Contra les "classes magistrals"

El lamentable nivell de l’expressió oral i escrita i dels coneixements bàsics de gran part de l’alumnat de secundària és un fet. I pel que em diuen, de l’universitari. Els 32 anys que han passat des de la promulgació de la LOGSE no han estat debades. La jibarització del que es demana que aprenguin els nostres joves ha estat constant, despietada. Però cal reconèixer que determinades pràctiques docents que pretenien fer front a la debacle tampoc no han estat massa afortunades. De vegades, sota el lema de la impartició de coneixements s’ha defensat una praxi consistent en sotmetre l’alumnat a interminables garleries presentades com a lliçons magistrals. Cas a estudiar el d’aquest concepte. Els defensors de les noves pedagogies, que de noves en tenen ben poc, l’empren de manera despectiva –curiosament, en el format de xerrada que diuen combatre- per a injuriar el professorat que explica les lliçons, oblidant el fet elemental de que tota classe que mereixi aquest nom és magistral. El fenomen ha triomfat, probablement gràcies a la seva estupidesa constitutiva, fins i tot fora de l’àmbit acadèmic. La gent que acudeix regularment a un gimnàs, per exemple, rep «classes» i, de tant en tant, se’ls obsequia amb una «master class». Caldria preguntar-se de quina mena són les que reben normalment...

Aquest estil arnat d’impartir és propi de moltes matèries. Però en la meva assoleix nivells apoteòsics, sobre tot quan es conjuga amb un cert fals progressisme educatiu. L’individuu que ocupava la plaça que em va tocar com a primera destinació definitiva a Mataró en 1991, es va tirar, segons em van explicar els alumnes, tot el curs «explicant» psicoanàlisi a tercer de BUP i Hegel a COU. Deixant de banda el petit inconvenient sense importància de que en aquella època hi havia, com sempre, un programa oficial que calia impartir (això que ara es denomina currículum) vaig poder comprovar en pocs dies que la pedagogia «pseudoprogre» que dominava l’institut (no ens creurem que l’estupidesa pedagògica és recent), molta sortida de convivència, celebracions, bla, bla.. havia fet estralls. Tenia dos grups de COU pràcticament analfabets. Això sí, sabien un munt de cançons de foc de camp. Els teòrics que desprestigien la memòria no entenen que aprendre no és més que fixar a la memòria i que el problema és què s’hi fixa, algun contingut racional o alguna ximpleria majúscula.

No. «Explicar» el que a mi m’agrada, estigui o no al programa, no és llibertat de càtedra. Parlar interminablement sobre el que sigui sense estructura prèvia o guió o com es vulgui dir, sense textos de suport, sense interpel·lació activa a l’alumnat, sense fer l’esforç d’aclariment racional dels continguts (què és la Filosofia sinó aquest esforç?) tampoc. És una presa de pèl. El contrari, totes aquestes bajanades de «classe actives», treball en grup, activitats no dirigides, projectes... també.