El meu pare era un home educat. Se sol dir molt o extremadament educat, però estic gairebé convençut de que no és una qualitat amb graus. Hom és educat o no ho és. En les escasses ocasions en que havia de mal parlar d’algú emprava expressions iròniques que només podien ferir si la persona al·ludida tenia un nivell mínim de raciocini i lectura. No solia ser el cas, per la qual cosa podíem somriure sense témer l’altercat. Les dues expressions que emprava amb més freqüència eren, bé declarar amb to serè que tal o qual era un altre portador de valors eterns, bé comentar la possibilitat de que Lombroso no hagués errat massa.
Ezechia Marco Lombroso, (Verona, 6 de novembre de 1835- Torino, 19 d’octubre de 1909), més conegut per Cesare Lombroso, és considerat el pare de la criminologia moderna. Cal dir que l’antropologia forense ha descartat de manera concloent la seva classificació tipològica dels malfactors. Tot i així, els avenços en la disciplina que avui denominem neurociència han reintroduït una, no per desagradable menys contrastada, explicació de la relació entre la conducta antisocial, delictiva o directament sociopàtica i l’herència genètica1.
De fet, però, el meu pare es referia a una de les aportacions menys rescatables de l’obra de Lombroso, la tesi segon la qual es podia establir una connexió entre la forma del crani i la fesomia dels delinqüents i llur propensió al delicte. Suposo tothom informat de la bateria inacabable d’estupideses proferides pels antropòlegs dels segle XIX, explicades i rebatudes amb rigor, precisió i humor per S.J, Gould2. Un exemple del nivell podrem dir que oligofrènic d’algunes tesis formulades en el si de la ciència decimonònica és el debat entre partidaris de la relació entre el volum del crani i la intel·ligència. Els defensors d’aquesta relació al si de l’Acadèmia francesa de ciències aportaren triomfants la dada definitiva: el volum inusualment prominent del cap del gran Champollion. En resultar impossible obtenir una mesura directa del cap de la glòria nacional, aconseguiren que el barretaire que assortia Monsieur Champollion ens en fes un amb la forma que tenia guardada. Podem imaginar l’escena: una munió de doctes savants emprovant-se el barret i comprovant, uns complaguts i altres contrariats, que els tapava la cara. Enmig de la discussió podem destacar un argument massivament fal·laciós, insultant, tan clamorós de fet que els meus alumnes de primer de Batxillerat el van detectar de seguida com a tal fal·làcia a classe. Un partidari de la relació de volum cranial i intel·ligència proclamà que havia observat que els detractors de la tesi tenien el cap petit.....I no només els imbècils matriculats queien en aquestes ximpleries. Llegim sinó el que un savi més o menys eminent, Philippe Brocca, arribà a dir:
«Podem preguntar-nos si la petita grandària del cervell femení depèn exclusivament de la petita grandària del seu cos. Tiedemann ha proposat aquesta explicació. Però no hem d’oblidar que les dones són, per regla general, una mica menys intel·ligents que els homes, una diferència que no hem d’exagerar, però que és, tanmateix, real. Per tant, ens és permès suposar que la grandària relativament petita del cervell de la dona depèn en part de la seva inferioritat física i en part de la seva inferioritat intel·lectual»3
Les mesures cranials i les descripcions facials de Lombroso tenen aproximadament el mateix valor. Tot i així, no puc evitar la pregunta: algú tindria tractes amb un tipus amb l’aspecte del de la foto?
1. Si l’improbable lector se’n vol fer una idea, pot trobar, en aquesta ja llunyana entrada d’aquest Blog amb el títol: Societat i càstig un comentari més extens al respecte, una referència bibliogràfica així com un enllaç a una conferència del tot aclaridoraa càrrec del professor A. Tobeña.
2. Sobre tot a The mismesure of man, W.W.Norton & CO, New York, 1996 (Hi ha versió en castellà: La falsa medida del home, Crítica, Barcelona, 2010 i a The Panda's Thumb: More Reflections in Natural History, W.W.Norton & CO, New York, 1980-1992 (Versió en castellà, El pulgar del panda, Herman Blume editores, Barcelona, 1983
3. El text és citat per S.J.Gould a The panda’s thumb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada