武士 の 孤独 Bushi no kodoku

武士 の 孤独 Bushi no kodoku

Quadern d'autodefensa

diumenge, 27 de novembre del 2022

Un altre moment de bellesa: Steve Coleman & Five Elements

La relectura, tan atenta com m’ha estat possible, de Veritat i mètode de Hans Georg Gadamer, sobre la qual voldria aportar, en properes entrades, alguna reflexió, ha coincidit en el temps amb la possibilitat recuperada d’escoltar música en viu. Hi ha una relació entre la defensa que fa Gadamer de la filosofia com a diàleg amb la tradició i la música de la qual he pogut gaudir, el Jazz.

L’edició del festival de Jazz de Barcelona d’enguany ens ha permès assistir a actuacions de gran nivell. Ja vaig comentar l’esplèndid concert del mític quartet encapçalat pel saxophone colossus Joshua Redman:  un moment de bellesa. I uns dies després, passo dues estones més de veritable gaudi estètic en els concerts de Steve Coleman d’una banda i de Paquito D’Rivera amb Chucho Valdés de l’altra. En companyia del mio fratello Cèsar, a qui dec la meva introducció al Jazz, assisteixo a l’impressionant actuació de Steve Coleman & Five Elements, al conservatori del Liceu. Es pot tenir una percepció ajustada del que fan, aquí:

 

D’entrada em sorprèn que s’omplís. No és un música «fàcil» i conforta saber que hi ha uns quants residents a Barcelona -descomptant els snobs que sempre hi ha als concerts de Jazz i que van pagar el preu d’avorrir-se mortalment, espero- als quals els agrada la bona música. No havia escoltat massa el grup, però el criteri del meu amic Cèsar és garantia de sobres. El plantejament de Coleman transcendeix el clàssic gig en el qual els combos de jazz van presentant temes en els quals s’inclouen els corresponents solos. Molts dels millors discos de la història del Jazz són enregistraments de concerts o de gires on els artistes arriben a moments d’inspiració màxima. Però també és cert que com en qualsevol altra fórmula artística es pot produir una certa tendència a la mecanització, a la substitució dels solos inspirats, complets, per aparicions un tant burocràtiques. Steve Coleman i el seu grup van tocar sis o set temes en gairebé dues hores. Impulsats per la base rítmica omnipresent, poderosa i subtil, de Rich Brown al baix de sis cordes i d’un dels millors bateries que he vist en anys, Sean Rickman, l’inusual formació, Steve Coleman, a l’alto, Jonathan Finlayson a la trompeta i Koyaki a la veu, van desenvolupar unes intervencions solistes mil·limetrades, rigoroses, d’un virtuosisme excels supeditat sempre al tot de la peça. No són solos a l’ús, per anar fent, per sortir del pas. Inspiració, sigui el que sigui, sí. Però també reflexió, treball. En la música del grup es percep una veritable superació de la tradició, per absorció de la mateixa. Enlloc de la pretensiositat cursi amb la qual tant artista ens avorreix amb una suposada –i banal- transgressió que menysprea la tradició de la qual inevitablement deriva allò que practica, la música de Steve Coleman suposa, en la seva radical contemporaneïtat, la història del Jazz, suposa el Bop, el retorn a Àfrica, l’exploració del Free jazz. Integra i supera, en el sentit hegelià del terme, tots aquest moments. Si més no, en 2022, el Jazz no s’ha mort. O no l’han matat, encara. En qualsevol cas, nosaltres varem sortir del concert plens, satisfets. Dues hores de música real, poderosa, un regal en els temps que ens ha tocat viure.

dilluns, 21 de novembre del 2022

Més sobre futbol. Corruptes i analfabets

 

No pensava dir res més del tema, però no puc estar-me’n. Il signore Gianni Infantino, capo di tutti capi del futbol mundial, retreu als europeus, en un discurs previ a la inauguració del Mundial, la nostra doble moral i la nostra hipocresia en criticar la concessió del mundial de futbol a la satrapia qatarí. Ho fa emprant un truc retòric simple però gairebé sempre efectiu. Diu: «Today I feel qatarí, today I feel african, today I feel gay...» Preciosa enumeració. I insostenible. Potser algú hauria d'informar Il signore que Qatar està, segons les dades geogràfiques dels darrers mil·lennis, a la península Aràbiga, és a dir, a Àsia. Tampoc sobraria que se li recordés que a molts indrets d’Àfrica és millor no sentir-se massa gay, sempre que es pretengui simultaniejar aquesta condició amb la llibertat, o essent menys ambiciosos, amb la més bàsica condició de romandre vius...

En una altra part del seu discurs diu que els europeus hauríem de demanar perdó a la resta del món abans de gosar criticar la seva manca de respecte als drets humans. Infantino s’abona al recurrent retret anticolonialista que ha constituït el leit motiv bàsic de l’acció cultural d’organismes com UNESCO. Aquest discurs es basa en el relativisme cultural de l’etnologia. Ciència occidental, europea, per cert. Podria acceptar la justícia d’aquesta demanda, de fet, la comparteixo, amb matisos. No hem d’oblidar que la noció mateixa de dret humà també és una aportació del pensament europeu. Però la ximpleria del signore Infantino adquireix aquí un caràcter francament homèric. Segons diu, els europeus portem 3000 anys exercint la nostra perversa dominació. Essent d’allò més optimista, la noció «Europa»1 entesa com a unitat política no té més de quatre o cinc segles. De què parla aquest senyor?

1. El terme apareix en l’antiga Grècia, en Heròdot, per exemple, com designació merament geogràfica, i tindrà aquest sentit pràcticament fins l’Edat Moderna.

dimecres, 16 de novembre del 2022

Futbol, alcohol, pernil....

 

No hi pot haver cap dubte de l’eficàcia política d’un esdeveniment esportiu com ara un mundial de futbol. Un percentatge considerable de la població de molts països no parlarà de res més durant unes setmanes. El vell panem et circenses no ha deixat de funcionar mai. Però allò que pagava la pena d’un esport tant popular, en el sentit més noble del terme, ha estat anorreat per una pretesa elit que l’ha convertit en un negoci un tant repulsiu. S’ha assolit eliminar l’element genuí, popular, democràtic -de barriada, recordem l’origen del terme demo-cràcia- del futbol, a la vegada que es vulgaritzava. És, ara, una ocupació elitista a la vegada que barroera. Té mèrit. Només cal veure la colla de saltataulells indocumentats que el dirigeixen, amb una manca d’estil i de respecte per les més elementals normes de convivència francament inaudita. O hi alguna altra activitat pública que, tot i ser legal, estigui exempta de complir amb aquells aspectes de l’ordenament legal que no li agradin? Per qui no entengui: les organitzacions que dirigeixen el futbol exigeixen a llurs membres la renúncia a acudir a la jurisdicció ordinària en cas de desacord. Encara més: les normes, per així dir, que regulen la contractació de futbolistes no respecten el dret laboral més elemental, no passarien el menor escrutini legal. Com pot ser, per exemple, que un treballador no pugui canviar de feina més que en determinats períodes anuals? Com es segueix parlant de «comprar» jugadors?

Atès que el preu del champagne, el caviar, les senyoretes i nois de companyia fins, la cocaïna i la resta d’amenitats1 que fan més fàcil la dura vida dels dirigents també s’apuja, cada quatre anys es munta un torneig