Fenomenologia del gimnàs 7. Posar-se "cachas"

 

Al llarg de la meva poc gloriosa carrera en els diversos gimnasos pels que he passat he conviscut amb diversos grups -em temptava dir «tribus»...-. Diré alguna cosa sobre els més peculiars, recordant un cop més que això no és més que una opinió. El primer grup que em va cridar l’atenció és el dels denominats «culturistes». L’entrenament amb pesos existeix des que existeixen disciplines orientades a la millora de la condició física. Gairebé totes les formes d’esport i, per tant, d’entrenament, tenen llur origen en la preparació per a la guerra. No és en conseqüència gens estrany que els esforçats atletes de totes les èpoques hagin intentat ser més forts amb l’ús de pesos. Existeixen nombroses referències escrites i gràfiques de l’ús de pesos de formes molt diverses, en indrets i cultures molt allunyats i des de temps remots. L’estudi científic de la mecànica corporal confirma¹ que per a incrementar la nostra força, és a dir, la nostra capacitat de contracció muscular, l’ús de pes afegit al del propi cos resulta molt eficaç. La investigació ha confirmat el que els homes d’arreu de món saben des de fa segles: aixecar, moure, manipular objectes pesants millora la «força». I també ens ensenya que el principi essencial d’aquesta pràctica és la denominada «transferència», és a dir, el gest que fem en moure el pes ha de reforçar la musculatura afectada a l’hora d’executar els moviments que hom desitja entrenar. Per exemple, no té gaire sentit que algú que juga al futbol perdi massa temps reforçant els seus bíceps. I, des d’una consideració més general, abans de posar-se a moure pes, caldria decidir si la nostra pràctica esportiva requereix alguna forma d’entrenament de càrrega. Suposant que sigui així, cal recordar que en entrenar els músculs amb pes, tendeixen a fer-se més grans. Es guanya massa muscular i, per tant, pes². Segons l’esport que es practiqui, aquest increment de massa muscular serà beneficiosa. O catastròfica. Es dedueix per tant que es tracta d’una pràctica que requereix la direcció d’experts.

A principis del segle passat neix a Anglaterra una disciplina que rebrà el nom de Bodybuilding, una cosa com «construcció del cos» que, de manera un tant incomprensible, es va anomenar, en les nostres latituds, «culturisme». L’objectiu d’aquesta pràctica era la «construcció» d’un cos més fort sense cap ulterior finalitat aplicativa. Es buscava fabricar un cos més gran, més fort, més musculat, com a finalitat en si mateixa. La base d’aquest entrenament consisteix, per tant, en moure la major quantitat de pes possible amb l’objectiu de produir el màxim volum muscular possible. En llenguatge tècnic, la hipertrofia muscular. I recordo que aquest increment de massa muscular, portat a l’extrem, pot fins i tot resultar inhabilitant per a segons quins moviments i per a tots els que requereixin velocitat i/o agilitat. Però tant se val: l’objectiu del culturisme és convertir el cos en uns massa musculosa sense cap altra finalitat. És el primer -o un dels primers- esports purament esteticistes. La seva finalitat és merament estètica. Convé tenir present que el fet que una doctrina, una creença, una pràctica, siguin esteticistes no té perquè establir cap relació d’aquestes amb la bellesa. Que la disciplina filosòfica de l’estètica hagi reflexionat al llarg de la seva història sobre l’essència de la bellesa no prefigura que les opinions i accions esteticistes o «estetitzants» produeixin bellesa, l’entenguem com l’entenguem. La doctrina política més estetitzant dels nostres temps és sense dubte el feixisme, i ningú amb un mínim de gust considerarà que la seva estètica hagi produït cap moment de bellesa. Si no és que som uns saltataulells i ens agraden els plomalls, les botes de cuir i altres elements de la parafernàlia feixistoide. No entraré a discutir si el resultat de la pràctica d’aquesta disciplina és un cos bell. Als seus partidaris els ho sembla. Seria del gènere imbècil castigar-se amb enormes càrregues de pes i dietes que, si més no, cal qualificar de poc sensates, si no agradés el resultat, repeteixo, merament estètic. Des d’un punt de vista més atent al canon clàssic, tanmateix, el resultat no és «bell».

Com en tota pràctica humana la mera repetició³, per ella mateixa ha produït en ella canvis, evolucions. Mentre l’ideal corporal del culturisme clàssic mantenia un cert respecte per la proporció i l’harmonia -elements d’una estètica clàssica-, el model actual ha derivat, des de fa unes dècades, en l’excés més forassenyat. Els cossos dels participants en els concursos d’aquest esport són, ara, d’una aparença fantàstica, un pèl monstruosa.

L’interessant però, no rau directament ni en la inutilitat de la pràctica, ni en els seus efectes no massa saludables -quina pràctica esportiva de cert nivell ho és?- ni en la discutible qualitat estètica del resultat. Allò que mereix reflexió és el seu caràcter nihilista. Descartada qualsevol de les habituals raons que es donen per a justificar o promocionar l’activitat física queda una pràctica que s’auto-justifica, que es dona valor a ell mateixa en una circularitat perfecta: aixeco més pes per a guanyar més múscul que em servirà per a aixecar més pes que em donarà més múscul... diria que hem descobert la pràctica esportiva més coherent -i no sé si la coherència és en els nostres temps un valor massa apreciat- en una època de dissolució cultural com la nostra. Esteticisme buit.

1. No ha «ciències de l’esport» com no n’hi de la salut, ni polítiques, ni «cinematogràfiques». I no significa res que hi hagi facultats i «acadèmies» que lluïn aquests pomposos noms. També han existit escoles on s’impartia astrologia....l’inevitable escissió de les ciències en l’edat moderna deguda al creixement exponencial del camp del coneixement empíric ha estat substituïda per un esbojarrat procés inflacionari de creació de noves ciències. Es pot estudiar científicament l’esport -o la torrefacció de castanyes, la celebració d’envelats, posem per cas- emprant el coneixement i el mètode de la física, la química o l’antropologia. No cal una "nova ciència".

2. Sí, la pràctica d’exercicis de millora de la força fa guanyar pes. Evidentment la despesa energètica consumeix primer la glucosa i després el greix corporal. Però la massa corporal afegida és més densa que la massa grassa perduda, dit en termes vulgars «pesa més». Això explica un lleig fenomen -tant lleig que fins i tot és lleig el nom- que pateixen moltes persones a dieta: el «canibalisme muscular». Aquella gent desesperada per aprimar-se que es sotmet a dietes desequilibrades, brutals, perd pes, però gran part del que la bàscula deixa de registrar és massa muscular. Com deia un expert en nutrició que conec, no esdevenen persones més primes, sinó persones més petites, Les cèl·lules grasses han estat dotades per l’evolució d’un potent mecanisme de defensa. Es fan grans en temps d’abundància i es resisteixen a disminuir en temps d’escassetat.Les dietes ferotges poden fer perdre més múscul que greix.

3. Una de les moltes coses que es pot aprendre de la lectura de «The crafstman» de Richard Sennet (Yale University Press, 2009) (traducció espanyola a Anagrama, 2009 i catalana a CCCB, 2010) és la indispensable funció de la repetició en qualsevol aprenentatge. La pràctica repetida, repetitiva, conscient, millora l’execució mitjançant subtilíssims canvis. Més clar: no s’aprèn sense repetir.