Misogínia

El «masclisme» contemporani és una forma extrema i degenerada de misogínia o «aversió a les dones», com defineix el DIEC. El misogin clàssic ja era un personatge prou imbècil, però en la seva forma actual és francament repulsiu. I apareix, a més d’on és no sols habitual sinó gairebé constitutiu, en altres contextos francament inesperats. Un exemple de la primera modalitat és la pornografia. Un de la segona és la moda.

Un dels trets bàsics de la pornografia és la presentació de dones disposades a fer el que els manin els homes, obedients, submises. No és res massa difícil d’entendre. És un producte d’això que es denomina patriarcat, per a consum prioritàriament masculí, tot i que hi pugui haver -de fet hi ha- dones que en consumeixin o, fins i tot, que hi hagi un subgènere adreçat específicament a les dones o directament «feminista» -pel que he sentit-. Però no hi ha en la pornografia a l’ús cap moment no ja d’admiració sinó de respecte per les dones, llevat de l’adoració que alguns fanàtics del gènere senten per les seves estrelles. En general la dóna està cosificada, reduïda a la condició de cos per ser emprat. Però no és en aquesta presentació de la dominació masculina en ella mateixa on la misogínia és més intensa. Està més radicalitzada en dos trets molt freqüents: el primer es troba en moltes escenes de sexe en grup on hi ha una sola dona i diversos homes, veritable representació ritual de la violació en grup. No descartaria que els casos recents d’aquesta mena tinguessin una de les seves deus en aquesta mena d’escenes. Paradoxalment, la reducció de la dona agredida en grup, reduïda a una condició animal, cosificada, mostra en realitat la manca de virilitat més pregona. Són homenets en grup que s’atreveixen a desfermar les seves pulsions més degradants, més baixes, només i precisament perquè estan en grup. L’abjecció d’aquesta mena d’individus és de vegades, sorprenentment sincera. Què es pot pensar d’una horda de tarats que s’autodenominava «la manada» abans fins i tot de que es descobrís què feien per a divertir-se? El segon tret, destacat per un erudit sociòleg alemany fa uns anys, el nom del qual no he pogut recordar, és molt més sorprenent: en l’apoteosi masculina de la dominació s’obliga les dones a realitzar els dos únics actes sexuals per als quals, precisament, no caldria la presencia femenina: la fel·lació i la sodomització. Són dues activitats tan legítimes com qualssevol altres entre adults que estan d’acord¹ que aquests ramats de desgraciats assetjadors i violadors podrien practicar entre ells, suposant que les violacions siguin actes sexuals, que ja és suposar. Els és d’aplicació l‘amenaça que Cai Valeri Catul féu a uns seus enemics en el famós Carmen setzè, poema que ningú no ha gosat traduir en vint segles, d’una procacitat digna d’un epigrama de Marcial: «Pedicabo ego vos et irrumabo».

I no veig problema en admetre que tots, fins i tot els que provem de mantenir una conducta civilitzada, o el més possible, tinguem, tingui, pulsions fosques i degradants. El que compta és l’autodomini. Mantenir el depravat que tots podem tenir a dins sota control. No cal ser massa freudià per a entendre la necessitat de la repressió per a la vida en comú, en societat.

I la «moda».

El mes de febrer passat va morir Antonio Miró, admirat modista i dissenyador. Sempre que vaig sentir o llegir una entrevista que li fessin em va semblar dotat de sentit de l’humor i d’una actitud irònica respecte de la seva feina, del disseny i de la moda. No es donava to. Em va sorprendre molt una seva resposta a perquè no feia roba per a dones (fals, en va fer amb el mateix talent amb què la feia per a homes). «Perquè no sóc homosexual», va dir. I per a treure l’entrevistador de la seva estupefacció va completar la resposta dient que la roba de dona no li sortia bé perquè a ell no l’interessava vestir les dones sinó despullar-les. Al marge de que aquest resposta provocaria ara un allau de protestes de la nova censura, segurament amb part de raó, el fet és que no es podria assegurar que sigui certa. Res no autoritza a afirmar que el negoci de la moda estigui dominat per persones d’una determinada orientació sexual. A més, seria del tot irrellevant. Però crec que hi ha una certa misogínia, que detecto en dues tendències aparentment contradictòries. D’una banda hi ha un tipus de roba femenina dissenyada per enaltir exageradament el dimorfisme sexual. Per entendre’ns, roba que pretén destacar allò que té de més femení l’anatomia humana. Destacar-ho o, directament, mostrar-ho. Potser m’equivoco però sembla roba dissenyada per a complaure més els homes que les dones, roba pensada per a cosificar el cos femení, fer-lo cosa, no cos.

Denominaria l’altra tendència «lleigisme». De vegades veig les notícies de desfilades on apareixen unes models introduïdes en unes «construccions tèxtils» horrífiques. Deixo de banda el problema en absolut menor de que es tracta de peces impossibles de vestir amb un mínim de comoditat. El que em sobta és que es tracta de roba cursi, saltataulells («hortera»), cridanera, de mal gust. La signi qui la signi. Tampoc és irrellevant un altre tret del món de la moda, el criteri d’elecció de models. Tot i que afortunadament estigui canviant el fet és que predomina un prototip de cos exageradament prim, malaltís, tendència que es trasllada després a les talles de la roba posada a la venda. Llevat de les models de llenceria, que correspondrien a la tendència anterior, la de les dones amb atractiu sexual per als compradors masculins. Hi ha també hi ha una tendència misògina en algunes presentacions en les quals es busca un aspecte sinistre, deformat, alienant. I finalment, es tendeix a un aspecte androgin, que en si mateix no em preocupa, ans al contrari, em semblaria igualitari si no sospités que no va en els dos sentits. Que homes i dones intercanviïn llurs aspectes em semblaria fins i tot un avenç. Que determinats modistes pretenguin esborrar el femení, igual que els que pretenen, aparentment, exaltar-lo, em sembla misogínia.

1. Sempre he pensat que el fet que una persona vulgui fer el que una altra li proposi, em el camp sexual o en qualsevol altre, no s’hauria de denominar «consentiment» si no és que canviem el que significa realment «consentir»: 

«1 1 v. intr. Rendir-se a un sentiment, a una obligació,

1 2 v. tr. Permetre, tolerar.»

2 v. intr. pron. Perdre consistència, resistència, fendre’s lleugerament, a conseqüència d’un cop, una batzegada, etc.»

Considero més digne dir que una persona no «consent» a fer el que li demana una altra, sinó que accedeix perquè hi està d’acord. El consentiment sempre té un pòsit de submissió.