Le samouraï és el títol d’una pel·lícula de Jean Pierre Melville, estrenada el 1967. Aquí es va titular El silencio de un hombre, tot seguint aquest costum tan peculiar de canviar els títols de les pel·lícules estrangeres amb criteris insondables, costum que, també cal dir-ho, ha produït moment de grans diversió. Es tracta del que a Espanya ens entestem en denominar film noir, quan el cert és que a França el gènere «negre» (les pelis de lladres i serenos) rep el nom de polar. Un altre exemple de «traducció» extemporània, capriciosa. La pel·lícula documenta les anades i vingudes de Jeff Costello, un impertorbable assassí a sou, molt convenientment interpretat per Alain Delon, prodigi d’inexpressivitat, no sabria dir si volguda, conscient, o producte d’una certa incapacitat dramàtica. El personatge es dedica als seus afers, bàsicament liquidar gent per encàrrec, fins que és traït pels seus clients, cosa que no deixa de tenir certa lògica, i Costello ha de defensar-se dels assassins que ara venen a per ell.
Al principi de la pel·lícula apareix el cartell que es pot veure en la foto:
Il n’y pas de plus profonde solitude que celle du samouraï si ce n’est celle d'un tigre dans la jungle....peut être...
Le Bushido,
(Le livre des samouraï)
«No hi ha solitud més profunda que la del samurai, si no és, potser, la d'un tigre a la jungla.»
Es pot trobar en la ficció, en alguna ficció, més veritat que en d’altres relats que es presenten com a «verídics». I encara més, algunes ficcions obertament «falses», poden contenir i transmetre una càrrega de veritat sinó superior, sí semblant a la d’aquells relats presentats com a veritables. Aquest cas n’és un bon exemple. La crítica va comentar en el seu moment l’interès de Melville pel silenci i per la solitud. I hi ha poques figures més solitàries que la del guerrer. El personatge de la pel·lícula està sol. El seu ofici, la mort, més exactament la seva distribució, no permet la companyia o, si més no, la desaconsella. Costello té una mena de relació amb una dona, però a l’hora de la veritat, de la mort, no hi pot comptar, no ho ha de fer. I aquesta actitud formaria part del codi del guerrer. Samurai -侍- significa servidor, no pas guerrer. El terme japonès per a guerrer és武士, Bushi, d’on武士道, Bushido, la Via o el camí del guerrer. "Do",«Via» té un sentit moral, deriva del xinès Tao, és el mateix kanji (ideograma). En japonès, hom pot llegir-lo de dues maneres. Es pot llegir «michi», que sol significar «camí» en el sentit físic, estricte, del terme o «Do», que tindria el sentit de «via» a seguir en la vida. Així, totes les arts tradicionals japoneses, són un «Do», 茶道, Chado, per exemple, la «Via» o «art» del té o弓道, Kyudo, la «Via» o «art» de l’arc. Bushido és la via del guerrer, la vida dedicada a l’exercici de les armes, a la recerca del perfeccionament primer tècnic i després espiritual. La via que condueix del domini de «l’art» de matar a un estadi superior d’autodomini que fa innecessària la violència. Una més de les estranyes creences del pensament japonès: Pretendre que es pot assolir un estat d’il·luminació, de «beatitudo» gairebé spinoziana, practicant una disciplina l’objectiu de la qual és matar. I a sobre, considerar-la un art.
La solitud del guerrer és profunda, pregona, immensa. No diu mentida el cartell. Però sí en diu una, i gran. No existeix un «llibre del guerrer», hi ha llibres, però cap text amb el nom de Bushido(1). Melville i Pellegrin, guionistes, i Joan Mcleod, autor/a? de la novel·la en la qual es basa la pel·lícula se l’inventen, en el millor dels casos. En el pitjor, es van creure que el llibre existia sense comprovar-ho. Cita d’un llibre inexistent, cita falsa, per tant, que diu una veritat. Seria molt del gust de Borges.
(1) Hi ha llibres, a carretades, sobre el tema, I de vegades es pren el Hagakure, («Fulles ocultes») dictat per Yamamoto Tsunetomo, com el veritable llibre del bushi. Les cites que apareixen en Ghost dog, de Jim Jarmusch, provenen d’aquest llibre. Quan pugui explicaré perquè no ho és.