Elogi de Topuria, 7

 

VIII. Antics i moderns

Una fal·làcia notable i comuna consisteix en la desqualificació de les formes actuals de combat extrem basada en la inexacta, incompleta celebració de les formes de lluita «clàssiques». Aquesta comparació ve acompanyada usualment d’una hipòcrita mostra de respecte a les disciplines antigues basat en el seu caràcter religiós. Com ja ha estat dit aquí, aquest caràcter ritual no afegeix cap mèrit moral. Esberlar a garrotades un altre ésser humà és el que és.

En la tradició clàssica trobem la presència de tres modalitats de lluita incloses en els Jocs Olímpics que, cal recordar-ho, eren una commemoració religiosa. Els antics grecs practicaven πάλη¹, la lluita, la πυγμαχία, la boxa, i el πανκράτιον, el pancraci. Sembla que la separació entre modalitats de combat individual segons s’hi incloguin cops o no resultava inevitable ja en els orígens. Pel que sabem, la πάλη (lluita) tenia com a objectiu abatre i sotmetre l’adversari amb un conjunt de tècniques de projecció, submissió i immobilització que suposem similars a les actuals disciplines de lluita lliure, grecoromana i altres per l’estil. La πυγμαχία (boxa) consistia, evidentment, en el combat amb els punys, amb l’objectiu de fer caure l’adversari només amb els cops. Les representacions gràfiques que ens han arribat, per exemple en gerres com la de la fotografia que encapçala l’entrada, confirmen l’ús d’embenatges i alguna mena de guants. L’arqueologia afegeix algunes dades veritablement esfereïdores: els embenatges incorporaven peces de fusta i, en les darreries de l’era clàssica, fins i tot làmines de metall....L’efecte dels cops llençats pels pugilistes clàssics devia ser devastador. La tercera forma de lluita present en les celebracions gregues era el πανκράτιον, el pancraci. Les diverses fonts escrites i gràfiques que ens han arribat deixen poc marge a l’error. El nom no enganyava ningú. Pan -tot, tota-, cration, de cratía -força-....Vale tudo? Les regles de la modalitat eren més aviat escasses. Es podria dir que no en tenia. Només estava prohibit mossegar o ficar els dits als ulls o la boca de l’adversari. Els lluitadors podien emprar tota mena de recursos, des de cops sense cap mena de control a pràcticament totes les àrees del cos, a luxacions, projeccions, estrangulacions, una forma de combat total. La combinació del que se sol denominar arts «toves» i cops exigia que no es duguessin les mans embenades com a la boxa, sinó que els contendents tenien els dits lliures, fora de l’embenatge, per tal de poder agafar l’adversari. S’ha dit que la modalitat més brutal de la lluita a Grècia era el πανκράτιον, la boxa no ho era menys. La necessitat de protegir els punys per a emprar-los en combat és una circumstància que com hem vist i confirmarem una mica més endavant, era aprofitada pels púgils per a afegir a la protecció de les mans elements que augmentaven l’efecte dels cops. Remeto a entrades anteriors sobre l’eficàcia de la mà oberta. La diferència no és el grau de brutalitat, sinó el fet que deixar la mà «lliure» augmenta l’eficàcia perquè permet usar-la de manera més versàtil. De la lectura de les fonts es desprèn una distinció més estètica que moral a favor de la lluita, com a modalitat més elegant, menys sangonosa. Curiosament, aquesta pretensió s’ha mantingut. He sentit com es desqualificava un art de percussió com el 空手 (Karate) afirmant que era una pràctica de brètols, de matons, mentre que s’enaltien arts com el 柔道 (Judo) o l’合気道 (Aikido) com exemples d’arts més gentils, que feien possible defensar-se sense la bestialitat de les tècniques del Karate. Per aclarir la qüestió als llecs en la matèria: primer, el Karate no empra només tècniques de cop i el Judo i Aikido les inclouen. Segon: només qui n’ignori els orígens pot afirmar que aquestes arts, el Judo i l’Aikido -i el seu precedent comú, el柔術(Jyu jitsu)- són menys brutals que el Karate. Altrament dit, un lluitador olímpic devia ser un bèstia, si es vol dir així, d’un nivell semblant a un púgil o un practicant de pancraci. I el mateix es pot dir de les arts marcials posteriors. En el Judo i el Aikido originaris les pràctiques d’entrenament i la perillositat de les tècniques estudiades no era menor que en les arts més basades en els cops. El conjunt d’aquests disciplines és, en totes les èpoques en les quals les estudiem, d’una similar brutalitat. Hom pot acceptar i fins i tot celebrar que moltes d’elles hagin esdevingut sistemes amb una intenció educativa i així, amb una més elevada qualificació ètica. Però això no permet oblidar què s’estudia quan es practica una d’aquestes disciplines: defensar-se d’una agressió infligint una dosi suficient de dolor, d’incapacitació a l’agressor. I aquesta finalitat inclou, si escau, la seva mort. El que hauria de causar incomoditat és que unes habilitats que tenen aquest innegable objectiu -lesionar, ferir, matar- hagin estat convertides en espectacle, sigui sota la protecció del ritual religiós, sigui com a mercaderia en un sistema mercantil on tot està en venda. Potser podem copsar la causa. Com ens té ensenyat René Girard³ una celebració pública on s’exerceix una gran violència és part del mecanisme amb el qual les societats n’expulsen l’excés i té una importància tan gran i universal com el mecanisme de l’anyell de sacrifici en el manteniment de l’ordre social. Però com ens expliquem que el mecanisme segueixi essent efectiu -i, segurament necessari, em temo-, en societats secularitzades on regeix, se suposa, la prohibició no només legal sinó pretesament moral de l’ús de la violència?

IX. Els grecs, no tan divins

La primera notícia que vaig tenir sobre aquest món la dec a la divertidíssima lectura de la Historia de los griegos, d’Indro Montanelli. Era un llibre de divulgació, un llibre que no es pot incloure com a bibliografia secundària, però no dec ser l’únic a qui va orientar, quan el vaig llegir de petit, cap al gust per la cultura clàssica. I afegeixo que un cop en contacte amb les fonts i amb els estudis acadèmics, es constata que Montanelli havia llegit i molt. Una de tantes parts divertides del llibre és la dedicada als Jocs Olímpics. Així, diu Montanelli, en parlar dels esports de lluita:

“Seguía el pugilato, que no debía resolverse con caricias. Un anónimo epigramista apostrofó así a Estratofón, superviviente de un encuentro:

«Oh, Estratofón, después de veinte años de ausencia de su casa, Ulises fue reconocido por su perro Argos. Pero tú, después de cuatro horas de sopapos, intenta volver a tu casa y verás qué acogida te hace el perro. Ni siquiera él te reconocerá.»

Homero habla claramente de «huesos triturados», y tal vez en sus salvajes tiempos era verdad. Pero también el Luchador de Dresde, que es del siglo V, muestra una clase de «vendaje» como para darle miedo a Joe Louis: cuero reforzado con clavos y láminas de plomo.”

L’epigramista en qüestió era el romà Lucili, introductor del gènere epigramàtic satíric a Roma, predecessor del mestre del gènere, Marcial. I l’epigrama és aquest:

εἰκοσέτους σωθέντος Ὀδυσσέος εἰς τὰ πατρῷα

ἔγνω τὴν μορφὴν Ἄργος ἰδὼν ὁ κύων:

ἀλλὰ σὺ πυκτεύσας, Στρατοφῶν, ἐπὶ τέσσαρας ὥρας,

οὐ κυσὶν ἄγνωστος, τῇ δὲ πόλει γέγονας.

ἢν ἐθέλῃς τὸ πρόσωπον ἰδεῖν ἐς ἔσοπτρον ἑαυτοῦ,

‘οὐκ εἰμὶ Στρατοφῶν’, αὐτὸς ἐρεῖς ὀμόσας.

 

Una traducció menys lliure del text diria:

 

"Quan Odisseu tornà estalvi a la seva pàtria

després de vint anys, el seu gos, Argos,

el reconegué en veure el seu aspecte.

Però tu, Estratofont, després de lluitar a cops de puny

quatre hores, no et vas tornar irrecognoscible

per als gossos, però sí per a la ciutat.

Si volguessis mirar el teu rostre en el mirall,

tu mateix diries: «Juro que no soc Estratofont».

Montanelli cita de memòria. I li queda una versió que no és del tot fidel, però no es negarà que encara més còmica que l’original que ja ho és bastant. I en tots dos casos, resulta del tot clar que la boxa en la Grècia clàssica era una pràctica d’una brutalitat extrema: cops sense control amb embenatges reforçats i sense límits temporals ni de cap altra mena. Dit això, ens podem afigurar com seria el pancraci....de fet, no cal. Sabem que en ocasions moria algun contendent. Cal recordar que la victòria s’obtenia, en les dues disciplines, per incapacitació de l’adversari o, si aquest no era prou dur -o prou imbècil, segons es miri- per rendició. Convé, als efectes de la comprensió del que es dirà més endavant, retenir la noció de la rendició.

El fet és que en l’enaltida Grècia clàssica es practicaven uns esports de lluita que es podrien qualificar d’extrems. La fascinació que ens produeix l’antiguitat clàssica, de la qual he participat, no ho puc negar², ens impedeix sovint copsar els aspectes que en cert sentit ens l’apropen. Els antics grecs eren homes, no Divinitats. I mostraven aspectes si més no discutibles. Gaudien amb espectacles d’una brutalitat extrema. També hi ha, com ens mostra el poema de Lucili, aspectes que ens els fan propers en un sentit molt més agradable. Tenien sentit de l’humor i el podien mostrar fins i tot en parlar d’una activitat que tenia una evident connotació religiosa. Aplicació pràctica del principi: quan comença un curs d’Història de la Filosofia a segon de batxillerat se sol prendre impuls sobre el filosofema del pas del Mite al Logos. I per tal de no caure en un altre tòpic per explicar el primer es pot començar per rebatre la clàssica tesi de John Burnet, el «miracle grec» i, adoptant un convenient posat de relativista cultural explicar que els grecs no eren un poble superior, perquè això no existeix, sinó que es donaren una sèrie de circumstàncies culturals, socials, polítiques, econòmiques -aquí cadascú tira de l’isme que més li plau- que expliquen l’aparició de la cultura clàssica.

És a dir: homes. Homes com nosaltres, o sigui éssers que han de procurar que allò que ens empeny a la lluita estigui tan controlat com sigui possible. Perquè no només ens hi empeny, sinó que potser ens agrada.

1. Terme del qual deriva el nom del lloc on es practica la lluita, en totes les seves modalitats, la παλαίστρα, la palestra, que tot i haver adquirit, metonímicament, el significat més ample de gimnàs no és, en origen, el lloc on hom s’entrena, sinó el lloc on hom lluita o entrena per a la lluita.

2. Uns alumnes de segon de batxillerat es quedaren prou sorpresos quan els vaig mostrar part del botí que vaig arreplegar a l’Areòpag...el meu primer viatge de primera, és a dir, en avió, amb un hotel decent reservat i diners per a menjar tots els dies, me’l vaig pagar amb el sou del primer any de professor...i va ser, naturalment, a Grècia. El botí era un grapat de trossets de marbre...robatori menor que confesso ara que està prescrit i que era la meva prova d’adhesió a la confraria de la nostàlgia de Grècia de la qual, en un moment o altre, tot estudiant de Filosofia forma part.

3. Girard, R.: La Violence et le sacré, Grasset, Paris 1972 (Hi ha traducció en castellà, La violencia y lo sagrado, Anagrama, Barcelona, 2006)

Elogi de Topuria, 6

 

VII: Lluita i religió

Hi ha esports de lluita des que hi ha societat. La seva legitimat, mitjançant la seva inclusió en els rituals religiosos, voldria oblidar la seva relació amb alguna fosca pulsió assassina que se’ns podria atribuir. O, si més no, la seva sublimació. Ens plau matar-nos, i encara i pitjor ens plau més veure com es maten els altres, però hi ha, se’ns diu, en la lluita despietada dels atletes antics, com, en altres models de violència pública, com l’execució d’heretges, un moment d'elevació espiritual. Hauríem superat aquest plantejament. Però la secularització d’aquestes pràctiques, la conversió de la violència pública en espectacle recreatiu, no les ha dotat d’una més clara dignitat moral.

Lluita. Joc, religió, esport, espectacle, negoci. En la constel·lació d’aquests conceptes trobarem la base per a un judici ajustat, tan com sigui possible, a la veritat. La lluita més o menys codificada té el seu origen en una necessitat tan pràctica com religiosa. Si més no en les cultures on la guerra constitueix l’eix o un dels eixos de l’auto-afirmació social, apareix alguna mena de pràctica física basada en i encaminada a l’ensinistrament bèl·lic. Córrer, saltar, llençar objectes, donar cops i aturar-los sigui amb les mans o amb estris, muntar a cavall...totes aquestes activitats físiques són entrenades originàriament per assolir eficiència en la caça i la guerra. I s’integren, a més, en el complex dels rituals d’adoració de la divinitat. Recordo la relació entre esport i religió perquè és rellevant, mostra amb claredat que el Joc no és un joc, no és res banal, no és una pràctica innòcua amb l’exclusiva pretensió de servir per a passar el temps. Però el fet que el joc, l’esport, tingui arrels religioses no és un tret que, al meu entendre, el dignifiqui. De la més que possible necessitat de la religió no es deriva que l’associació d’una activitat humana amb el fet religiós l’elevi per sobre d’altres activitats que no hi estan relacionades. Puc entendre i fins a cert punt respectar que algú necessiti la religió -del llatí religare, relligar- per a mantenir una mínima auto-composició. Però si fem el compte, la religió, les religions, ens han fet molt més mal que bé. Altrament dit, la dimensió originàriament religiosa de la pràctica esportiva no implica que aquesta sigui més digna de consideració quan n’està separada. Però tampoc al contrari.

Fins i tot quan el joc ha deixat de ser un fenomen relacionat amb la religió, els homes juguen, competeixen, amb una actitud que potser ja no té ni la seriositat vital del joc infantil, ni l’aspecte sacral, la seva gravetat religiosa, però a canvi presenta uns trets molt preocupants, gairebé patològics. Només és un joc, ens diuen, abans de morir o matar practicant-lo o, pitjor encara, observant-lo com a espectador. És en aquest aspecte on em sembla que es pot parlar de patologia psíquica. En l’espectacle esfereïdor de la turba esportiva apareix aquell aspecte repulsiu de la natura humana que rau en la transformació que es produeix en nosaltres quan estem en grup. I també la possibilitat de que la pulsió tribal que desperta l’espectacle esportiu sigui fins a cert punt el resultat de la substitució de l’aspecte religiós per una altra cosa igualment terrible. Aquests darrers temps en els quals he tornat a impartir classes he confirmat que era necessari explicar als alumnes que quan adopten una postura burleta -no arriba, en la major part dels casos, a irònica- en sentir que fa no massa a Europa es matava gent per discutir idees que els resulten del tot alienes com la Trinitat o la transsubstanciació, no entenen que la única diferència objectiva entre els homes del XVII i nosaltres és, molt sovint, el motiu pel qual s’inaugura la massacre. Avui potser no matem per un dogma religiós. O no tant. Però si ho fem amb convenciment per un concepte polític. O perquè aquell a qui matem és seguidor d’un equip de futbol que no és el nostre. Com els dic sovint, no veig el progrés enlloc.

En aquest context és potser aplicable allò que digué G.K.Chesterton sobre la pèrdua de la fe religiosa: quan un home deixa de creure en Déu, comença a creure en qualsevol cosa. La frase es cita així però el que deixà dit Chesterton és que la pèrdua de la fe comportava la pèrdua del sentit comú. Val, més o menys. Hi ha un aspecte en el qual no es pot refutar el gran escriptor: quan ens hem deslliurat -suposadament- de la tirania del dogma religiós no hem estat capaços d’assolir alguna mena de religiositat civil a l’estil del deisme o teisme il·lustrats, sinó que assistim amb un considerable estupor -i més que això, malestar, indignació- a la proliferació de creences religioses encara més imbècils que els dogmes abandonats de, per exemple, el cristianisme. L’era postmoderna està amarada de superstició, creences idiotes, fanatisme. Irracionalitat. En aquest ambient cultural no resulta estranya la proliferació d’espectacles basats en l’exhibició de la major brutalitat possible. Però en la meva opinió no podem decidir què és millor. Em resulta del tot repugnant que una competició esportiva inclogui l’agressió tan si es tracta d’una manifestació religiosa com d’una activitat orientada al lucre. Hi hauria la temptació de dignificar un sacrifici ritual per comparació amb la putrefacta explotació mercantilista del mateix assassinat. No hi sé veure cap noblesa, ni en l’irracionalisme religiós que justifica l’agressió en nom d’una transcendència promesa ni en la justificació econòmica basada en la satisfacció de la demanda del mercat. El que hi ha són éssers humans negant-se uns els altres la condició mateixa d’homes per la via més directa en la qual això es pot fer, a cops. La paradoxa està en el fet que la única figura que conserva algun vestigi de dignitat és el brètol que s’embarca en una baralla brutal amb un altre desgraciat, ho faci mogut pel fervor religiós, l’afany de glòria, la cobdícia o, directament, la pulsió violenta que el domina. En l’acte mateix de l’agressió mútua hi ha alguna qualitat moral, mínima, si es vol. Però en tot el que l’envolta, motivacions, finalitats...només hi ha baixesa, estupidesa i maldat.

Confonc esport i lluita? En absolut, em remeto al seu origen comú.

Elogi de Topuria, 5

 

VI: L’origen proper: Colorado 1993

La forma actual de les Mixed Martial Arts és el resultat de la connexió de dos fenòmens. D’una banda la creació ja comentada d’estils de combat nous i definitius que consisteixen en síntesis més o menys encertades de formes preexistents que són normalment reconegudes com a tals. En la meva opinió molts són d’una ximpleria notable, sobre tot quan es presenten com a producte d’un geni creador que s’ha limitat, en el millor dels casos, a copiar amb més o menys fortuna. Hi ha un altre sector del negoci que és encara menys seriós, el que consisteix en descobrir ancestrals tècniques ocultes, secretes i letals. Així hem vist presentar com a arts marcials serioses algunes pallassades antològiques com el suposat art dels ninja, el Ninjutsu...o descobrir altres arts encara més exòtiques. Em va costar una mirada de reprovació infinita haver preguntat si un art marcial hawaià es practicava en camisa de flors...., m’hauria semblat d’allò més coherent. Tot aquest moviment, ja ho hem vist, resulta de la falta de fe en els sistemes previs, ja sigui perquè de fet són autèntiques idioteses, o perquè qui els consideren inútils són ells mateixos uns babaus. Tanmateix, en aquesta selva de propostes hi ha gent seriosa, la qual cosa significa gent que ensenya mètodes de combat de provada eficàcia que l’obtenen precisament de l’enfocament eclèctic, no dogmàtic, amb el qual incorporen allò que funciona amb independència de qui ho proposi. Un exemple notable per la seva honradesa intel·lectual: l’actual instructor de l’Associació Japonesa de Karate, més coneguda per les sigles en anglès, JKA, El mestre 中達也 Naka Tatsuya, no ha tingut cap problema en visitar mestres d’altres estils de Karate o d’altres modalitats de combat per a ésser instruït per ells i intercanviar coneixements i fer-ho, a més, en públic. El que trobo rellevant és que des del moment en el qual un expert accepta l’ensenyament d’un expert en una disciplina alternativa a la seva, està, dialècticament, negant alguna de les seves propostes. I aquesta actitud no és la general: tot i que alguna tècnica s’hagi mostrat completament inoperant, el Gran Mestre de torn no ho reconeix. Minaria les bases del negoci, suposo.

El segon fenomen és la creació de competicions que es presenten com a la prova definitiva de la superioritat d’un o altre mètode, o d’un o altre lluitador, en la línia del ja esmentat Vale Tudo brasiler, o en formats similars al Japó i altres llocs. La formulació actual neix als Estats Units, en 1993, quan uns promotors espavilats aprofiten un buit legal en la normativa esportiva de l’estat de Colorado i organitzen el ara cèlebre Ultimate Fight Championship, que és el que signifiquen les sigles UFC. Els combats tenen lloc en una gàbia octogonal -l’aspecte simbòlic de la gàbia no és menyspreable- amb més aviat poques regles -de fet només estava prohibit atacar els ulls i mossegar, l’atac als genitals es podia admetre com a inevitable en l’intercanvi ferotge de trompades- sense categories de pes ni arbitratge. El combat només acabava per KO o rendició. Tot plegat, prou sanguinari. La cosa es retransmet per canals amb subscripció o es veu en cintes VHS que es podien comprar per correu (VHS, sense Internet...el paleolític..) i té prou èxit com perquè s’estengui ràpidament pels Estats Units i sigui prohibida en la majoria d’aquests. Jo ho vaig veure en vídeo, a casa d’un amic que s’havia convertit a la fe del Gracie Jujitsu -els seus adeptes dominaven a l’UFC- després d’apostatar del Karate Tradicional, perquè no era «realista»...em pregunto si el fet que en un examen de quart Dan de Karate un altre aspirant el corregués a puntades per tota la sala tindria alguna relació amb la seva sobtada conversió....i sí, era jo...i estic emprant vocabulari religiós amb tota la consciència del que dic. Tornant a l’UFC, cal reconèixer que el resultat era molt real, brutal, sangonós. Però molt aviat va passar el de sempre: si es volia estendre i fer-ne negoci, calia rebaixar el producte. I ja som allà on érem: normes, àrbitres, proteccions -mans, dents, genitals- categories de pes...ara que arribàvem a la prova definitiva, l’aigualim. I aquí hi podem detectar dues causes. Una, més disculpable, és l’afany de glòria. Enlloc de quedar en un soterrani o un descampat i matar-se a hòsties sense públic ni intermediaris¹, els brutals competidors tenen el seu costat pueril i els agraden els trofeus, la fama...l’altra és el lucre. Aquesta modalitat de lluita podia esdevenir i, ho ha fet, un molt bon negoci. No cal que insisteixi massa en el que ja he dit: a molta gent li agrada veure com dues persones es rebenten a cops i li agrada prou com per a pagar entrada o la quota de televisió per cable per poder veure-ho. El resultat ja el coneixem: una modalitat de lluita esportiva UFC/MMA que competeix amb altres espectacles violents i ja té un altar amb les corresponents figures, que gaudeixen de fama i fortuna. I encara que s’hagi suavitzat, és una pràctica brutal que ha acabat copiant tots els tics de la boxa: declaracions altisonants, exhibició de guanys, companyia femenina vistosa -tot i que l’UFC també inclou combats entre dones- i tota la resta del circ. I també ha acabat mimetitzant-se amb les característiques de les arts marcials pretesament superades. En concret, en aquest món es reprodueix aquella tendència centrífuga típics dels sistemes tradicionals. En aquests es dona sempre un fenomen que consisteix en la dispersió, gairebé la desbandada, dels deixebles d’un expert quan aquest mor. De vegades fins i tot abans. Els alumnes de tal o tal mestre es separen moguts per dues pulsions aparentment antagòniques: hi ha els qui s’autodenominen veritables hereus de la tradició, únics intèrprets vàlids de la mateixa enfront del que es proclamen superadors de la mateixa tradició. Encara que hagi insistit en la notable presència d’idiotes en aquests ambients, caldria però recordar que és un fet més general no atribuïble estrictament a la pobresa intel·lectual dels qui es dediquen a aquests afers. Potser és una mostra d’allò que digué Fichte en interpretar -i modificar- el que sostenia el que ell considerava el seu mestre; que ell entenia Kant millor que Kant s’entenia a si mateix. Hi ha en la transmissió del coneixement un moment d’interpretació que implica una inevitable transformació?

Així, ara tenim UFC, K1, PFL, modalitats incomptables de Kick Boxing, Muai, Full Contact i, cal retenir el nom, Pancrase. I desenes de campions. Però es pot aventurar que seguiran apareixent noves modalitats de combat extrem perquè les dues causes que han provocat aquesta proliferació no han perdut impuls. Seguirà havent qui pretengui resoldre la qüestió de l’eficàcia suprema precisament perquè és irresoluble. I la raó és que estava resolta abans de començar. I d’altra banda seguirà operant la inesgotable passió humana pels diners. I aquest és un punt central. Puc entendre que des d’una consciència moral comuna es trobi repulsiu el fet mateix de la lluita sense control entre persones que, com a mitjà necessari de la seva finalitat demostrativa -Sóc el millor lluitador o la meva és la disciplina superior- malden per destrossar-se mútuament. Però si pensem amb una mica més de profunditat, podem descobrir algun plec. Podem veure que el judici moral sobre aquest afer presenta alguna complexitat: hi ha actes més indecents que altres que també ho son. I en aquest sentit, entre el que fan dues persones en lluitar entre elles i el que fan tots aquells que ni tan sols s’esquitxen de la sang amb què es fan rics hi ha un abisme ètic. Admeto que es condemni l’actitud de qui agredeix un altre ésser humà encara que ho faci d’acord amb l’agredit, quan que aquest, recíprocament, l’agredeix en virtut d’un pacte. Però on està la veritable baixesa moral, l’acte vomitiu, és en l’explotació comercial del fet. Semblarà pueril, però el fet de jugar-se la integritat, la salut, fins i tot la vida, en un combat potser no redimeix de la violència exercida, però atorga una mínima dignitat. I justificaria el lucre, si més no amb més dret que els qui es forren des de les localitats VIP.

1. Arribats a aquest punt, sembla inevitable referir-se a la novel·la Fight club, de Chuck Palahniuk W.W.Norton, New York, 1996. Hi edició espanyola: El club de la lucha, El Aleph editores, Barcelona, 1999 i catalana, Club de lluita, Empúries, Grup 62, Barcelona, 2005). Si es cerca a Internet apareix primer la referència a la pel·lícula de David Fincher de 1999 i a un munt de clubs esportius que duen aquest nom. Com és sabut, l’argument del llibre s’organitza al voltant de la fundació d’un club clandestí on els membres es reuneixen per a barallar-se sense control amb dues úniques regles: el primer dia s’ha de lluitar i l’existència del club ha de ser mantinguda en secret. La pregunta que algú es podria fer: però això és real? la contesta Palahniuk en alguna edició posterior del llibre: no existeix el club, se’l va inventar i no pot adreçar a cap dels nombrosos lectors que li ho demanen a cap club on anar a donar i rebre hòsties a dojo. És a dir, hi hauria interessats. Interessats en anar un cop per setmana a un magatzem, un camp... i esbatussar-se amb sanya amb altres individus en privat, en secret, sense cap mena de reconeixement, de fama. Pel gust de fer-ho. Nihilisme o, potser, resistència al nihilisme.

Elogi de Topuria, 4

 

IV. Una mica més d’història

Des de la seva aparició fins als nostres dies les disciplines de «contacte ple» han patit diverses transformacions. Començant pel nom, avui es prefereix la denominació Kickboxing, és a dir, més o menys, «boxa amb puntades de peu». Aquest canvi pot tenir diversos motius: d’una banda faria referència a la normativa que es va crear per a convertir l’originari Full Contact en una mena d’esport. Poc temps després de la seva popularització, es va introduir una norma que estipulava que calia llençar un mínim de puntades de peu en cada assalt. La raó era clara: se’ls estava omplint el pati de boxejadors que no tenien massa futur en la boxa professional però que, en canvi, podien excel·lir en el Full Contact amb la seva provada capacitat per al mastegot enguantat. I així, la nova disciplina s’estava convertint en un cementiri d’elefants per a boxejadors que no eren prou bons per a la boxa però sí prou eficaços per partir la cara als esforçats practicants de Full Contact provinents de les Arts Marcials. Fet en si mateix prou revelador: potser sí era cert que aquestes disciplines no serveixen per a derrotar un boxejador una mica competent, raó per la qual hom podria pensar que en realitat amb la boxa anglesa n’hi hauria prou. No debades els dubtes que hom pot tenir respecte de la viabilitat de defensar-se al carrer amb la boxa (regles, ús de guants...) no són en essència massa diferents de les que desperten les Arts Marcials orientals i, en canvi, resultava evident que aquestes no servien per a vèncer els boxejadors, que solien estar ja entrenats en i acostumats al contacte. Que copegen «de veritat» i encaixen també «de veritat», vaja. Cal però advertir que l’ús dels peus en el combat té una importància extrema. Una cama pot produir un impacte quatre vegades major que un braç. Però en tant que primats superiors, als humans ens resulta més «natural» usar les mans per a l’agressió. «Natural» és, però, emprar la mà oberta, com fan els nostres cosins goril·les i ximpanzés, més agressius dels que ens agrada reconèixer. Però en aquestes disciplines que estem glosant s’empren els punys. I encara que en general es consideri el contrari, usar el puny per a copejar és d’entrada una mala idea. Si es vol donar un cop de puny que pugui, com a mínim, estabornir l’oponent², cal haver-lo entrenat durant molt de temps -i pel que se, és un procés lent, dolorós i mai del tot reeixit- o bé cal emprar embenats, guants protectors o totes dues coses. Es pot aquí remarcar que la boxa provoca el mateix dubte que trobàvem en altres disciplines: duu el boxejador sempre aquest equip a sobre? Seria capaç de calçar-se els guants a temps per a repel·lir una agressió al carrer, que sol ser, en principi, sobtada, inesperada? Però és més: fins i tot amb unes mans entrenades, el que és més fàcil que es trenqui en descarregar un cop de puny amb la màxima potència possible sobre segons quina àrea del cos és el puny amb què ho fem. Esbatussar-se a cops de puny pot resultar molt literari, molt cinematogràfic, tot el que es vulgui, però només serà l’opció de qui mai ha rebut o ha donat una hòstia amb condicions, una hòstia homologable. Mà oberta, peu, colze i genoll són les parts del cos que presenten unes característiques més adequades per a copejar. Algunes dades de suport. En els temps inicials de la boxa, sense guants, una tàctica freqüent consistia en abaixar el cap i rebre l’impacte del puny a la part davantera superior del crani. Una transacció avantatjosa: un innegable però passatger mal de cap a canvi d’una mà trencada. L’os frontal del crani és molt gruixut i molt més resistent que els ossos de la mà. Un altre exemple: Quan 糸洲 安恒 Yasutsune «Ankoh» Itosu va introduir l’aleshores conegut com 唐手 (Tode), art originari d’Okinawa posteriorment denominat 空手 (Karate), a les escoles de secundària de l’illa, va reduir l’ús de les tècniques de mà oberta i va prioritzar les tècniques de puny perquè resulten menys perilloses per al practicant. La conclusió és clara, o millor, està clar que la conclusió és del tot menys clara. Tota aquesta història reflecteix de manera repetida, tossuda, una contradicció interna colossal: s’estudia com fer mal, però provant de no fer-se’n -això seria racional- i de no fer-ne als altres. Copejar, lesionar, matar, fins i tot...ma non troppo....

L’altre origen del terme Kickboxing té relació amb una moda, una de tantes que han sovintejat l’afecció occidental per les Arts Marcials. Es tracta de la fal·lera ja considerablement antiga pel Muai Thai. Aquest és un estil de combat d’origen òbviament tailandès, que un cop urbanitzat esportivament es va denominar, precisament, Kickboxing. Se’l pot considerar l’esport nacional, tot i que el seu grau de brutalitat excedeix el de qualsevol pràctica esportiva occidental. Consisteix bàsicament en una mena de boxa amb molt ús de les cames, en forma de puntades i cops de genoll. A més incorpora un ús dels colzes veritablement esfereïdor. Tot plegat amb contacte ple, sense restriccions. Abans de la seva extensió a occident els combatents de Muai Thai, d’extracció social molt baixa, pobres de solemnitat, guanyaven unes quantitats de diners considerables per a treure de la misèria llurs famílies, però ho havien de fer de pressa. La vida «esportiva» mitjana d’un campió de Muai Thai era de 10 o 12 combats¹, després dels quals estaven tan lesionats i sonats que els era impossible competir. Aquí tindríem un bon candidat per a la posició d’art marcial definitiu. Però de manera anàloga a les altres disciplines abans comentades, la seva difusió arreu del món es veié acompanyada d’un seguit de restriccions i reglaments que buscaven fer la pràctica més segura, regles curiosament semblant a les ja comentades (proteccions, arbitratge, límit de temps...) Però malgrat el que jo digui, de les meves objeccions, ha de quedar cal que tota aquesta gent, o molts d’ells, són gent molt dura. Gent que baralla amb considerable eficàcia.

V. Origen remot

Als anys 20 del segle passat es van organitzar uns campionats de lluita al Brasil amb el nom prou explícit de Vale tudo (val tot). S’hi convidava lluitadors de tota mena de disciplines per a provar, amb les menor qantitat de restriccions possible, quin era el millor. La idea original fou de dos germans, Carlos i Helio Gracie, notables experts de l’antic art marcial japonès del Jiu Jitsu, del qual ja vaig parlar en la primera entrada. Les arts tradicionals japoneses tenen molt predicament al Brasil, degut a la nombrosíssima colònia japonesa que hi viu, especialment a Sao Paulo. Els germans Gracie i tota una colla de descendents formen una dinastia que practica i ensenya una versió pròpia de l’art que es basa en un principi que consideren essencial i indiscutible: tot combat acaba a terra, per la qual cosa la principal habilitat que cal desenvolupar per a poder combatre amb eficàcia és la lluita a terra, centrant-se principalment en les tècniques d’immobilització, luxació i estrangulació per a obtenir la submissió de l’oponent. És una opinió. I es pot acceptar que en moltes ocasions, efectivament, les baralles acaben amb els contendents abraçats rodolant per terra³. Però no sempre. Es poden trobar opinions alternatives prou fiables, de gent que practica arts que precisament es basen en no perdre l’equilibri i no deixar-se dur a terra per l’oponent. Apareix aquí de nou el debat ja comentat sobre la superioritat d’uns estils de combat sobre uns altres. Els Gracie argumenten de manera prou sòlida que ningú no els ha vençut. Ningú que hagi participat en els seus saraos, però. Altres experts discrepen, i també aporten arguments. En una filmació disponible a Youtube es pot presenciar la discussió sobre el problema que suposa enfrontar-se amb un d’aquests fortíssims brasilers que basen llur estratègia en dur-te a terra i reduir-te, entre un eximi competidor d’UFC/MMA, Machida Lyoto i el famós actor Steven Seagal. Machida, brasiler, ve del Karate tradicional i també ha estudiat boxa, kick boxing, Jiu Jitsu i Muai Thai. I realment copeja amb una potència molt notable. Seagal és expert en Aikido. Durant anys va impartir classe en el seu Dojo al Japó. No cal ser cap expert en la ubiqua xenofòbia nipona per a entendre que a ser respectat, Seagal va haver de trencar unes quantes cares de japonesos incapaços d’admetre que un estranger pogués excel·lir en una de les seves arts tradicionals. La preocupació que Machida expressa, com escapolir-se de l’atac d’un d’aquests lluitadors que malden per abatre’t agafant-te per les cames, és resolta amb relativa simplicitat -i una considerable dosi de mala llet- per Seagal, que afirma que no et porten a terra si tu no els ho permets. No cal dir que una considerable munió de practicants de MMA han saltat a rebatre’l i insultar-lo amb ferocitat. Subjacent, trobem la persistent discussió sobre la superioritat de les arts suaus, és a dir, les basades en el desequilibri, la projecció, l’atac a les articulacions respecte de les arts dures, de percussió, basades en els cops. Debat repetitiu, i estèril si més no per tots els qui estiguin al cas de que la majoria d’estils originaris combinen les dues formes de lluitar. Però recordo de nou la dada oferta en la primera de les entrades dedicades a aquest tema: no falten idiotes en aquest ambient. I encara trobem una altra repetició: Vale tudo, però en realitat hi havia regles. Ergo, no val tot. Es manté el plantejament involuntàriament aporètic de la pretesa solució. Dirimirem definitivament la qüestió de qui i quina disciplina són les millors, però amb unes regles que fan impossible una decisió tan definitiva.

1. Per a qui no tingui clar que és un nombre baix: es considera que la carrera de Rocco Francis Marchegiano, més conegut per Rocky Marciano, probablement el millor pes pesant de la història de la boxa, fou curta. Marciano només participà en 49 combats i els guanyà tots, cas únic a la història. I 43 els guanyà per K.O. Diria que Marciano pegava bastant fort...

2. De nou per a aclarir el problema. Per a garantir que un cop al cap produeix la pèrdua de consciència de la persona que el rep, ha d’impactar com a mínim amb una força d’uns 7 o 8 G, és a dir, unes 7 o 8 vegades el pes de la persona. Si es vol noquejar un adversari de 70 kg., cal administrar-li un impacte d’entre 490 i 560 kp. Una quantitat molt considerable, a l’abast de pocs copejadors, afortunadament. Val a dir que no és impossible, però tan improbable que el concepte boxístic de Knock Out (KO) no s’aplica només quan hi ha pèrdua del sentit. Deixar l’adversari marejat -groggy, en la parla de l’ambient- o lesionat de manera que no pot combatre amb tota la seva capacitat ja es considera KO .

3. Als qui interessi veritablement el problema de la defensa personal se’ls pot passar pel cap una objecció molt contundent al mètode Gracie: bo i suposant que siguem prou eficients i puguem reduir un adversari a terra, què passa amb els altres? Seria molt convenient que les agressions al carrer fossin sempre individuals o, si més no semblants a les que apareixen en les pel·lícules denominades d’acció, on l’heroi, contra tota lògica del combat real, es deixa envoltar per uns quants malfactors que procedeixen a atacar-lo d’un en un, en ordenada i educada successió, tot esperant gentilment que el protagonista acabi amb un company per a ocupar el seu lloc.

Elogi de Topuria, 3

 

III. En origen

L’existència de les MMA és en gran part el resultat d’una generalitzada ignorància sobre l’eficàcia real de les arts marcials tradicionals d’origen asiàtic. Des dels anys 50 del segle passat, i com a part, segurament, de la moda orientalista que s’estén per Occident, creix de manera molt notable l’interès per aquest tipus de pràctiques. La popularització d’aquestes disciplines comparteix amb la passió per la cultura asiàtica en general un tret molt concret: la pèrdua de confiança en la tradició pròpia. De la mateixa manera que molta gent s’endinsà en l’estudi del Ioga, la meditació d’arrel hinduista, el Zazen...com a vies per a superar la decepció que sentia per les vies de perfeccionament espiritual que la tradició occidental havia ofert fins aleshores, si n’havia ofert alguna en els darrers segles, o si n’havia ofert alguna, es posaren de moda els sistemes de lluita orientals per la convicció de que allò que oferia Occident era inferior¹. Un gran afeccionat a les arts marcials orientals, encara que només sigui del seu vessant estètic, com Quentin Tarantino, ens ofereix un gag del tot memorable a Once upon a time in Hollywood. Un xinès considerablement imbècil -transsumpte paròdic del gran Bruce Lee, sobre qui haurem de tornar- està inflant el cap dels presents en un aparcament d’un estudi de cinema sobre la qualitat letal de les seves mans, i acaba estampat contra un cotxe per un stuntman -interpretat per Brad Pitt- que ha somrigut quan el xinès ha dit que hauria vençut Classius Clay en un combat singular. La maniobra amb la qual l’especialista encasta el xinès bocamoll contra el cotxe no presenta massa dificultat conceptual ni mecànica. Qualsevol que hagi lluitat una mica podria utilitzar-la en ser atacat de la manera en que ho és el personatge de la pel·lícula. La diferència rau en que mentre un occidental arribaria a ser capaç d’emprar-la a partir només de la seva eventual -i en gran mesura afortunada, sobreviure a molts enfrontaments sense instrucció prèvia és una fita amb una gran aleatorietat- experiència en el combat de carrer, aquest gest, aquest moviment està codificat en diverses arts orientals. És a a dir, és una tècnica amb un nom que s’aprèn practicant alguna d’aquestes disciplines². La tradició europea també conté, com totes, una sèrie de sistemes de tècniques codificades de combat: l’esgrima, la boxa, diversos tipus de lluita lliure, etc...que van perdre en el seu moment el seu caràcter de disciplines marcials i s’han conservat només com a pràctiques esportives. Molt possiblement la causa d’aquesta transformació hagi estat que Occident va depositar, de manera gairebé exclusiva, la seva confiança per a l’activitat guerrera en les armes de foc, negligint la pràctica d’altres tècniques³. Així, es deixaren de banda disciplines marcials en les quals s’empraven altres eines -ganivets, bastons, espasses- o senzillament, les mans, per a combatre. Recordo, per exemple, la instrucció en l’ús de la baioneta de l’exèrcit espanyol. Pobríssima, com el manual mateix que se’ns proporcionava. Sembla que els responsables de la doctrina militar europea no contemplen la possibilitat que els combatents deixin de tenir disponibles llurs armes de foc. O les corresponents municions, situació que si el combat es perllonga, no és tan improbable.

En absència, per tant, de sistemes de combat sense armes de foc, Occident els importa d’Àsia. Però per tal de poder estendre-les pel món, els experts orientals procediren en una mesura variable, a depurar-les dels seus aspectes més brutals, més sanguinaris. La paradoxa resultant no pot ser més clamorosa: s’estén l’estudi de les arts marcials orientals amb la finalitat d’obtenir eficàcia en el combat i, a la vegada, s’eliminen d’aquestes disciplines llurs aspectes més ferotges que són, de fet, els qui proporcionaven, en la seva brutalitat, l’eficàcia cercada. I enlloc de recuperar la manera en la qual els orientals practicaven les Arts Marcials abans de llur popularització, molts occidentals es convenceren de la manca d’eficàcia de les mateixes i es proposaren crear mètodes més efectius. L’esquema és el que ja vaig exposar: practico un art marcial, me’n considero expert i tot i així m’ha caigut un jec d’hòsties descomunal administrat per un individu que no es tenia en tant alta consideració...però copejava amb una ferocitat imparable. Ergo, això que m’han ensenyat no serveix per a res. També hi ha, però, genuïns cercadors de l’eficàcia. Solen ser aquells que han excel·lit en les modalitats esportives de les Arts Marcials però tenen la necessitat de saber si llur destresa en una mena de lluita reglamentada es tradueix en eficàcia en una situació de combat real. El fenomen apareix a finals dels anys 60, amb la invenció del Full Contact. Un conjunt de notables competidors d’arts marcials «esportives» és a dir, amb un reglament que limita el contacte prohibeix determinades tècniques i exclou algunes àrees del cos com a objectiu per a garantir la seguretat dels practicants, com el Karate, el Tae Kwon do, el Kempo..., alguns tan famosos com Bill Wallace, Joe Lewis o, sobre tot, Chuck Norris, prenen en part en torneigs de la nova disciplina on està permès el contacte ple, sense control. No es pot dubtar, crec, de la intenció d’aquests lluitadors. Volien provar-se. I provar els rivals, naturalment. I tampoc es pot dubtar de la sinceritat amb la qual s’esbatussaven. Però sí podem advertir una nova paradoxa, o millor una conseqüència de la ja descrita: tot i que en principi els seus practicants poden copejar-se sense cap mena de control, aquesta disciplina inclou un reglament que prohibeix d’una banda determinades tècniques considerades massa perilloses i de l’altra, els cops contra determinades àrees del cos. A més, per tal de poder copejar amb la màxima potència possible, s’exigeix l’ús de guants (amb menys coixí que els de la boxa) i de proteccions per als peus. És a dir, tot i que es tracta d’alliberar el lluitador de les limitacions de la competició tradicional, se’l limita amb noves restriccions curiosament semblants a les que es pretenia eliminar: es limita el que es pot fer i on es pot aplicar el que està permès. I el que queda exclòs és, molt probablement, el més eficaç. Per tant, el problema no està resolt: mentre hi hagi normes, no podem saber del cert què funciona i què no. Així que s’inventa un nou i definitiu model de lluita més «real», s’organitzen les corresponents competicions amb les normes que les regulen. Podem procedir a la demolició de la lògica inherent a aquests invents. És difícil decidir quina de totes les normes que es proposen és més contrària a la finalitat proclamada: possiblement sigui la que prescriu que cal deixar de destrossar l’oponent un cop s’ha rendit o quan l’àrbitre considera que ja n’hi ha prou. No sé si el lector ha estat mai en una situació de combat real, però suposo que entendrà que en l’exercici de la violència real no es pot esperar que hi hagi mecanismes de protecció com els descrits. Si duem l’anàlisi una mica més enllà trobarem encara més motius per convenir que aquestes disciplines pretesament definitives -ultimate, com els agrada dir als anglosaxons- potser freturen del mateix defecte que diuen haver eliminat. Només com a exemple: Encara més: en una hipotètica agressió al carrer, tindria el nostre esforçat expert en Full Contact prou temps per a posar-se els guants, el protector bucal, el protector genital? I més, sempre duen l’equip a sobre? Per no parlar de la divisió per pes dels competidors...haver pogut triar la talla de l’agressor m’hauria anat, com se sol dir, de perles, en alguna desgraciada ocasió. També hauria estat força convenient que només fos un.

I encara no hem parlat de diners...

1. Pierre Hadot ha recordat que a les escoles filosòfiques de l’antiguitat no s’impartia només un ensenyament merament teòric. En l’Acadèmia de Plató, en el Liceu, en el Jardí d’Epicur es mantenien regles de vida, relatives a la disciplina corporal, l’alimentació, etc. La causa per la qual aquest aspecte pràctic es perdé és, molt probablement, la imposició dels costums provinents del cristianisme amb la conseqüent eliminació del paganisme.

Veure: Qu’est-ce que la Philosophie antique?, Gallimard, Paris 1995, hi ha edició en espanyol, Qué es la filosofia antigua, FCE-España, 1998 i

La philosophie comme éducation des adultes, Librairie philosophique Vrin, Paris, 2019 (Edició espanyola, La Filosofia como educación de los adultos, Alpha Decay, Barcelonas 2019.

En aquest recull d’assaigs i entrevistes Hadot defensa de manera més que convincent la semblança entre els plantejaments ètics de les escoles filosòfiques gregues, especialment les hel·lenístiques -Stoa, Epicureisme- i  diversos corrents de pensament oriental.

2. En l’art que jo he estudiat, 空手道 (Karate-Do), estil 松涛馆 (Shotokan) és una possible aplicació del quinzè moviment del Katà慈陰 (Chinte, «les mans miraculoses»).

3. Hi ha tota una tradició guerrera que considera innoble o indigne l’ús de les armes de foc. Ernst Jünger, per exemple, sostenia que la pólvora havia acabat amb l’honor en el camp de batalla. Em sembla molt més racional la posició del més gran expert en l’art del sabre, Musashi Miyamoto. En la seva opinió, el guerrer havia d’estudiar totes les armes a les que pogués accedir. La feina del guerrer és matar, i si pot ser, matar eficientment. Si Musashi no va substituir el katana per un fusell -de fet el va substituir per un simple pal, o un rem i va seguir essent tan o més eficaç, és a dir, el més gran guerrer, o assassí, mai vist- fou perquè no hi trobà cap avantatge.

Elogi d'Ilia Topuria, 2

 

I

Decíamos ayer....

Però puc entendre perfectament que sense més referència que la que en proporcionen els habitualment desinformats i des-informadors mitjans hom trobi sorprenent que faci distincions entre els personatges i defensi el macarra de Topuria distingint-lo del violador Trump. Però en moral, i més segurament que en qualsevol altre àmbit de discussió, convé ser precís i apreciar els matisos, els nivells d’allò sobre es reflexiona, en aquest cas la degradació moral.

Tot i el caràcter d’aquestes pràctiques, al costat de la repulsiva celebració trumpiana, les MMA presenten un vestigi d’honorabilitat. És a dir, és la proximitat del vomitiu home taronja la que desmereix i embruta les MMA i no al contrari, com la immensa majoria de comentadors semblen entendre. Hi ha més decència en la cara que li han deixat a aquest tal Topuria que en la llefiscosa imatge de l’antropoide anomenat Donald J. Trump. Ja que he esmentat Nietzsche, proposo una analogia per aclarir la tesi: En algun escrit, després de dedicar una llarga diatriba al cristianisme, Nietzsche fa un gir -prou coherent, si s’ha entès el que diu- i afirma que, malgrat el seu caràcter moralment pervers, el cristianisme és, tot i així, massa elevat per al poble alemany....Les MMA són una disciplina execrable des d’un punt de vista moral, i enganyosa des del punt de vista de la seva pretensió de ser efectives, o més efectives que altres en el combat «real». Però són massa dignes per a la lletjor, la vulgaritat i la putrefacció del personatge a qui es dedicava la celebració.

II

Una mica de context

Què dimonis són les MMA? D’on surt aquesta versió actual d’un espectacle que consisteix bàsicament en que dues persones es destrossin amb tota la brutalitat que se’ls permeti?

En un cèlebre article, l’insigne economista italià Carlo Maria Cipolla defensava l’existència del Factor Sigma, nom amb què designava el percentatge constant d’imbècils que hi ha en tot grup humà. Els avenços en l’estudi de la genètica de poblacions permeten albirar la possibilitat que el mestre no s’hauria limitat a fer broma. No he recopilat dades, però en haver estat -fins a cert punt, sempre i només fins a cert punt- enquadrat en diversos grups al llarg del temps diria que, de la mateixa manera que hi ha un percentatge mesurable amb un marge d’error prou estret de psicòpates, miops o dotats per la música, n’hi ha un d’imbècils. No és més que una opinió i recobrir-la de dades no en canviaria l’estatus epistemològic: una quantitat més o menys àmplia de de dades mai no demostra una teoria. Però tampoc la refuta.

Es pot discutir si en alguns camps aquest percentatge és més elevat. Un dels àmbits en els quals m’he trobat molt de temps, el de les anomenades Arts Marcials, és un seriós aspirant a aquest dubtós honor, encara que només sigui per la considerable col·lecció d’hòsties al cap que alguns s’enduen cap a casa després de la pràctica. La concussió no és amiga del raciocini, no ens enganyem. Un criteri que pot ser útil a l’hora de determinar el nombre d’idiotes que freqüentem és el tipus de discussions en les quals s’embarquen de manera més o menys constant, atordidora, on es pot detectar el grau d’estupidesa tan per la freqüència dels debats com per la fatigosa repetició dels, per dir-ho d’alguna manera, arguments emprats. En el cas de les Arts Marcials un dels tòpics estel·lars és decidir quina és millor. I el fet és que hi ha un procediment del tot infal·lible per a dirimir de manera prou definitiva la qüestió. És millor qui segueix dempeus. Encara que aquest resultat demostra més aviat quin home és millor, no quina tècnica, escola, estil o el que s’hagi pretès comparar. Una conseqüència d’aquest debat, i no la menor ni la menys eixelebrada, és la repetida -i carregosa- mania d’inventar nous sistemes de combat pretesament superiors als ja existents. Pel que sembla, la ja d’entrada prou extensa llista de disciplines de combat que ja tenim no inclou la definitiva, la forma de combatre invencible. En aquest no gaire lluït camp de la creativitat humana es poden distingir diversos tipus de genis: els qui creuen que han constatat de manera efectiva, empírica, la inutilitat d’allò que practiquen o els qui són ells mateixos tan inútils que haurien fracassat fins i tot coneixent una tècnica pretesament invencible. Molt sovint les dues tipologies es superposen. Un expert de determinada disciplina letal a qui giren la cara amb una relativa facilitat, enlloc de comprendre -un cop passat el mal de cap i guarides les lesions- el trist i incontrovertible fet de que l’adjectiu inútil li escau més a ell que a la disciplina que li ha fallat, s’espolsa la responsabilitat d’haver estat incapaç d’evitar el raig d’hòsties que li ha administrat algú que, a sobre, no era un expert, amb l’argument de que aquelles tècniques que suposadament havien de ser eficaces eren, en realitat, una il·lusió de mestratge marcial. Però és perfectament plausible que tingui raó: allò que ha practicat era una col·lecció de ximpleries més aviat inútils i, per tant, perilloses. És a dir, la tècnica era inservible però, a més, ell és un pallasso. Seria el cas extrem, la superposició de dos ordres de la mateix magnitud, la incompetència del sistema i la de l’individu.

Així, provocada en part per la flagrant inutilitat d’algunes disciplines d’auto-defensa i en una altra part pel fracàs de nombrosos idiotes fins i tot en l’ús de tècniques que en ser ben emprades resulten eficaces, en els darrers decennis han proliferat tota mena de gurús portadors de la solució definitiva del problema del combat. Aquest fenomen està evidentment relacionat amb l’arribada a Occident de desenes de disciplines marcials d’origen asiàtic, que s’han anat posant de moda successivament sota la promesa abans comentada: aquest sistema sí funciona, no com el que vosaltres estudieu, enganyats...així primer arribaren els mètodes japonesos, el 柔術 (Jiu Jitsu) ja als anys vint del segle passat, el seu descendent, el 柔道 (Judo), pocs anys després, el空手(Karate), després de la Segona Guerra Mundial. És aleshores quan s’estén per occident un considerable interès per aquest tipus de disciplines marcials com a part d’una més ampla curiositat pel conjunt de la cultura de l’Extrem Orient. La passió occidental per les arts marcials orientals té, així, dues vessants complementàries: d’una banda, s’aprecia el seu valor educatiu, com a disciplines que busquen un suposat perfeccionament moral del practicant¹ i, de l’altra, hi ha qui està interessat de manera gairebé exclusiva en la promesa de l’eficàcia. Entre les dues posicions hi ha una innegable tensió. Als espirituals els sembla que practicar un art marcial només amb vistes a esdevenir eficaç en el combat és una actitud moralment pobre. Als qui busquen l’eficàcia, el plantejament moralitzant dels primers els sembla una excusa per a la seva incapacitat. I aquests retrets es traslladen a la ja esmentada disputa sobre la superioritat d’una disciplina sobre les altres. I en ràpida successió es posen de mode sistemes cada cop més exòtics que sempre prometen el mateix, una eficàcia superior en la lluita, o si es vol vendre de manera més presentable, en la defensa personal. O, si hom pertany al bàndol espiritual, una més elevada capacitat de superació moral. Però pel que fa al que estic tractant, ens interessa centrar-nos en el problema de l’eficàcia. Des que jo vaig començar a estudiar el tema, fa gairebé 50 anys, he vist sistemes xinesos, coreans, indonesis, filipins, cambodjans.... que podríem considerar més o menys originaris i desenes d’altres sistemes mixtos creats per suposats experts que els han ideat manllevant de manera prou eclèctica el que els sembla convenient dels mètodes que podem considerar tradicionals, rescatant de pas elements de pràctiques occidentals encara vigents com la boxa anglesa o altres gairebé oblidades. Recordem: mixed martial arts. I l’objectiu és clar: vèncer en un combat. Guanyar les baralles, vaja.

1. Aquesta distinció ja està denotada en en el canvi del kanji (ideograma) 術 (Jitsu), pel terme 道 (Do): el primer significa «tècnica», sens cap connotació moral. El segon implica progrés moral i espiritual 道 (Do, o en xinès, Tao) que significa literalment camí, via i que trobem emprat com a sufix en totes les arts que tenen aquest pretès aspecte de formació espiritual, tan marcial com d’altra mena: així s’anomena弓道 (Kyudo) l’art del tir amb arc, però també茶道 (Chado) l’art de servir el té. Així el pas, per exemple, del 柔術 (Jiu Jitsu) al柔道 (Judo) no és un canvi menor. El primer és un conjunt de tècniques desenvolupades durant segles de guerres al Japó feudal, i es caracteritza per una brutalitat extrema: el practicant d’aquesta disciplina pretén aprendre a matar, o si més no lesionar greument el seu adversari. Que el terme柔 es pugui traduir per tou o suau no ens ha de confondre. Fou l’eminent mestre 嘉納 治五郎 (Kano Jigoro) qui el depurà dels seus aspectes més sanguinaris i el convertí en una art, el 柔道 (Judo), en un Do, una eina per a l’educació.