"Justos y benéficos"

Vaig poder assistir a una de les sessions públiques de consulta prèvies a la promulgació d’una de les lleis més desastroses de la nostra història recent, la Llei d’Educació de Catalunya, marc normatiu des del qual els governs de diferent signe que hem patit des d’aleshores a Catalunya s’han aplicat, amb una afany digne de millor causa, a impossibilitar la meva feina com a professor de secundària. Condició a la que ja m’havia degradat prèviament el desastre majúscul de la L.O.G.S.E perpetrada pel govern espanyol del P.S.O.E. M’explico, jo vaig opositar al cos de professors agregats de batxillerat, no al cos de «secundària». En aquella ocasió va parlar com a convidada d’un grup polític la professora Inger Enqvist, reputada experta educativa, que va donar un repàs severíssim al projecte. Segons ella, aquesta llei no contenia cap element pensat per a la millora acadèmica del sistema. Evidentment, gairebé tot el que va dir va sonar als diputats, amb alguna notable excepció, com si ho hagués dit en sànscrit. N’és una prova que en gairebé tots els torns de rèplica els senyors diputats es va abraonar contra una afirmació que la Sra. Enqvist no havia fet. Ella havia dit que encara que l’usual havia de ser que nois i noies estudiessin junts, prohibir la separació per sexes impedia aplicar aquesta mesura en alguns casos en què podia resultat beneficiosa, com era el cas de barris amb gran presència musulmana, on separar les noies dels nois havia permès que les noies culminessin els seus estudis. Qui hagi estat en contacte amb un entorn com aquests sap que Mrs. Enqvist té raó. Però els diputats van saltar com tigres contra la «segregació» que proposava.....de la resta del que va dir, poca cosa. No crec que sabessin de què dimonis estava parlant.

De totes les amenitats -per no dir bajanades¹- que es van dir, una de las més delirants la proferí una diputada de l’esquerra. Segons ella, a Catalunya no vèiem les coses així, abans que l’excel·lència acadèmica ens preocupava que els nens fossin bones persones. L’expressió de perplexitat de la professora Enqvist fou reveladora. En respondre, va dir allò que tots sabem -o hauríem de saber- per estar al negoci: saber més matemàtiques no impedeix la millora moral. Recordo que va dir que, de fet, eren coses que solien anar juntes....

Ja fa molts anys que he desesperat de la possibilitat d’una acció política racional en el camp de l’educació. En algun moment del segle passat, a finals dels 60 i principis dels 70, l’esquerra europea es va tornar anti-il·lustrada. Crec que, més aviat, s’ha tornat irracionalista. Pel que fa a la dreta, és evident que qualsevol política de desballestament del sistema educatiu públic ja li està bé, forma part dels seus plantejaments. I així ens trobem en aquell estat de perplexitat que descriu des de fa molt temps en els seus excel·lents articles sobre aquest tema Antonio Muñoz Molina, quan diu que a Espanya mai han faltat enemics del coneixement -clergues, «señoritos»- però que ara provenen també de l’esquerra. En el cas espanyol -i català en aquest camp no hi ha, tampoc, cap diferència-. Recordo que el meu professor d’Història a Batxillerat, l’enyorat Sr. Pays, ens explicava, amb la seva sornegueria galaica, el paper dels capellans en la història d’Espanya. No només com a suport ideològic de les classes dominants, sinó com a influència en el pensament liberal i progressista. Un exemple: Constitució de Cadis de 1812, la «Pepa». Tot i ésser un text liberal que inclou entre d’altres coses el sufragi universal, s’hi poden llegir coses com les següents:

“Art. 6. El amor de la Patria es una de las principales obligaciones de todos los españoles y, asimismo, el ser justos y benéficos.

CAPÍTULO II, De los españoles"

Cal tenir en compte que un terç dels diputats a Corts a Cadis eren clergues. Avui no és així, diria que no n’hi ha cap. Però la nefasta tendència a barrejar imperatius morals amb enunciats legals s’ha conservat. Els diputats de 1812 volien que els espanyols fossin «justos i benéficos» per imperatiu legal, constitucional. La força política d’esquerres que rebatia Inger Enqvist l’any 2008 volia que els nens catalans sortissin de l’escola essent «bones persones». És el mateix partit que va proposar incloure a l’Estatut d’Autonomia el «dret a la felicitat». Deixant de banda l’espinosa qüestió d’una definició vàlida de felicitat, em pregunto com redimonis es pot pretendre obtenir-la per mandat legal.

El Sr. Pays ens ho deia amb claredat meridiana. «En este país hay mucho meapilas....»²

1. Aquest és un dels moments en que m’agradaria escriure en castellà. No debades jo vaig estudiat en castellà. En aquest cas, m’agradaria haver pogut dir «chorrada», terme que sona més dur.

2. El cas contrari. M’agradaria posar en circulació la traducció catalana de «meapilas»: rosegaaltars.