Dino a la Barceloneta amb Jorge S. i Jordi R. Convida Jordi, en celebració del seu comiat professional. La joia de dinar de manera excel·lent –cosa meritòria avui dia a Barcelona- en companyia de dos amics tan propers, indispensables, està acompanyada d’un lleu aire melancòlic. El pas del temps no és, no ha de ser, per si mateix, un motiu de tristesa per a un home educat. Però una creixent comprensió de la futilitat dels esforços que acompanya aquest temps passat, més l’aclaparadora, òbvia, crisi moral del nostre temps produeixen una tristesa innegable. Cal compensar la gairebé inevitable creença de que si poguéssim tornar enrere faríem les coses d’una altra manera amb un cert escepticisme. Com va dir el gran boxejador Óscar «Ringo» Bonavena, "La experiencia es un peine que te llega cuando te quedaste calvo".
Segons una dita alemanya, "Freundschaft ist Liebe mit Verstand". L'amistat és amor amb comprensió. Difícil dir-ho millor. En l'amistat hi ha dos components en oposició dialèctica. L'emocional, aquell "caure bé" no massa racional amb què sol iniciar-se una amistat i que creix amb el temps i l'intel·lectual, aquella afinitat racional que ha de confirmar el sentiment. Hom no pot tenir amics babaus. L'expressió mateixa, si considerem l'amistat una entitat valuosa, és un oxímoron. No hi ha veritable amistat sense admiració.
La pràctica i la conservació de l'amistat són imprescindibles si hom vol tenir una vida amb un mínim de dignitat. L'amistat proporciona un suport moral indispensable i, cosa no gens negligible, grans moments de diversió. Seguint el meu costum, diré que he après això no només en l'experiència vital sinó que reforçaré la meva tesi amb l'auxili dels savis. És impossible menystenir la importància de la φιλία, l'amistat, en Plató. No només hi dedica un diàleg, el Lisis, sinó que la situa en el centre de la seva reflexió epistemològica, ètica i política. En primer lloc, no hi ha veritable diàleg, en el sentit central d'exercici dialèctic, si no és entre amics. La resta de converses són discussions, baralles, enfrontaments entre sords que no tenen la condició transcendental de recerca en comú de la veritat que ha de tenir el diàleg. Des del punt de vista ètic i polític n'hi ha prou amb recordar que l'ideal de la política platònica és la "ciutat dels amics".
Tenir amics i mantenir l'estat de la relació requereix una actitud i alguna feina que hom fa sense cap mandra ni retret. Fer-se i tenir enemics és encara més fàcil, més relaxat. Mantenir un senzill, mínim, componiment moral ja els fa aparèixer a carretades. Malgrat el perill que comporta tenir enemics, cal confessar un plaer segurament culpable en l'exercici de l'enemistat, és a dir, en perseverar en la conducta i opinió que ens els proporciona (en castellà les enemistats "se granjean", em falta aquest matis zoològic en català...).
En ocasió del seu centè aniversari, algun indocumentat va preguntar Bertrand Russell quants enemics tenia. «Cap», va respondre Russell. L’idiota el va felicitar per haver arribat als cent anys sense enemics. «És que ja s’han mort tots», va aclarir el filòsof.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada