En el seu llibre sobre la llengua
nazi, que he glosat en altres ocasions L'històric dia de..., Victor
Klemperer crida l’atenció sobre un altre tret dominant de la
llengua del Tercer Reich: l’ús, «exorbitant» segons les seves
paraules, de les abreviatures i les sigles en el llenguatge oficial.
Klemperer recorda que en la parla popular berlinesa sempre s’havien
emprat paraules abreviades per a fer acudits, sobre tot de caràcter
procaç, però en la llengua nazi el seu ús esdevingué paroxístic.
És tot un sarcasme que les autoritats del Reich arribessin a exigir
que es deixés d’emprar les Stummelwörter,
una cosa així com els
“trossos de paraula”
o les “paraules trossejades” perquè
malmetien la llengua, quan havien estat elles les responsables del
seu ús desenfrenat:
“Later, in march 1944, it got to the
point of a serious, public and official warning against the
improperly excessive use of ‘Stummelwörter {stumpwords}’, as the
abbreviations were referred to on this occasion. From time to time
the representative DAZ devoted its regular column ‘In our opinion’
to linguistic matters. on this occasion it reported on an official
decree intended to prevent the spread of these portmanteau words,
which were considered to be ruining the language. as if it were
possible for them to curtail through a single decree something which
they had fostered repeatedly, and indeed still were, something
moreover which ceaselessly grew of its own accord without any
encouragement from those who were now trying to halt its development.
It was questioned whether a phonetic sequence such as ‘Hersta der
Wigru’ was any longer German at all; the term appeared in a
dictionary of economics and stood for ‘Herstellungsanweisung der
Wirtschaftsgruppe (manufacturing instructions of the
commercial group)’ 1.”
Però
malgrat aquest pronunciament, el nacionalsocialisme va saturar el seu
missatge amb sigles, acròstics, paraules formades per fusió de dos
o més termes fins convertir l’alemany en una llengua
incomprensible, un veritable argot, allò que en castellà queda més
retratat com a “jerga”. La raó fonamental, entén
Klemperer, era l’obsessió nazi per la tecnologia i
“l’organització” el seu “hipermodernisme” totalitari, que
contenia l’aspiració a dominar la vida interior de la gent, a
esdevenir una religió:
“If I ask myself now whether and why
the contraction should be counted as a principal characteristic of
the LTI, the answer is simple. No linguistic style prior to Hitler
German had made such an exorbitant use of this form. The modern
contraction always appears with new technology and new organization.
and in line with its claim to totality nazism brings new technology
and new organizations into everything, hence the immense number of
abbreviations. However, since this claim to totality also involves an
attempt to control people’s inner lives, because it aspires to be
religion, planting the swastika everywhere, each of its contractions
is also related to the old Christian ‘fish’: Kradschütze
(motorized infantry) or teams of MGs (machine-gunners), members of
the HJ or the DAF, everyone is ‘sworn into the community’.”2
Com
ja he destacat, resulta alarmant constatar que també
aquest estilema tan kitsch de les abreviacions s’ha imposat en els
nostres usos lingüístics. L'afirmació -Sobre la mentida- de fa uns dies no pretenia ser cap boutade: es pot considerar Goebbels un dels autors més influents del
segle XX. I els seus seguidors són arreu, especialment en el món
econòmic i polític. No dic que siguin nazis, però s’expressen
com ells. Puc proposar exemples. En una ocasió em va tocar
representar el sindicat per al qual treballo en una mesa sectorial
sobre els anomenats ensenyaments de règim especial. La responsable
del negociat d’aquell temps, persona de tracte diguem-ne aspre, va
arrodonir la seva antipatia constitutiva deixant el cap com un timbal
als assistents amb desenes de sigles, abreviatures i altres amenitats
d’un argot pretesament tècnic. Ningú no va entendre gran cosa,
però diria que aquest era l’objectiu.
De
vegades, la passió hipertècnica per les sigles produeix efectes
involuntàriament -són els millors- còmics. Quan va començar la
fal·lera per la informàtica se'ns va comunicar triomfalment que
hauríem de posar-nos al dia amb les TAC -tecnologies d’aprenentatge
i coneixement. Ara són les TIC -tecnologies de la informació i la
comunicació. El canvi no és innocent. Decau el terme «coneixement»,
substituït per «informació», com si fossin el mateix. Més casos.
Fa uns anys el Departament d’Educació es va treure de la copalta
un mecanisme per a poder aprovar tothom -abans de que ho ordenés una
ministra, la imperdonable Sra. Celáa–. El va denominar PIM -pla
individual de millora-. Un pla personal per a cada alumne que no
assoleix uns nivells mínims. I és sense limitació, és a dir, podem
tenir tants PIM's com alumnes. L’objectiu no pot ser més clar:
dinamitar el concepte mateix d’avaluació que té, necessàriament,
un cert moment de comparació. Què dimonis es pot comparar si cada
alumne segueix el seu pla? El que sembla clar és que la proliferació
de sigles, abreviatures i altres mecanismes segueix el patró nazi de
l’ocultació de significats i intencions. Per cert el que em
semblava còmic: TIC-TAC, PIM-...?
1.
Cito l’edició que tinc ara a mà,
l’anglesa: The
Language of the Third Reich. LTI–Lingua
Tertii Imperii. A Philologist’s
notebook (translated
by Martin Brady) Bloomsbury
Academic 2000, p.92
2.
Op.cit. p.95