Fenomenologia del gimnàs, 1

 

Torno als meus modestos escrits etnogràfics, que tinc abandonats des de l’estiu. La guia d’aquesta mena del que d’una manera més que optimista denominaré aportacions, és, com, ja vaig dir em el seu moment (etnografia), el dictum del pare fundador de la disciplina, Heròdot: només s’explica el que hem vist o el que ens ha explicat algú que ho va veure. Insisteixo en que no cal dir «personalment», no es pot veure d’una altra manera. I inicio la Fenomenologia del gimnàs, anunciada fa mesos en la primera de les entrades dedicada a l’esport: Deport, esport, competició. 

Per motius diversos que només comparteixen el tret de no tenir res a veure amb cap forma de plaer, m’he passat la vida freqüentant gimnasos. Abans d’exposar algunes conclusions, provaré d’acreditar una mínima experiència al respecte. Que sé de què parlo. És una activitat que ha passat per diverses etapes de valoració social. Quan vaig començar –hòstia, fa més de....40 anys!.- era pròpia de personal amb una consideració tirant a baixa, per no dir res pitjor. La gent fina feia esport en altres tipus d’instal·lacions. De fet, la meva experiència en gimnasos s’inicia un cop descartada la possibilitat de que mai arribés a jugar al tennis. No dic jugar bé, dic jugar. Vaig començar la meva assistència a aquesta mena de locals com a soci de la piscina que el Club Natació Montjuïc tenia a la plaça Folch i Torres. Poca broma, inaugurada en 1966 pel piyayo en persona: Piscina municipal del Raval

Val a dir que no fou una decisió voluntària, sinó imposada per la voluntat de la meva mare que, amb la seva bel·ligerància habitual, havia adoptat el credo de la forma física. Ens havia obligat a fer cursets de tennis -la seva autèntica religió durant anys- i en vista de la nostra inutilitat manifesta va aplicar el seu lema «no es pot estar a casa sense fer res» i ens va buscar un altra activitat esportiva. I així varem acabar inscrits en els cursets de natació. Ja havíem après a nadar en el preceptiu -i caríssim- curset que oferia l’escola, on, el primer dia, em van aplicar un mètode infal·lible: un «monitor» que hagués fet bon paper a Sobibor, després de preguntar-me si sabia nedar, va tirar pel dret i em va empentar llençant-me a la piscina. Res com la comprovació empírica. I no, no en sabia.

Torno al Montjuïc. En principi, hi anava per nedar. No és una de les gràcies que Déu o la Natura, dit a la manera de Spinoza, va tenir la gentilesa de donar-me. És una de tantes més que va oblidar atorgar-me. A mi em van fer fora, un cop acabat el curset inicial, després d’una actuació tirant a lamentable en el «festival de toma de tiempos». Juro que es deia així. Lamentable però no fracassada. Només hi ha fracàs on hi ha expectativa d’èxit. Però a la meva germana si se li donava força bé i se la van quedar. La qual cosa, a banda de l’elemental dosi d’enveja fraterna -la pitjor-, em condemnà a seguir assistint cada tarda a la piscina, xipollejant com un ànec imbècil en la zona que es reservava als socis que no entrenàvem. A banda d’avorrir-me mortalment, vaig tenir algun altre èxit: disposàvem de de dos carrers per anar i tornar en dues fileres pel mateix carrer. Un subnormal que venia fent papallona enlloc de lliure em va etzibar un cop de cap tan ben pegat que em va rajar la còrnia de l’ull dret. Difícil gesta. No em vaig ofegar per poc, em van posar una pomada a l’ull i em van facturar cap a casa. L’esguard diguem-ne alarmat del públic de l’autobús se’m va fer comprensible en arribar a casa i veure’m al mirall. Plorava sang. Tenia 11 anys. Ara potser tractem els nens amb una mica més de consideració. Potser massa i tot. Com sol passar en aquest país, hem passat d’un extrem a l’altre: de deixar que els nens es rebentessin el cap en unes instal·lacions perillosissímes denominades «columpios» a creure que són de cristall de Murano. Del meravellós «Si pica és que cura» a l’intent delirant de la preservació extrema. De produir brètols a produir babaus.