La degradació del llenguatge

Durant la manifestació d’ahir per la vaga del professorat varem tenir un moment per a departir amicalment sobre la relació entre la degradació del nivell d’expressió verbal cada cop més omnipresent avui -i no només entre els estudiants- i la possibilitat d’assolir una mínima capacitat de reflexió. En aquest com en gairebé qualsevol altre tema, no tinc una opinió estrictament pròpia, sinó que assumeixo la dels savis. Segons el meu parer, és impossible pensar sense parlar. Plató defineix el pensament com el diàleg que l’ànima manté amb si mateixa. No cal doncs, recórrer a filosofies de llenguatge més recents. El pensament és llenguatge o, si més no, hi està reclòs. El llenguatge és condició de possibilitat del pensament. Es pot admetre que el llenguatge inclou formes d’expressió no verbals. Però en un sentit estricte, fort, no crec que es pugui denominar «pensament» quelcom que no és dit, que no està «posat» en paraules. També ve al cas recordar amb Hans Krämer¹ que el silenci platònic, per exemple, no és degut a l’enfrontament amb allò que és però no es pot dir. Segons Krämer la inefabilitat és una categoria moderna. Quan Plató – o un altre «antic»- calla o diu que no es pot dir res sobre alguna cosa, diu el que diu. Que no pot –o no vol – dir-ho, i menys per escrit. Però aquesta negativa no té un sentit ontològic, no significa «això no es pot dir» (és "inefable"). Significa que no és convenient dir-ho ara, o aquí, o a aquests amb qui parlo.

Per tant sí crec que la degradació en la parla i l’escriptura tenen conseqüències devastadores. D’una banda, la rampant, omnipresent, pobresa de vocabulari no limita només la capacitat expressiva i comunicativa, sinó que implica la reducció de la capacitat de raonament, de reflexió. Encara més, abans i més greu, impedeix llegir. De l’altra, la sintaxi deficient dificulta greument la producció argumentativa. I no sóc el primer, òbviament, en veure-hi un costat ominós, un perill. Un dels darrers grans il·lustrats, Georg Steiner, recorda, sobre la degradació del discurs públic, el que denunciava Karl Kraus al principi del segle XX:

«Matemáticamente riguroso en cuanto a observar la decadencia léxica y gramatical del discurso literario, periodístico-político y legal, Kraus se propuso mostrar cómo una civilización «se habla» literalmente hasta la sórdida muerte (el «He hablado la extinción hasta la muerte» de Robert Lowell): Su oído era tan agudo que captó en la ampulosidad y lo kitsch, el falso lirismo y la jerga pseudocientífica (en particular la médica) de la Viena y el Berlín anteriores y posteriores a la Primera Guerra Mundial, el basso estimato del inminente desastre. En Karl Kraus, la Sprachkritik se convirtió en abierta clarividencia. Oyendo la Babel de la Bolsa, las mentiras de las personalidades y los políticos, Kraus dijo, antes incluso de 1914, que se acercaba rápidamente un tiempo en que, en el corazón de la gran cultura y el saber occidentales, los hombres harían guantes de piel humana»

George Steiner, Presencias reales, p.141

Quina clarividència, com diu Steiner.... No foren però guants, sinó làmpades, les vaig veure a Auschwitz...

(1) Plató and the foundations of metaphysics. Malgrat el títol, es tracta d’un estudi sobre les doctrines no escrites de Plató. No escrites, però sí «dites».

El nom d’aquest Blog

 

 

Le samouraï és el títol d’una pel·lícula de Jean Pierre Melville, estrenada el 1967. Aquí es va titular El silencio de un hombre, tot seguint aquest costum tan peculiar de canviar els títols de les pel·lícules estrangeres amb criteris insondables, costum que, també cal dir-ho, ha produït moment de grans diversió. Es tracta del que a Espanya ens entestem en denominar film noir, quan el cert és que a França el gènere «negre» (les pelis de lladres i serenos) rep el nom de polar. Un altre exemple de «traducció» extemporània, capriciosa. La pel·lícula documenta les anades i vingudes de Jeff Costello, un impertorbable assassí a sou, molt convenientment interpretat per Alain Delon, prodigi d’inexpressivitat, no sabria dir si volguda, conscient, o producte d’una certa incapacitat dramàtica. El personatge es dedica als seus afers, bàsicament liquidar gent per encàrrec, fins que és traït pels seus clients, cosa que no deixa de tenir certa lògica, i Costello ha de defensar-se dels assassins que ara venen a per ell.

Al principi de la pel·lícula apareix el cartell que es pot veure en la foto:

Il n’y pas de plus profonde solitude que celle du samouraï si ce n’est celle d'un tigre dans la jungle....peut être...

Le Bushido,

(Le livre des samouraï)

«No hi ha solitud més profunda que la del samurai, si no és, potser, la d'un tigre a la jungla.»

Es pot trobar en la ficció, en alguna ficció, més veritat que en d’altres relats que es presenten com a «verídics». I encara més, algunes ficcions obertament «falses», poden contenir i transmetre una càrrega de veritat sinó superior, sí semblant a la d’aquells relats presentats com a veritables. Aquest cas n’és un bon exemple. La crítica va comentar en el seu moment l’interès de Melville pel silenci i per la solitud. I hi ha poques figures més solitàries que la del guerrer. El personatge de la pel·lícula està sol. El seu ofici, la mort, més exactament la seva distribució, no permet la companyia o, si més no, la desaconsella. Costello té una mena de relació amb una dona, però a l’hora de la veritat, de la mort, no hi pot comptar, no ho ha de fer. I aquesta actitud formaria part del codi del guerrer. Samurai -侍- significa servidor, no pas guerrer. El terme japonès per a guerrer és武士, Bushi, d’on武士道, Bushido, la Via o el camí del guerrer. "Do",«Via» té un sentit moral, deriva del xinès Tao, és el mateix kanji (ideograma). En japonès, hom pot llegir-lo de dues maneres. Es pot llegir «michi», que sol significar «camí» en el sentit físic, estricte, del terme o «Do», que tindria el sentit de «via» a seguir en la vida. Així, totes les arts tradicionals japoneses, són un «Do», 茶道, Chado, per exemple, la «Via» o «art» del té o弓道, Kyudo, la «Via» o «art» de l’arc. Bushido és la via del guerrer, la vida dedicada a l’exercici de les armes, a la recerca del perfeccionament primer tècnic i després espiritual. La via que condueix del domini de «l’art» de matar a un estadi superior d’autodomini que fa innecessària la violència. Una més de les estranyes creences del pensament japonès: Pretendre que es pot assolir un estat d’il·luminació, de «beatitudo» gairebé spinoziana, practicant una disciplina l’objectiu de la qual és matar. I a sobre, considerar-la un art.

La solitud del guerrer és profunda, pregona, immensa. No diu mentida el cartell. Però sí en diu una, i gran. No existeix un «llibre del guerrer», hi ha llibres, però cap text amb el nom de Bushido⁽¹⁾. Melville i Pellegrin, guionistes, i Joan Mcleod, autor/a? de la novel·la en la qual es basa la pel·lícula se l’inventen, en el millor dels casos. En el pitjor, es van creure que el llibre existia sense comprovar-ho. Cita d’un llibre inexistent, cita falsa, per tant, que diu una veritat. Seria molt del gust de Borges.

(1) Hi ha llibres, a carretades, sobre el tema, I de vegades es pren el Hagakure, («Fulles ocultes») dictat per Yamamoto Tsunetomo, com el veritable llibre del bushi. Les cites que apareixen en Ghost dog, de Jim Jarmusch, provenen d’aquest llibre. Quan pugui explicaré perquè no ho és.