Un dels personatges més deplorables de l’ambient dels dirigents de clubs de futbol, un món ja en ell mateix tirant a repugnant, un tal José Maria Caneda, excel·lí en l’art de destrossar la llengua. L’improbable lector d’aquestes notes potser el recordarà per un episodi especialment lamentable i francament còmic, combinació usual al país. Caneda, aleshores president de la Sociedad Deportiva Compostela, es va agafar a bufetades amb un altre personatge especialment vomitiu -se m’acaben els adjectius- l’inenarrable Jesús Gil y Gil, en aquell moment president del Club Atlético de Madrid al portal de la seu de la Real Federación Española de Fútbol. Sóc amable amb Caneda. De fet Gil y Gil, considerablement més voluminós -grandot i gras com gripau, en llenguatge tècnic- li va administrar al nostre heroi, Caneda que, era i és, crec, un senyor escarransit -un canijo, seguint amb el llenguatge tècnic- un raig d’hòsties d’una certa importància. No es recorda Caneda per la seva ineptitud pugilística, se’l recorda per la seva incapacitat per a expressar-se amb un mínim de correcció, si més no en espanyol. Suposo que en gallec tampoc deu ser un poeta fulgurant. Però la seva malaptesa verbal era la font de troballes lingüístiques fenomenals. La meva preferida és la següent. Interrogat sobre l’estat del seu club, Caneda respongué amb un error precís, exacte: «Vamos de caspa caída». Estratosfèric. Amb un sol fonema, Caneda convertí una dita popular metafòrica en una descripció gairebé híper-metafòrica si tal cosa es pot dir.
De caspa caída...exacta descripció de l’estat dels clubs on es practicava culturisme fa uns anys. En aquest sector, com en altres gremis, la irrupció de grans cadenes i franquícies ha exterminat el petit negoci local. I aquestes magnes instal·lacions actuals solen estar dotades de gran sales «de musculació». I sembla que hi ha un retorn del culturisme, o de la seva versió lleugera, l’anomenat fitness. Hi ha negoci, atesa la quantitat de locals oberts, a la qual cal afegir els que es dediquen a la venda dels «suplement nutricionals» que pren aquesta gent, tema que mereix comentari apart. La pràctica ha adquirit un aire respectable que no podia tenir en aquells arnats locals de la meva època. Les classes més benestants dels nostres dies han adoptat patrons estètics plebeus: s’ha estès el gust musical més pobre, la moda més kitsch, els talls de cabells gangsta i els tatuatges a tots els estrats de la població. No ens hem d’enganyar, però, deduint una tendència a una major igualtat. Recorda una mica un fenomen ja conegut. En la Roma clàssica, l’elit patrícia també es divertia amb gladiadors, prostitutes i altres gents «de mala nota». Però després de la festa, cadascú tornava al seu lloc. Per les esplèndides instal·lacions actuals circulen, encantats d’haver-se conegut, els culturistes. I molta gent practica amb considerable esforç, molts cops en els mateixos locals, fitness i altres disciplines anàlogues, amb un comú i exclusiu objectiu: l’assoliment d’un determinat model de bellesa corporal. Però uns viuen a Pedralbes i els altres a Nou Barris. I així seguirà.