Estupidesa colonial

 

Una de les primers fonts d’informació sobre llibres i altres molts temes a la qual vaig accedir de petit fou la revista «Selecciones del Reader’s digest», a la qual estava subscrit el meu avi. Atesa la seva condició d’incombustible comunista i prosoviètic -per a ell era la mateixa cosa- no s’entén massa bé que llegís una publicació furibundament antisoviètica, tot i que en l’època en la qual jo llegia els volums que tenia curosament enquadernats ja no era tan bel·ligerant. Era un moment d’un petit desglaç de les relacions entre l’administració Nixon i el règim de Brezhnev. Fins i tot apareixien alguns articles elogiosos. En recordo un curiós sobre Gromyko, lloant la seva talla política...

Al final de cada exemplar de la revista hi havia un resum d’un llibre. Alguns sobre el Gulag (com podia dir ningú que no se sabia res...... ah, clar, era pura propaganda yankee) realment brutals. Però alguns altres estaven força bé. Especialment els escrits per aquells periodistes anglosaxons que sabien combinar de manera molt brillant la informació amb un talent narratiu notable. De gran, gràcies a internet, he pogut recuperar algun d’aquells llibres. Un dels millors reporters d’aquell estil era Noel Barber, periodista i novel·lista. No he llegit les novel·les, només els diguem-ne reportatges. En concret dos, que em semblen excel·lents: Sinister twilight, the fall of Singapore, sobre la caiguda de Singapur en mans dels japonesos l’any 1942 i The war of the running dogs, sobre la insurrecció comunista a Malaysia. Tos dos han estat publicats en algun moment en espanyol, però no els he trobat. Les versions originals angleses estan disponibles. Barber no estalvia un esguard crític als seus, als britànics. Molta part del fracàs de Singapur es deu al mensypreu amb el qual els britànics valoren les capacitats dels asiàtics. Els consideren ineptes, una mica a la manera en què Aristòtil qualifica els bàrbars, de nens petits. I així ignoren de manera infinitament estúpida el perill del desembarcament japonès. Com s'ha de preocupar l'exèrcit d'una colla de grocs? Fins i tot es neguen a creure que l'eficient armada imperial japonesa ha enfonsat les dues joies de la corona, l'HMS Prince of Wales i l'HMS Repulse.

El llibre documenta el seguit d'errors i decisions directament imbècils del comandament britànic, que es nega a escoltar els avisos que alguns soldats menys ineptes els fan arribar. En concret recull l'intent desesperat d'un militar, el brigadier (més o menys general de brigada) Ivan Simson, del Reial Cos d'enginyers, per convèncer el cap de la guarnició, el tinent general Pervival, de que calia fortificar el costat de l'illa de Singapur separat per un canal de la península de Malacca, per on evidentment avançaven els japonesos a una velocitat inusitada. Tot i tenir notícia del desbordament total de les línies britàniques a Malacca, Percival, whisky en mà, es nega a prendre les mesures proposades per Simson per no alarmar la població...

Això sí, fins el darrer moment, els anglesos van seguir anant cada tarda al Raffles a prendre copes i gaudir de l'espectacular capvespre de Singapur (Això em recorda l'existència de tot un apartat, "el millor capvespre del món", dins del subgènere ja per si mateix prou ximple de la literatura de viatges que podríem titular "Guies de viatges i records turístics"). També denota un tret del anglesos que em fa gràcia. Allà on han establert colònies, a banda de dedicar-se a la rapinya més intensa, han intentat mantenir el que per a ells representa l’únic model de vida acceptable, el seu: les pistes de tennis, l'hora del té i el meu preferit, els cocktails al vespre. No debades, emprem el terme anglès "comfort" perquè el concepte el van inventar ells.

Hi ha moltes fonts per a provar d’entendre la vida colonial. Gent tan diversa com Conrad, Céline o Orwell van treballar a les colònies i ens han deixat un retrat terrible de la presència europea a ultramar. Entre els diversos horrors que es poden conèixer es troba de vegades algun moment menys asfixiant. Anthony Burgess va ser funcionari colonial a Malàisia. En un article de fa molts anys, va defensar el consum de tabac amb un argument si més no original. Quan vivia a Malàisia fumava Capstan full strenght, per fer-se venir prou set com per a seguir trafegant ginebra, que amb la calor no venia tan de gust. El que deia abans, un cosa és perdre un imperi una altra el componiment. I les copes.