A mesura que es coneixen més documents es confirma el que per a molts no era una mera sospita, sinó un convicció establerta: un dels més importants filòsofs del segle XX era un nazi empedreït, un ésser humà repugnant que tenia opinions no solament execrables, vomitives, des d’un punt de vista moral, sinó errònies, falses, equivocades i estúpides des del més ample punt de vista de la racionalitat, la lògica i el saber. François Rastier recull al seu llibre Naufragio de un profeta: Heidegger hoy, (Laetoli 2022) textos demolidors: En 1916, amb 27 anys, Heidegger escriu en una carta a la seva promesa Elfride: "La judaïtzació de la nostra cultura i de les universitats és en efecte, aterridor i crec que la raça alemanya haurà de trobar la força interior suficient per tal d’arribar al més alt». I no és un mer pecat de joventut. En 1920, als 31, es lamenta en una altra carta de que "Tot està inundat de jueus i sangoneres".....el vell llenguatge etnicida que equipara als jueus amb els animals que causen repugnància que ja he comentat1. Sense oblidar la baixesa que demostrà en separar-se del seu mestre, Edmund Husserl -jueu- o en retreure públicament Karl Jaspers que no s’hagués desempallegat de la seva dona jueva. I l’autor d’aquestes manifestacions i actes repulsius és també l’autor de Sein und Zeit? No trobo una explicació racional al fet: és la mateixa persona? He parlat d’aquesta meva incomprensió amb l’amic Jorge, que la comparteix2. Potser cometem l’error de vincular intel·ligència i moral, potser som més platònics del que pensem i seguim identificat el saber amb la virtut. Però sóc, som conscients de que no és ontològicament impossible posseir una intel·ligència superior i, a la vegada, una moralitat perversa, criminal.
Potser la raó principal de la incomprensió rau en un altre aspecte. Sense necessitat de compartir la seva tesi segons la qual el marxisme és l’hereu legítim -de fet, l’únic- de la racionalitat il·lustrada, potser Lukács encertava en denunciar l’ascens de l’irracionalisme nascut en el romanticisme, el que ell denominava «la destrucció de la raó»3. En qualsevol cas, resulta evident la connexió entre l’irracionalisme i per exemple el feixisme. Remeto al cas de Nietzsche, que permet una lectura fascistoide4. Però la submisió de la raó a instàncies irracionals no és explicació suficient. Heidegger mantenia opinions racistes, antisemites, atorgava a pseudoconceptes vitalistes un valor explicatiu central. I el fet és que només una persona d’una ignorància clamorosa pot defensar aquesta mena d’opinions, sigui o no un irracionalista. Dit altrament, són les opinions d’un imbècil.
2. Jo no comparteixo, però, l’alta valoració literària que fa de Sein und Zeit. Reconec la profunditat, la subtilesa de l’anàlisi de l’existència que duu a terme, però l’estil literari em resulta indigest.
3. Die Zerstörung der Vernunft, Berlín, 1954. El terme Zerstörung significa destrucció. La traducció espanyola es titula El asalto a la razón. Wenceslao Roces, el traductor, justifica el canvi per raons fonètiques i tot i que en general discrepo dels canvis introduïts en les traduccions de títols, en aquest cas el resultat té certa gràcia.
Aprofito per fer una aportació a la meva teoria general de l’insult. El capítol dedicat a Heidegger té un títol molt divertit: «Heidegger o el miércoles de ceniza del subjetivismo parasitario». Toma.
4. En canvi resulta inaudita l’acusació d’antisemitisme. No hi ha cap text de Nietzsche que la justifiqui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada