Durant la manifestació d’ahir per la vaga del professorat varem tenir un moment per a departir amicalment sobre la relació entre la degradació del nivell d’expressió verbal cada cop més omnipresent avui -i no només entre els estudiants- i la possibilitat d’assolir una mínima capacitat de reflexió. En aquest com en gairebé qualsevol altre tema, no tinc una opinió estrictament pròpia, sinó que assumeixo la dels savis. Segons el meu parer, és impossible pensar sense parlar. Plató defineix el pensament com el diàleg que l’ànima manté amb si mateixa. No cal doncs, recórrer a filosofies de llenguatge més recents. El pensament és llenguatge o, si més no, hi està reclòs. El llenguatge és condició de possibilitat del pensament. Es pot admetre que el llenguatge inclou formes d’expressió no verbals. Però en un sentit estricte, fort, no crec que es pugui denominar «pensament» quelcom que no és dit, que no està «posat» en paraules. També ve al cas recordar amb Hans Krämer1 que el silenci platònic, per exemple, no és degut a l’enfrontament amb allò que és però no es pot dir. Segons Krämer la inefabilitat és una categoria moderna. Quan Plató – o un altre «antic»- calla o diu que no es pot dir res sobre alguna cosa, diu el que diu. Que no pot –o no vol – dir-ho, i menys per escrit. Però aquesta negativa no té un sentit ontològic, no significa «això no es pot dir» (és "inefable"). Significa que no és convenient dir-ho ara, o aquí, o a aquests amb qui parlo.
Per tant sí crec que la degradació en la parla i l’escriptura tenen conseqüències devastadores. D’una banda, la rampant, omnipresent, pobresa de vocabulari no limita només la capacitat expressiva i comunicativa, sinó que implica la reducció de la capacitat de raonament, de reflexió. Encara més, abans i més greu, impedeix llegir. De l’altra, la sintaxi deficient dificulta greument la producció argumentativa. I no sóc el primer, òbviament, en veure-hi un costat ominós, un perill. Un dels darrers grans il·lustrats, Georg Steiner, recorda, sobre la degradació del discurs públic, el que denunciava Karl Kraus al principi del segle XX:
«Matemáticamente riguroso en cuanto a observar la decadencia léxica y gramatical del discurso literario, periodístico-político y legal, Kraus se propuso mostrar cómo una civilización «se habla» literalmente hasta la sórdida muerte (el «He hablado la extinción hasta la muerte» de Robert Lowell): Su oído era tan agudo que captó en la ampulosidad y lo kitsch, el falso lirismo y la jerga pseudocientífica (en particular la médica) de la Viena y el Berlín anteriores y posteriores a la Primera Guerra Mundial, el basso estimato del inminente desastre. En Karl Kraus, la Sprachkritik se convirtió en abierta clarividencia. Oyendo la Babel de la Bolsa, las mentiras de las personalidades y los políticos, Kraus dijo, antes incluso de 1914, que se acercaba rápidamente un tiempo en que, en el corazón de la gran cultura y el saber occidentales, los hombres harían guantes de piel humana»
George Steiner, Presencias reales, p.141
Quina clarividència, com diu Steiner.... No foren però guants, sinó làmpades, les vaig veure a Auschwitz...
(1) Plató and the foundations of metaphysics. Malgrat el títol, es tracta d’un estudi sobre les doctrines no escrites de Plató. No escrites, però sí «dites».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada