La discussió sobre l’eventual aprenentatge de la ἀνδρεία, el valor, es produeix en un context molt determinat, idoni. Dos prohoms atenesos, Lísimac i Milèsies, estan preocupats per l’educació que han de donar a llurs fills. Ells són fills de dos personatges il·lustres, però ells mateixos no ho són. I consideren que la raó és que el seus famosos pares negligiren llur educació. Exemplifiquen en cert sentit un punt de vista que ha estat freqüent en la cultura occidental, la creença difusa de que la societat presenta una innegable decadència, que ha estat en alguna mesura atenuada, però tampoc massa, a partir del segle XVIII, per una altra figura de consciència tan poc definida com l’anterior i de sentit contrari: no solament no decaiem sinó que progressem. La sentència que, segons Joan de Salisbury, digué al segle XII Bernard de Chartres1, Som com nans a espatlles de gegants, atribuïda molt usualment a Sir Isaac Newton o a Robert Burton, expressa un estat d’ànim gairebé permanent de la nostra cultura. Si veiem, si sabem alguna cosa, és gràcies al llegat dels nostres antecessors. Així, es pot emprar la noció de renaixement com a marc conceptual de la nostra comprensió de la història, si més no de la nostra història. I més que de decadència o progrés com a eixos explicatius excloents es podria parlar de l’alternança de moments -o de sentiments- de caiguda i recuperació, d’una certa circularitat temporal. Sabem que la concepció de la naturalesa cíclica del temps era si més no predominant en l’antiguitat i que la imposició d’una concepció lineal és molt probablement una aportació judeocristiana2. Una suposada Filosofia de la història platònica3 seria el reflex polític d’aquest pessimisme social. El règim ideal, l’aristocràcia, degenera -sempre- i esdevé timocràcia, democràcia, tirania i demagògia. Però no es pot confondre el que podria ser una doctrina platònica amb el que succeeix en el diàleg.
Els dos pares atenesos del segle V a.c. representen la postura habitual en el seu temps. Ve al cap immediatament aquella dita catalana segons la qual els avis funden les empreses, els fill les engrandeixen i els néts les ensorren. Uns pares preocupats busquen el consell d’experts a l’hora de decidir què han d’aprendre els seus fills i on han de fer-ho per tal que siguin millors que ells mateixos, o, si més no, que no siguin encara pitjors. Més concretament, que siguin braus com els avis. I ho pregunten a homes de guerra. Sembla una decisió assenyada, preguntar els experts. Com en moltes altres escenes platòniques, hi ha més sarcasme que no pas suau ironia. Un expert mort en combat perquè era massa agosarat i un altre perquè era massa timorat. Però la broma embolcalla alguna noció profunda. No podrem trobar la veritable natura del valor –o de cap altra virtut- ni en l’excés ni en el defecte. Tampoc, com es veurà més endavant, buscant només en la natura original de l’ànima o en la seva construcció vital. No és un atribut exclusiu ni del temperament ni del caràcter.
La concretíssima consulta que desencadena la discussió és sobre la conveniència de que els joves rebin instrucció en la tècnica coneguda com a ὁπλομαχία, alguna cosa semblant a «combat amb armes»: ὅπλον és eina, i per sinècdoque, arma i, encara més concretament, escut, i és arrel d’ὁπλίτης, soldat d’infanteria. No sabem gaire sobre les característiques tècniques de l’ὁπλομαχία, que alguns tradueixen per «esgrima». En qualsevol cas devia ser una mena d’instrucció en l’ús de les diverses armes que componien l’equip dels infants, diferenciada per aquest motiu de les altres disciplines de lluita de les que tenim més informació que són precisament aquelles que es practicaven amb les mans nues, πάλη (lluita) Πυγμαχία (boxa) i la més brutal de totes, el πανκράτιον. De fet, el que podem dir amb certesa sobre les característiques tècniques d’aquesta disciplina és que no en podem dir gran cosa. I no és una meva opinió, sinó que ho diu amb erudició Everett L. Wheeler, veritable expert en el tema, que descarta el parentiu de l’ὁπλομαχία amb altres practiques de les que tenim més notícia, com les danses armades o amb el que sabem de la disciplina que rebia el mateix nom en el període hel·lenístic4. És a dir: seria alguna mena d’exercici d’instrucció que es podia rebre d’experts que l’impartien cobrant. Com tot professional que es dediqués a ensenyar a canvi de retribució, els experts citats a Laques són denominats sofistes. Tot i que no hi hagi al Laques cap al·lusió al respecte, coneixem la posició platònica sobre la conversió de la relació educativa en transacció comercial. Però no és necessària per a copsar el sentit del tot del diàleg. La qüestió que es vol discernir és simplement aquesta: esdevindran més valents els nostres fills -més valents que nosaltres- si practiquen aquesta disciplina?
1. «Dicebat Bernardus Carnotensis nos esse quasi nanos, gigantium humeris incidentes, ut possimus plura eis et remotiora videre, non utique proprii visus acumine, aut eminentia corporis, sed quia in altum subvenimur et extollimur magnitudine gigantea”
Joan de Salisbury, Metalogicon III, 4 (1159)
2. La millor explicació que conec de la confrontació entre la concepció circular del temps i la lineal és a càrrec del formidable erudit Henri-Charles Puech a: Tiempo, historia y mito en el cristianismo de los primeros siglos, assaig del 1951 inclòs a En torno a la Gnosis, Taurus, Madrid, 1982.
3. República, llibre VIII, 543a i ss.
4. Everett L. Wheeler, Hoplomachia and Greek Dances in Arms, Durham, Duke University, January 1, 1982.