Deport, esport, competició 2

Uns alumnes de Batxillerat reien un cop en saber que fa uns segles conceptes com el de transubstanció havien provocat veritables banys de sang. Per tal d’esvair el seu infundat aire de superioritat els vaig recordar que en els nostres temps la cosa no anava gaire millor. Avui es mata gent perquè era -o no- penal. Diríem que el fanatisme segueix ben viu, tot i que ha canviat d’objecte (o n’ha afegit, el fanatisme religiós sembla molt viu). Però encara que greu, el fenomen del hooliganisme és relativament minoritari. És molt més lamentable l’actitud del ciutadà «normal» en els esdeveniments esportius. Una de les experiències més vergonyoses per les que hom pot passar, en el camp de les manifestacions esportives, és assistir a partits infantils i veure com es comporten -no es podria dir es «condueixen»- alguns pares exaltats. Entenc que es tracta d’una mena de transferència gairebé freudiana. Com he estat un fracassat, un inútil, vull que el meu fill sigui un gran jugador. Vull guanyar, per un cop a la puta vida, encara que sigui amb la mediació del meu fill -si és que és meu...-. Però és que es tracta de guanyar. Una mostra d’hipocresia absolutament ridícula: en algunes lligues infantils de futbol, a partit del desè gol es deixa de comptar, per no humiliar l’adversari derrotat. No sé què és més humiliant. I contradictori: s’organitza un campionat i després es limita el marcador. Suposant una psicologia infantil totes dues mesures semblen absolutament equivocades. No crec que un nen assimili ni la derrota ni la limitació de la victòria. De la meva experiència com a espectador de futbol infantil recordo, a banda de vespres d’un fred polar, haver estat a punt d’embrancar-me en una baralla si més no dues vegades, una per a protegir l’entrenador de l’equip del meu fill d’una horda de tarats que acompanyaven el subnormal de l’entrenador contrari i una altra només per a poder sortir d’un pati de col·legi més o menys sencers. No sobra recordar que a banda d'alguns incidents en determinats barris, els més desagradables foren en partits contra col·legis privats i religiosos. Aquesta colla d'impresentables no han competit mai, o ho ha fet de manera lamentable.

La poca autoritat que tinc per a parlar de la matèria deriva del fet que he estat competidor. Dels 16 als 23 anys vaig participar en campionats de Karate Tradicional -sense proteccions ni de mans ni de peus ni separació per pes- i de Karate Esportiu (un oxímoron com una casa), amb guants, protectors de peu i categories de pes. Hi havia bastant contacte i l’entrenament era extenuant. Però es plantejava com una experiència que convenia passar. I sense cobrar...La competició té algun benefici educatiu, moral, com a mínim enforteix el caràcter. També cal dir que en les disciplines de «contacte» hi ha per norma general més esportivitat que en altres disciplines suposadament més senyorials. He vist dos boxejadors intercanviar garrotades durant 45 minuts i abraçar-se en acabar. I en el Karate, llevat d’alguns veritables psicòpates, l’esperit era el mateix. En un campionat d’Espanya, fa més de 30 anys, vaig trencar-li dues dents a un duríssim competidor lleonès. Unes rondes després el seu bessó (em va costar adonar-me’n, no duia lentilles i òbviament em treia les ulleres per a combatre) no solament em va guanyar sinó que em va posar a gust.... ens varem prendre plegats una cervesa al final del campionat. Però la meva conclusió és clara. No paga la pena competir. Potser per diners...

Fa uns anys, el fill d’una amiga jugava en un equip d’hoquei patins bastant dolent. El millor equip de la categoria els va clavar un 40 a 1. L’entrenador va convidar a coca-cola als nens per celebrar el gol. L’entrenador de l’equip «bo» va castigar els seus jugador a fer voltes al camp per haver-se deixat fer un gol. Si un fill meu hagués jugat a hoquei, ho hauria fet en l’equip de la coca-cola. Una cosa és haver d’assumir que hi ha un munt de feixistes al voltant. Una altra és haver de tractar-hi.