La precària, per a dir-ho d’una manera educada, comprensió del que pugui ser la «natura» està en la base de l’enorme quantitat de disbarats que hom sent al respecte. Segons el DIEC, la natura és el «Conjunt de les coses creades» (Ens deslliurarem mai dels rosegaaltars?) o «l’Univers considerat com un tot i dotat de lleis». Per a qualsevol persona amb una mínima cultura científica la segona accepció és si no correcta, assumible. La noció de natura en tant que entitat o conjunt d’entitats que configuren el tot en el qual ens trobem té, en el cas de la nostra cultura, l’origen en el pensament grec, com gairebé tot. Traduïm el terme grec φύσις (physis) emprant el terme llatí «natura», resultat de d’afegir el sufix «ura» (d’etimologia discutida) al participi perfecte «natus», del verb «nascor», néixer. És una traducció si més no hàbil, atès que el terme grec deriva del verb φύω, que significa brollar. Natura és el conjunt de coses que brollen o neixen. Potser hi ha aquí alguna diferència amb el que entén com a natura la ciència moderna. El concepte grecollatí té un cert component biològic o, si es vol, vitalista.
És, com en tants altres casos, Aristòtil qui, un cop examinat el que diuen els «físics» -els pensadors presocràtics que especulen sobre la φύσις - afegeix una determinació central en la història del pensament. I ho fa emprant un «contra-concepte», és a dir, definint la φύσις per oposició. Per a Aristòtil, és φύσις o hi pertany tot el que té en si mateix el principi del moviment, del canvi, i és τέχνη -producció- el que rep el principi del moviment de fora, d’una altra entitat. Aristòtil estableix una distinció que tot i haver estat refutada per la ciència moderna, segueix vigent en la manera de concebre el natural: la separació entre el natural i l’artificial. El moviment i/o el canvi, Aristòtil sembla considerar-los sinònims (així llegim a la Física κίνησις τε καὶ μεταβολή), és el pas del no ésser a l’ésser i de no ésser a ésser i els contraris respectius. I aquest canvi està governat per les quatre causes conegudes: material, formal, eficient i final. Però hi ha un problema. Tot moviment té causa material, formal, etc. Les mateixes causes. Però no són les mateixes segons parlem d’un ens «físic» o d’un ens «tècnic». Per entendre’ns: en termes físics moderns la distinció «natural/artificial» no té sentit. Per exemple: si llencem una pedra i un televisor des d’una finestra tots dos objectes cauran. Fins aquí, llevat dels ximples, tots estem d’acord. Però des de la perspectiva aristotèlica, la raó, la causa, d’ambdós moviments no és, o no és exactament, la mateixa. La pedra és φύσις, l’aparell de televisió és τέχνη. Els seus moviments són, des del punt de vista de la substància, diferents. Crec que la diferència és clara, crucial. En els termes de la física moderna, des de Galileu, una sola causa explica els dos moviments.
En la seva brillantíssima explicació del trànsit cap a la Física moderna, ja va dir amb molta gràcia Alexandre Koyré:
«La physique aristotélicienne forme ainsi une admirable théorie parfaitement cohérente qui, à dire le vrai, ne présente qu'un défaut (outre celui d'être fausse) : le défaut d'être démentie par l'usage quotidien du lancer.»1
La física aristotèlica és una admirable teoria perfectament coherent. És una completa i complexa ontologia de la φύσις. Només té un defecte. És falsa. El cas que examina el professor Koyré és l'explicació del vol dels projectils, clara aporia del pensament físic aristotèlic que, finalment, i junt amb d'altres motius, provoca el seu abandonament en favor de la teoria elaborada per la Ciència moderna. Aquest concret problema dels projectils es pot encarar d'una altra nova manera perquè, en realitat, el que s'esdevé en els inicis de la modernitat és un canvi -hi ha que diu revolució- en la concepció metafísica que funciona de substrat de la comprensió científica de la realitat física, indefugible des de Copèrnic. El sistema aristotèlic només por ser defensat des del geocentrisme. Altrament dit: tot i la importància teòrica i cultural de la física aristotèlica i per tant, de la necessitat indefugible d'estudiar-la, no es pot ser aristotèlic, si més no en Física.
Però estem envoltats d'aristotèlics inconscients. O millor dit, d'ignorants que sostenen posicions que només serien defensables des de la física antiga. Això sí, sense el seu rigor intel·lectual ni la seva densitat teòrica. Un exemple risible. Se'ns bombardeja sense descans amb publicitat d'aliments, productes de neteja, cosmètics, medicaments i tota mena de mercaderies de les quals es diu que són "100% naturals". Per a major perplexitat, alguns producte no hi arriben, només prometen 98% de "naturalitat". La pregunta és clara: de què estan fets els productes que no es presenten com a "naturals"? Quins ingredients no-naturals trobarem en aquest 2% que ja se'ns diu que no pertanyen a l'àmbit de la naturalesa? Aquesta distinció ridícula, espúria, entre el que és natural i el que és artificial ve acompanyada de tota una desviació axiològica insostenible. El natural és "bo" el no natural és "dolent". Aquest dualisme ampliament acceptat i compartit per amplíssims sectors socials no és només fals des del punt de vista físic sinó que cau constantment en la contradicció. El virus d'Èbola, la mossegada d'un tauró, un llamp...fenòmens estrictament naturals. No hi sé veure què tenen de "bo". Sospito que el que subjau és, malgrat el coneixement de la natura assolit, una forma d'animisme infantil produïda no per la respectabilíssima tradició mítica dels homes primitius, sinó pel triomf de l'irracionalisme i de la ignorància més pregona.
1. Alexandre Koyré, Galilée et Platon, a Études d’histoire de la pensée scientifique, Collection TEL, Gallimard, Paris 1973, p.179
«La física aristotélica forma así una admirable teoría perfectamente coherente que, a decir verdad, sólo presenta un defecto (aparte del de ser falsa): el defecto de ser desmentida por el uso cotidiano del lanzamiento».
Alexandre Koyré, Galileo y Platón, a Estudios de historia del pensamiento científico, p.161 (Siglo XXI editores, Madrid)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada