Un moment de bellesa

 

De tant en tant una pausa, un moment per a aparcar la indignació i gaudir d’alguna satisfacció. En el meu cas assistir al concert del quartet de Joshua Redman, Brad Mehldau, Christian McBride i Brian Blade al Palau de la Música, el passat dimecres 26 d’Octubre, en la companya dels doctes i amics -no necessàriament en aquest ordre- Ramon Masià i Jordi Ramírez. Tot i que no m’agrada gens el Palau -si més no per a escoltar Jazz- aquest cop un brillant treball dels tècnics feu possible un so net, diferenciat, matisat. El quartet reunit després de molts anys obsequià l’audiència amb temes de discos de las dues seves èpoques, a principis dels noranta i la més recent. Música exigent, seriosa, sense ximpleries. Dues hores -inclosos dos «bises», el de rigor i un extra- per a set temes, presentats, desenvolupats i resolts amb rigor, amb solos pertinents, coherents, sense escarafalls ni fanfàrries, evitant aquell exhibicionisme pesat que hem patit en altres músics, que fan inacabables solos sense altre objectiu que mostrar la seva excel·lència instrumental. És un aspecte prou difícil en una música en la qual l’habilitat amb els instruments és essencial. Dimecres varem escoltar quatre virtuosos que subsumeixen el seu art personal a un objectiu superior. Una versió actual del que feia el meu idolatrat Modern Jazz Quartet. La tècnica al servei de l’estètica.

Brad Mehldau és un pianista excels, que em recorda Bill Evans i, sobre tot Keith Jarret. Especialment destacable un solo cap al final del concert amb predomini de la mà esquerra. Christian McBride, contrabaixista esplèndid, de digitació rapidíssima, neta, capaç de fer solos de contrabaix «reals», no meres successions de notes sense més. Brian Blade és un bateria brillant, omnipresent però no ensordidor, subtil i rítmic. Però el cap és Redman. Treu un so preciós, net, líric, tant del tenor com del soprano, però no es conforma. Enlloc de romandre en una línia còmoda, explotant la nitidesa del seu fraseig, la lluminositat gairebé lírica del seu so, es llença a eixamplar les possibilitats expressives de l’instrument. No sé si algun altre saxofonista treu notes més altes. Amb 53 anys, ja no és només el que jo considerava, un dels millors saxos post-Bop, un hereu de Sonny Rollins. És un mestre. Música. Música i gimnàstica, l’educació de la polis platònica.