Fenomenologia del gimnàs, 3

 

Les instal·lacions de la piscina municipal que gestionava el Club Natació Montjuïc, escenari de les meves gestes natatòries i gimnàstiques, no tenien massa a veure amb les que hom pot veure en els actuals gimnasos municipals. Si hom prefereix un to èpic, direm que eren espartanes. Si preferim Heròdot a Homer, l’adjectiu més escaient seria «ronyoses». El manteniment no era una prioritat visible, i la higiene...en fi. No sorprendrà ningú que la zona més paorosa fos la dedicada a vestidors. Un llarg passadís, molt ample, amb un banc que recorria tota la paret, que culminava en una zona de dutxes comunitària. En els molts anys transcorreguts he recordat la imatge en veure pel·lícules ambientades en presons i he après que una de les diferències que justifica, suposo, pagar les elevadíssimes quotes que cobren els gimnasos de luxe que es van obrir dècades després era poder dutxa-se en privat. I el problema no és, com algú podria pensar, la vergonya, el pudor de mostrar-se nu en companyia de més gent. El problema és haver estat testimoni de la curiosa interpretació del senzill acte de rentar-se que exhibeixen molts dels nostres congèneres. L’ús de l’adjectiu «curiosa» i del substantiu «congèneres» denota una amabilitat extrema, deixem-ho així.

Un cop superada l’etapa natatòria, la meva mare tornà a la càrrega. Recordem el lema: «no es pot estar a casa sense fer res». I ens va buscar una altra activitat. Cal reconèixer que ens va preguntar què ens agradaria fer. En un moment d’estupidesa especialment destacable algú -no mentiré, crec que vaig ser jo- va suggerir les arts marcials, que un cop mort Franco eren legals. Cal recordar que el règim només havia tolerat la pràctica del Judo. I com, altres centenars de babaus enganyats per les innumerables pel·lícules de «chinos» que ens varem empassar en les sessions dobles de reestrenes dels dissabtes, hi varem caure de quatre grapes. Una exhaustiva prospecció per l’Eixample va donar com a resultat que els clubs més nets i amb millor pinta eren els regentats per coreans que ensenyaven Taekwondo. Però l’estafa era tant poc dissimulada, tan grollera, que gairebé es podria dir que les altíssimes tarifes que cobraven eren el menys ofensiu del muntatge. Descartada l’opció coreana, varen acabar en un club on es practicava Karate japonès i, pel mateix preu, ens donaven «preparació física». Els clubs que vaig conèixer en aquesta etapa -que seguien amb fervor la política higiènica de les instal·lacions municipals- oferien sovint aquesta combinació, dues o tres sessions de l’art marcial i una «extra» de preparació física a càrrec usualment del propietari del gimnàs. Que solia ser un ex-gimnasta o un culturista. No m’agrada especialment donar consells però, en aquest cas, no dir el que segueix es podria tipificar penalment amb alguna figura com ara l’omissió del deure de socors: NO s’ha de participar mai en una classe de preparació física dirigida per un ex-esportista i menys encara si és culturista. Esteu avisats.