La degradació del llenguatge: "Metodologies implementades"

Un dels trets més característics del que he denominat degradació lingüística (La degradació del llenguatge) és la inflació verbal. Amb aquesta expressió vull designar l’ús innecessari i abusiu de termes pretesament cultes -i si pot ser molt llargs- per a parlar de coses a les quals ens podem referir de manera molt més planera i comprensible. Aquest tret retòric que predomina en el discurs de polítics i periodistes pretén amagar normalment una incultura i una ignorància veritablement clamoroses. Segur que el lector recordarà aquelles taules de sintagmes i oracions ordenats en columnes que permetien, enllaçant-los, parlar durant hores sense dir res.

És molt més greu que també sigui habitual en el llenguatge de pretesos experts en diversos camps. Un cas especialment cridaner és el camp de l’educació i de les «ciències» que l’estudien. Utilitzo el que l’insigne lingüista Victor Klemperer batejà com a «entre cometes sarcàstic» en el seu indispensable llibre sobre el llenguatge nazi que vaig glosar fa un temps (L'històric dia de...); sóc per tant plenament conscient de l’origen d’aquest estilema, però em sembla oportú per a indicar la meva sorpresa pel fet que hi hagi no una, sinó diverses ciències de l’educació -i ja posats, econòmiques, polítiques, gastronòmiques e tutti quanti-. Una altra forma d’inflació verbal. Posaré un exemple: el terme «mètode» (del grec μέθοδος, camí) designa una manera ordenada de procedir per a arribar a un fi. Un procediment ordenat. Però no. És poc sonor. I així ens trobem que els experts prefereixen emprar la paraula «metodologia» a tort i a dret, demostrant, com si fos necessari, la seva abismal ignorància. La «metodologia» (La, perquè és una) és la disciplina que estudia el conjunt de mètodes en un camp determinat o, alternativament, designa aquest conjunt. Intentaré explicar-ho sense parataxi ni hipotaxi, sense oracions coordinades i subordinades, vaja, per tal que m’entengui un improbable lector que es dediqui a la política, el periodisme o la pedagogia. La manera ordenada d’executar un acció una mica complexa és un mètode. Si en tenim més d’una el seu conjunt és una metodologia. I també denominem «metodologia» el seu estudi. No té més. Per tal d’embolcallar de manera inflacionària la paorosa inanitat intel·lectual d’algunes notables aberracions educatives, la pedagogia contemporània està amarada de «metodologies». No sorprendrà ningú la clara intenció (no «intencionalitat»...) d’aquesta manera de parlar. Es busca aclaparar l’oient, el lector, el ciutadà amb una estrafolària pirotècnia verbal d’una total vacuïtat. Es tracta d’una degeneració d’allò que Plató assenyala en el Menó, quan diu que el personatge que dóna nom al diàleg exhibeix un τραγικός λόγος, un «discurs tràgic», de «volada», après amb Gòrgies, l’eminent retòric, que, al seu torn, en el diàleg que duu per títol el seu nom, assegura que si es parla de salut l’assemblea l’escoltarà a ell abans que al metge. Tal és la potència de la retòrica. Ja m’agradaria que els actuals fabricants de discurs tinguessin l'excel·lència discursiva de Gòrgies, que Plató no posa en dubte.

En parlar d’educació -i no parlen d’un altra cosa els diàlegs de Plató- es parla de política. I així, de corrupció. Acabo concretant l’exemple: inflació verbal-ignorància-corrupció. Fa uns anys el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya va fer pública la llista dels «perfils professionals» que preveia la Llei d’Educació de Catalunya per tal de proveir llocs de treball «específics» als centres educatius. Tots els perfils, Lingüístic en llengua estrangera, AICLE (anglès, francès, italià, alemany), Competència digital docent, Atenció a la diversitat de l'alumnat, Gestió de projectes i serveis de formació professional inicial i/o ensenyaments de règim especial, Lectura i biblioteca escolar, Immersió i suport lingüístic, Educació visual i plàstica, Docència de dues especialitats docents a l'ESO i Metodologies amb enfocament globalitzat, són una ximpleria que es basa en la substitució del coneixement per la coneixença. No és el que conec sinó a qui conec el que m’assegura el lloc. Jo destaco el darrer. La pràctica de «projectes» (més inflació, caldria dir «implementació»¹...) que ha de substituir l’ensenyament estructurat no té un mètode, ni una metodologia. Té «metodologies», diverses. No és retòrica. És estupidesa.

1. L’aparició d’aquest terme i la seva continua presència en la parla de polítics i periodistes és un exemple del que he provat de dir. S’inicia, comença, engega, posa en marxa, estableix...No és la manca de verbs la raó per la qual s’empra aquest constantment, sinó aquesta mena de pedanteria ignorant i cursi que amara el discurs públic.