L’incident feu emprenyar la meva mare que va protestar davant la direcció del club, sense cap mena de resposta, naturalment. Eren altres temps. Em van cosir la còrnia1 i després de la pausa preceptiva -curta- em van expedir de nou a la piscina. No requeria massa prudència entendre que no se m’hi havia perdut res. Vist amb perspectiva, en qualsevol cas, hi deu haver poques distraccions menys higièniques que banyar-se en una piscina pública. I aquí comença la meva llarga i infructuosa carrera d’usuari de gimnàs. Havia de passar un munt d’hores en aquella instal·lació. Un nen amb qui havia coincidit a escola em va informar de que hi havia un gimnàs. Durant mesos havia assolit no assabentar-me’n. I allà vaig acabar, en una «classe» de gimnàs freqüentada per una parròquia pintoresca de nens i grans. Ens fèiem un fart de córrer, saltar i repetir aquells exercicis anti-fisiològics coneguts com gimnasia sueca dirigits per un individu que confonia l’escalfament amb el cognac i que assolia un nivell de menyspreu per les normes més elementals de l’educació física francament homèric. I els partits de bàsquet, multitudinaris, es regien per les normes del marquès de Queensberry. Tot i així, li estic agraït. Jo havia suspès totes les avaluacions d’educació física a l’escola perquè era incapaç de fer el primer salt sobre plinton -he posat la foto per qui no recordi què era- un interior sense trampolí, i estava relegat, classe rere classe amb els 3 o 4 altres negats que no havíem superat el puto salt. Un dia, abans de la demencial sessió de «gimnàs» al club, mentre fèiem el mico entre els aparells, vaig confessar la meva ineptitud com a gimnasta en l’àrea dels aparells. En la resta ja havia quedat satisfactòriament acreditada. Després de la preceptiva sèrie d’improperis i burles, aquell senyor em va agafar per banda i en uns 10 minuts va aconseguir fer-me saltar l’interior, l’exterior, el mortal, sense trampolí, amb ell, amb el plinton, el «potro», travessats i perpendiculars..... En la «recuperació» de final de curs, davant l’estupefacció del sàdic que «impartia» Educació Física a l’escola, vaig executar tots el salts exigits amb prou dignitat. Aquell cabró odiava els nens grassonets i maldestres. Em va fer saltar un munt de cops, incrèdul. I em va posar un 5. Quin malparit.
El punt de partida de la meva experiència en el gimnàs no fou gloriós, òbviament. Però podia empitjorar.
1. Si tenim en compte la quantitat de ximpleries que he fet -que m’han obligat a fer, per a ser més exactes- encara he sortit prou ben parat. Puc caminar i no m’he trencat massa coses. Això sí, exòtiques. Coneixeu algú més que dugui vuit punts de sutura a la còrnia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada