Convindrem en que a tots ens agrada tenir raó. I, encara més, que ens la donin. I és força útil en molt contextos, com afirmava aquell sardònic apotegma que, segons vaig llegir, es podia veure antany en la façana de la Facultat de Dret d’Alcalà de Henares:
«Tres cosas hay que tener para ganar un pleito: Razón, saberla exponer y que te la quieran dar»
En agrada que ens donin la raó, amb alguna precaució, però. D’aquí la pertinença de l’expressió espanyola «dar la razón cómo a los tontos». Una mínima honestedat intel·lectual obligaria a modificar aquesta posició. En els diàlegs platònics més aparentment "ascètics" Sòcrates defensa que després de l'acció virtuosa i justa, la millor cosa que ens pot passar és ser castigats per l'acció injusta. Per analogia, en el camp del saber, el millor seria posseir-lo i, en segon lloc, ser corregits en el nostre error en creure que teníem el saber. Amb caràcter previ a la possibilitat d’admetre l’error, és a dir, d’una actitud d’obertura que permetria l’esmena, cal recordar que un dels ensenyaments més profunds de la doctrina cartesiana de l'error és precisament la comprensió d'una característica essencial d'aquest: que mai es presenta com a tal. No resulta per tant senzill per a la ment humana, feble i mandrosa de mena1, reconèixer l’error. Menys encara des de la supèrbia. Reconèixer l’error requereix un acte de la voluntat, un esforç contra l’ego que Descartes denomina meditació. Requeriria una actitud tan difícil com la que demana Sòcrates en el camp ètic2. Una mena d'heroisme epistemològic. Com a mínim poc freqüent. No he vist massa casos en els quals algú agraeixi que el treguin de l’error. Això suposant que algú reconegui estar-hi...
He estat estudiant la segona part de Wahrheit und Methode. Es compon de complements, correccions i altres suplements a la primera part, escrits en un període de dècades. Gadamer corregeix, es corregeix, en alguns temes i es reafirma en d'altres. I em descobreix un error. En una anterior entrada: Ingles nivel medio o el gol transcendental vaig atribuir a la demostrada incapacitat hispànica per a determinades traduccions el mal ús del terme "transcendental", entre d'altres. I no, sembla que la degeneració de les accepcions atribuïdes als termes del llenguatge filosòfic és una malaltia universal. Segurament em va dominar la meva animadversió pel casticisme cañí, que des de fa uns anys ha estat gairebé igualada per la corresponent a l'inesperat etnicisme català. Diu Gadamer:
«Los ejemplos comentados muestran la estrecha relación que existe entre el uso lingüístico y la formación de conceptos. La historia del concepto debe seguir un movimiento que siempre rebasa el uso lingüístico ordinario y desliga la dirección semántica de las palabras de su ámbito de empleo originario, ampliando o delimitando, comparando y distinguiendo, como hace Aristóteles sistemáticamente en el catálogo conceptual de Metafísica gamma. La formación de conceptos puede reobrar a su vez sobre la vida lingüística, como ocurre en el uso lato del término substancia para designar lo espiritual, uso justificado por Hegel. Generalmente ocurrirá a la inversa y la amplitud del uso lingüístico vivo se resistirá a la fijación terminológica de los filósofos. En todo caso hay una relación en extremo cambiante entre acuñación de conceptos y uso lingüístico. Ni siquiera el que ha hecho las propuestas terminológicas se mantiene en el uso de las mismas. Así Aristóteles, como tuve ocasión de señalar una vez, no sigue en su propio uso lingüístico la distinción entre phronesis y sophia que establece en la Ética a Nicómaco, e incluso la famosa distinción kantiana entre transcendente y transcendental no ha tomado carta de naturaleza en la vida lingüística. Cuando alguien, en mi juventud, durante la época del neokantismo, empleó una expresión como «la música transcendental de Beethoven», Beckmesser apostilló burlonamente: «Ese escritor no conoce ni siquiera la distinción entre transcendente y transcendental». Sin duda el que pretenda comprender la filosofía kantiana debe familiarizarse con esta distinción; pero el uso lingüístico es soberano y no se pueden dar tales normas artificiales. Esta soberanía del lenguaje no excluye que se pueda distinguir entre el buen uso y el mal uso de un idioma e incluso que se pueda hablar de un empleo abusivo de la lengua.»3
El text mereix reflexió i comentari, que queda per a la següent entrada. Aquí només volia apuntar que jo anava errat. L’ús erroni dels termes no és privatiu, local, es dona arreu.
1. Precisament així conclouen les Meditacions:
«Però, com que la necessitat dels afers ens obliga sovint a decidir-nos, abans que hàgim tingut el lleure d’examinar-los prou acuradament, cal admetre que la vida de l’home és subjecta a equivocar-nos força sovint en les coses particulars, i, en fi, cal reconèixer la fragilitat i la feblesa de la nostra natura»
MEDITACIÓ SISENA
De l’existència de les coses materials
i de la distinció real entre l’ànima i el cos de l’home
(A.T. IX, 72)
2. L'analogia no resulta massa estranya si recordem que el socratisme moral és essencialment intel·lectualista: saber què és la justícia és ser just. Altrament dit, el saber i la moral són el mateix.
3. H.G.Gadamer, La historia del concepto como filosofía (1970) pp.92 i ss.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada