Deport, esport, competició 1

Dec al meu professor de català, Joan J., el descobriment d'un terme que ja no empra gairebé ningú, deport, que el DIEC defineix com «Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure» El rescato per a diferenciar aquesta mena d’activitat, preferentment lúdica, de la pràctica de l’esport. En els seus orígens moderns, la pràctica de l’esport consistia en un divertiment, propi generalment de les classes benestants. Els pobres ja feien prou exercici pencant com a bèsties. L’esdevenir històric de l’esport ha transformat l’exercici esportiu de tal manera que es fa oportuna la reintroducció de la paraula deport. Al meu entendre l’esport ha evolucionat en dos sentits que no han estat precisament positius.

En primer lloc, la pràctica de l’exercici físic per a la millora i manteniment de la salut, això que en espanyol es denomina «hacer deporte», ha esdevingut una veritable obsessió social. L’exercici físic que, realitzat amb una certa moderació i amb un mínim coneixement previ, aporta alguns innegables beneficis per a la salut, ha degenerat fins a convertir-se en una demostració de patologia mental. Veig, al migdia, a més de 30 graus, sota una «cleca de sol  que carda pànic» com deia un graciós conegut de Torelló, una colla d’esforçats ciutadans corrent com ximples amunt i avall. La motivació d’una aital conducta és la millora de la salut? També és molt alarmant la conducta observada en els gimnasos¹. No sé què persegueixen alguns usuaris d’aquesta mena d’instal·lacions, plenes d’aparells amb una sospitosa semblança als dels «Museus de la tortura» que sovintegen en alguns indrets turístics. No és salut. En tot cas, és més aviat l’obtenció d’un aspecte físic determinat per alguns models de bellesa imposats per les modes. No és la menor de les paradoxes que envolten aquest fenomen que la dedicació paroxística al conreu de la forma física es produeixi en una època de la nostra història on l’obesitat és gairebé una epidèmia.

El segon fenomen consisteix en la identificació d’esport i competició. No sembla possible, a hores d’ara, acontentar-se amb divertir-se jugant amb una pilota, raqueta, etc. No cal «fer partit», apuntar-se a un torneig, guanyar. No hi ha aquí una sola patologia social en joc. N’hi ha unes quantes. Assistim a una veritable sacralització de l’esport i de les seves figures. És fins a cert punt semblant a l’aspecte religiós que l’esport ha tingut en altres èpoques o cultures. Pensem en la funció de l’esport en la Grècia clàssica, o entre els maies. Però és una sacralització banal, no té el rerefons religiós de l’esport antic. Ni la seva seriositat: els vençuts en el joc de pilota maia eren executats....Elevem els astres de l’esport a la condició d’ídols de masses, els omplim les butxaques -màxima demostració de devoció avui en dia- i, acte seguit ens escandalitzem de les poca-soltades que fan i diuen, de com de saltataulells són. Sí veig aquí una veritable recuperació clàssica: els patricis romans també anaven de «farra» amb gladiadors i prostitutes. Avui són futbolistes i «models»....La conversió de l’esport en competició culmina en la degeneració de la pràctica d’una banda i de la conducta social de l’altra. En el primer cas s’arriba a considerar no sols acceptable sinó fins i tot desitjable que els esportistes es comportin com autèntics sociòpates. Han de dur els seus cossos i ments a l’extenuació, han de voler guanyar al preu que sigui -quants cops hem sentit dir, com a elogi, que algun gran esportista «no suporta perdre ni a les cartes», quan una conducta així no és només antiesportiva sinó directament malaltissa..- Des d’un punt de vista moralment pragmàtic entenc la conducta de l’esportista, la comparteixi o no. Destrossar-se el cos i la ment – i destrossar-los a altres- té premi. A la fi, l’esport professional deu ser un dels pocs ascensors socials que ens queden.

El segon aspecte que he esmentat, la degeneració del capteniment social, mereix un tractament apart.

1. El tema dels gimnasos dona per a un llibre, una cosa així com Fenomenologia del gimnàs, en elaboració.