Estupidesa colonial i 4

El gir estratègic i tàctic en la guerra dels "gossos rabiosos" es produeix en 1951, quan Churchill torna al poder blasmant l'actitud "tova" del govern Atlee. Churchill no vol perdre la guerra i endureix l'acció. Cal recordar que havia estat a Sud-Àfrica durant la guerra amb els bòers, i ja sabem què bèsties van ser allà els britànics. Una de les primeres mesures de Sir Winston és enviar un nou Comissionat a Malàisia. Un dur. L’escollit és un militar neozelandès, veterà de les dues guerres mundials, Sir Gerald Templer. Ell serà el responsable de la corona i el cap de les operacions militars i policials. Cal per tant atribuir-li la responsabilitat en tots els disbarats que es cometeren. Però també cal destacar el que va fer bé. A banda dels «encerts» militars als quals em referia ahir, hi ha tres coses que provarien que, si més no, Sir Gerald no era imbècil, o no ho era tan com la resta d’alts càrrecs. En primer lloc, va demostrar una certa capacitat de comprensió de la realitat. Va mantenir un discurs als amos de les plantacions en el qual els etzibava amb claredat el que tots sabem: si les condicions de vida dels seus treballadors fossin una mica millors no s’hauria produït cap insurrecció. En segon lloc, a banda de perseguir-los i provar de liquidar-los, va mantenir amb la guerrilla una política d’ofertes de rendició i delació prou exitosa. Que va comprar l’enemic, vaja. I en tercer lloc, va procurar fer-se amb la població local. Una de les iniciatives que va emprendre va ser l’organització d’una milícia local, el Home Guard, una mena de sometent, acció que no va estar exempta de problemes. En una ocasió, la guerrilla es va plantar en una aldea (Kulai) i es va endur tot l’armament local sense cap oposició i fins i tot, potser, amb la connivència dels vilatans. Barber relata així l’incident:

“Templer learned of the incident during the night. He got up, ordered his helicopter, paced the gardens of King’s House until it was ready and set off for Kulai. A grey and pink dawn was streaking the sky when Templer landed on the village badminton court. And in the words of Peter Rice of the police, who was investigating the incident, “he played hell with the villagers saying that he had trusted them and they were nothing better than a bunch of cowards.” A stoic Chinese translated his words -until he came to Templer’s next remark. From then, the confrontation descended to pure farce.

‘You’re a lot of bastards,’ shouted Templer; and Rice, who spoke Chinese, listened carefully as the translator announced without emotion: ‘His Excellency informs you that he knows that none of your mothers and fathers were married when you were born.’ 

Templer waited, then, pointing a finger at the astonished villagers to show who was the “tuan”’, he added, ‘You may be bastards, but you’ll find out that I can be a bigger one.’ Missing the point of the threat completely, the translator said politely, ‘His Excellency does admit, however, that this father was also not married to his mother.’ But it was typical of Templer that he immediately sent the Home Guards twenty new shotguns.”

Noel Barber, The war of the running dogs, p. 216

O el que seria el mateix (més o menys):

«Templer es va assabentar de l’incident durant la nit. Es va llevar, va demanar el seu helicòpter, va passejar amunt i avall pels jardins de la King’s House fins que va estar llest i va marxar cap a Kulai. La matinada pintava de gris i rosa el cel quan Templer va aterrar a la pista de badmington del poble. I en paraules de Peter Rice, de la policia, que estava investigant l’incident, «va afectar profundament els vilatans en dir-los que ell hi havia confiat però que eren una colla de covards». Un estoic xinès traduïa les seves paraules fins que va arribar la següent observació de Templer. Des d’aquell moment, l’enfrontament va davallar fins la pura farsa.

«Sou una colla de fills de puta» va cridar Templer; I Rice, que parlava xinès, va escoltar acuradament com el traductor anunciava sense emoció: «Sa excel·lència us fa saber que sap que cap de les vostres mares i pares estaven casats quan vareu néixer.»

Templer va esperar, i aleshores, assenyalant amb el dit els astorats vilatans per a demostrar qui era el Tuan (l’amo), va afegir, «Podeu ser uns fills de puta, però descobrireu que jo ho puc ser molt més». Perdent completament el sentit de l’amenaça, el traductor va dir educadament, «Sa excel·lència admet, tanmateix, que el seu pare tampoc estava casat amb la seva mare». Però, típic de Templer, immediatament va enviar vint escopetes als Home Guards»

Havia utilitzat aquest incident «etnolingüístic» a classe per a il·lustrar el problema de la traducció. Sir Gerald diu «bastards». «Bastard» significa el mateix que en català, «fil il·legítim», en termes educats, però també «cabró», «malparit» o «fill de puta» en contextos més vulgars. Resulta clar que pretén insultar els xinesos als quals s’adreça, titllant-los de malparits, no pas posar en dubte l’estat civil de llurs progenitors. Diria que la font de l’equívoc deu estar en que, molt probablement, la llengua a la qual tradueix l’interpret, suposo que mandarí, no té un terme anàleg o bé no és tan polisèmic com el terme anglès o el català. He tornat a fer-ho, espatllar l’acudit en explicar-lo.

 

Estupidesa colonial 3

Barber no documenta les atrocitats britàniques, només les dels guerrillers comunistes que, no ens enganyem, tampoc eren precisament unes germanetes de la caritat. Hi ha una possible simetria en el tractament que la premsa "progressista" faria anys després al Vietnam d'aquesta mena d'exhibicions de lesa humanitat: al mateix temps que es publicitaren els horrors de la intervenció americana, com calia fer, es mantenia un incòmode silenci sobre les barbaritats dels Vietcong que, ja em perdonaran, també eren bastant cabrons. Aquesta actitud descriptiva basada en la distinció entre «bons i dolents» fa més mal que una altra cosa a una possible, hipotètica, comprensió de la realitat històrica. Els «nostres» mai fan barbaritats...

Si més no, el llibre de Barber mostra una certa equanimitat. Fa un retrat dels líders comunistes allunyat de la demonització propagandística habitual. Tant el cap de la guerrilla, Ching Peng, com el responsable de propaganda Osman China, són persones, no monstres de fira.

A mi m'interessa l'eficàcia. Quina o quines accions obtenen un determinat resultat. En concret què van fer millor els anglesos. Al meu entendre, des del punt de vista militar, el seu èxit té poc veure amb la brutalitat desplegada i sí amb dues accions concretes: practicar la infiltració i adoptar les formes de combatre de l'enemic. Infiltració: l'Special Branch, el servei secret militar, tenia agents xinesos capaços d'introduir-se en les files de la guerrilla maoísta de manera molt efectiva. Formes de combat: els britànics van adaptar tàctiques de guerrilla emprant petites unitats de soldats malais dirigits pels seus oficials que combatien a la jungla¹, a imitació dels insurgents.

Són factors importantíssims que els occidentals han oblidat en les seves posteriors aventures diguem-ne «neocolonistes». En l'argot de la CIA es diu que ja no hi ha "missions de diarrea", és a dir, ja no s'envia ningú a cap remot lloc del món a infiltrar-se en les xarxes "enemigues". I així els va. La tasca d'intel·ligència centrada en la vigilància electrònica s'ha revelat insuficient. I com he dit abans, a banda de que sigui moralment vomitiva, la repressió brutal, a sobre, no «funciona». No es guanya amb el terror. Potser encertava el meu pare quan deia que la feina dels militars consistia en preparar la guerra que ja havien perdut...

1 Dues observacions. Es pot tenir notícia de com n’era de brutal el combat a la selva. El llibre «The jungle beat» de Roy Follows, veterà de la policia malaia, documenta la ferocitat de les accions d’ambdós bàndols.

Noel Barber explica un detall idiosincràtic, hilarant. Les senderes de la jungla estan molt sovint plenes de bassals. Un combatent xinès o malai les travessa despreocupadament. Els oficials de sa graciosa majestat les vorejaven. Observadors tenaços, els guerrillers van començar a col·locar trampes mecàniques i explosives en les voreres dels bassals. Les pèrdues d’oficials massa preocupats de no mullar les botes obligaren el comandament britànic a ordenar els seus oficials que fessin el favor de travessar els bassals, «com els grocs»....

 

Estupidesa colonial 2

L’altre molt recomanable llibre del que parlava ahir és The war of the running dogs, traduït en espanyol com La guerra de los perros rabiosos, sobre la Malayan Emergency.

Aquest és el nom amb què els britànics coneixen la insurrecció comunista que va tenir lloc entre 1948 i 1960 a Malàisia. Com en tota guerra colonial, el nivell d’abjecció moral al qual va arribar la metròpoli s’apropa perillosament al del nazisme. Una organització inicialment patrocinada per la potència colonial (el MNLA) -en aquest cas per a lluitar contra els japonesos- es revolta contra la potencia colonial, amb el suport de la nombrosa població xinesa (i el de Mao). L’inicial campanya d’atemptats i atacs als interessos britànics -sobre tot instal·lacions militars i plantacions de cautxú¹- fou contestada amb l’habitual repertori d’amenitats amb què les potències colonials han provat debades de reprimir els rebels. No va faltar res: racionament d’aliments, matança de bestiar, fumigació amb herbicides, assassinats extrajudicials, «reassentaments» massius de pagesos en camps «d’internament», els «New villages», extermini de tribus rebels...res de nou. Els trets comuns en totes aquestes guerres són coneguts abans, durant i després. Abans: els camps de concentració ja foren posats en marxa a Sud-Àfrica durant la guerra anglo-bòer, l’ús d’armes químiques per a delmar els nadius és una aportació espanyola a la guerra del Marroc, l’eliminació de població per fam i «reubicació» és un especialitat soviètica². Al mateix temps que l’imperi britànic està enfeinat amb uns rebels comunistes a Malacca, França perd els papers a Indoxina on també s’excel·leix en la pràctica de la guerra bruta. I després: El nou imperi després de la segona guerra mundial ha fet de la reproducció de tots aquests mètodes no sols indecents sinó fonamentalment imbècils tot un art: creació de grups armats que es revolten contra el patrocinador -pèssima idea que els americans han seguit posant en pràctica (recordem els orígens d’Al-Quaeda)-, la desforestació química i les massacres sense cap objectiu militar al Vietnam, els assassinats extrajudicials arreu...

Però per sobre de totes les similituds, en destaca una: totes aquestes «guerres» s’han saldat amb la derrota amb una sola excepció i relativa. Els britànics van acabar amb la revolta comunista a Malàisia. Però he dit «relativa»: abans fins i tots d’acabar la guerra, van cedir i van reconèixer la independència del país. Segons Von Clausewitz l’objectiu de la guerra és la destrucció de l’enemic. Aquestes guerres, tot i no ser «totals», han estat demostracions de brutalitat extrema. I les potències implicades les han perdut o no han obtingut la victòria en el sentit que Clausewitz la defineix. No s’ha destruït l’enemic. «Y en esas estamos». La meva tesi: han estat guerres on la imbecil·litat ha estat més freqüent encara que en d’altres conflictes.

1. Convé destacar la importància primordial d’aquest conreu. Malàisia era el primer productor mundial de cautxú. La conquesta japonesa va deixar els aliats en una situació crítica. L’eminent Richard Evans Schultes, pare de l’etnobotànica, va fer el primer dels seus viatges a l’Amazònia en 1941 a la recerca de plantes de cautxú resistents a les malalties que amenaçaven la producció a Sud-Amèrica, vital per a l’esforç bèl·lic. Per saber-ne més: El río, de Wade Davis, Pre-Textos/Fondo de Cultura (2004)

2. És una norma d’aquests papers no deixar, com va dir un insigne periodista espanyol, que l’actualitat ens espatlli la realitat. L’escenari principal de la liquidació per fam de milions de persones fou Ucraïna. No en trec cap conseqüència explicativa del que està passant ara mateix. En qualsevol cas és recomanable llegir Bloodlands: Europe Between Hitler and Stalin, de Timothy Snyder (traduït a l'espanyol, Galaxia Guttemberg, 2017).

 

Estupidesa colonial

 

Una de les primers fonts d’informació sobre llibres i altres molts temes a la qual vaig accedir de petit fou la revista «Selecciones del Reader’s digest», a la qual estava subscrit el meu avi. Atesa la seva condició d’incombustible comunista i prosoviètic -per a ell era la mateixa cosa- no s’entén massa bé que llegís una publicació furibundament antisoviètica, tot i que en l’època en la qual jo llegia els volums que tenia curosament enquadernats ja no era tan bel·ligerant. Era un moment d’un petit desglaç de les relacions entre l’administració Nixon i el règim de Brezhnev. Fins i tot apareixien alguns articles elogiosos. En recordo un curiós sobre Gromyko, lloant la seva talla política...

Al final de cada exemplar de la revista hi havia un resum d’un llibre. Alguns sobre el Gulag (com podia dir ningú que no se sabia res...... ah, clar, era pura propaganda yankee) realment brutals. Però alguns altres estaven força bé. Especialment els escrits per aquells periodistes anglosaxons que sabien combinar de manera molt brillant la informació amb un talent narratiu notable. De gran, gràcies a internet, he pogut recuperar algun d’aquells llibres. Un dels millors reporters d’aquell estil era Noel Barber, periodista i novel·lista. No he llegit les novel·les, només els diguem-ne reportatges. En concret dos, que em semblen excel·lents: Sinister twilight, the fall of Singapore, sobre la caiguda de Singapur en mans dels japonesos l’any 1942 i The war of the running dogs, sobre la insurrecció comunista a Malaysia. Tos dos han estat publicats en algun moment en espanyol, però no els he trobat. Les versions originals angleses estan disponibles. Barber no estalvia un esguard crític als seus, als britànics. Molta part del fracàs de Singapur es deu al mensypreu amb el qual els britànics valoren les capacitats dels asiàtics. Els consideren ineptes, una mica a la manera en què Aristòtil qualifica els bàrbars, de nens petits. I així ignoren de manera infinitament estúpida el perill del desembarcament japonès. Com s'ha de preocupar l'exèrcit d'una colla de grocs? Fins i tot es neguen a creure que l'eficient armada imperial japonesa ha enfonsat les dues joies de la corona, l'HMS Prince of Wales i l'HMS Repulse.

El llibre documenta el seguit d'errors i decisions directament imbècils del comandament britànic, que es nega a escoltar els avisos que alguns soldats menys ineptes els fan arribar. En concret recull l'intent desesperat d'un militar, el brigadier (més o menys general de brigada) Ivan Simson, del Reial Cos d'enginyers, per convèncer el cap de la guarnició, el tinent general Pervival, de que calia fortificar el costat de l'illa de Singapur separat per un canal de la península de Malacca, per on evidentment avançaven els japonesos a una velocitat inusitada. Tot i tenir notícia del desbordament total de les línies britàniques a Malacca, Percival, whisky en mà, es nega a prendre les mesures proposades per Simson per no alarmar la població...

Això sí, fins el darrer moment, els anglesos van seguir anant cada tarda al Raffles a prendre copes i gaudir de l'espectacular capvespre de Singapur (Això em recorda l'existència de tot un apartat, "el millor capvespre del món", dins del subgènere ja per si mateix prou ximple de la literatura de viatges que podríem titular "Guies de viatges i records turístics"). També denota un tret del anglesos que em fa gràcia. Allà on han establert colònies, a banda de dedicar-se a la rapinya més intensa, han intentat mantenir el que per a ells representa l’únic model de vida acceptable, el seu: les pistes de tennis, l'hora del té i el meu preferit, els cocktails al vespre. No debades, emprem el terme anglès "comfort" perquè el concepte el van inventar ells.

Hi ha moltes fonts per a provar d’entendre la vida colonial. Gent tan diversa com Conrad, Céline o Orwell van treballar a les colònies i ens han deixat un retrat terrible de la presència europea a ultramar. Entre els diversos horrors que es poden conèixer es troba de vegades algun moment menys asfixiant. Anthony Burgess va ser funcionari colonial a Malàisia. En un article de fa molts anys, va defensar el consum de tabac amb un argument si més no original. Quan vivia a Malàisia fumava Capstan full strenght, per fer-se venir prou set com per a seguir trafegant ginebra, que amb la calor no venia tan de gust. El que deia abans, un cosa és perdre un imperi una altra el componiment. I les copes.