Passarà una estona molt divertida qui llegeixi Peor habría sido tener que trabajar, de José Yoldi (Libros.com, 2014). En l’època en que tots els que ens consideràvem d’esquerres, si més no els professors d’institut, llegíem el PAIS1, seguia amb plaer les seves columnes sobre actualitat judicial. Yoldi es va fer famós per haver destapat l’escàndol dels viatges de plaer pagats amb diners públics -a Marbella, quin cutre- que es pegava un tal Carlos Dívar, magistrat president del Suprem i del CGPJ, posat en el càrrec no se sap massa bé perquè per acord entre PP i PSOE. La mediocritat, per dir-ho pietosament, jurídica d’aquell mel·liflu personatge venia acompanyada d’una tendència irreprimible a la vagància que, segons com, és fins i tot d’agrair en gent que ha de decidir sobre qüestions molt rellevants sense tenir-ne ni idea i d’un posat untuós molt acordat amb el fet de que era un rosegaaltars de primera. Que es fes acompanyar d’uns ufanosos aide-de-chambre afegia un cert accent morbós al tema. Era la part que a mi m’agradava, per a què enganyar-nos. El vell «asaltacunas»2 amb aires de capellanet es feia pagar les excursions eròticofestives per l’erari públic..
El llibre de Yoldi és, com he dit, molt divertit. Cal dir que no està massa ben escrit. Tenia un record millor dels seus articles. Però permet recordar una època en la qual el periodisme era millor. Hi havia reporters a la caça de notícies i redactors valents i no pas tristos buròcrates asseguts al despatx esperant que els diguin què cal publicar. Al marge de l’estil literari, més pobre de l’esperat, Yoldi segueix tenint un gran talent per posar noms a les coses i descriure-les amb humor. La frase que dóna títol al llibre3, per exemple, ha fet fortuna i penja a la paret d’algunes redaccions il·lustres, com ara la del Times a Londres. Un exemple memorable. Explicava en algun article seu com només era possible trobar aparcament als voltants del Suprem els dilluns i els divendres. La raó era que «sus señorías» no hi eren aquells dos dies. Sembla que plegaven els dijous al migdia i es reincorporaven al despatx el dimarts al matí. Els dies que falten estaven a casa, «estudiando sentencias». Yoldi recorda al llibre el nom que va infligir a aquesta curiosa -i sobre tot còmoda- jornada laboral: la «semana caribeña»...
1. El PAIS abans d'esdevenir un mitjà al servei de determinades opcions polítiques. Hom ha assistit a maniobres brutes de tota mena en aquest país, però la campanya d'aquest diari a favor d'un personatge tan nefast com el senyor Ribera, o la seva col·laboració en el coup d'état perpetrat contra el senyor Pedro Sánchez per la colla patibulària del seu partit són exemples de traca i mocador. Per no parlar, Yoldi, amb gran elegància, no ho fa, de les successives purgues efectuades a la redacció. En el meu cas, resulta més imperdonable no haver sabut què podia passar en un diari fundat i dirigit per falangistes. Mireu que estava avisat...el meu avi solia dir que als falangistes se'ls havia de matar de petits, que de grans es tornaven alcaldes...
2. Aquest terme espanyol no està al diccionari de la RAE, trobo que és una mancança greu, estructural. No he trobat cap terme anàleg en català, com si no en tinguéssim...
3. La meva suspicàcia lingüística m’assalta de nou. No hauria de dir «hubiera» en lloc de «habría»?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada