Legítima defensa 16. Més sobre defensa femenina

Fa un temps vaig llegir amb interès el que deia Sònia Vivas sobre la defensa personal femenina¹. Ex-policia, martiritzada pels seus «companys» i superiors, sotmesa a un llarg però exitós procés judicial -crec que tot provocat per la seva condició homosexual-, va publicar també uns vídeos al respecte, que es poden veure aquí:

Vivas nos queremos

És millor no llegir els comentaris llardosos de la colla de «machotes» misògins de torn. Llardosos i en molts casos completament erronis. Vivas és prou corpulenta per a poder defensar-se. I la grandària és important en aquestes situacions. Important, però no determinant. Algú provaria d’agafar un gat emprenyat?

Dit això, els vídeos no són massa bons. Tot i que cal reconèixer que la «coreografia» de la defensa personal és molt complicada. He participat en alguna exhibició pública de Karate i és realment difícil fer alguna cosa «realista» i encara més si es vol espectacular. La lluita física real és poc aparatosa, poc vistosa. És bruta, lletja, sòrdida. Però tornant als vídeos, sí es pot destacar que la Sra. Vivas diu algunes coses molt encertades. Com a mínim tres, que és més del que molts poca-soltes "experts" en arts marcials saben enunciar. La primera, que la defensa personal és una qüestió de voluntat. Cal voler defensar-se. Prendre la decisió ferma de fer el que calgui per enfrontar una agressió². La segona; el cos és una arma. Colzes, peus, dents, tot serveix. I la tercera: Cal pegar i marxar, córrer, fugir. Un dels millors consells que mai he llegit sobre defensa personal diu:

«It is better to avoid than to run, better to run than to de-escalate, better to de-escalate than to fight, better to fight than to die» 

Rory Miller

«És millor evitar que córrer, córrer que “desescalar”, “desescalar” que lluitar, lluitar que morir»

No se com traduir amb precisió «de-escalate». “Desescalar” apareix sovint en escrits de premsa, per exemple, però no està al diccionari. “Desescalada” sí apareix al RAE:

“1. f. Descenso o disminución graduales en la extensión, intensidad o magnitud de una situación crítica, o de las medidas para combatirla.

2. f. Reducción progresiva de las operaciones militares en un conflicto bélico.”

Ja he parlat, encara que amb un cert -o pretès- to humorístic sobre la primera de les accions recomanades:  

 Legítima defensa 9. La millor opció

La millor manera d’enfrontar una agressió és no enfrontar-la, és a dir no ser en el lloc i el moment de l’agressió. I és un bon consell no només per a les dones. És bo per a tothom. La segona acció si la primera ha fallat és el que també aconsella Vivas. Córrer, fugir. Fins i tot si hem tingut l’encert i la sort d’haver aturat –tombat, lesionat..- l’agressor. No us quedeu per a la foto, sobre tot avui dia que no faltarà el graciós que us immortalitzi amb el seu mòbil. Si no hi ha hagut oportunitat de fugida cal «desescalar» diu Miller. Discrepo. En molts casos un intent d’apaivagament, de negociació amb segons quina mena de tarats els farà salivar amb una vostra pretesa debilitat. I finalment, millor lluitar que morir, no té més.

1. He dubtat sobre l’oportunitat d’aquesta reflexió. Crec entendre que Vivas ha hagut de dimitir del seu càrrec municipal arrel d’unes declaracions un tant imbècils d’una activista LGTBI convidada en un acte en les que titllava els pagesos mallorquins poc més que d’antropoides. El cas no afecta el que he dit.

2. L’inefable Rory Miller parla del «GO button». Del «botó d’engegada», és a dir, del mecanisme mental que cal construir per a ser capaç de reaccionar davant d’una agressió. La manca de reacció de l’ésser humà «normal» en aquestes situacions és un fenomen contrastat per l’experiència empírica.

La cursileria que ens ofega

Els darrers anys he adquirit uns quants volums de la col·lecció Acantilado. Aquesta col·lecció presta atenció a autors molts diversos i entre ells trobo alguns que m'interessen molt, com el gran Patrick Leigh Fermor, admirable per tantes raons -no exclusivament literàries- o Simon Leys, que vaig llegir després d'un comentari que publicà crec que Enrique Vila Matas al diari, que l'elogiava de manera completament justificada al meu entendre. A banda de títols molt incitants, la col·lecció està editada amb molta cura i millor gust. Aprecio una coherència fonamental entre l'aspecte formal de la col·lecció i la tria dels autors que hi apareixen. Si no fos perquè és una expressió que està en mans de la cursileria oficial, gosaria dir que es tracta de llibres triats i editats amb un gust exquisit. L'ús d'aquest terme “exquisit”, però, ens queda vedat, com el de l'adjectiu “deliciós”. Els hem vist profusament emprats en contextos si més no insòlits, com ara la crònica de futbol. Reconec que hi ha periodistes esportius que han fet un gran esforç, meritori, lloable i fins a cert punt reeixit, per tal d'atorgar una certa dignitat literària als articles que escriuen. Fins i tot puc esmentar alguns noms amb admiració, com el de Santiago Segurola, sobre tot perquè el seu estil va acompanyat d'una equanimitat inesperada en aquest mena d'escrits. No pot ser d'altra manera, tanmateix: si algú escriu sobre futbol o sobre el que sigui amb una certa voluntat d'estil, em sembla que li serà inherent un criteri més polit i elegant que l'habitual. Puc, per tant, admetre que es provi de renovar i millorar el llenguatge de la crònica esportiva. Però dir que un regat, una rematada o una altra jugada qualsevol ha estat «exquisit» o “deliciós” em sembla una cursileria.

Nota bene. Vaig escriure aquesta reflexió fa un munt de mesos. He llegit posteriorment un article de Javier Marias amb una posició similar. Hi remeto, naturalment està molt més ben escrit

 

Legítima defensa 15: La defensa femenina

Un dels meus defectes més acusats consisteix en una certa incontinència verbal. Sovint rememoro amb angunia molt episodis desagradables que m’hauria pogut estalviar tancant la boca en el moment adequat. Un de tants tingué lloc en una conversa al bar davant de l’institut on treballava, durant la pausa per a esmorzar. El tema de la conversa era l’horripilant cas conegut com el «crim de les nenes d’Alcàsser». Després d’escoltar tota mena de ximpleries al respecte vaig cometre l’error de deixar anar la meva. Vaig dir que si mai tenia filles esperava que entenguessin que calia ser prudent i, per exemple, no pujar al cotxe d’un desconegut. La reacció del sector femení de la conversa fou immediata i massiva. Es pot resumir l’allau d’improperis rebuts en un sol i senzill al·legat: «Jo, dóna, tinc dret a anar on vulgui i fer el que vulgui». Enunciat que la meva molt més humil afirmació no discuteix, si ens fixem bé. No discutia aleshores ni ho faig ara cap dret, perquè distingeixo l’esfera del legal de la de la facticitat. És a dir, no comparteixo aquesta mena d’Iusnaturalisme que amara el discurs pretesament progressista, segons el qual hem nascut amb tota una -cada cop més llarga- llista de drets. De drets per tant naturals. Llevat dels teòlegs cristians més rancis ningú no defensa aquesta tesi des del plànol teòric. Què deu ser aquest «dret a la vida» que branda histèrica la dreta nord-americana o amb menys frenesí l’església catòlica?¹ Una evolució teòrica del pensament jurídic occidental que no té volta enrere és la superació del dret natural. No cal ser massa historicista per a entendre que efectivament hi ha evolució cultural, intel·lectual, teòrica en molts camps i que és irreversible. En el cas que ens ocupa: el «dret natural», el «menys natural dels drets» segons el famós acudit, ha estat eliminat del pensament jurídic rigorós. Tot dret és construcció, acord. És dret positiu. Més endavant provaré de justificar-ho.  

Torno al que m’ocupa, al que em preocupa, de fet. No nego -no hi tinc dret...- que una dona -o un home o qualsevol ésser humà- pugui fer el que vulgui. En el fons vull dir que no nego el seu dret. Només dic que no crec que el tingui. D’una banda entenc que Hobbes encerta quan diu que en un teòric «estat natural» tots tenim dret a tot, però que viure en societat exigeix el pacte, la renúncia al dret «natural» a tot. I de l’altra, i aquesta és la qüestió que vull tractar, hi ha individus que no han signat el pacte. En la primera entrada sobre el problema de la defensa personal legítima ja vaig apuntar el problema. Els ordenaments jurídics moderns reconeixen, de vegades a contracor, que hem de poder defensar-nos allà i quan l’estat no pot fer-ho: Legítima defensa. Aspectes legals

I és aquí on volia arribar. La pretesa existència del dret a fer el que hom vulgui està constantment amenaçada per la negació radical d’aquest dret per part de qui no participa en el pacte. En aquella discussió de bar -i en d’altres semblants al llarg dels anys- vaig tractat de fonamentar la meva opinió, sense gaire èxit. Si jo, amb més de 80 quilos de pes, més de 40 anys d’experiència en un art marcial i una considerable mala llet que em permet no fer-li fàstics a l’eventualitat d’haver de seure de cul un imbècil d’una puntada de peu si calgués -i si pogués, que no sempre és el cas- provo d’anar amb compte, evito tant com puc la confrontació i m’humilio tot sovint evitant anar segons a on o callant davant d’agressions intolerables (per a l’orgull, bàsicament) no sé com una noia que pesarà 45 quilos (mullada) i que no seria capaç d’enganxar un segell autoadhesiu sobre una superfície engaxifosa amb un cop pretén que pot anar on vulgui i quan vulgui. Té dret a fer-ho, em diu. Però, i lamento dir-ho, l’haurà de defensar. S’haurà de defensar.

Acabo citant, segons el meu costum, algú que en sap més i l’opinió del qual comparteixo. És a dir que, com a tothom, m’agrada que em donin la raó:

“When I tell someone that the most important thing a young woman can do to avoid being raped is to avoid places with lots of young men (and if you absolutely have to go to those place, don't drink) the dumb responses range from: 'Girls have a right to have fun' to 'You're just blaming the victim' all the way up to the ludicrous, 'A woman should be able to walk naked into a biker bar and not be bothered.' These are political ideals. They might even be the way the world should work. They are not the way the world actually works. The responsibility for self-protection has to rest with the potential victim because the potential rapist has no interest whatsoever in her safety or rights. The potential victim is the one who cares.”

Rory Miller, Violence, a writer’s guide

O sigui, més o menys:

«Quan li dic a algú que el més important que una dona jove pot fer per a evitar ser violada és evitar llocs plens d’homes joves (i si no hi ha més remei que anar a aquests llocs, no beguis) les respostes estúpides van des de «Les noies tenen dret a divertir-se» a «el que fas és culpar la víctima» fins al ridícul «Una dona hauria de poder entrar nua en un bar de motoristes sense ser molestada». Aquests són ideals polítics. Fins i tot haurien de ser la manera en la qual hauria de funcionar el món. Però no és la manera com funciona el món. La responsabilitat de l’autoprotecció ha de recaure en la víctima potencial perquè el violador potencial no té cap interès en la seva seguretat o el seus drets. La víctima potencial és qui ha d’anar amb compte»

1. En el cas de l’església és tot un sarcasme que ara es declari «defensora de la vida humana» Quan ho havia estat al llarg del segles?

 

Legítima defensa 14. Més potent

«Més potent:

Tot entrenament té un problema inherent: vostè vol «reciclar» els seus companys. Si vostè o els seus estudiants pega tant fort com pot cada cop que pega, es quedarà ben aviat sense alumnes. En realitat, el criminal mig no pega tan fort com un bon boxejador o un bon karateka. Pega més fort del que el boxejador (a causa dels guants) o karateka mig han sentit mai.»

El fenomen al qual es refereix Miller es dona des que les arts marcials es van convertir en un producte comercial. En l’època en la qual van néixer, els entrenaments eren tan «realistes» com es vulgui imaginar. No fa pas tants anys que sortir il·lès d’alguns entrenaments no era gens senzill. Miller destaca el fet «comercial». Hi ha un munt de gent que es guanya la vida ensenyant arts marcials, defensa personal, etc... i no poden perdre clients. I el canvi ha estat notable. Sense voler ara vanagloriar-me, fa uns 40 anys una «classe» de karate tradicional era un lloc bastant problemàtic -i si l’instructor era japonès l’adjectiu es queda curt-. I el més dur no sempre eren els cops sinó l’atmosfera, l’ambient. Deixem-ho en que ara no és així.

Miller toca aquí dos problemes centrals. El primer: si en les «classes» d’arts marcials es practiqués sempre amb contacte sense restriccions, només s’hi quedaria determinat tipus de persones. Empro el terme «contacte» amb el sentit usual en les disciplines marcials o esportives de combat. No en el sentit mentider i indecent en el que s’empra, per exemple, en el futbol: quan es vol justificar que un jugador ha etzibat un cop a un adversari, normalment una coça, acció que no està contemplada ni en la noció ni en el reglament del joc, es diu farisaicament que és un esport «de contacte» (bé, es diu si l’agressor és dels nostres..). Aquí «contacte» significa pegar realment l’adversari, amb tota la potència de què hom sigui capaç. Una persona diguem-ne normal, és a dir, socialment integrada i que no pateixi cap patologia psíquica no vol ni pegar ni que se’l copegi, afortunadament. Està prou acreditat que hi ha fins i tot una reacció fisiològica involuntària de «control» en el moment de copejar amb contacte real una altra persona. M’explico: si no s’ha entrenat amb propietat, el nostre braç o cama es contrau involuntàriament davant d’un xoc imminent amb un altre cos. D’aquí la importància central de practicar els cops amb sacs i altres estris, d’aquí també l’ús de guants a la boxa i, finalment, la insistència amb què els instructors japonesos demanen que es pensi en copejar, per exemple, no a la cara sinó al clatell, que es pensi en «travessar» l’adversari.

El segon: Per sort el criminal mig no pega tan fort com l’atleta entrenat. Però pega més fort del que està acostumat a sentir. I aquest sí és un problema greu. L'única manera de saber si es pot resistir un cop i sobreposar-se al dolor, sorpresa, pànic i a la resta d’emocions tòxiques produïdes per l’acte és, em temo, rebre’n. I més d’un.

 

Legítima defensa 13. Més sobtat

«Més sobtat:

Un assalt es basa en la valoració que l’amenaça fa de les seves possibilitats. Si no pot comptar amb la sorpresa, sovint no atacarà. Alguns experts afirmen que sempre hi ha algun avís intuïtiu¹. Pot ser, però si es pogués notar i prestar atenció a l’avís, l’atac es podria evitar. Sempre que succeeix és per sorpresa.

Aquest és un dels aspectes més difícils d’entrenar d’una emboscada. El fet mateix que vostè sàpiga que està entrenant elimina l’element de sorpresa. El caràcter inesperat d’un atac pot anul·lar gairebé qualsevol habilitat. Vostè es mentalitza per a l’entrenament, per a la competició. Durant la classe té temps per a emprar tècniques de respiració per a ajustar el seu nivell d’adrenalina, però l’assalt s’esdevé en «la ment de l’horari d’oficina»²; quan el seu cervell està ocupat amb les factures, la llista del supermercat o les claus del cotxe que ha perdut.»

1. Alguns experts, efectivament, sostenen la tesi de que es pot preveure quan es patirà una agressió. No tinc massa confiança en aquests plantejaments basats en aquesta mena de creença en facultats «intuïtives». Sí he pogut copsar que després de molt i molt intens entrenament es pot anticipar, un cop plantejat el combat, la baralla, el que l’oponent està a punt de fer. La repetició incansable de situacions de combat permet una automatització de les respostes que es pot transferir a una situació de violència real. L’entrenament ha de construir respostes condicionades que poden ser efectives en un atac real. Però el que és cert és que no es tracta de respostes selectives, triades en funció d’un atac concret. Senzillament, no hi ha temps. Entre la recepció sensible de l’amenaça, -el puny, l’ampolla, la cadira...- que venen a gran velocitat no cap la mediació intel·lectiva «amenaça tipus X, resposta tipus Y». L’única resposta viable és l’acte reflex condicionat. Un tipus de gest el més senzill possible que serveix per a aturar, repel·lir una gamma àmplia d’atacs.

I, a més, Miller té tota la raó: si una amenaça és previsible, l’atac és evitable. Ras i curt: es tracta de no ser-hi.

2. Amb aquesta expressió Miller es refereix a la consciència de la vida ordinària. La major part del dia no estem alerta. No esperem un agressió. Si estem entrenant, estem alerta, estem en «situació», perquè ja estem avisats de que ens pot arribar un atac -hauríem d’estar-ho, la major part de lesions que jo he vist en un entrenament són el resultat de manca de concentració-.

 

Legítima defensa 12. Més ràpid

 Més ràpid:

"Atès que l’amenaça ha triat el temps, l’espai i la víctima, pot atacar de manera “total”, sense concedir res a la defensa. La velocitat¹ de la ràfega, la pluja constant de cops, poden ser atordidores.

Quan els vostres estudiants d’arts marcials estiguin practicant per parelles² utilitzeu un cronòmetre i compteu quants cops es poden llençar en un minut. Fins i tot en la boxa professional la xifra no és massa impressionant. Hi ha un «estira i arronsa» en el combat i subtileses en el timing³ defensiu i ofensiu que en són part integral i el fan un joc de d’habilitat.

Després cronometreu-ho en el sac. Doneu-los instruccions per tal de que peguin tan ràpidament com puguin durant 10 segons. Trieu un interval de cinc segons al principi de l’exercici i compteu quants cops s’han donat; (1) És més fàcil comptar amb l’oïda que amb la vista; (2) no intenteu comptar més enllà de 20, aixequeu un dit i comenceu de nou des de l’u; (3) si proveu de dir els nombres, encara que sigui mentalment, no sereu prou ràpids. La gent completament desentrenada dóna normalment quatre cops per segon. Per a un artista marcial «decent» entre 8 i 10 cops per segon és una xifra raonable. El màxim que jo he fet és entre 13 i 14.

Un assalt es duu a terme com una ràfega, no com un «combat». Un artista marcial competent acostumant al timing més cautelós del combat està completament mancat de preparació per aquesta mena de velocitat. Ni la gent que pot pegar 10 cops per segon pot bloquejar 10 cops per segon."

1. Velocitat té en el text un sentit específic. Es refereix no tant a la velocitat dels cops com a llur freqüència. La tesi de Miller és que en una agressió real arriben cops sense parar, circumstància habitualment no entrenada de manera específica en molts mètodes de defensa personal que practiquen «cop a cop»: arriba un cop, l’aturo o l’esquivo, responc, arriba un altre cop....

2. Miller diu «sparring», terme de la boxa que designa l’exercici per parelles, la pràctica amb un oponent. En Karate es diu 組手(kumite), una cosa com mans «agafades» o «unides». En tots dos casos significa el mateix, la comprovació pràctica, empírica, dels gestos apresos (les «tècniques») amb un -o més- adversaris reals. Però llevat de casos molt especials, en els quals s’entrena sense control, el normal és que aquest enfrontament estigui regulat pautat, o sigui, en cert sentit, fals.

3. Timing. Es podria traduir per «ritme» o «tempo». En un combat hi ha -segon dels problemes a resoldre en un combat, el primer era la distància- un cert ritme establert entre els oponents que cal «trencar» per a vèncer. En les escoles de sabre es parla de 拍子 Hyoshi, «ritme». Cal entorpir el ritme amb el qual es mou l’adversari per a derrotar-lo. D’aquí el «joc d’habilitat» al qual es referix Miller. Segons ell, aquestes subtileses tàctiques freturen de sentit quan el que se’ns ve a sobre és una pluja de cops indiscriminats, inaturables.

Legítima defensa 11: Les quatre veritats bàsiques

 «The four basic truths of violent assault” (Les quatre veritats bàsiques de l’assalt violent):

Closer, faster, more suddenly, more power

Un atac real, al carrer, sempre és més proper, més ràpid, més sobtat i més potent del que esperem, del que hem entrenat.

Miller s’adreça als instructors i practicants d’arts marcials. Però qualsevol persona que es faci la il·lusió de que es pot defensar d’una agressió real hauria de meditar al respecte. Si és que vol defensar-se realment. A continuació, l’argumentació de Miller. Intentaré aclarir alguns extrems a les notes:

Més a prop:

«Un dels aspectes més comuns i més artificials de l’entrenament de les arts marcials modernes és que els exercicis d’auto-defensa es practiquen a una distància òptima¹ en la qual l’atacant ha de fer com a mínim mig pas per a contactar. Els criminals de debò rarament concedeixen aquest luxe de temps. Copegen quan estan segurs de fer contacte, segurs de que llur víctima està realment dins de rang abans d’iniciar l’atac. El mig pas de distància extra permet treballar moltes coses que són difícils d’obtenir en la vida real. En encontres reals les defenses i esquives funcionen rarament. Fins i tot al dojo, si esteu prou a prop de l’adversari com per a poder posar el braç a la seva espatlla (gairebé la distància òptima per a copejar) i li permeteu fer-ho amb la mà que vulgui a l’objectiu que vulgui, no bloquejareu els cops si no és que us els telegrafia clarament. La distància ÉS temps, i bloquejar requereix temps.

L’atacant sempre tria el moment i el lloc de l’atac i tria un rang (distància) on segurament pot copejar amb força i on la víctima tindrà el menor temps de reacció possible. Això significa que estarà a prop. Sovint, l’emboscada tindrà lloc en un àrea que obstaculitza els moviments de la víctima –un bany, entre dos cotxes aparcats o esclafat contra una paret. El vostre moviment preferit seguirà funcionant sense espai per a girar o fer un pas?»

1. Efectivament. Un dels problemes bàsics a resoldre en un combat és el de la distància. En japonès el terme corresponent a «distància» és 距離 (kyori), però en arts marcials s’empra el terme 間合い(maai) que literalment significa:

間 (ma) interval

合い (ai) correcte adequat, apropiat

Un cosa és la distància objectiva, mesurable, que ens separa de l’adversari i l’altra la distància òptima per a combatre que, idealment, seria aquella en què som eficaços i l’enemic no ho és. I aquí està el defecte que Miller denuncia. La majoria d’arts marcials es practiquen en una distància òptima per a l’aplicació de les tècniques que proposen. Tant el terme com el concepte al·ludit provenen de les escoles de sabre tradicionals del Japó. Un katana té com a mínim una fulla de 80 centímetres. La seva eficàcia letal depèn d’una distància mínima per a emprar-lo. Requereix espai. I l’espai, la distancia, com diu Miller, és temps. Miller dedueix d’aquesta afirmació irrefutable que atès que les agressions sempre són cos a cos, tot el que es practiqui a major distància és inútil. Tendeixo a pensar que té raó, però amb matisos, basats en part en alguns altres aspectes del que el mateix Miller sosté en altres seccions del llibre:

- Si hi ha prou anticipació, es pot respondre a major distància;

- En les arts tradicionals ja es presta atenció a la disminució de la distància. Recordo clarament com Kase Sensei, formidable mestre de Karate Tradicional explicava -i, sobre tot, demostrava- la diferència entre 大技 (O waza) i 小技 (Ko waza), tècnica «gran» d’abast llarg i «petita» de curt abast. I de vegades era la mateixa.

- També depèn del nivell de qui estiguem parlant. Els mestres Kase i Nishiyama, de qui ja vaig parlar,Legítima defensa 7, els dos «pegadors» oficials de la 日本空手協会, l’Associació Japonesa de Karate, més coneguda per les seves sigles en anglès, JKA, en l’època dels desafiaments entre escoles de Karate i universitats al Japó dels anys 40, s’entrenaven intentant aturar o esquivar cops llençats per boxejadors, sense cap mena de control, per tractar de provar que allò que practicaven servia.

 

 

 

 

Legítima defensa 10

 

Meditations on Violence: A Comparison of Martial Arts Training & Real World Violence¹ és un llibre imprescindible per a qualsevol persona interessada en la possibilitat real de superar una agressió. Mr. Miller té una carrera que l’avala: bouncer («segurata») en un casino, policia i sobre tot i durant 17 anys, corrections officer i sergent després d’un equip policial d’intervenció en presons. L’eix central del llibre és el que anuncia el títol, una comparació entre l’entrenament dels 道場(dojo) d’arts marcials i la violència del «món real», comparació en la qual les arts marcials resulten prou malparades. Ras i curt, segons Miller, molt -de vegades tot- el que s’ensenya en les arts marcials no té massa sentit a l’hora de defensar-se d’una agressió real, al carrer. Malauradament, i després de 44 anys dedicat a l’estudi d’un art marcial encara és més difícil acceptar-ho, haig de dir que Miller té raó. No tota, però en té. Coincideixo en que la major part de «teories», entrenaments i tècniques que s’ensenyen per a la defensa personal són com a mínim inútils, quan no directament perilloses. Cal, però, matisar. Les arts marcials tradicionals practicades amb propietat -és a dir, com es feia en origen- són molt eficaces. Una altra cosa és el que avui en dia es ven com a «defensa personal». Un engany en tota regla. El mateix Miller practica una forma tradicional de 柔術 (jujutsu), sistema de combat sense armes tradicional del Japó extraordinàriament eficaç (i brutal, val a dir) o sigui que sí creu en alguna forma d’art tradicional, però en desqualifica amb acidesa la majoria. Reconeix, per exemple, que no ha practicat 空手 (karate), però que la seva dona sí ho fa. Pel que ha vist, les formes d’entrenament de confrontació amb adversaris 組手(kumite, terme erròniament traduït per «combat») li semblen massa estereotipades, rígides i poc realistes, tot i que admet que la mecànica present en els 型 (katà) és semblant a la del combat real. El problema no rau tant en les tècniques -tot i que moltes són inaplicables- com en la manera de practicar-les. El que s’entrena no s’assembla al que ens trobarem en un agressió real. Al principi del llibre Miller presenta el que denomina «The four basic truths of violent assault” (Les quatre veritats bàsiques de l’assalt violent):

"Closer, faster, more suddenly, more power"

Un atac real, al carrer, sempre és més proper, més ràpid, més sobtat i més potent del que esperem, del que hem entrenat.

1. R.Miller manté una web i ha escrit més llibres. Però diria que amb els tres primers n’hi ha prou per entendre el que proposa:

Meditations on Violence: A comparison of Martial Arts Training & Real World Violence

Training for Sudden Violence: 72 Practical Drills

Facing Violence: Preparing for the Unexpected

(Tots a YMAA Publication Center)

L'Illa de la Decepció

 

A banda de la gosadia, de la temeritat amb què s’hi embarcaven, un dels aspectes que més em crida l’atenció dels relats dels grans viatges de navegació i exploració dels inicis de la modernitat és la fam que s’hi passava. Vaig comentar aquest aspecte en la meva referència al llibre sobre el primer viatge a l’Índia de Vasco de Gama, en un episodi involuntàriament còmic:

Derrota de Vasco de Gama

Judith Schalansky condensa, amb gran capacitat, l’horror de la fam a bord de la flota de Magallanes, en la pàgina que dedica a l’illa de Napuka, batejada per l’almirall com Isla de la Decepción:

“Cuando el 28 de noviembre de 1520 por fin lograron alcanzar el océano y tomaron rumbo noroeste, el capitán general Fernando de Magallanes anunció que necesitarían al menos un mes para llegar a las Islas de las Especias, pero ya nadie creyó sus palabras. Durante largas semanas no habían avistado ni un solo trozo de tierra, el océano estaba perpetuamente en calma y por ello lo llamaron Mare Pacífico. Era como si se hubieran abierto las puertas del cielo y navegaran directamente hacia la eternidad. Poco tiempo después la brújula dejaría de tener fuerzas para apuntar al norte y no habría suficiente comida para toda la tripulación: las galletas no eran más que migas, cubiertas de cagadas de ratón y de gusanos, y el agua potable era un caldo putrefacto y amarillento. Para no morir de hambre se alimentaron de serrín y del cuero con el que se envuelve los mástiles para protegerlos de las heladas. Tenían que mojar los pedazos de cuero, duros como una piedra, durante cuatro o cinco días en el mar para lograr ablandarlo, luego lo asaban en carbón y se lo tragaban al fuerza. // Cuando descubrieron que había ratas a bordo, comenzó la cacería. Por un ejemplar famélico se llegó a pagar medio doblón de oro; uno de los marineros se encontraba tan desesperado que engulló una rata cruda, entera, y otros dos se enzarzaron en tal pelea por otro ejemplar, que uno de ellos acabó matando al otro a hachazos. Según la ley, el homicida debía ser descuartizado, pero nadie tenía fuerzas para cumplir la sentencia, por lo que lo estrangularon y lo arrojaron por la borda. // Cada vez que moría un marinero, Magallanes se apresuraba a envolver el cadáver con una lona y lanzarlo al mar, antes de que sus hombres cometieran canibalismo. En efecto, los supervivientes miraban a los cadáveres frescos con tanta avidez que hasta les sangraban las encías. // Cuando por fin, cincuenta días después, avistaron tierra, no encontraron ningún lugar para fondear el ancla y los marineros que llegaron a la isla en botes no encontraron nada para calmar su hambre ni su sed; por eso la llamaron Isla de la Decepción y continuaron su viaje. El escribano del barco, Antonio Pigafetta, anotó: Estoy convencido de que nadie osará emprender de nuevo un viaje tan desesperado como este.”

Judith Schalansky, Atlas de islas remotas, Napuka, Islas de la Decepción, p.70