Contra Bertolucci

Ja he tingut oportunitat d’expressar el meu disgust per l’obra de Bernardo Bertolucci i per la seva persona. El meu concepte de «clàssic» en el cinema no és d’una originalitat excelsa. Als clàssics sempre s’hi torna, com deia Italo Calvino. Una pel·lícula clàssica sempre es pot tornar a veure¹, encara que no sigui immediatament o voluntària. M’explico. Es pensa que es podria revisar algun dia o bé te la trobes i t’hi quedes. Quantes nits després del preceptiu zàping -començant sempre pel canal numerat amb l’u- hom acaba a TCM on s’emet un Ford, un Hitchcock que ja s’ha vist vint cops. No hi ha cap pel·lícula de Bertolucci que voldria tornar a veure. I la raó és que és un cas en el qual sóc incapaç de separar la persona de l’obra. I sé que és un error. Cal llegir Voyage au bout de la nuit o Sein und Zeit malgrat l’abjecció moral de Céline i Heidegger. Però amb Bertolucci no hi ha manera. Trobo que és, a més d’un tipus poc decent, un perfecte imbècil. Fa uns anys es va despenjar amb la burrada que no havien volgut avisar Maria Schneider del contingut de la famosa escena de la mantega de The last tango in Paris. No volia que l’actriu fingís. En concret va dir a una entrevista a la Cinemàteque de Paris l’any 2013: «No volia que Maria fingís la humiliació, volia que la sentís. Els crits, el ‘¡no, no!»

Anys després, suposo que en un -curt- accés de lucidesa, va intentar matisar la imbecil·litat que havia proferit - Bertolucci dice ahora que Maria Schneider conocía la escena de la violación en 'El último tango en París' -, intent que confirma que aquesta imbecil·litat li és connatural. Senyor, és impossible matisar una afirmació idiota. L’únic racional i decent és retirar-la i disculpar-se'n. Però no, el «geni» va caure en l’egotisme gairebé oligofrènic d’aquesta mena de pallassos obtusos: no l’havíem entès bé, ah, clar, la resta de la humanitat és idiota...i a més va afegir algunes altres frases que encara denoten amb més claredat l’estultícia homèrica del senyor. Resulta que l’únic improvisat en l’escena de la sodomització era l’ús de la mantega...i això és el que va sobtar i humiliar Maria Schneider. Si aquesta bajanada no convenç del que dic, n’hi ha més. I cito:

«És desolador que algú sigui encara tan infantil com per a creure que en el cinema passi de veritat tot el que es veu sobre la pantalla.... Aquells que no saben que en el cinema el sexe és -gairebé- sempre simulat, probablement, cada cop que John Wayne dispara un enemic creuen que aquest mor de veritat»

És ben propi de l’imbècil acusar els altres de ser-ho. Però examinaré el seu argument, tot i que no sé si seria capaç de fer entendre res a aquest tipus. Sembla, d’entrada, que ignora allò que S.T. Coleridge denominà «willing suspension of disbelief» la suspensió voluntària de la incredulitat. Hom llegeix, mira ficcions suspenent encara que sigui de manera parcial, la seva incredulitat. El personatge de Brando viola el de Maria Schneider, el de Wayne mata els dels seus enemics. En un nivell més bàsic, la ficció digna de tal nom conté la seva pròpia veritat. Hi ha, com diu Hayden White², quan parla de la forma de la narració històrica, un «contingut de la forma». En tota obra de ficció reeixida es produeix una transmissió de contingut presentat en una narració inventada, falsa si es vol. D’un contingut veritable malgrat que els «fets» mostrats no ho siguin. Els enemics als quals Wayne dispara moren en la ficció. Moren. Els qui no moren són els actors. La noia incorporada per Maria Schneider és sodomitzada, Maria Schneider, no, espero. I aquí és on rau la més gran de les mostres d’ignorància i fatuïtat: Suspendre la incredulitat per a seguir la trama no és infantil. És un element indispensable. Els actes presentats en la pantalla són veritables si la ficció està ben construïda, sense haver de matar i violar ningú. Si Bertolucci és tan savi, per oposició als espectadors que som infantils, com és que no sap això? Com explica que la famosa escena necessités que l’actriu no fingís la humiliació, sinó que la sentís? Seguint el seu raonament, els actors que mata Wayne haurien de «sentir» la mort? Com es pot ser tan «postmodern» i descregut i, a la vegada, demanar un «verisme» radical obtingut amb la filmació d’un patiment fàctic per a fer-lo passar per «real» en una ficció «irreal»?

En un context una mica més amable, la bajanada de Bertolucci ja va ser contestada per un actor insigne, Sir Laurence Olivier. A Marathon man, Olivier incorpora un sàdic dentista nazi que tortura el protagonista, interpretat per Dustin Hoffman, emprant els seus estris professionals. Hoffman estava molt preocupat per l’escena, com podia fer creïble una escena de tortura ell, que mai havia patit cap situació semblant? Concís, memorable, Sir Laurence s’ho digué: «by playing», actuant.

He deixat pel final el que més em regira l’estomac: «No volia que Maria fingís la humiliació, volia que la sentís. Els crits, el ‘¡no, no!» Si es vol que algú senti una humiliació, se l’ha d’humiliar. Si cal humiliar algú per a obtenir un resultat «artístic»...deixem-ho córrer.

1. Millor, a mirar. Amb aquests verbs passa el mateix que ja vaig explicar en relació a «veure» i «mirar»: Igual com la música s’ha d’escoltar, el cine s’hauria de mirar.

2. The content of form. Narrative Discourse and Historical Representation, the John Hopkins University Press, 1990. No comparteixo, però, el resultat escèptic d’aquest autor. El fet que la narració històrica comparteixi els codis de la ficció no invalida la seva “veritat”.