Futbol, alcohol i manca de vergonya

Sento a la ràdio que en el proper Mundial de futbol, que se se celebrarà el proper hivern a Qatar, no es podrà beure cervesa als estadis. Trobo que és una mesura errònia: atès el nivell paupèrrim que tenen normalment els partits de seleccions, es farà més difícil suportar-los. No tinc en principi massa inconvenient en la mesura si la considerem des del punt de vista de l’ordre públic, però em sembla d’una hipocresia monumental. Tampoc em queda clar si es permetrà prendre gin tònics, però imagino que no. També es de suposar que la prohibició deu estar relacionada amb la general prohibició de l’alcohol en els països de confessió musulmana. Així com he explicat anteriorment perquè no puc ser cristià -o si més no un bon cristià -La decència impossible-  em sembla que la meva afecció al vi i al pernil ibèric constitueixen un seriós inconvenient a la meva conversió a l’Islam. Més seriosament, les prohibicions alimentàries, incloses les d’indole religiosa, em semblen intolerables intromissions en la vida personal de cadascú. Hom ha de poder enverinar-se com més li plagui.

Però és que, a més, aquesta concreta prohibició de la cervesa futbolera està envoltada d’una hipocresia encara més galopant de l’habitual. En primer lloc prohibeix la cervesa la FIFA, un dels organismes més corruptes i maliciosos dels nostres temps. Només cal considerar el poc que sabem del mecanisme de «votació» mitjançant el qual es va decidir atorgar l’organització del Mundial a un «país» de notable manca de tradició futbolística i fer-ho partint la temporada per celebrar-lo a l’hivern, ateses les temperatures de la península aràbiga... el respecte per la salut dels futbolistes i dels espectadors sembla, en principi, que no ha estat un dels criteris que s’ha seguit. En segon lloc resulta escandalós que en els nostres temps un esdeveniment d’abast gairebé universal es regeixi per tradicions, creences o costums locals. Cal recordar potser que l’Islam segueix essent un règim polític teocràtic més que una religió. I el cas encara és més lamentable si recordem què farisaica és la voluntat amb què s’imposa la restricció. Qui hagi visitat països musulmans haurà vist que es consumeix alcohol -sota mà- i que tot depèn de les possibilitats que es tinguin de participar en el seu tràfic. Pot induir a error creure que en les monarquies del Golf, tan rigoristes, es respecta més estrictament la prohibició de l’alcohol. No, el que es fa és impedir que beguin els pobres. Un exemple. Fa uns quants anys una empresa catalana, Meyba, tant coneguda que metonímicament el terme s’emprava enlloc de «vestit de bany» provava d’estendre’s arreu. El seu més talentós comercial, el gran Jordi S., capaç de vendre-li una nevera a un esquimal, es dedicà a la ruta «oriental». I sí, va ser capaç de vendre vestits de bany (i biquinis!) als emirats àrabs.... Explicava que en arribar divendres, dia de descans musulmà, es dirigia a Dubai que, en aquella època, era l’indret més «liberal» de la zona. Segons el seu relat, en l’avió tot el passatge llevat d’ell el conformaven un grapat de sheiks amb diners. Instants després de que l’avió s’enlairés, apareixien les hostesses amb el carret del bar. Jordi afirmava que en arribar a Dubai l’únic passatger que no estava borratxo era ell. I amb el seu talent per a la ironia afegia «i el pilot també, espero...». Arribats a l’hotel els sheiks seguien aixecant el colze durant tot el cap de setmana. D’allò més edificant.