Els darrers anys he adquirit uns quants volums de la col·lecció Acantilado. Aquesta col·lecció presta atenció a autors molts diversos i entre ells trobo alguns que m'interessen molt, com el gran Patrick Leigh Fermor, admirable per tantes raons -no exclusivament literàries- o Simon Leys, que vaig llegir després d'un comentari que publicà crec que Enrique Vila Matas al diari, que l'elogiava de manera completament justificada al meu entendre. A banda de títols molt incitants, la col·lecció està editada amb molta cura i millor gust. Aprecio una coherència fonamental entre l'aspecte formal de la col·lecció i la tria dels autors que hi apareixen. Si no fos perquè és una expressió que està en mans de la cursileria oficial, gosaria dir que es tracta de llibres triats i editats amb un gust exquisit. L'ús d'aquest terme “exquisit”, però, ens queda vedat, com el de l'adjectiu “deliciós”. Els hem vist profusament emprats en contextos si més no insòlits, com ara la crònica de futbol. Reconec que hi ha periodistes esportius que han fet un gran esforç, meritori, lloable i fins a cert punt reeixit, per tal d'atorgar una certa dignitat literària als articles que escriuen. Fins i tot puc esmentar alguns noms amb admiració, com el de Santiago Segurola, sobre tot perquè el seu estil va acompanyat d'una equanimitat inesperada en aquest mena d'escrits. No pot ser d'altra manera, tanmateix: si algú escriu sobre futbol o sobre el que sigui amb una certa voluntat d'estil, em sembla que li serà inherent un criteri més polit i elegant que l'habitual. Puc, per tant, admetre que es provi de renovar i millorar el llenguatge de la crònica esportiva. Però dir que un regat, una rematada o una altra jugada qualsevol ha estat «exquisit» o “deliciós” em sembla una cursileria.
Nota bene. Vaig escriure aquesta reflexió fa un munt de mesos. He llegit posteriorment un article de Javier Marias amb una posició similar. Hi remeto, naturalment està molt més ben escrit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada