Chesterton i el periodisme

“Journalism largely consists in saying "Lord Jones is dead" to people who never knew Lord Jones was alive.”

G.K.Chesterton

L'acudit –El periodisme consisteix en gran mesura en dir "Lord Jones ha mort" a gent que mai saberen que Lord Jones era viu- és més graciós si recordem que Chesterton fou un gran periodista. És a dir que sabia de què parlava. En alguna entrada anterior d'aquest blog he carregat amb ferotgia contra els periodistes. No hi fa res, això no ho llegeix ningú i, com ja vaig dir al principi (Captatio Benevolentiae), la meva opinió no té cap valor. I en el cas del periodisme actual, si més no del que es practica en aquest país, és francament negativa. La raó última és que es tracta de l’única inclinació professional que recordo haver sentit. Evito conscientment el terme «vocació», que té un matís religiós que rebutjo. En la meva condició -purament professional- de professor d’institut he hagut d’aclarir-ho constantment. La societat, l’estat que em paga, poden exigir-me, han d’exigir-me que sigui un bon professional, amb la màxima preparació científica, tècnica i didàctica. Però de cap manera se’m pot demanar vocació, perquè no en tinc ni en tindré. Treballo i ho faig tant bé com sé, però perquè em paguen. I poc, al meu entendre. Recordo fins i tot una carta d’un alt càrrec del Departament (en aquells temps d’Ensenyament) en la qual, en ocasió d’una vaga per motius salarials, apel·lava a la nostra «vocació de docents»..quina ximpleria.

Tornant al periodisme, el contrast entre la imatge heroica que en tenia de petit i la sovint lamentable pràctica actualment denominada periodisme és enorme. Veig amb disgust que la major part de la premsa està sotmesa a la subvenció i al favor dels partits polítics i dels interessos més sinistres. Observo amb un cert fàstic com la difícil separació entre informació i opinió ja s’ha difuminat del tot. No sóc tan ingenu com per a no saber que és, ho he dit, difícil. Tota «informació», per objectiva que es vulgui, es fa des d’un lloc, des d’un punt de vista, des de l’inevitable prejudici que diria Gadamer o de la inevitable teoria prèvia de la que parla Chalmers. Però ara ni tan sols s’intenta, en molts casos. Es barreja barroerament el que es presenta com a informació objectiva amb la més indecent càrrega ideològica. 

Però no és això el que m’ocupa ara. El que trobo realment intolerable és com s’escriu i com es parla en el periodisme dels nostres temps. Hi ha, òbviament, excepcions lloables. Hi ha articles molt ben escrits. Sempre m’ha semblat un debat inútil, vacu, discutir si els escrits de premsa són literatura. És més fàcil. N’hi ha que sí i uns altres són infumables. Però no em vull referir als articles, columnes, obra d’escriptors, siguin periodistes professionals o no. La meva queixa és molt més elemental. Tinc perfectament clara la distinció entre escriure i redactar. En el meu cas provo de redactar el millor possible, amb la màxima precisió i elegància que pugui. No crec que estigui escrivint, en el sentit de practicar l’art de la literatura. I aquí rau el problema, al meu entendre. En llegir o escoltar notícies la quantitat d’errors gramaticals, sintàctics i semàntics que ens assalten és abassegadora: sintaxi lamentable, manca de concordança, menyspreu dels temps i l’aspecte verbals, anacoluts continus, adjectivació errònia, ignorància semàntica, lèxic empobrit..... Errors formals, si es vol, però normalment acompanyants d’errors no menys clamorosos en el contingut, en les dades esmentades. El més lamentable és que la majoria d'aquests errors, tant els purament verbals com els de contingut són fàcilment evitables. Uns amb la consulta al diccionari i a algun manual de gramàtica i els altres amb una mínima consulta bibliogràfica. S'afegeix la desídia a la manca de formació.

Entenc que per a exercir de periodista es demana una formació acadèmica determinada. Potser el problema està aquí. I forma part d’un de més gran, més general, que afecta els estudis denominats superiors.