Degradació legislativa

Plató insinua en Lleis -diàleg més ultratjat que llegit- que la ciutat que fa massa lleis no pot anar bé. D’aquí la invenció del Consell Nocturn, que es reuneix abans de l’alba per a revisar i, si convé, desfer, allò que la ciutat ha legislat de dia. En els nostres temps patim una irrefrenable tendència, una pretensió, que consisteix en arreglar els problemes a cop de nova legislació, sense comprovar prèviament si les lleis existents s’apliquen i si donen el resultat pretès. No és un defecte que puguem atribuir en exclusiva als polítics, tot i que resulta especialment delirant que en el moment de passar revista a allò tan pomposament denominat «obra de govern» no faltin afirmacions del tipus «hem aprovat X lleis», com si una producció abundosa de normes fos en si mateixa un mèrit. Però ja he dit que no es pot culpar només els gestors públics. Sento constantment demandes més o menys irades de noves lleis. En alguns casos, l’assumpte pren un aspecte ridícul i en d’altres, sinistre. Fa uns anys el govern espanyol introduí una reforma del codi penal denominada «presó permanent revisable». El disbarat és doble. El primer, semàntic -permanent i revisable a la vegada?- i el segon semàntic i jurídic. En la nostra època «cadena perpètua» sonaria arnat. Però ho és, atès que només si el reu acompleix una rehabilitació pràcticament suprahumana se li revisarà la condemna. La pregunta que em faig és: no era prou pena 40 anys de reclusió?

La proliferació de lleis no garanteix gairebé mai cap resultat. Promulgar una llei és relativament fàcil. Assegurar el seu compliment, no tant. Un exemple, particularment còmic: la primera, o una de les primeres lleis de protecció del medi ambient fou promulgada a Espanya en la dècada dels anys 20 del segle passat, durant el regnat de l’infame Alfonso XIII.... la protecció de la natura mai no ha estat, que jo sàpiga, una prioritat de cap govern espanyol.

Potser hi ha un component psíquic. Potser el poderós creu en la seva capacitat taumatúrgica. En qualsevol cas, paga la pena llegir com ho explica un savi, el gran Simon Leys, amb la seva gràcia i elegància habituals:

“Lo que es inimitable en el autócrata es su sentido candoroso del poder. Después de todo, los déspotas son menos cínicos que crédulos. Ved, por ejemplo, esta anécdota de las Memorias de Shostakovich: un general de Nicolás I tenía una hija; ésta se casó con un húsar en contra de la voluntad de su padre. Éste pidió al zar que tomara cartas en el asunto, y Nicolás I promulgó de inmediato dos decretos: el primero anulando el matrimonio y el segundo restableciendo la virginidad de la muchacha.”

Simon Leys, Marginalia, en La felicidad de los pececillos. Cartas desde las antípodas