Sobre tenir raó (2)

 

En la seva concepció de la Història del Concepte com a Filosofia, Gadamer parla de la relació entre la formació d’aquest i l’ús lingüístic, és a dir, la manera en la qual es parla, de la manera en la qual ja es parla. Els homes parlen. D’entrada. Abans de l’aparició de cap llenguatge tècnic, de la mena que sigui, hi ha llenguatge. Sembla una obvietat, però es sol menystenir. El mateix Gadamer, obrint una certa distància amb Heidegger¹, el seu mestre, reconeix que «la metafísica no té un llenguatge propi». Digui el que digui el discurs filosòfic, metafísic, ho diu en el llenguatge previ. El filòsof no crea un llenguatge nou, pren el que ja té -o en el que ja està, segons com- i amb ell delimita, determina, concreta el significat que un terme tindrà com a nom d’un concepte. Com a molt modifica el llenguatge, «inventant» paraules. Però la invenció mai és ex nihilo, no és «creació». No hi ha, llevat de la poesia, massa paraules noves que no siguin el resultat de la descomposició, la fusió o l’alteració de mots ja existents.

“La historia del concepto debe seguir un movimiento que siempre rebasa el uso lingüístico ordinario y desliga la dirección semántica de las palabras de su ámbito de empleo originario, ampliando o delimitando, comparando y distinguiendo, como hace Aristóteles sistemáticamente en el catálogo conceptual de Metafísica gamma. La formación de conceptos puede reobrar a su vez sobre la vida lingüística, como ocurre en el uso lato del término substancia para designar lo espiritual, uso justificado por Hegel.”

Hi ha, per tant, entén Gadamer, un doble moviment d’anada i tornada. El primer, el pas de la llengua a la formació de conceptes, en el qual la Filosofia “ultrapassa” l’ús ordinari de la paraula -ha de fer-ho diu Gadamer- «deslliga la direcció semàntica» de les paraules de l’àmbit del seu ús originari. El segon, el retorn, la influència² dels conceptes a i en la «vida lingüística». Un terme que la Filosofia ha dotat d’un significat i sentit més precisos de l’habitual o que ha «inventat» per transformació d’un altre terme ja existent en convertir-lo en el nom d’un concepte, torna a la parla. Però no conserva aquest significat. De fet, el sol perdre:

“Generalmente ocurrirá a la inversa y la amplitud del uso lingüístico vivo se resistirá a la fijación terminológica de los filósofos. En todo caso hay una relación en extremo cambiante entre acuñación de conceptos y uso lingüístico.”

L’amplada de l’ús de la llengua resisteix la fixació terminológica. Idea, intuïció, subjecte, substància....segueixen tenint el sentit que tenien abans de la seva connotació filosòfica. I entén Gadamer que no només és així sinó que no pot no ser així, atès que ni tan sols els filòsofs es mantenen en el concepte:

“Ni siquiera el que ha hecho las propuestas terminológicas se mantiene en el uso de las mismas. Así Aristóteles, como tuve ocasión de señalar una vez, no sigue en su propio uso lingüístico la distinción entre phronesis y sophia que establece en la Ética a Nicómaco..”

Per tant sembla «natural» que la terminologia filosòfica no es transmeti a la llengua:

“….e incluso la famosa distinción kantiana entre transcendente y transcendental no ha tomado carta de naturaleza en la vida lingüística. Cuando alguien, en mi juventud, durante la época del neokantismo, empleó una expresión como «la música transcendental de Beethoven», Beckmesser apostilló burlonamente: «Ese escritor no conoce ni siquiera la distinción entre transcendente y transcendental». Sin duda el que pretenda comprender la filosofía kantiana debe familiarizarse con esta distinción; pero el uso lingüístico es soberano y no se pueden dar tales normas artificiales.”

Hem d’acceptar, per tant, que es parli «de qualsevol manera»? Gadamer no ho sosté:

“Esta soberanía del lenguaje no excluye que se pueda distinguir entre el buen uso y el mal uso de un idioma e incluso que se pueda hablar de un empleo abusivo de la lengua.”

Deia que a tots ens agrada que ens donin la raó. I jo sostenia, sostinc, que cal impugnar aquest “ús abusiu” de la llengua. És perillós, verinós, nociu. I encara més, goso expressar el meu desacord -parcial- amb el savi. No es pot discutir que l’ús del llenguatge sigui sobirà. O jo no ho faig. Però si pensem en l’exemple que m’ha portat fins aquí, el que jo considero mal ús del terme «transcendental», podem descobrir una escletxa en el discurs de Gadamer. L’origen del terme és el verb «transcendo», amb el qual els romans -no els filòsofs romans, si n’hi ha hagut algun- designaven diverses accions: «caure», «anar a parar», «sobrepassar», «traspassar», fins i tot «abordar»... sempre amb el sentit comú de «passar d’un lloc a un altre». L’aparició de les religions revelades imposa la necessita de denominar allò que és «més enllà»...allò....«transcendent». A més, la distinció no és, en origen, kantiana. «Transcendent» no és, des de l’Edat mitjana, el mateix que «transcendental», terme inventat per a denominar els atributs immediats, co-extensius, de l’ésser: Esse est unum, verum et bonum. L’aportació kantiana consisteix en dotar al terme «transcendental» d’un altre sentit. És allò relatiu a les condicions de possibilitat. No importa que hagi acabat significant, també, «molt important». Però sí importa que només signifiqui això. Perquè la conseqüència és molt més greu del que sospita Gadamer. La conseqüència no és només que algú no entengui la Filosofia de Kant. La conseqüència és que ningú acabi entenent res.

1. L’al·lusió no és sobrera. Ataca, de fet, un postulat subjacent en el pensament de Heidegger, segons el qual, el llenguatge, «tal i com està», no val per a dir l’ésser. D’aquí la sintaxi retorçada i la modificació dels termes que fan la lectura de Heidegger tant penosa. Caldria decidir, però, si el problema no està en que Heidegger, que sostenia la tesi -com a mínim estúpida- de que només l’alemany i el grec valien per a la Filosofia no estava ell mateix embruixat per la sintaxi alemanya, per l’abundància de verb amb prefix preposicional, per exemple.

2. En la traducció espanyola que he emprat es diu «reobrar», verb inexistent en català. Per aquesta raó parlo del «retorn» i la «influència», faute de mieux.