueix altres mecanismes probablement més justos de promoció que lamentablement ja gairebé no funcionen. Aquests joves esportistes milionaris són tolerats per les elits en els seus exclusius ambients -no és res nou, els patricis romans es corrien les seves farres amb gladiadors i meuques- tot i que sempre duen a sobre la marca. I res no els salvarà si cometen algun error. La gran diferència, però, entre els romans i nosaltres és potser que les nostres elits són de fet tan o més analfabetes que els herois esportius als quals permeten accedir al ball. Ras i curt: Maradona era un plebeu àgraf, ignorant, barroer. Els grans senyors que seuen a les llotges són tan àgrafs....,com ell.

Però hi ha més. No hi ha, entre els afeccionats al futbol, massa debat sobre el fet que els jugadors espanyols saben practicar-lo. Però llevat d’un parell o tres, no són considerats estrelles. Pel que fa a la seva esportivitat, podríem acordar el mateix veredicte. Són jugadors correctes, és a dir, molt poc tramposos i violents. En un cert sentit, són exemple del que es podria considerar un estàndard prou acceptable de conducta, dit en el sentit de Mill¹. Però sabem que no és així, perquè allò que s’hauria de considerar, precisament, el nivell bàsic exigible de conducta s’ha convertit, per culpa de la general manca d’una mínima decència, més en model de conducta superior, excel·lent, que no pas en l’estàndard. És a dir, quan algú es comporta tal i com ens hauríem de comportat tots, esdevé model de conducta i, per tant, objecte d’admiració. D’admiració però no d’emulació, perquè ens perdonem d’entrada la conducta reprovable en separar el concepte de model com a ideal i el de conducta correcta. Els models són, així, inabastables i per tant, ens podem permetre la infàmia i a sobre, justificar-la: no som perfectes, ni se’ns pot demanar. Observo aquest fenomen a la feina. No falto, no faig tard, no provoco conflictes, obeeixo les instruccions -les legals- que se’m donen, tracto amb cortesia tothom i, potser en el nostre temps no és tan important, sé fer més o menys la feina per la qual em paguen. Aquesta conducta, que hauria de ser el mínim exigible en tots els professors, em converteix, de manera prou màgica i, no m’enganyo, força convenient per als meus interessos, en un bon professor, respectat i fins i tot ben considerat. No deixa de tenir la seva gràcia. És el mateix cas: un equip prova, amb major o menor fortuna, de jugar el millor possible respectant les regles del joc mentre l’altre les viola de manera flagrant en el seu immoderat desig de victòria que no considera erroni fer el que calgui per a obtenir-la. Aquesta oposició converteix el merament correcte en virtuós. La sort, el que alleuja tanta consciència culpable, és que, aquest cop, han vençut els qui s’han comportat amb major correcció. Prestem atenció a l’aspecte purament tècnic del joc abans de seguir amb la reflexió més o menys ètica. En alguna ocasió pot fins i tot donar-se el cas que la bona praxi tècnica i la moral coincideixin, o si més no estiguin relacionades de manera directa. No s’entén en tota la seva profunditat la reflexió sobre la possibilitat mateixa de l’ἀρετή que fa Plató en els diàlegs aporètics si aquesta coincidència no fos factible. Els qui gaudeixin del futbol recordaran el següent exemple, extret d’un altre partit, no voldria que algú pensés que sento un especial menyspreu per la selecció argentina, es poden acumular desenes de casos d’altres equips. Es tracta de la jugada que acabà amb el segon gol que la selecció espanyola li feu a la francesa en el partit de semifinals. Consistí en una jugada elemental d’aquest esport, el que s’anomena una paret. Un jugador passa la pilota a un company, surt corrent i el company se la torna amb avantatge. Jugada elemental, però que es veu molt poc, perquè s’ha convertit en mostra d’excel·lència. Allò que tot jugador hauria de saber fer ha esdevingut virtuosisme. I ho deu ser, atesa la monumental incapacitat dels defensors francesos d’impedir la jugada. Recordem-la, es pot veure aquí:  aquí: un jugador espanyol, un tal Pedro Porro, avança cap a la porteria francesa per la zona interior esquerra -en l’argot, el carreró o carril del 10- del camp francès. S’esmuny entre dos oponents després d’haver llençat la pilota a un company que està a la frontal de l’àrea francesa d’esquenes a la porteria, aparentment marcat per un defensor. Cap dels dos oponents superats fa ni tan sols l’intent de seguir-lo, com tampoc un tercer que està a prop de la trajectòria previsible del jugador espanyol. Es poden emetre dos judicis aparentment contradictoris sobre aquesta mancança: els defensors francesos no saben defensar o la maniobra atacant és tan bona que els ha sorprès. Cap de les dues proposicions és completament veritable o falsa. La jugada és bona perquè la defensa és deficient o aquesta ho és perquè la jugada és bona. Decidir si es tracta d’un bon atac o una mala defensa depèn dels pressupòsits des dels quals s’emeti el judici. En qualsevol cas, és una maniobra simple, elemental, allò que de nou en l’argot en diríem de pati de col·legi. La qual cosa sobta encara més. Ha servit per a enganyar uns suposats experts professionals. Caldria potser reconsiderar què s’entén per expert i per professional en aquest context. Però el moment que m’interessa, allò que ve al cas per al meu propòsit, no és encara aquest. La pilota arriba al jugador espanyol que s’espera d’esquenes a la porteria francesa, un tal Dani Olmo. Al seu darrere, marcant-lo, un celebrat defensor, titular en un dels millors equips d’Europa i en la seva selecció, un formidable atleta folrat de músculs que es pot esmentar com a exemple d’un cert prototip de defensor central molt celebrat en les darreres dècades, un tal Upamecano -no m’he inventat el nom-. Val a dir que és un bon exemple de l’efecte perniciós que la millora de la preparació física ha tingut en alguns esports com ara el futbol. Cap dels gestos que podem considerar les tècniques del joc requereix una dotació muscular tant exuberant. De fet, les accions habituals més brillants al futbol són les maniobres d’habilitat amb les quals el jugador escanyolit, afamat, tercermundista, supera el portent físic, ben alimentat, del Nord. I ara passa el que cal destacar. Està clar que el jugador espanyol que rep la pilota només pot fer dues coses: provar de girar-se amb la pilota als peus o bé limitar-se a tornar-la al company que li ha passat i que ve de cara. Opta per la segona, més fàcil. Però resulta clau entendre perquè pot fer-ho: perquè el famós defensor no es mou correctament per tal d’evitar ara el gir, ara la passada. No. El que fa és etzibar-li una poderosa puntada de peu per fer-lo caure. I ho assoleix, el jugador espanyol cau abatut per l’hòstia que li administra el musculós defensor francès. Però li dona temps de tocar la pilota i passar-la al company que progressa, se l’acomoda sense que cap defensor sigui a temps d’impedir-ho i anota el gol. És a dir, l’acció és no només violenta i contrària a la norma sinó, a més, errònia. El seu màxim resultat hauria pogut ser lesionar l’adversari, produir-li prou dany físic com per a impedir-lo seguir en el joc. Però no va evitar que aquest rival, tot i ser objecte de la seva acció agressiva, pogués fer la passada, pogués jugar el joc, jugar-lo bé, és a dir, segons la norma i amb eficàcia. La conducta legal, segons la norma, obté premi, la conducta contrària fracassa. Un primer judici, superficial: la virtut té premi, la seva manca, càstig. I estaria bé que fos així, i que poguéssim creure-ho. Al Gòrgies, un cop exposada la tesi socràtica de la superioritat de la justícia, Calicles irromp preguntant si Sòcrates diu això seriosament. Plató sembla comprendre que aquella pretensió que han mantingut tants moralistes al llarg de la història, que es pot resumir en la dita d’Epictet, Virtutum omnium pretium in ipsis est, és una manera de pensar que ens agradaria creure però que en el fons sabem que serà rebuda amb la mateixa sorna que desplega Calicles. Aquesta és segurament la raó per la qual tant al Gòrgies com al Fedó i a República introdueix com a coda final un mite escatològic que serveixi de consol: hi ha haurà premi per als justos i càstig per als malvats. I això també ens agradaria creure-ho. Ens hem de conformar amb la possibilitat de que de vegades venci la virtut, o no perdi per massa. I encara, que la conducta reprovable sigui castigada. Si, com és el cas, a sobre, la conducta malvada permet la victòria del que és més just, no podem segurament demanar més.

1. El programa d’Història de la Filosofia de segon de Batxillerat està condicionat pels autors dels quals es pot demanar un comentari a les PAU. Des de fa uns anys, per motius que en qualsevol cas no tenen cap relació amb la rellevància filosòfica o merament històrica dels autors en qüestió, la relació d’aquests inclou John Stuart Mill. Val a dir que agrada als alumnes, atès que el troben més fàcil. Crec que allà on ells diuen fàcil caldria dir banal. Per aquest motiu m’ha semblat divertit poder citar-lo. Mill esmenta a L’utilitarisme la noció d’estàndard moral, sense prendre’s la molèstia de definir-lo, en la seva línia, val a dir. Una cosa és ser prudent i no fer afirmacions massa taxatives i, enlloc d'això, matisar i fonamentar el discurs i una altra és no dir res. Crec que Mill pretén que l’utilitarisme és una doctrina tan vàlida com una altra per a fornir-nos d’un model ètic mínim. Allò que alguns poden considerar moderació liberal a mi em sembla pobresa doctrinal. I un model ètic mínim és per a homes mínims.

Elogi de Topuria, 10

 

XI, Victòria o regla?

Només la derrota permet blasmar la mala praxi del jugador. Una victòria suprimeix el retret per la manca de respecte de les regles del joc. Res de nou, però sempre molt aclaridor. La resposta a si cal respectar les regles no és, contra el que ens diem de manera com a mínim hipòcrita, clara, rotunda. Depèn.

Un esdeveniment recent de difusió gairebé universal servirà per a il·lustrar la meva tesi. Fa uns dies, uns 2.000 milions de persones, pel cap baix, van veure per televisió la final del campionat mundial de futbol. Amb ocasió de l’anterior edició del mundial ja em va semblar necessari aportar algunes reflexions sobre la pobre qualitat cívica i moral dels dirigents d’aquest esport, la seva inveterada propensió a fer el joc a règims polítics execrables i la seva corrupció galopant. Podem recordar  aquí  les bajanades regurgitades per aquest tal Infantino, el tarat que dirigeix el tinglado de la FIFA. Estava a punt d’escriure prostíbul, però això seria dignificar aquesta entitat. En comparació, una casa de barrets és una institució nobilíssima. Quatre anys després, l’únic segur és que em vaig quedar curt. Els humans ens defensem de les adversitats amb diversos mecanismes de protecció mental, com ara la repetida -tot i que se sol demostrar que és falsa- afirmació de que les coses no poden empitjorar....

No em faré pesat repetint el que ja és prou clar i notori. El que m’interessa és un aspecte que, si es considera el fenomen en conjunt, pot semblar d’escassa rellevància. Malgrat la manipulació, els enganys, els estralls produïts per la cobdícia més abjecta, al final el nucli d’un aital esdeveniment segueix essent el joc, o el que se n’hagi pogut preservar. El joc, una activitat que només té sentit si s’hi apliquen les regles, que és el resultat d’aquestes regles. Onze atletes dirimiran amb uns altres onze. Convé recordar com ho faran: empraran els seus cossos -amb l’excepció de les mans, que només pot emprar un dels onze- competint per introduir un objecte esfèric i elàstic en un espai delimitat per tres pals cilíndrics, dos dels quals estan clavats a terra a una distància de 7,32 metres i units per la part de dalt pel tercer pal, a una alçada de 2,44 metres, amb els seus oponents, que tractaran d’impedir-ho mentre proven d’introduir l’objecte abans esmentat en un espai de les mateixes dimensions que l’anterior situat a l’altra banda de la superfície de joc, cosa que ells, a la vegada, intentaran impedir. Aquest enfrontament tindrà lloc en un espai pla preferentment cobert de gespa en bon estat d’entre 90 i 120 metres de llarg per entre 45 i 90 metres d’ample. Ja ara, si ho pensem amb rigor, ens hauria de sobtar aquesta flexibilitat espacial. Viola tot principi lògic que hauria de regir un reglament. Què pensaria una persona que no sap què és el futbol, quan, en preguntar quines dimensions té el terreny de joc, se li respongués que és un rectangle de 90 per 45 metres, o de 120 per 90..o de 100 per 50, també seria reglamentari..és un aspecte si es vol menor, però molt indicatiu: és una regla però no és fixa...la pregunta apareix sola, sense forçar el raonament: pot una regla ser -tant- flexible? Però no prenguem la part pel tot. L’anterior intent d’explicar en què consisteix el futbol volia ser un possible exemple de com provar de fer-lo entendre a un hipotètic estrany del tot aliè al joc¹. Es podria perfeccionar i, a continuació, dur l’estrany a veure un partit i, durant el seu decurs, explicar la mecànica del joc amb els exemples que s’anessin produït. Fins aquí, res massa objectable. No crec que les hipotètiques diferències culturals fessin impossible que l’estrany entengués el joc. De fet, moltes persones de molts entorns diversos no només han conegut el joc i l’han entès sinó que fins i tot han esdevingut entesos observadors i practicants de l’esport. Això està clar. Però no ho està. Ni de bon tros. Suposem que el partit al qual acudim per tal que l’estrany pugui veure com és el joc que se li ha descrit és la final del mundial que he esmentat al principi. Sembla evident que aquest espectador neòfit no el reconeixeria, o si més no el reconeixeria com a un exemple massa exacte del que se li havia explicat prèviament. Es podria objectar que la raó de la incapacitat de l’estrany per a interpretar correctament que el partit que està veient es desenvolupa segons el conjunt de regles que se li han explicat prèviament és la seva ignorància de l’entorn polític, social i cultural del joc. És més aviat al contrari. És precisament l’absència d’aquest marc previ el que permet entendre que el que s’està presenciant no és el que diem que és. Cal que no confonem causes i efectes. Seguim amb el nostre espectador del tot aliè a l’entorn, a qui suposem dotat d’unes capacitats cognitives normals, evidentment, i a qui s’ha explicat la mecànica i la normativa del joc i se l’ha convidat a veure un partit. En concret, la final del mundial. Em sembla si més no plausible suposar que tindria dificultats per a establir la connexió entre el que se li ha explicat i el que està presenciant. Si ens han explicat com es juga al futbol -i amb quines regles- podem saber si el que estem veient s’ajusta al que ens han explicat. El que possiblement no podrà explicar el nostre hipotètic espectador aliè és la raó per la qual el que estem veient no és el que esperàvem veure a partir del que se’ns havia explicat. Nosaltres sí podem. Però l’explicació es basa en una tesi indefensable des d’un punt de vista lògic: el joc es practica segons unes regles, però sense obeir-les. Més clar: el nostre espectador aliè veurà com un dels dos bàndols sembla estar jugant, és a dir, sembla que intenta moure l’objecte en qüestió amb l’ús reglamentat del cos i amb la finalitat prescrita, mentre l’altre tracta d’impedir-ho amb una sèrie d’accions que no pertanyen al repertori de moviments determinat per les regles del joc. Convé aquí distingir entre les accions que el reglament considera infraccions amb les accions que desborden el marc normatiu. És a dir, no és el mateix, en el cas concret del joc del futbol, que un jugador copegi un adversari de manera involuntària en la frissa per prendre-li el control de la pilota que el copegi sense, aparentment, cap intenció d’arrabassar-li la pilota, sinó, simplement per fer-lo caure. En el llenguatge del joc, denominem faltes les accions que no estan contemplades al reglament, o que estan directament prohibides, però que el respecten. I emprem el mateix nom per a referir-nos a altres accions que desborden aquest marc. I encara que fingim que no hi ha diferència, en som conscients. No debades, el reglament es basa en una consideració que, d’entrada, ens hauria de sorprendre. A l’hora de decidir si una acció no n’és conforme, se’ns diu que cal valorar-ne la intenció. És a dir, es pot sancionar una acció si la seva intenció contravenia el reglament. Però a aquesta estranyament kantiana manera de jutjar s’afegeix el fet que també considerem punible el contacte, intencionat o no. És a dir és falta si l’ha tocat, voluntàriament o no. I de fet, l’existència del contacte acaba essent el criteri emprat en una gran quantitat de casos. Ara bé, l’evident imperfecció lògica del reglament no és l’essencial. El que ens hauria de sobtar, el que mereix reflexió, és que no ens sembli estrany que subsumim amb aparent naturalitat les simples infraccions i les accions alienes i fins i tot contràries a la norma sota la mateixa categoria. Algú podria objectar que és una qüestió resolta, perquè no considerem que totes les infraccions tinguin la mateixa gravetat. D’acord, hi ha faltes lleus i n’hi ha de greus, com en qualsevol codi punitiu, i segons la gravetat escaurà una o altra sanció. Però el que hi ha aquí és un doble i enorme error, una confusió entre ordres de magnitud i de qualitat de la mateixa. La infracció que es pot graduar de lleu a greu és naturalment una magnitud contínua. Però la diferència entre una infracció i una acció que ni tan sols pot ser considerada dins del marc lògic i legal del reglament estableix una separació total. Considerades conjuntament, en oposició, la simple infracció, més o menys greu i l’acció que nega la validesa mateixa de la regla són magnituds discretes. No hi ha cap gradació possible. Un reglament pot descriure, encara que sigui per analogia, allò que no es pot fer mentre es juga. No pot, tanmateix, incloure tot allò que no és un error, una acció que no és només incorrecta sinó que està en tot un altre ordre pràctic, de la que podem no només que no és una part del joc, no és un jugada, sinó que forma part d’un altre joc. Des del punt de vista de la història dels jocs, sabem que molts van néixer en el moment en que es va deixar d’aplicar alguna norma, modificació que no era tal, sinó que provocava l’aparició d’un joc diferent. Per entendre’ns: si es pot passar la pilota endavant, no és rugby, dona lloc a allò que els nord-americans denominen football (tot i que no es jugui amb els peus....). Però com podem explicar que hi hagi maniobres d’aquesta mena però amb la pretensió de que seguim en el mateix joc? O encara, perquè no es pot evitar aquest impuls cap a la transgressió? I perquè es tolera? Es tolera si condueix a la victòria. Odisseu empra una tècnica prohibida, fa trampa, venç. És astut, se’ns recorda més d’una vegada a la Ilíada. Hi ha qui durant un partit de futbol insulta, escup, esgarrapa i copeja l’adversari, actes que ni el més relativista dels observadors considerarà part del joc, i demostra que no cal obeir la regla. Serà vilipendiat si perd. Així, potser el caràcter relatiu de la regla tindria una base. La violació de la norma només és tal si no va acompanyada de l’èxit, si no evita la derrota. La victòria elimina la transgressió. Converteix el joc en un mitjà i en fer-ho, el cancel·la. Tenim prou clares les raons socials i polítiques de la maniobra. Però potser no tant el que ens fa. Ens deixa sense joc. Ni tampoc el que ens ensenya: la naturalesa equívoca de la regla.

1. Carlo Ginzburg, el gran historiador malauradament traspassat fa un parell de mesos, estudià a Occhiacci di legno. Nove riflessioni sulla distanza, Feltrinelli, Milano 1998 l’efecte de la distància en la consideració pretesament històrica dels fets. Especialment a l’assaig Uccidere un mandarino cinese. Le implicazioni morali della distanza. Però l’efecte de la distància no és exclusivament moral. En algun sentit resitua la mirada mateixa, ens permet veure de manera diferent i té implicacions epistemològiques més enllà i abans de l’alleujament de no ser on passen les coses. No es tracta només de que matar a distància sigui més fàcil, sinó que la comprensió d’alguns fets només es pot assolir de manera més clara des de lluny, des de l’esguard distant en l’espai i en el temps. Seria el que hauria volgut fer Montesquieu a les Cartes perses, en inaugurar un gènere narratiu basat en les observacions fetes des de fora.

Elogi de Topuria, 9

 

 X. Amb regles o sense?

La lluita extrema no vol regles. Pot semblar una pretensió salvatge, inacceptable. Però potser la manera en la qual es fixen i s’apliquen -o no- les regles a l’esport, per exemple, és més que discutible

La vinculació entre joc o esport, incloent-hi les modalitats corresponents de lluita que, probablement, n’eren part essencial com a pràctica ritual i religiosa, no és exclusiva de la tradició clàssica europea. Hi ha exemples gairebé arreu. I alguns, ben coneguts, sobten no tan per la seva violència, que seria precisament el tret comú i, per tant, allò esperable, sinó per determinats desplaçaments simbòlics i pràctics respecte de la nostra tradició. Pensem en el joc de pilota que es celebrava entre diverses cultures precolombines, que culminava amb sacrificis humans. Hi ha una controvèrsia encara no resolta entre historiadors, arqueòlegs i antropòlegs sobre qui era sacrificat. S’ha mantingut que eren els vencedors, la qual cosa constituiria una evident divergència: no es juga per a salvar la vida, sinó per perdre-la. Alguns experts, per exemple mexicans, argumenten que qui era sacrificat era l’equip derrotat, afirmació que sembla comptar amb dades i arguments favorables molt sòlids i a més té l’avantatge d’atorgar intel·ligibilitat per a la ment europea...és més «lògic» que mori el perdedor. Si s’explica així, ens sembla més comprensible. Té més sentit que pagui el seu fracàs amb la mort el derrotat que no pas que s’immoli el vencedor. Té més sentit europeu o si més no esportiu. L’eventual sacrifici del vencedor afegeix però un cert exotisme que sempre ha estat molt agraït per la ment occidental. Per a l’etnocentrisme bàsic constitueix una confirmació del salvatgisme dels altres i per al bonisme antropològic és una prova més de la irreductibilitat cultural. Però si som, com diu Plató al Fedre, amants de les unions i les divisions, si pensem amb la identitat i la diferència com a gèneres oposats que no poden ser ni fer un sense l’altre, veiem que no és aquesta l’oposició que explica. El joc olímpic i el Maia comparteixen una comuna violència ritual. També comparteixen la dualitat de ser al mateix temps ritual -religiós- i espectacle i pràctica -profanes-. La diferència no consistiria en una major o menor exhibició de violència. Només un ignorant o un fanàtic pot seguir negant l’espantosa devastació que els europeus hem dut arreu durant segles de sotmetiment, explotació i gairebé aniquilació física o cultural. Però l’assumpció d’aquest fet permet, sense cap pretensió de compensació moral, recordar que l’altre també és, en molts casos, d’una ferocitat notable. És a dir, no es pot presentar una classificació o jerarquia massa nítida que ordeni les cultures humanes de més a menys brutal. Aquest és un tema que no agrada gaire als antropòlegs. És més còmode, conceptualment i moral, instal·lar-se bé en el menyspreu de l’altre que es troba de manera «natural» en tota cultura, tal i com afirmava Lévy-Strauss¹ o en la defensa del Bon salvatge, per molt malparit que pugui ser. Però si ens deixem il·luminar per Montaigne, possiblement el primer pensador que d’entrada va admetre el caràcter essencial de l’alteritat en la comprensió d’allò humà, dels humans, i recordem amb ell que els bàrbars sempre són els altres, no ens costarà veure que la diferència rau en el lloc del dispositiu que permet canalitzar l’agressió, no en la seva presència. El trobem arreu. Hi ha en tota cultura un mecanisme d’expulsió del romanent d’agressió que la canalitza en una o altra forma socialment i moral acceptable. En el cas prehispànic americà, sabem que als pobles amerindis els sobtava la pràctica extrema i metòdica de la guerra per part dels espanyols, que l’ordenaven a partir de la noció estrictament europea² de la guerra com a activitat aniquiladora. Cal matar com més enemics millor, fins l’extermini si cal. Als espanyols els semblà horripilant el costum local dels sacrificis humans, deixant de banda l’obsessió que veu antropòfags arreu. No ens commou la violència, sinó el seu lloc, el seu moment, la seva regulació, diferents de les nostres. En aquest sentit, la mentalitat americana no pot comprendre que l’agressió es produeixi durant el joc, perquè el seu moment és posterior i en algun sentit és la conseqüència del seu resultat. En el cas europeu, un cop ha acabat el joc, la violència deixa d’estar permesa. Resulta gairebé tòpica la lloança adreçada als púgils que després d’haver-se passat 45 minuts administrant-se mútuament una notable col·lecció de mastegots, es saluden i fins i tot s’abracen. Pensem, jo també, que ells sí són veritables esportistes. I en fer-ho, admetem de manera implícita que allò que se suposa que és el veritable esport potser falla precisament en el tret que l’hauria de definir, aquesta vaga noció que denominem esportivitat. Falla quan en acabar l’encontre, el partit, els seus participants s’agredeixen per a compensar, recuperar o més clarament, venjar el que hagi passar durant la contesa.

Però hi ha també una evident fractura en l’interior del joc, en el seu funcionament. Hom juga amb regles. I la manca d’observança de les mateixes -el cop de puny al baix ventre que produeix la victòria d’Odisseu- és penalitzada. O ho hauria de ser. I el que no se sol reconèixer és que la transgressió de les regles és no només freqüent sinó que, segons com, sembla formar part del joc. És a dir, no només es permet la trampa sinó que en cert sentit es facilita i s’estimula. Provo d’explicar-me. Pensem, per exemple, en un esport tant popular com el futbol. En un primer nivell bàsic -i ja prou lamentable- s’ha convertit en un costum gairebé universalment acceptat el que podríem batejar com Regla d’Odisseu: és una trampa però ens ha permès guanyar. I el seu inevitable corol·lari: només és trampa si la comet l’adversari. No és aquest el tret més rellevant. És més indicatiu i més preocupant des d’un punt de vista moral l’acceptació de que la transgressió de la norma que regula el joc en forma part. No només disculpem les manques de respecte al reglament que fan els nostres sinó que de manera més o menys expressa acceptem que s’han de cometre. Exemples: No deixa de ser sorprenent sentir els comentaristes d’un partit de futbol qualificar una falta de necessària. Una violació del reglament pot ser necessària? També resulta com a mínim curiós que, quan un jugador copeja un adversari, i de vegades amb considerable brutalitat, se’ns recordi que el futbol és un esport «de contacte», afirmació que és, com a mínim, falsa. L’objectiu formal del joc i els mecanismes reglamentaris per a obtenir-lo no inclouen ni cops ni cap altre tipus d’acció agressiva sobre els adversaris. Resulta evident que una certa quantitat de contacte físic pot resultar inevitable. Però una cosa és un esport on hi ha contacte i una altra un esport de contacte. El futbol no és com la boxa. Es pot pensar que tampoc estem parlant de res greu. Si tenim en compte la rellevància social i política del futbol i de l’esport en general, està clar que sí ho és. L’esport encara és un espectacle que ocupa l’atenció de les masses amb molta intensitat. No he pogut creure mai massa en les preteses virtuts educatives de l’esport, que serien possibles només mitjançant la imposició d’una sèrie de mesures de dificilíssima acceptació social com podria ser vetar a alguns -de fet, a molts- adults com a públic de les competicions infantils.....o, directament, prohibir l’aberració moral de la competició infantil. Em conformo amb un objectiu que tot i ésser molt més modest, es sembla igualment inabastable. En tindria prou amb que la pràctica esportiva i la seva vessant d’espectacle de masses no empitjoressin massa el clima moral en el qual hem de viure. No demano exemplaritat, tot i que l’agrairíem, sinó només un mínim decor. Sembla difícil fins i tot assolir un tan modest objectiu si prestem atenció a la desoladora evidència que representa el fet que se solen destacar com a excepcionals conductes esportives que haurien de ser habituals, normals. Quan un atleta, un jugador, es comporta segons aquell principi que se suposa que ha d’impregnar la competició, amb esportivitat, se l’alaba com si fos un heroi. I de fet, aquest comportament hauria de ser, si hem entès bé la intenció que suposadament té el joc, l’habitual.

I perquè no espero cap millora? Perquè aquesta conducta és una conseqüència d’una realitat social i cultural més ampla. La manca de respecte per les regles del joc podria ser considerada, crec, una característica essencial del nostre model social i econòmic. Des del punt de vista social, és innegable que en les nostres decadents societats postindustrials s’ha instal·lat una molt general opinió segons la qual les regles no han de ser respectades, o no sempre o no per alguns. I fins i tot hem de suportar un nefast discurs falsament llibertari que pretén legitimar aquesta postura. A mi ningú em diu quantes copes de vi puc veure abans de conduir...aquesta imbecil·litat no va ser proferida per cap anarco-alcohòlic antisistema, sinó per un expresident de govern espanyol, particularment imbècil. Això no va amb mi, no penso fer cas, si no t’enxampen no passa res,...o el directament infecte Però si ho fa tothom! Sentim aquestes galdoses justificacions constantment, arreu. No voldria semblar massa purità, però em sembla clar que sota d’aquesta pretesa proclamació de llibertat hi ha més aviat el discurs de l’esclau que es consola amb l’autoengany d’aquesta pseudo-llibertat concedida només en l’àmbit immediat, domèstic, que és un feble efecte de retruc de la veritable llibertat, entesa com a capacitat de transgressió, només a l’abast dels poderosos.

I d’altra banda pensem en la lògica que presideix el comportament de les grans corporacions econòmiques. D’una banda, tant les empreses com aquesta munió d’ideòlegs corifeus disfressats de científics que coneixem com a economistes exigeixen constantment, en nom uns de la llibertat de mercat -la única llibertat real del capitalisme- i de la veritable naturalesa de l’economia els altres, la desaparició de normes i regulacions que limitin el marge de maniobra. Aquest discurs és convenientment acompanyat per una continua transgressió de les normes legals que són així impugnades discursivament i fàctica. Però cada cop que el sistema pateix una sotragada, els mateixos inveterats liberals que demanen constantment avançar cap a la completa desregulació, clamen per la intervenció estatal, pel control públic. Demanda que es tradueix en que els governs premiïn la manca de respecte per les regles amb la transferència d’ingents recursos públics per a cobrir les ingents pèrdues de les empreses responsables del desastre. Premi per a l’infractor. Càstig per a qui no transgredeix. Perquè no pot.

Les regles socials i econòmiques són, per dir-ho educadament, flexibles. No resulta per tant incoherent que ho siguin les que s’apliquen en l’esport. I en tots els casos, el resultat és tot menys moralment acceptable. Si ho pensem, la pretensió de lluitar sense regles sembla posseir una certa noblesa. O si més no, ens estalvia la hipocresia dels qui demanen regles per, a continuació, potinejar-les amb un desvergonyiment majúscul.

1. Race et histoire Denöel, Paris, 1952. Hi ha edició en castellà, Raza e historia, Cátedra, Colección Teorema, Madrid, 1993

2. He obviat fins ara la referència a Roma, del tot òbvia (els gladiadors..) intentaré ocupar-me’n més endavant

Elogi de Topuria, 8

 

El docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Joan Nonell em comenta que la meva diguem-ne exposició remet necessàriament al tractament de la violència en l’obra homèrica i per extensió, a la que denomina, amb tot l’encert, veneració per la lluita de la nostra civilització. No només estic d’acord, sinó que no puc afegir res, així que ho reprodueixo com m’ho diu:

Tot el que expliques, en aquesta 6 part de la sèrie em fa pensar en la Ilíada, el poema èpic fundador de la cultura occidental que conté el relat ininterromput d'una orgia de mort entre aqueus i troians. Venerem la lluita perquè la civilització s'ha erigit sempre sobre el triomf i la mort d'uns sobre els altres. Em temo que la moralitat, si és que n'hi ha, només apareix per consolidat aquest triomf.

Em sembla particularment suggeridora l’afirmació segons la qual possiblement la moralitat -o una moralitat?- només es torna possible quan es confirma la victòria d’uns sobre altres, victòria obtinguda gràcies a l’aplicació d’una violència extrema que, en tant que prèvia a la moralitat mateixa no cauria dins de l’àmbit del que està regulat precisament per aquesta moralitat. Violència que no és immoral o amoral, sinó prèvia a la moral? I com a tal, és venerada en qualitat de fonament. No puc -ni sabria com- anar tan lluny en aquestes entrades. Seguiré limitant-me a tractar el problema proposat. La victòria permet un ordre moral del qual es deriva de manera aparentment inevitable un codi que inclou una regulació de l’agressió: la derrota, fins i tot l’aniquilació de l’enemic no acaba amb la violència. Com a molt, la limita i la permet mitjançant algun joc de regles. Cal estipular quan es pot desfermar, qui hi té dret, contra qui es pot dirigir o fins i tot com es canalitza mitjançant el joc. A la Ilíada els guerrers grecs practiquen la guerra amb una ferocitat extrema que no té, des del punt de vista homèric, consideració moral. La descripció extremadament detallada dels efectes del combat, de les ferides infligides, que trobem al poema no està acompanyada de cap reflexió moral, ni tan sols d’una mínima tonalitat ètica. Els guerrers maten amb la màxima eficàcia possible, sense cap limitació. Dels molts ensenyaments que ens deixa E.R.Dodds en el seu clàssic The Greeks And The Irrational¹ convé aquí recordar el caràcter amoral de la religió oficial dels antics grecs, que no derivaven del culte als Déus olímpics cap mena de principi moral. La constant presència dels Déus en l’acció del poema no inclou cap mena de judici moral. De fet, la matança la desferma una decisió de Zeus en resposta a una queixa: no moren prou homes.

Però quan s’atura el combat per retre homenatge funerari un heroi, Patrocle, es celebren uns jocs que inclouen la lluita. Aquest despietats guerrers s’entretenen amb uns jocs que inclouen la lluita. Ja sabem que un dels orígens de l’esport i de la seva evolució menys lloable, la competició, és, precisament, l’ensinistrament militar. Es lluita per un premi superior, les armes de l’heroi caigut. Venç l’avui popular -qui ho havia de dir, cal aplaudir Christopher Nolan...- Odisseu, que empra un truc no massa net. Mentre forceja amb Àjax, seguint, pel que sembla, unes normes de lluita, Odisseu copeja de manera no massa noble el seu oponent -es pot deduir on el copeja per l’efecte descrit al poema-. I no se’ns amaga que Odisseu ha fet un moviment il·legal, no contemplat al reglament. Però en aquest cas com en la resta que es presentin, aquesta acció no mereix retret moral: Odisseu no és un trampós, és astut. Fa el que cal per vèncer, actitud que rep elogi, no censura. Des d’un punt de vista «tècnic», Odisseu fa una maniobra que no pertany al joc, o que pertany a una altra modalitat de lluita. Copeja quan i allà on no es permet copejar. I encara que sigui en un context en el qual aquesta transgressió no es considera res punible, és efectivament una transgressió, una trampa. I ens situa davant del debat sobre el qual he estat reflexionant: si del que es tracta és de provar qui és el millor lluitador, perquè hi ha regles?. En el combat real no n’hi ha. Hi ha una resposta immediata, banal, que estableix la diferència entre la necessitat d’algun mecanisme de control en el joc que no és necessari en la guerra. En l’àmbit de la competició caldria evitar la mort o la lesió greu dels participants. Aquesta limitació sembla acceptable, és a dir, lògicament coherent, si s’aplica a l’entrenament, on seria necessari limitar l’abast de l’agressió. Però no està gens clara la seva pertinença en la confrontació, en el torneig. La manca de respecte de les regles per part d’Odisseu el permet vèncer i, a la vegada, posa al descobert la incoherència que es deriva de la proposta d’una lluita reglada. Els grecs solucionaren el problema establint modalitat de lluita diferenciades en una escala de ferocitat creixent. La lluita és una disciplina més noble, més controlada. El pugilat i el pancraci són més feréstecs, més brutals. Més reals. El debat contemporani sobre la modalitat que permet establir una demostració realista de l’eficàcia en el combat està, com tants altres, mal plantejat, desviat. No és un debat buit, mancat de sentit, però discuteix partint d’una premissa contradictòria: es cerca una manera de demostrar de manera definitiva qui combat millor a la vegada que es nega que el mètode triat pugui fer-ho. Els actuals defensors de les MMA es reivindiquen com a hereus de la tradició clàssica. És una posició defensable: Són modalitats de lluita relativament semblants en la seva brutalitat i també comparteixen una consideració negativa. La moralitat social, difusa, troba execrable el fet que dos persones s’enfrontin amb tanta brutalitat com sigui possible desplegar. Puc entendre l’horror que produeix l’espectacle de dos homes -o dones, hi ha MMA femenines- esbotzant-se mútuament el crani. Però tant en la lluita antiga com en la modalitat actual el que converteix l’espectacle en quelcom de veritat indecent, és allò a què s’associa. Entre els grecs és la religió. Entre nosaltres, el comerç en la seva despietada forma capitalista. Al meu entendre realitats molt més repulsives. En una palestra o en un ring, no hi ha espai per a la hipocresia. Ni per a la mentida.

1. The Greeks And The Irrational, California University Press, Los Angeles, 1951. Hi ha una -excel·lent- edició en español, Los griegos y lo irracional, a càrrec de l’eminent Maria Araujo, disponible a Alianza Universidad.

PISA: quan els avaluadors són tan enzes com els avaluats

 

S’ha sabut avui (Una “incidencia técnica” invalida los resultados de Catalunya en PISA 2025)  que una «errada tècnica» ha provocat que els resultats de les proves PISA efectuades a Catalunya que es faran públics el proper 8 de setembre, tinguin una validesa només «relativa». Abans de seguir i un cop he deixat de riure, caldria recordar als ignorants clamorosos del Departament -i als periodistes que redacten la noticia, tan illetrats normalment com els primers- que els resultats d’una mostra estadística sempre son relatius. L’errada en qüestió consisteix en haver exclòs de la mostra un 23,2% de l’alumnat objecte de la prova enlloc del 5% que recomana l’OCDE. S’havia de passar la prova a 2500 alumnes i se n’exclogueren 591. Si qui llegeix no veu ja la gràcia no cal que segueixi.

La darrera onada PISA va provocar una reacció política i social una mica més notable que en altres ocasions atesa la magnitud del desastre. Però com era d’esperar, un cop superada la novetat -que només ho és per manca de memòria, els resultats de les proves PISA a casa nostra sempre són entre lamentables i catastròfics...- ens van deixar en pau a l’espera de la nova comprovació de que el pla funcionava com estava previst i l’objectiu final de jibarització intel·lectual de la població s’assoliria potser fins i tot abans del previst. De totes les perles que ens van regalar en aquella ocasió, en destaquen dues: la primera, la memorable errada del director general que es queixava del pes de la immigració¹ en els resultats i la immediata desautorització de la consellera. La segona, la decisió de nomenar un grup d’experts aliens al Departament per a proposar mesures. Aliens només en el sentit de que en aquell moment no constaven en la nòmina del Departament, però una gran part d’ells han estat corresponsables de la inacabable col·lecció d’imbecil·litats -com trobo a faltar en català el contundent chorradas, del castellà...- que sota el títol d’Innovació educativa, han constituït el discurs legitimador de la destrucció educativa catalana dels darrers decennis. Però si més no un dels formidables gurus salvadors tenia una part del lòbul frontal activa, avantatge que el permeté pronosticar que els resultats actuals encara serien pitjors perquè no hi hauria hagut temps de posar en marxa -No, no es diu implementar!- les seves sàvies recomanacions. Sospitosament semblants, val a dir, a les mesures ja aplicades abans...és allò tan suat d’apagar el foc amb gasolina.

Jo no sóc tan savi. No sóc un expert. Només faig de professor d’institut. Però ara em podria penjar una medalla, podria fer un jo ja ho havia dit de primera...si no fos perquè no té cap mèrit. No tinc cap capacitat de presciència. Però no em drogo i encara se llegir. Per tant, aviso de que si algú consulta les entrades d’aquest blog de desembre de 2023 amb el títol El misteri de PISA no hi trobarà res sorprenent. Si algú ho vol comprovar ho veurà aquí: El misteri de la debacle de PISA El que s’hi diu es podria dir avui. Han canviat els responsables polítics del negociat. Però seguim igual.

Corol·lari: he dubtat, però ja posats, goso proposar una explicació...ja han passat un munt d’anys des de la promulgació de la LOGSE, inici del desastre. No serà que els autors de l’estudi ja són gent que ha estat formada -so to say- en l’ESO?

1. Curiosament, aquest és el factor eliminat «per error»....

Elogi de Topuria, 7

 

VIII. Antics i moderns

Una fal·làcia notable i comuna consisteix en la desqualificació de les formes actuals de combat extrem basada en la inexacta, incompleta celebració de les formes de lluita «clàssiques». Aquesta comparació ve acompanyada usualment d’una hipòcrita mostra de respecte a les disciplines antigues basat en el seu caràcter religiós. Com ja ha estat dit aquí, aquest caràcter ritual no afegeix cap mèrit moral. Esberlar a garrotades un altre ésser humà és el que és.

En la tradició clàssica trobem la presència de tres modalitats de lluita incloses en els Jocs Olímpics que, cal recordar-ho, eren una commemoració religiosa. Els antics grecs practicaven πάλη¹, la lluita, la πυγμαχία, la boxa, i el πανκράτιον, el pancraci. Sembla que la separació entre modalitats de combat individual segons s’hi incloguin cops o no resultava inevitable ja en els orígens. Pel que sabem, la πάλη (lluita) tenia com a objectiu abatre i sotmetre l’adversari amb un conjunt de tècniques de projecció, submissió i immobilització que suposem similars a les actuals disciplines de lluita lliure, grecoromana i altres per l’estil. La πυγμαχία (boxa) consistia, evidentment, en el combat amb els punys, amb l’objectiu de fer caure l’adversari només amb els cops. Les representacions gràfiques que ens han arribat, per exemple en gerres com la de la fotografia que encapçala l’entrada, confirmen l’ús d’embenatges i alguna mena de guants. L’arqueologia afegeix algunes dades veritablement esfereïdores: els embenatges incorporaven peces de fusta i, en les darreries de l’era clàssica, fins i tot làmines de metall....L’efecte dels cops llençats pels pugilistes clàssics devia ser devastador. La tercera forma de lluita present en les celebracions gregues era el πανκράτιον, el pancraci. Les diverses fonts escrites i gràfiques que ens han arribat deixen poc marge a l’error. El nom no enganyava ningú. Pan -tot, tota-, cration, de cratía -força-....Vale tudo? Les regles de la modalitat eren més aviat escasses. Es podria dir que no en tenia. Només estava prohibit mossegar o ficar els dits als ulls o la boca de l’adversari. Els lluitadors podien emprar tota mena de recursos, des de cops sense cap mena de control a pràcticament totes les àrees del cos, a luxacions, projeccions, estrangulacions, una forma de combat total. La combinació del que se sol denominar arts «toves» i cops exigia que no es duguessin les mans embenades com a la boxa, sinó que els contendents tenien els dits lliures, fora de l’embenatge, per tal de poder agafar l’adversari. S’ha dit que la modalitat més brutal de la lluita a Grècia era el πανκράτιον, la boxa no ho era menys. La necessitat de protegir els punys per a emprar-los en combat és una circumstància que com hem vist i confirmarem una mica més endavant, era aprofitada pels púgils per a afegir a la protecció de les mans elements que augmentaven l’efecte dels cops. Remeto a entrades anteriors sobre l’eficàcia de la mà oberta. La diferència no és el grau de brutalitat, sinó el fet que deixar la mà «lliure» augmenta l’eficàcia perquè permet usar-la de manera més versàtil. De la lectura de les fonts es desprèn una distinció més estètica que moral a favor de la lluita, com a modalitat més elegant, menys sangonosa. Curiosament, aquesta pretensió s’ha mantingut. He sentit com es desqualificava un art de percussió com el 空手 (Karate) afirmant que era una pràctica de brètols, de matons, mentre que s’enaltien arts com el 柔道 (Judo) o l’合気道 (Aikido) com exemples d’arts més gentils, que feien possible defensar-se sense la bestialitat de les tècniques del Karate. Per aclarir la qüestió als llecs en la matèria: primer, el Karate no empra només tècniques de cop i el Judo i Aikido les inclouen. Segon: només qui n’ignori els orígens pot afirmar que aquestes arts, el Judo i l’Aikido -i el seu precedent comú, el柔術(Jyu jitsu)- són menys brutals que el Karate. Altrament dit, un lluitador olímpic devia ser un bèstia, si es vol dir així, d’un nivell semblant a un púgil o un practicant de pancraci. I el mateix es pot dir de les arts marcials posteriors. En el Judo i el Aikido originaris les pràctiques d’entrenament i la perillositat de les tècniques estudiades no era menor que en les arts més basades en els cops. El conjunt d’aquests disciplines és, en totes les èpoques en les quals les estudiem, d’una similar brutalitat. Hom pot acceptar i fins i tot celebrar que moltes d’elles hagin esdevingut sistemes amb una intenció educativa i així, amb una més elevada qualificació ètica. Però això no permet oblidar què s’estudia quan es practica una d’aquestes disciplines: defensar-se d’una agressió infligint una dosi suficient de dolor, d’incapacitació a l’agressor. I aquesta finalitat inclou, si escau, la seva mort. El que hauria de causar incomoditat és que unes habilitats que tenen aquest innegable objectiu -lesionar, ferir, matar- hagin estat convertides en espectacle, sigui sota la protecció del ritual religiós, sigui com a mercaderia en un sistema mercantil on tot està en venda. Potser podem copsar la causa. Com ens té ensenyat René Girard³ una celebració pública on s’exerceix una gran violència és part del mecanisme amb el qual les societats n’expulsen l’excés i té una importància tan gran i universal com el mecanisme de l’anyell de sacrifici en el manteniment de l’ordre social. Però com ens expliquem que el mecanisme segueixi essent efectiu -i, segurament necessari, em temo-, en societats secularitzades on regeix, se suposa, la prohibició no només legal sinó pretesament moral de l’ús de la violència?

IX. Els grecs, no tan divins

La primera notícia que vaig tenir sobre aquest món la dec a la divertidíssima lectura de la Historia de los griegos, d’Indro Montanelli. Era un llibre de divulgació, un llibre que no es pot incloure com a bibliografia secundària, però no dec ser l’únic a qui va orientar, quan el vaig llegir de petit, cap al gust per la cultura clàssica. I afegeixo que un cop en contacte amb les fonts i amb els estudis acadèmics, es constata que Montanelli havia llegit i molt. Una de tantes parts divertides del llibre és la dedicada als Jocs Olímpics. Així, diu Montanelli, en parlar dels esports de lluita:

“Seguía el pugilato, que no debía resolverse con caricias. Un anónimo epigramista apostrofó así a Estratofón, superviviente de un encuentro:

«Oh, Estratofón, después de veinte años de ausencia de su casa, Ulises fue reconocido por su perro Argos. Pero tú, después de cuatro horas de sopapos, intenta volver a tu casa y verás qué acogida te hace el perro. Ni siquiera él te reconocerá.»

Homero habla claramente de «huesos triturados», y tal vez en sus salvajes tiempos era verdad. Pero también el Luchador de Dresde, que es del siglo V, muestra una clase de «vendaje» como para darle miedo a Joe Louis: cuero reforzado con clavos y láminas de plomo.”

L’epigramista en qüestió era el romà Lucili, introductor del gènere epigramàtic satíric a Roma, predecessor del mestre del gènere, Marcial. I l’epigrama és aquest:

εἰκοσέτους σωθέντος Ὀδυσσέος εἰς τὰ πατρῷα

ἔγνω τὴν μορφὴν Ἄργος ἰδὼν ὁ κύων:

ἀλλὰ σὺ πυκτεύσας, Στρατοφῶν, ἐπὶ τέσσαρας ὥρας,

οὐ κυσὶν ἄγνωστος, τῇ δὲ πόλει γέγονας.

ἢν ἐθέλῃς τὸ πρόσωπον ἰδεῖν ἐς ἔσοπτρον ἑαυτοῦ,

‘οὐκ εἰμὶ Στρατοφῶν’, αὐτὸς ἐρεῖς ὀμόσας.

 

Una traducció menys lliure del text diria:

 "Quan Odisseu tornà estalvi a la seva pàtria

després de vint anys, el seu gos, Argos,

el reconegué en veure el seu aspecte.

Però tu, Estratofont, després de lluitar a cops de puny

quatre hores, no et vas tornar irrecognoscible

per als gossos, però sí per a la ciutat.

Si volguessis mirar el teu rostre en el mirall,

tu mateix diries: «Juro que no soc Estratofont».

Montanelli cita de memòria. I li queda una versió que no és del tot fidel, però no es negarà que encara més còmica que l’original que ja ho és bastant. I en tots dos casos, resulta del tot clar que la boxa en la Grècia clàssica era una pràctica d’una brutalitat extrema: cops sense control amb embenatges reforçats i sense límits temporals ni de cap altra mena. Dit això, ens podem afigurar com seria el pancraci....de fet, no cal. Sabem que en ocasions moria algun contendent. Cal recordar que la victòria s’obtenia, en les dues disciplines, per incapacitació de l’adversari o, si aquest no era prou dur -o prou imbècil, segons es miri- per rendició. Convé, als efectes de la comprensió del que es dirà més endavant, retenir la noció de la rendició.

El fet és que en l’enaltida Grècia clàssica es practicaven uns esports de lluita que es podrien qualificar d’extrems. La fascinació que ens produeix l’antiguitat clàssica, de la qual he participat, no ho puc negar², ens impedeix sovint copsar els aspectes que en cert sentit ens l’apropen. Els antics grecs eren homes, no Divinitats. I mostraven aspectes si més no discutibles. Gaudien amb espectacles d’una brutalitat extrema. També hi ha, com ens mostra el poema de Lucili, aspectes que ens els fan propers en un sentit molt més agradable. Tenien sentit de l’humor i el podien mostrar fins i tot en parlar d’una activitat que tenia una evident connotació religiosa. Aplicació pràctica del principi: quan comença un curs d’Història de la Filosofia a segon de batxillerat se sol prendre impuls sobre el filosofema del pas del Mite al Logos. I per tal de no caure en un altre tòpic per explicar el primer es pot començar per rebatre la clàssica tesi de John Burnet, el «miracle grec» i, adoptant un convenient posat de relativista cultural explicar que els grecs no eren un poble superior, perquè això no existeix, sinó que es donaren una sèrie de circumstàncies culturals, socials, polítiques, econòmiques -aquí cadascú tira de l’isme que més li plau- que expliquen l’aparició de la cultura clàssica.

És a dir: homes. Homes com nosaltres, o sigui éssers que han de procurar que allò que ens empeny a la lluita estigui tan controlat com sigui possible. Perquè no només ens hi empeny, sinó que potser ens agrada.

1. Terme del qual deriva el nom del lloc on es practica la lluita, en totes les seves modalitats, la παλαίστρα, la palestra, que tot i haver adquirit, metonímicament, el significat més ample de gimnàs no és, en origen, el lloc on hom s’entrena, sinó el lloc on hom lluita o entrena per a la lluita.

2. Uns alumnes de segon de batxillerat es quedaren prou sorpresos quan els vaig mostrar part del botí que vaig arreplegar a l’Areòpag...el meu primer viatge de primera, és a dir, en avió, amb un hotel decent reservat i diners per a menjar tots els dies, me’l vaig pagar amb el sou del primer any de professor...i va ser, naturalment, a Grècia. El botí era un grapat de trossets de marbre...robatori menor que confesso ara que està prescrit i que era la meva prova d’adhesió a la confraria de la nostàlgia de Grècia de la qual, en un moment o altre, tot estudiant de Filosofia forma part.

3. Girard, R.: La Violence et le sacré, Grasset, Paris 1972 (Hi ha traducció en castellà, La violencia y lo sagrado, Anagrama, Barcelona, 2006)