“Patriotism is the last refuge of a scoundrel”
El patriotisme és el darrer refugi d’un canalla. És una de les cites més conegudes i celebrades de Samuel Johnson. La relativa popularitat de la frase no es deu, òbviament, a la lectura de la Vida escrita per James Boswell, obra, com tantes altres, més esmentada que llegida, sinó el fet que la pronuncia el coronel Dax, personatge incorporat per Kirk Douglas a Paths of glory, la pel·lícula de Stanley Kubrick1.
Hi ha algunes coses a dir sobre la frase. He traduït «scoundrel» per «canalla», que es pot dir en català. Passa sovint que alguns fanàtics defensors -pretesos- de la llengua catalana consideren que no s’han d’emprar paraules que s’assemblin o s’escriguin com en castellà. Així tenim, des dels cursis que diuen «mercès» en lloc de «gràcies», quan no és aquesta l’accepció més usual de la paraula, als que diuen «i escaig», que significa «fracció en escreix» en lloc de dir «i tants» perquè els sona «espanyol» (aquesta última bajanada treia de polleguera Joan Coromines, per exemple). El diccionari de la llengua anglesa de Cambridge, defineix «scoundrel» com a «a very wicked person», però a continuació atenua la càrrega insultant del terme i proposa que es tradueixi per «pocavergonya». Ho trobo tou, o massa educat (Cambridge, of course..) i prefereixo canalla.
Segons Boswell, el doctor Johnson va pronunciar aquest apotegma en un to molt decidit, durant una de les seves converses sobre el tema:
“Patriotism having become one of our topicks, Johnson suddenly uttered, in a strong determined tone, an apothegm, at which many will start: 'Patriotism is the last refuge of a scoundrel.' But let it be considered that he did not mean a real and generous love of our country, but that pretended patriotism which so many, in all ages and countries, have made a cloak of self-interest.”
James Boswell's Life of Samuel Johnson (1791)
Johnson distingeix, per tant, entre «l’amor generós al país» i el pretès patriotisme de «tants que, en totes les èpoques i països, se n’han fet una capa d'egoisme». Altrament dit, Johnson no era un il·lustrat escèptic que renegava del patriotisme, que no hi creia, sinó que blasmava la munió d’aprofitats que viuen del patriotisme. Si es llegeix la resta del text es comprova que a continuació Johnson malparla d’una colla d’aprofitats que van a la caça del càrrec, la prebenda, la «col·locació». No hi ha, per tant, gaire diferència entre el que ell denuncia i el que hom observa en els nostres dies, ni tampoc és massa diferent l’Anglaterra del segle XVIII i ....(cadascú posa el nom que vol) del segle XXI. No sóc ni tant culte ni tant intel·ligent com Samuel Johnson, naturalment. Però sí més escèptic. Em desagrada profundament la noció de patriotisme en les dues versions. Em genera repugnància la corrupció flagrant de la política actual però també tinc una preocupació que frega amb la por per l’excés a què porta el patriotisme desinteressat. Diria que és més perillós el patriotisme pur que el fals patriotisme dels pocavergonyes. No és que aquest m’agradi més, però no estic segur de que jo no seria un d’ells si en tingués ocasió. Prefereixo el robatori a l’enviament a la mort de milers de babaus. Es demana al ciutadà sacrifici, lluita en nom de la pàtria, que, a més, resulta ser sagrada. Hi ha coses que considero sagrades, fins i tot santes. La pretesa comunió que haig de sentir amb la gent que ha nascut o ha estat acollida on jo vaig néixer no és una d’elles. Les raons són diverses. En primer lloc, no recordo que ningú em preguntés si volia ser català. Vaig néixer a Barcelona i prou. La identificació patriòtica és essencialment una vinculació sentimental. Si acceptés que les -meves- decisions polítiques s’han de basar en sentiments o emocions, tampoc no seria patriota, perquè no tinc aquesta pulsió. Estem parlant en realitat de passions. Aquest terme té dues accepcions contraposades. Quan una cosa agrada molt, se’n té passió. Si una obra és molt digna de seguiment i admiració és apassionant. Però quan s’actua guiat per les pulsions més negres, aquestes són, en una sinècdoque adjectival anatòmica molt estesa, «baixes» passions. L’origen d’aquesta baixesa és, com dic, anatòmic. Les passions més lamentables provenen, segons la tradició grecollatina i bíblica, de la zona abdominal i en concret, genital. No comparteixo la identificació entre localització dels òrgans i la manca de puresa moral de les pulsions que se suposa que hi neixen. Les pulsions neixen de la interacció entre el cervell, la ment i la resta d’òrgans. Sóc més partidari de la passió sexual o de la gastronòmica -si existeix una cosa tal- que la passió guerrera per a salvar la pàtria. La que sigui.
Acabo amb una altra definició de patriotisme que encara m’agrada més, la d’un altre gran enginy de les lletres angleses, Oscar Wilde, per a qui «Patriotism is the virtue of the vicious», el patriotisme és la virtut dels depravats. El diccionari Cambridge diu que «vicious» significa «atroç», «brutal». Però crec que Wilde volia dir el que el DIEC entén per depravat: «De costums viciosos, moralment reprovables».
1. El meu amic Jordi R. m’informa de que en alguna mena de consulta sobre qui és el personatge més malvat de la història del cinema (a Sight and Sound, crec) es proposa el del general que interpreta Adolphe Menjou en aquesta pel·lícula. Un absolut malparit, bona tria. Quan sent la cita de Johnson, pregunta «qui és aquest traïdor....»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada